Per citar aquesta publicació

Zamora Olmo, Álvaro (2023) "L’Olimpíada Popular de Barcelona: una espurna antifeixista a l’Europa dels totalitarismes", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 Juliol) [en línia].
Tags

L’Olimpíada Popular de Barcelona: una espurna antifeixista a l’Europa dels totalitarismes

Fotografia de portada: Segell oficial de l’Olimpíada Popular. Font: Blog del CRAI – Biblioteca del Pavelló de la República

Els jocs de Berlín

A finals de maig de 1930 se celebrà la 28a reunió del Comitè Olímpic Internacional (COI) a Berlín, assemblea on es presentaren les ciutats candidates a acollir la XI edició dels Jocs Olímpics moderns, restablerts pel baró Pierre de Coubertin a finals del segle XIX. Entre un total de sis candidatures, les preferides pel jurat foren Berlín i Barcelona. Així doncs, un any més tard el COI anunciava la capital alemanya com la guanyadora de la votació amb el pretext que l’estat espanyol vivia una situació d’inestabilitat a causa del recent adveniment de la Segona República, i al·legant la forta tradició esportiva de l’estat germànic conjuntament amb la suspensió dels Jocs de Berlín 1916 a causa de la Gran Guerra.

Però la inestabilitat sociopolítica arribà també a Alemanya poc després amb l’entrada d’Adolf Hitler a la cancelleria del país al gener de l’any 1933. A partir d’aquell moment s’iniciaren un reguitzell de polítiques totalitàries de caràcter nacionalsocialista: les lleis de Nuremberg o el boicot als negocis jueus foren algunes de les accions adoptades pel govern alemany que atemptaven contra els valors de l’esport i de l’esperit olímpic. La reacció del COI davant d’aquesta nova situació va ser de passivitat absoluta: no es va prendre cap mena de mesura. 

El Jocs Olímpics de Berlín van gaudir d’un èxit i una popularitat sense precedents. Font: Wikimedia Commons – CC BY-SA 3.0

Els jocs suposaven, pel govern nacionalsocialista, una oportunitat única per promocionar-se i blanquejar-se vers l’opinió pública internacional, ocultant totes aquestes pràctiques per les quals havien estat al centre de la crítica. Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim, va ser l’encarregat de liderar la rentada de cara d’una Olimpíada en la qual els atletes afroamericans van retornar dient que havia sigut la millor experiència que havien viscut mai i que se’ls havia tractat millor que al seu propi país. 

En conseqüència, el moviment antifeixista europeu s’organitzà davant d’aquest esdeveniment i inicià un moviment de boicot internacional contra els Jocs Olímpics de Berlín 1936 encapçalat per l’esport proletari. 

L’esport proletari 

L’esport contemporani havia sorgit com una forma d’oci classista totalment inaccessible per les classes populars que no disposaven ni del temps ni dels recursos per practicar-lo. Les conquestes socials aconseguides per les lluites reivindicatives del moviment obrer entre finals del segle XIX i principis del XX ocasionaren les condicions que permeteren als treballadors gaudir del lleure i de noves formes d’oci. En aquest sentit, l’esport s’obrí pas com una de les principals formes sanes d’ocupar el temps lliure en contraposició a la taverna i l’alcohol. 

El proletariat va prendre una concepció diferent de l’esport, donant pas a l’” esport obrer” o “l’esport proletari”. Aquesta forma de practicar l’esport es diferenciava de la pràctica burgesa i de l’olimpisme oficial en els seus objectius, doncs assolir la victòria no era la finalitat, sinó que l’ajuda i la cooperació entre els atletes i els equips eren  els valors que es perseguien.  La difusió de l’esport proletari arribà de la mà d’ateneus i  clubs especialitzats; espais culturals on fluïen  les idees socialistes i comunistes. 

En aquest sentit, durant la dècada dels anys vint, moment de màxim auge de l’esport obrer, va sorgir una guerra al vell continent entre entitats vinculades a aquestes dues ideologies: el socialisme i el comunisme. El conflicte fou conseqüència de les diferències ideològiques entre les dues vessants i el van encapçalar les principals federacions esportives proletàries: la Internacional Esportiva Obrera Socialista, fundada l’any 1920 i amb seu a Lucerna, Suïssa; i la Internacional Roja dels Esports, sota la tutela de la Unió Soviètica amb seu a Moscou. La rellevància d’aquestes internacionals esportives fou tan gran que van arribar a organitzar fins a cinc Olimpíades Obreres (Praga 1921, Frankfurt 1925, Moscou 1928, Viena 1931 i Anvers 1937). A causa del conflicte, l’olimpíada que organitzava una federació no comptava amb la participació d’atletes i entitats vinculades a l’altre i viceversa.

Cartell de la Olimpíada Obrera de Frankfurt 1925. Font: Wikimedia Commons – Domini públic

L’auge del feixisme va trencar aquesta dinàmica dins del món de l’esport proletari, i com a resposta les diferents entitats van recosir les seves diferències i es van unir sota el paraigua dels Fronts Populars. El país pioner va ser França, que durant el govern de la coalició d’esquerres (1935 – 1938) va agrupar la USSGT (socialista) i la FST (comunista) donant lloc a la Fédération Sportive et Gymnique du Travail, un dels principals suports de l’Olimpiada Popular de Barcelona. 

El naixement d’una idea

A la  península, el món esportiu proletari començà el seu renaixement durant el mes de març de 1936 amb la creació del Comitè Català pro Esport Popular (CCEP), entitat constituïda per diversos ateneus, clubs i centres com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, la Biblioteca Cultural i Esportiva Avanti, el Centre Gimnàstic Barcelonès o el Casal Nacionalista Obrer del Districte VI. L’entitat fou l’encarregada de la difusió de l’esport obrer i de l’administració de competicions i exhibicions.

El primer repte del CCEP va arribar amb l’organització de la Copa Thaelman, en honor al líder comunista alemany Ernst Thaelman empresonat pel règim nacionalsocialista, competició que es va coordinar en menys d’un mes i va ser tot un èxit. D’aquesta manera, l’abril de 1936, acudiren a la ciutat comtal delegacions de Madrid, Astúries i València que van disputar proves a les disciplines de natació, gimnàstica, boxa, atletisme, lluita grecoromana i futbol. Els bons resultats de la competició tant en l’àmbit esportiu com en l’àmbit de l’assistència van encoratjar als membres del CCEP a sumar-se al boicot internacional contra els Jocs Olímpics de Berlín i, en paral·lel, la idea d’organitzar una Olimpíada Popular va començar a agafar força.

La gènesis de la Olimpíada Popular

El potencial que el CCEP havia demostrat a la Copa Thaelman ocasionà les primeres gestions per l’organització d’uns jocs populars a Barcelona l’estiu del mateix any. El Comitè Català pro Esport Popular va establir que aquesta competició seria  de caràcter internacional, se celebraria  en un termini de tres mesos i rebria el nom d’Olimpíada Popular. Amb aquestes premisses el CCEP va fer arribar al president de la República, Manuel Azaña, una carta on es denunciava el caràcter del règim nacionalsocialista, s’anunciava la voluntat de dur a terme uns jocs populars i es reclamava la dotació econòmica atorgada al Comitè Olímpic Espanyol per poder organitzar aquests jocs a Barcelona.

El següent pas fou la constitució del Comitè Executiu de l’Olimpíada Popular. Aquest va ser l’encarregat no només de difondre la iniciativa que s’estava gestant a Catalunya, sinó de buscar els recolzaments necessaris per tal de materialitzar-la. França va ser un dels principals païssos que s’interessà per aquesta iniciativa, la gran cultura d’esport proletari al país gal i el seu Front Popular van fer que el govern francès simpatitzés ràpidament amb la causa barcelonina. El suport logístic i econòmic no va trigar a arribar.

Durant aquestes primeres setmanes d’organització de l’Olimpíada Popular, la premsa va donar veu a l’esdeveniment i les opinions del gran públic van quedar dividides. Per una banda, les publicacions vinculades a les esquerres iniciaren una forta campanya de promoció, mentre que aquelles vinculades a les forces de dretes van intentar desprestigiar la competició. La Comèdia Olímpica o l’Olimpíada Jueva Internacional de Barcelona van ser alguns dels noms que la premsa nacionalista espanyola atribuí als jocs de Barcelona, ja que des d’un principi la Olimpíada Popular va estar vinculada als grups esquerranistes i definida per un fort caràcter antifeixista. Aquests noms atribuïts pels mitjans de comunicació de dretes reflecteixen l’ambient de crispació social en què els diferents comitès responsables van haver de gestionar una competició internacional.  

La configuració de la Olimpíada Popular

Un cop el Comitè Executiu va tenir el vistiplau de les autoritats, el projecte va deixar de ser una idea i es va convertir en una realitat. En aquest punt calia organitzar els Jocs en un temps rècord ja que s’havien de celebrar abans que l’Olimpíada de Berlín per la qual només faltaven 4 mesos. Per a dur a terme aquesta tasca es va crear el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular, la majoria dels membres del qual també formaven part del Comitè Executiu o del Comitè Català pro Esport Popular, tot i que cal destacar la figura del president Lluís Companys, que va acceptar la presidència d’honor d’aquest comitè, i de Josep Antoni Trabal, que va ser l’encarregat de pressionar al parlament de Madrid perquè determinats sectors reticents acceptessin l’organització de l’esdeveniment.

Les limitacions tècniques i econòmiques del Comitè Organitzador van fer que des de l’inici l’organització s’abastís de voluntaris i d’organitzacions, principalment inscrites al CCEP, que van cedir de forma altruista les seves instal·lacions per poder desenvolupar les diferents proves. Algunes de les localitzacions on se  celebraren competicions foren: la pista Maricel Park, les instal·lacions de Piscines i Esports, els camps de futbol del Júpiter, el Martinenc i el F.C. Barcelona; i l’estadi de Montjuïc (actualment estadi Olímpic Lluís Companys).

Instal·lacions de Piscines i Esports al barri de Sarrià Sant-Gervasi. Font: Barcelofília

La tasca de promoció de l’esdeveniment fou un èxit i la noticia va arribar a un gran nombre de països occidentals. Les inscripcions es van deixar obertes a delegacions tant nacionals com regionals i locals. S’esperaren delegacions en representació dels següents països o regions: Suècia, Suïssa, Hongria, Palestina, Marroc, Noruega, Regne Unit, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, Txecoslovàquia, Jueus exiliats (la majoria alemanys), Alsàcia, Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya.

Per organitzar els actes culturals previstos es va crear la Comissió de Folklore de l’Olimpíada Popular, la qual tenia com a objectiu coordinar les actuacions teatrals, els concerts de grups corals, els castells, les activitats literàries o les exhibicions d’artistes entre d’altres. La bona resposta a la crida va generar a la vegada el principal repte del Comitè Organitzador: l’acollida dels 6.000 esportistes i els 20.000 turistes que acudirien a la ciutat comtal. Juntament amb els protagonistes de l’esdeveniment també vindrien els entrenadors, seguidors, periodistes i intèrprets [1] Una d’elles fou la jove Marina Ginestà, immortalitzada pel periodista alemany Hans Gutmann, qui també havia arribat a la ciutat per cobrir l’esdeveniment a la terrassa de l’Hotel Colon. de diversos idiomes. 

L’acollida dels turistes previstos es va fer en gran mesura gràcies a instal·lacions barcelonines com el Palau de Missions o l’Hotel Olímpic de plaça Espanya, així com d’allotjaments situats a ciutats veïnes de la capital catalana com Sabadell, Granollers, Terrassa o Mataró. Aquesta empresa va exhaurir el gruix del pressupost de la organització, pressupost que havia arribat principalment del govern francès tot i que el govern republicà i la Generalitat també varen aportar cert capital.

Crida del Comitè Organitzador als ciutadans de Barcelona. Font: Blog del CRAI – Biblioteca del Pavelló de la República

El programa oficial va incloure proves de tenis, rugbi, futbol, natació, bàsquet, tenis taula, lluita grecoromana, boxa, atletisme, rem, ciclisme, pilota basca, tir, handbol, beisbol, escacs, gimnàstica i aviació sense motor, a banda de tots els actes culturals previstos. Es va preveure per la setmana del 19 al 26 de juliol, tot i que també es van celebrar esdeveniments preparatoris de futbol, atletisme i ciclisme entre els mesos de maig i juny.

La frustació d’un somni

El dissabte 18 de juliol es van dur a terme els últims assajos per l’acte inaugural que s’havia de celebrar l’endemà, diumenge 19, entre els primers rumors d’un aixecament militar al nord d’Àfrica i a les illes Canàries. El cop d’estat del bàndol nacional va arribar a Barcelona la matinada de diumenge, i les proves esportives van ser substituïdes per fusells i barricades. Alguns dels atletes que havien de participar als Jocs van prendre part a la defensa de la ciutat, especialment els italians i els alemanys que ja havien vist com el totalitarisme s’imposava als governs dels seus països. Uns 200 dels 6.000 atletes que havien de participar en els Jocs de Barcelona van decidir quedar-se per lluitar a favor del bàndol republicà, i mesos després s’integraren a les Brigades Internacionals.

La mort oficial del projecte de l’Olimpíada Popular es va produir el dia 29 de juliol, quan el Comitè Organitzador va donar per acabada la seva tasca administrativa. Malgrat que el fruit de l’esforç dels diferents grups d’esport proletari involucrats mai va arribar a germinar, el seu esperit democràtic, antiracista i antifeixista ha perdurat en el temps i els valors de la Olimpíada Popular de Barcelona prevalen en el record i en la història d’una ciutat que, anys després, va esdevenir olímpica. 

Per saber-ne més:

Santacana, C. i Pujades, X. (1990) L’altra Olimpíada Barcelona ‘36. Badalona: Llibres de l’índex

De Luis Martín, F. (2019) Historia del deporte obrero en España. De los orígenes a la Guerra Civil. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca

Rein, R. (2017) The Challenge to the 1936 Berlin Olympic Games: The jewish athletes from Palestine and the frustrated Barcelona Popular Olympiad, Historia Contemporánea, 56, p. 121 – 155. Disponible a: https://addi.ehu.es/bitstream/handle/10810/38331/17596-72381-1-PB.pdf (Consultat: 2 de juny de 2023)

Colomé, G. i Sureda, J. (1995) Deporte y relaciones internacionales (1919 – 1939): la Olimpiada popular de 1936. Barcelona: Centre d’estudis olímpics UAB. Disponible a: https://ddd.uab.cat/pub/worpap/1995/hdl_2072_4865/WP020_spa.pdf (Consultat el: 3 de juny de 2023)

  • (Tarragona, 1997). Graduat en Història (URV) i Màster en Formació del Professorat de Secundària i Batxillerat. Actualment, cursant el Màster de la Mediterrània Antiga. Es dedica professionalment a l'àmbit de l'educació. Els seus interessos se centren, principalment, en la història de Roma i en la història de l'esport modern.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Una d’elles fou la jove Marina Ginestà, immortalitzada pel periodista alemany Hans Gutmann, qui també havia arribat a la ciutat per cobrir l’esdeveniment a la terrassa de l’Hotel Colon.
Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Zamora Olmo, Álvaro (2023) "L’Olimpíada Popular de Barcelona: una espurna antifeixista a l’Europa dels totalitarismes", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 Juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat