Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.
Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.
Context: la crisi de la dictadura franquista
La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.
La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.
Els orígens del moviment veïnal
L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.
L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.
En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.
Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.
El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.
Les Associacions de Veïns en la Transició
La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.
En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.
Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.
Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.
Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.
La crisi del moviment veïnal
La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.
L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.
Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.
