[Imatge de la portada: Cartell de la pel·lícula Mank. Font: Netflix]
Orson Welles, el “noi miracle”, només tenia vint-i-tres anys quan va fer creure a mitja Nova York que els alienígenes havien iniciat la invasió de la Terra gràcies a una adaptació radiofònica de La guerra dels mons, de Herbert George Wells; el 1939 estava preparant una adaptació del clàssic literari El cor de les tenebres, de Joseph Conrad i el 1941 estrenaria el film que el faria immortal. Al llarg de la seva prolífica i polifacètica vida artística, Welles ens va llegar algunes de les obres més importants de la història del cinema. Però no hi ha hagut res que l’hagi immortalitzat tant com Ciutadà Kane: la seva “opera prima” estrenada el 1941 i considerada tradicionalment la millor pel·lícula de la història…
La pel·lícula Mank, però, rebat aquesta assumpció. Podria ser que Ciutadà Kane no fos obra del Wunderkid, sinó la gesta d’un alcohòlic de pares alemanys, que escrigué el guió amb una cama trencada? És Ciutadà Kane, en realitat, la criatura de Herman Jacob Mankiewicz (1897-1953)?
La nova indústria de les masses
El Hollywood de la dècada dels trenta. L’inici de l’“Era Daurada” del cinema nordamericà. D’ençà la Primera Guerra Mundial (1914-18), la indústria cinematogràfica nordamericana ha viscut una expansió mundial que li ha permès estendre la seva influència a Europa. Per a les grans productores que s’hi dediquen, és un negoci que ja mou milions de dòlars i on els grans actors són “estrelles”, amb milers de fans per tot el món. La gent comuna paga i va sovint al cinema per esbargir-se i oblidar les seves dures condicions de vida. És la “fàbrica dels somnis”, l’únic negoci on l’espectador paga per emportar-se únicament un record, com afirma Louis B. Mayer a Mank. A Barcelona, els cinematògrafs emeten pel·lícules des del migdia fins a la nit, sovint de manera ininterrompuda.
Després de la Primera Guerra Mundial, l’epicentre de la producció mundial de pel·lícules passà de França als Estats Units. El cinema era un entreteniment creixent entre les classes populars que duria a la creació de les primeres grans sales de cinema (el Gaumont Palace, a París, tenia ja en aquella època capacitat per a 3400 espectadors). Serien, com en molts altres aspectes de la modernitat de masses, els ianquis els qui portarien la producció i els beneficis de la indústria cinematogràfica a un altre nivell. El 1912, Adolf Zukor (1873-1976) fundà la companyia que amb el temps acabà esdevenint la famosa Paramount Pictures i que després de la Gran Guerra ja tenia uns beneficis d’uns dotze milions de dòlars (de l’època): uns marges de benefici fabulosos en aquell moment.
Un nou tipus de magnat i d’indústria aterraven i exercien una enorme influència, ja fos als despatxos del Congrés i entre la població. Alguns periodistes que van presenciar el naixement de la indústria cinematogràfica i van tenir una mirada suficientment crítica sobre aquesta, foren els primers a adonar-se del potencial del cinema per inculcar ideologia i per desactivar el potencial revolucionari de la classe treballadora. El periodista soviètic Ilya Ehrenburg afirmava irònicament:
“¿Quiénes inventaron eso de la igualdad? Los idiotas y los vagos. Nadie es capaz de detener a la gente con talento. Unas buenas espaldas, las cuatro reglas de la aritmètica y unos cuantos años de empeño bastan para alcanzar lo que se desee. ¿Por qué andan refunfuñando esos desempleados? (…) Nueve de ellos moriran, pero el décimo será un Rockefeller. Presten atención a cualquier película de la Paramount: animosos empleados se convierten en millonarios, las costureres se casan con elegantes lords, cualquier vagabundo se encuentra un lingote de oro.”
El guionista inspirat i Ciutadà Kane
Quan pronunciem el nom “Mankiewicz”, hom pensa generalment en Joseph, “Joe” Leo Mankiewicz (1909-93), un altre dels directors de l’Època Daurada de Hollywood. Hom no acostuma a pensar en l’altre Mank, el brillant guionista de El mag d’Oz, L’orgull dels ianquis o coproductor de Duck Soup i que guanyà un Oscar per haver ‘coescrit’ Ciutadà Kane: Hermann J. Mankiewicz, un alcohòlic inspirat, ràpid, sarcàstic (quasi cínic) i intel·ligent guionista… almenys al film, i interpretat per un brillant Gary Oldman (1958).
Més enllà dels encerts, mitges veritats o equívocs de la vida de Mankiewicz presents en el film, i que altres mitjans ja han analitzat, Mank no és simplement una pel·lícula del també molt interessant director David Fincher (autor de les conegudes Se7en, El club de la lluita o Zodiac), sinó també un homenatge al Hollywood dels trenta, a Ciutadà Kane i una carta d’amor a l’idealisme en l’art. El fet que sigui una pel·lícula en blanc i negre, que tingui un so que ens recordi a les primeres pel·lícules amb so (la primera va sortir el 1927) o que la mateixa estructura de la pel·lícula sigui una còpia de la narrativa de Ciutadà Kane no fa més que acréixer la sensació de cura, respecte i amor del director cap a l’època.
Com acostuma a passar en la immensa majoria de pel·lícules inspirades en fets històrics, el rigor absolut dels mateixos s’ha sacrificat alguna vegada per poder guanyar intensitat dramàtica a la pel·lícula. Quelcom força comprensible i que es pot perdonar bastant en aquest film.
“No pots narrar la vida d’algú en dues hores. Únicament en pots captar l’essència” afirma Mankiewicz en un moment del film. Aquesta filosofia que el portarà a escriure el complex guió de Ciutadà Kane, estirat en un llit i amb la cama trencada, serà la mateixa que narri la trajectòria professional del nostre protagonista.
Així doncs, Mank ens anirà portant endavant i endarrere. La pel·lícula té dues línies cronològiques que es van sobrepassant l’una a l’altra: la que ens mostra el procés de confecció en un temps rècord del guió de Ciutadà Kane (el 1940) i el de les seves aventures i desventures en la indústria cinematogràfica de Hollywood durant la dècada de 1930.
De la mateixa manera que només podem veure l’essència del nostre heroi, també podem veure els flaixos d’una època i el de món del poder.
El món del poder: la segona trama de la pel·lícula
Zukor no va ser l’únic d’una sèrie de nous milionaris que no haguessin sigut possibles sense la societat de masses. Ja abans, un home havia forjat un dels primers imperis mediàtics del món. Es deia William Randolph Hearst (1863-1951) i serà la inspiració directa de Charles Foster Kane, el personatge principal de Ciutadà Kane. Van ser els seus diaris els que decantaren l’opinió pública dels Estats Units per anar a la guerra contra Espanya el 1898, per exemple.
Mankiewicz, guionista de Hollywood, coneixedor de figures tan rellevants per a la indústria cinematogràfica com el director de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), Louis Burt Mayer (1884-1957), i amic personal de Hearst, tindrà un accés privilegiat al món del poder i al cercle íntim de Hearst: allà on convergeixen el(s) poder(s) mediàtic, econòmic i polític. No debades, com se li escapa a Marion Davies (actriu i amant de Hearst) a la pel·lícula, els assessors de Roosevelt són escollits pel seu ‘papa’ com si estiguessin en un “càsting”; o, com és força il·lustratiu recordar, el mateix Mayer tenia importants responsabilitats en el Partit Republicà i connexions aescala nacional.
El moment de trencament entre Mankiewicz i Hearst es produeix (en el film, ja que no hi ha proves que fos així en la realitat) després de la campanya de desprestigi contra el candidat socialista del Partit Demòcrata, l’escriptor Upton Sinclair (1878-1968), durant les eleccions governamentals de Califòrnia el 1934.
En aquelles eleccions, la plana major de l’empresariat de Hollywood posà tota la carn a la graella per impedir l’arribada de Sinclair al poder. Aquesta voluntat es traduí en una forta campanya de desprestigi: fos a la ràdio o amb l’elaboració de falsos noticiaris que es projectarien a les sales de cinema de tota Califòrnia i que feren un dany decisiu a Sinclair, el qual perdria les eleccions. Aquest fet, juntament amb el suïcidi ficcional de l’home que elabora els falsos documentals i conegut de Mankiewicz, és el que acabarà erosionant i destruint l’armadura d’indiferència i cinisme del protagonisme… tot i que també suposarà la seva caiguda.
I és que, al film, Mankiewicz ens apareix com un sarcàstic amb ideals soterrats, proper a les idees progressistes i al socialisme (que ell diferencia del comunisme en una hàbil conversa amb algun dels convidats rics de Hearst en un sopar). Altre cop, tot i que l’evidència històrica no sembla corroborar la posició política de Mank (en la realitat, era proper al Partit Republicà), la ficció ens ofereix una explicació del trencament entre el guionista i el magnat que la realitat no pot aportar. En aquesta ficció, la ruptura es consuma després del monòleg d’un Mankiewicz ebri que és, al mateix temps, la base del futur guió de Ciutadà Kane, un acte idealista, rebel i un alliberament… amb vòmit final inclòs. Un alliberament ràpidament rebaixat per un ‘contramonòleg’ d’un Hearst impassible (interpretat de manera excel·lent per Charles Dance) que demostra el gran poder de dominació material i real que té sobre ell (li paga la meitat del seu salari únicament perquè li agrada la manera com parla), mentre el va acompanyant a la porta de sortida.
Tot i que és possible que els coneixedors dels noms i de la història del Hollywood de l’època siguin capaços de situar-se més ràpidament en la pel·lícula, aquest film serà una delícia per a tots aquells que vulguin gaudir d’un drama d’època de facturació molt bona, amb grans actors i una història àgil amb un guió intel·ligent. La història de Mankiewicz no és l’únic al·licient de la pel·lícula, ja que el retrat del poder fàctic ens recorda, traslladant-nos al món actual, que les “fake news” formen part del joc. Només són denunciades quan s’escapen al control de determinats interessos o cercles.
