Durant un ampli període, la historiografia prehistòrica ha marginat de manera sistemàtica a diversos col·lectius, enfocant-se en els homes adults i fent-ho segons el biaix de les societats contemporànies. No és fins al sorgiment de l’arqueologia feminista que s’obre el camp d’estudi a altres actors socials, principalment les dones però també els nens i nenes. A partir d’aquest enfocament, es desenvolupa una nova concepció, que amplia els horitzons del coneixement de l’organització social. Dins d’aquesta anàlisi més exhaustiu, surten a la llum els papers específics dels infants, discapacitats i ancians. L’estudi d’alguns jaciments del paleolític i del neolític mostra que les comunitats d’aquests períodes eren emocionalment avançades, amb forts vincles afectius que anaven molt més enllà de la pura subsistència.
Infants
L’estudi del col·lectiu més jove, el dels nens i nenes, ha estat deixat de banda durant molts anys. Així i tot, per un costat la vinculació quasi immediata dels fills amb les mares des d’un punt de vista sociocultural estigmatitzat per part de la nostra cultura i, per l’altre, per l’aportació de l’arqueologia de gènere, han fet que la seva petjada no s’hagi esvaït de manera definitiva. L’anàlisi dels seus enterraments i d’altres jaciments que guarden relació amb la seva vida serveixen com a crítica a la concepció contemporània sobre els rols, actors socials i jerarquització de les tasques productives.
En termes moderns la infantesa és l’etapa intermèdia entre el naixement i la conversió al món adult, en què es procura la felicitat del nou ésser, és un període associat amb la dependència i innocència. En termes prehistòrics però les troballes denoten un gran gir a aquestes percepcions, és molt probable que l’experiència dels nens hagués modelat el passat.
Un exemple de la participació d’infants a prematures edats el trobem en les activitats productives de les comunitats amb les necròpolis de Nikolskoye i Yasinovatka, a Ucraïna. A ambdós recintes funeraris s’hi troben 9 cadàvers de nens d’entre 7-8 anys i 6-7 anys respectivament, que han estat enterrats de la mateixa manera que els seus majors. En la mateixa posició, estirats i mirant cap amunt, i amb un aixovar idèntic; puntes de fletxes i eines que es troben adaptades a la seva mesura anatòmica i que són la mostra més evident de què en feien un ús. Accedeixen al mateix tipus d’enterrament que els grans per una qüestió de producció i productivitat comparada amb l’adulta, és a dir perquè el seu treball era semblant, la seva mà d’obra era destacable dins la comunitat.
Aquesta alta participació és deguda a la intenció dels adults de fer partícips als petits en aquestes tasques, el foment del treball i de l’aprenentatge de la cultura amb una clara pretensió educacional. Així trobem els jaciments de Sinagua al nord d’Arizona, en els que un seguit d’objectes artesanals fets d’argila –bols, plats i figuretes d’animals- mostren els avenços del procés productiu: d’entre les restes es distingeixen les que tenen una tecnologia i un acabat perfecte i les que són asimètriques i sense una utilitat total, comparant-los es pot veure la relació mestre-aprenent.
En aquest mateix grup, les figuretes d’animals, que sembla que servien com a joguines per la seva presència als enterraments dels menuts, ens mostren gràcies a l’envernissament un seguit de marques d’ungles de diferents mides, adultes i infantils. Hi hauria hagut un tracte d’ensenyament simultani entre dues o més persones. Els grans en ajuda dels petits.
Portar a terme activitats productives d’aquest caire demostra el coneixement del món físic i social, així com els models i els rols econòmics i socials per part dels infants; generalment s’aprendria la pràctica de la ceràmica entre els 3-4 anys.
Persones discapacitades
A la prehistòria, com a qualsevol altra època, hi ha hagut persones discapacitades. En la nostra societat reben forts prejudicis i, fruit d’aquesta concepció, han desaparegut completament de les investigacions sobre la prehistòria fins fa molt poc.
El nombre de restes arqueològiques amb evidències de discapacitats físiques és molt limitat, i per diversos motius. Hi ha tan pocs casos d’individus inequívocament discapacitats que no es pot generalitzar, sinó que s’ha d’anar cas per cas. Tanmateix, cal considerar com afirma Eugénia Cunha, que the absence of evidence is not evidence of absence. És innegable que alguns d’aquests individus els esquelets dels quals s’han conservat no haguessin viscut els anys que van viure, o no s’haguessin recuperat de les seves lesions, sense el suport de la seva comunitat.
Per a l’estudi dels individus discapacitats, l’abast de les seves lesions, les necessitats que tenien i el rol que jugaven en les comunitats, s’ha desenvolupat la bioarchaeology of care, un mètode proposat per Tilley i Oxenham. Aquesta subdisciplina proporciona un marc d’anàlisi a partir del qual reflexionar sobre cada cas i establir un model d’atencions, tot reconeixent que les societats prehistòriques eren complexes, sofisticades i humanes, amb cultures i valors propis. Encara que resulta impossible saber com les societats percebien cada discapacitat —i encara més saber com la sentia la persona que la patia—, sí que es pot veure que, en línies generals, en els casos estudiats els tractaven amb tolerància i respecte.
Tot i que només es pot assegurar l’ajuda de la comunitat en els casos més extrems de discapacitat impresa als ossos, hi ha individus menys greus que segurament també reberen ajuda del seu grup. En alguns casos és una possibilitat, ja que malgrat les dificultats, haurien pogut sobreviure per si sols. El primer exemple es remunta a fa 1,8 milions d’anys: es tracta d’un homínid sense dents que podia haver necessitat ajuda per alimentar-se. Entre fa 400.000 i 300.000 anys, una dona a Salé-Marocco patia una malaltia genètica que li limitava els moviments del coll. També en el Paleolític Inferior es troba el cas d’un nen de la Sima de los Huesos (Atapuerca), que visqué fins als onze anys amb cranioestenosi.
Amb els neandertals ja hi ha més evidències: no és inusual trobar traumes ante mortem als seus esquelets, lesions a vegades molt greus de les quals es recuperaren. És molt possible que s’ajudessin entre ells, més sabent que creaven grups amb un marcat sentiment de comunitat. N’és un exemple Shanidar 1 —a Iraq, entre fa 35.000 i 45.000 anys—: entre altres ferides menors, presentava un braç inutilitzat i un cop el cap que podria haver-li provocat ceguera. Sahnidar 1 visqué fins als quaranta anys: un ancià, segons els criteris de l’època.
Un altre és Romito 2 —Calàbria, Itàlia, fa uns 9.000 anys—, el primer cas conegut de nanisme. La suma de les patologies del seu esquelet incomplet fa pensar que tenia un tipus de nanisme que no provocava problemes mèdics seriosos. Tanmateix, sí que li suposava un gran impediment per l’estil de vida nòmada del grup.
No necessitava cures constants, però la comunitat s’havia d’adaptar a les seves necessitats i acceptar-lo entenent que no podia aportar tan econòmicament com un altre integrant. L’individu enterrat a Romito 2 morí al cap de disset anys, i fou inhumat en una cova que, a jutjar per les pintures rupestres, era un centre important; per tant, el consideraven un membre de valor.
Una mica més recent és el cas del noi de Windower —Florida, fa 7500 anys—, que tenia espina bífida oberta i va morir al volt dels 15 anys. El seu cos presenta atròfia dels ossos llargs deguda al desús i diverses alteracions que no es pot saber si són de naixement o resultat de complicacions. Patí greus infeccions, que es prolongaren durant anys fins que se li imprimiren als ossos; són la prova que rebé assistència constant i capaç de mitigar-li-les. Sense aquestes cures que va rebre del grup hagués mort en pocs anys.
L’últim cas, l’enterrament Burial 9 de Man Bac —Vietnam, entre fa 3.700 i 4.000 anys—, pot ser el cas més antic de supervivència amb completa discapacitat. Burial 9 tenia com a mínim paraplegia i com a màxim quadriplegia —si no total, almenys parcial—; la seva malaltia empitjorà amb el pas del temps, i a l’adolescència ja era del tot dependent. Visqué com a mínim deu anys més des que quedà paralitzat. Els enterraments de Man Bac no presenten diferències entre sexes i edats; l’única diferència entre ell i la resta d’enterraments és que està en posició fetal, però això segurament respon a les seves pròpies limitacions físiques.
L’individu enterrat a Burial 9 necessitava ajuda per a alimentar-se, per a la protecció, per la higiene personal, per la cura de les complicacions en la salut fruit de la immobilitat, etcètera. Encara que el seu esquelet presenta ossos massa fins i vèrtebres anquilosades, no s’hi troba rastre d’infeccions òssies ni fractures en vida d’uns ossos que eren especialment fràgils. Per tant, l’atenció que rebia no era només constant, sinó curosa i eficient.
La supervivència d’individus amb greus discapacitats evidencia la voluntat de la seva comunitat que visquessin. Casos com el de Man Bac demostren que estaven disposats a atendre’ls durant anys, sabent que no millorarien. A més, impliquen coneixements eficaços que també utilitzarien per tractar lesions o malalties menys greus i temporals.
El tractament dels individus discapacitats no és sinó una altra prova que les societats prehistòriques no es limitaven al just i necessari per sobreviure: establien vincles personals estrets i posseïen els recursos i el desig de socórrer als seus membres menys afavorits, cosa que feien molt més enllà de les evidències que ens n’han arribat.
Ancians
Les persones ancianes al llarg de la història han tingut papers diversos en les societats que han anat sorgint i la vegada han format part d’un col·lectiu primordial però poc estudiat. És una mostra d’aquest fet les escasses fonts que ens han arribat de l’època neolítica, on el mitjà per saber d’ells ha estat l’observació de la iconografia de les obres d’art, l’arqueologia i la mitologia que podem intuir. Coincideixen en què al llarg del temps els vells depenen del context social, ja que és el col·lectiu que decideix el seu estatus.
El paper dels ancians destaca perquè dins de moltes societats estava estesa la idea que eren els qui estaven més pròxims a la mort i a la vegada tots admiraven la “llarga durada de la seva vida “,ja que significava per la resta una “edat de saviesa”. Des de llavors ja hi havia una preocupació pels qui morien perquè era un fet desconegut i difícil d’entendre el motiu, per tant; evocava a què la resta del col·lectiu tinguessin interès i respecte pels més grans. Va comportar que en molts casos adquirissin una posició d’autoritat i es van crear consells d’ancians entre els més vells dels clans.
Els neolítics, antecessors nostres, no acostumaven a superar els 30-40 anys tot i que hi havia excepcions on aquelles i aquells que posseïen un físic robust eren capaços de durar més temps. Pels membres del clan aquest fet probablement era vist com un poder sobrenatural, ja que l’envelliment, un fet gairebé desconegut, els provocava por i respecte; d’altra banda, els ancians ho percebien com l’oportunitat de fer de xamans mitjançant l’experiència i la saviesa. Actualment aquest comportament és vist com l’actitud prèvia de la idea religiosa, ja que tenen en comú l’aspecte físic i la saviesa d’un ancià.
En el cas de les societats caçadores recol·lectores, les persones ancianes, a l’arribar el final de les seves vides deixaven de ser productius pel col·lectiu i aportaven pèrdues. Llavors, en molts casos, els altres membres decidien aplicar tres actituds diferents: el seu sacrifici per part del col·lectiu, que l’ancià decidís abandonar-los o que el col·lectiu abandonés l’ancià; per contra, en les societats agrícoles, se’ls mantenia i se’ls valorava, ja que el grup disposava d’un excedent d’aliments per proporcionar als membres que o bé encara no estaven en edat de treballar o bé ja eren massa grans i el seu cos estava massa deteriorat per fer-ho.
En moltes societats neolítiques, els enterraments acostumaven a ser diferenciats per edats i sexes. Els infants i les dones que morien s’enterraven diferent respecte als homes adults. És un exemple els enterraments a la Rioja Alabesa i a la Serra de Cameros on s’hi van trobar dos centenars de cadàvers, repartits en 7 tombes.
Les restes òssies pertanyien principalment a nens i adolescents. En canvi, els adults i ancians que hi havia, acostumaven a enterrar-se en monuments megalítics i pot ser les trobades allí pertanyien a un col·lectiu reduït o familiar. Hipotèticament es podria explicar aquest tractament diferencial pel nombre reduït d’ancians.
La conclusió d’aquest col·lectiu és que la recerca de trobar jaciments d’ancians és complicada com a conseqüència de l’escassetat arran de la seva breu durada de vida- entres els anys 40 i 60 màxim- són una minoria de les restes trobades. És difícil trobar algun cas d’exclusió als més grans perquè com ja expliquem són considerats uns/-es savis/-es fet que els posicionava en un nivell superior i tota la tribu els hi guardava respecte. Una persona d’edat avançada generalment s’enterrava amb el mateix ritual independentment del seu sexe biològic. Tot i que existeixen algunes excepcions, aquestes evidències qüestionen la imatge habitual que tenim de la prehistòria i dels seus rols de gènere. Però creiem que el més curiós de tot era el sentiment d’afecte que els descendents mostraven davant una pèrdua d’un membre i el ritual per voler conservar la seva imatge, importància i estima dins del grup.
Conclusions
Pel que fa als nens, el primer que s’ha de dir és que la concepció social que tenim actualment de la infància no és la que es tenia a la prehistòria. Els nens treballaven proporcionalment a les seves capacitats físiques, i ho feien en tasques i amb eines que aprenien tant per observació com per educació —ja present des dels primers moments de la infància dels nens—. Tot i que hi havia una diversificació sexual del treball, no hi havia una idea de superioritat d’unes feines sobre unes altres.
Les troballes d’esquelets que presenten discapacitats, i que van viure durant anys amb serioses limitacions, és una evidència de la cohesió social d’aquests grups humans. La supervivència d’individus amb greus discapacitats demostra que les societats estaven disposades a adaptar-se a les necessitats dels seus membres més vulnerables i tenir-ne cura. Que els cuidessin també mostra que les persones de la prehistòria no només eren importants per als seus companys, sinó que les comunitats tenien connexions molt fortes, una xarxa de suport emocional necessària per als discapacitats. Tot i que aquesta atenció només es pot assegurar en els casos més extrems, la supervivència de persones amb limitacions físiques de gravetat implica que tenien els recursos per tractar lesions i malalties. Aquestes evidències trenquen els relats habituals sobre la Prehistòria on només els més forts sobrevivien en una eterna lluita pels recursos disponibles, mites que no són més que una projecció al passat de les actuals ideologies neoliberals. Ben al contrari, els casos analitzats de persones que no es podien valdre per elles mateixes però que rebien cures, demostren que es tractava de societats on les persones tenien valor per elles mateixes i no per la seva capacitat d’aportar recursos al grup.
Finalment, pel que fa als ancians, podem dir que a conseqüència de les malalties i la mala higiene, la supervivència resultava en una escassa esperança vida: els i les qui podien gaudir d’una vida llarga no arribaven als 65 anys, això en ocasions excepcionals. Això comportava que fossin considerades persones sàvies, amb poder per decidir el camí que han de seguir els seus companys de tribu. Eren considerats el principal descendent religiós del possible ancestre comú i per tant eren respectats i a vegades adorats, sense importar el sexe al qual pertanyien; això fa que els enterraments no hi hagués diferenciacions.
A través d’aquests casos hem volgut mostrar alguns aspectes sobre la vida d’aquests col·lectius que han quedat invisibilitzats en l’estudi de la Prehistòria i la Història en general. Tot i que es tracta d’evidències fragmentàries i encara queda un llarg camí per investigar, els exemples exposats permeten reflexionar sobre les formes de vida a la Prehistòria i molts dels tòpics que s’han assumit en aquest període.
