Les guerres no finalitzen amb el silenci de les armes. Quan els trets i les explosions callen, el conflicte segueix impregnant la societat, i fan falta molts anys per recuperar part de la normalitat. Les idees dels bàndols continuen latents, la victòria i la derrota no donen ni treuen raons, i les lluites per la causa continuen.
Ferides obertes
Tècnicament, la Guerra Civil nordamericana va finalitzar el 1865, però el conflicte va anar molt més enllà en el temps. És en aquest context, a l’estat de Texas l’any 1870, on se situa News of the World, una pel·lícula a cavall (i mai millor dir) entre el Western i el drama, basada en la novel·la de Paulette Jiles, de l’any 2016. La trama ens presenta a un excapità de l’exèrcit confederat, Jefferson Kyle Kidd (interpretat per Tom Hanks), que es dedica a llegir de poble a poble les notícies més destacades dels diaris. Tot i que a la pel·lícula es resumeix la necessitat d’aquest ofici per la manca de temps dels treballadors –cosa que era certa-, la realitat és que l’analfabetisme també era un fet crucial que feia necessària la presència de lectors de notícies. Especialment tractant-se de pobles i zones rurals del sud, una regió molt més endarrerida en l’àmbit de l’alfabetització respecte al Nord –els resultats de lectura al sud eren fins a sis vegades pitjors que al nord, i això només fixant-nos en els ciutadans blancs, sense comptar als afroamericans o indígenes-. No només els lectors de notícies eren itinerants, sinó també escriptors que visitaven pobles i ciutats per explicar històries. El més conegut és Mark Twain (1835-1910).
En un dels seus viatges entre pobles, el capità Kidd es troba amb un carro accidentat i una única supervivent: una nena, la Johanna. Ella és d’origen alemany, però els indis Kiowa la van segrestar i van matar la seva família uns anys abans i només coneix la realitat de la tribu. Després, els bandits van acabar amb els seus pares indígenes: una nena òrfena dues vegades. A partir d’aquí el noticier es fa càrrec de la petita i es responsabilitza de portar-la a l’únic lloc on viuen alguns familiars llunyans seus. La vida de Johanna és una metàfora perfecta del que era el Sud dels Estats Units després de la guerra: el present destruït i un aferrissament al passat que no deixa mirar cap al futur. En alguns casos, els costums i formes de la nena índia estranyen exactament igual que els de ciutadans del Sud al Nord (i viceversa). Els viatges i aventures dels dos protagonistes es submergeixen en la realitat de Texas i la resta d’estats sudistes pocs anys després del final de la Guerra de Secessió: tropes ianquis als camins i les ciutats, guerra contra els indis, antics soldats que delinqueixen per sobreviure, comunitats aïllades que es resisteixen a la victòria del Nord i, en general, una gran sensació d’inseguretat i desordre.
La pel·lícula mostra les dues realitats del sud mitjançant els personatges. El capità Kidd representa la imatge del confederat que ha acceptat la derrota i es dedica a guanyar-se la vida de forma honrada i mira cap endavant. Tampoc té cap mena de problema amb els aborígens o persones d’altres races, segurament un protagonista massa avançat per aquella època, passat per la correcció política del segle XXI. Les seves idees fins i tot podrien ser massa avançades per algú que hagués lluitat en favor de la Unió. Altrament, personatges com Almay i Farley són la seva antítesi. El primer intenta comprar a la nena, segurament per prostituir-la, i acaba lluitant a trets amb el capità Kidd, que vol defensar-la. Al final de la batalla, esmenta que ells dos estan en bàndols oposats: no només pel que fa a la nena, sinó perquè el capità ha acceptat la derrota del Sud i Almay no. Farley, per la seva part, dirigeix un grup de rebels al comtat d’Erath, un indret idíl·lic pels defensors més radicals de la ideologia sudista. Han “netejat” el territori de mexicans i aborígens i es dediquen activament a la caça de bisons. Tampoc dubten en disparar contra aquells que es mostrin obertament contraris a les idees confederades. Quan el capità esmenta la derrota de la seva causa, Farley ho deixa clar: només deixaran de lluitar quan tot sigui seu. Aquestes bandes van ser tristament populars a l’antic territori de la Confederació, així com aquelles que es dedicaven a exterminar als afroamericans que ja no eren esclaus, sinó homes lliures. Texas va ser un estat sense grans batalles, i fins i tot després que el general Robert E. Lee es rendís (el 9 d’abril de 1865) va seguir sent una mena de refugi pels esclavistes perquè no existia un gran control militar per part de la Unió.
Immigració i racisme
Des de gairebé l’inici de la colonització dels Estats Units, no totes les persones van arribar al Nou Món eren anglesos. Tot i que sí que ho eren la majoria, que de fet eren indigents i delinqüents condemnats al país britànic, també van arribar a Amèrica persones d’altres països europeus. Els grups de colons alemanys van ser uns dels més ben considerats per part de la població a l’hora de conrear les noves terres. Al principi, els emigrants alemanys arribaven a les colònies americanes tot buscant llibertat religiosa i majors oportunitats de posseir terres que les que existien al centre d’Europa. Però no va ser fins a mitjans del segle XIX quan va arribar el gran flux migratori des d’Alemanya, arribant milions de ciutadans d’aquest país i establint-se, principalment, a regions del nord.
Els Estats Units sempre van tenir problemes amb la propietat de la terra. La consideraven el gran motor del país que garantia oportunitats per tothom i que crearia una societat sense classes. Almenys, aquesta era la teoria. La realitat és que per més iniciatives que es van aplicar, la terra tendia a convertir-se en propietat dels especuladors. Si més no, les terres útils. Els pares de Johanna van instal·lar-se a terres barates del sud: normalment ho eren perquè es tractava d’indrets poc fèrtils o insegurs, o totes dues coses a la vegada. En efecte, a la història es reflecteix aquest fet amb l’assassinat dels pares de la nena a mans de la tribu Kiowa que posteriorment la va criar com una de les seves. Pel que fa a la resta de familiars de Johanna, viuen en una plantació pròspera que sembla exclusivament alemanya, basada en el treball i l’esforç. És per això que tenen problemes en veure que la nena no serveix per treballar: si bé és cert que l’any 1870 el treball infantil era comú al sud (sobretot a les classes més humils), el debat polític als Estats Units pretenia acabar amb aquesta praxi.
Si els alemanys estaven ben considerats, no hi ha dubte que els indígenes americans representaven l’extrem contrari. Eren tractats com una raça inferior i degenerada, al mateix nivell que els afroamericans, que estava destinada a ser dominada per la “raça pura” anglosaxona (tot i que les persones blanques pobres, conegudes com a “white trash”, no eren considerades com a part d’aquesta raça pura). Texas, l’any 1870, només feia vint-i-cinc anys que formava part dels Estats Units, i la barreja racial –especialment amb mexicans- era comuna entre els seus ciutadans. Els Estats Units d’aquella època, tot i que el Nord va lluita a favor de l’emancipació dels esclaus, era un país fortament influït per idees racistes. Per ells, la puresa era una obsessió i la consanguinitat de les persones dictaminava el seu futur. És a dir, una persona de raça “impura” mai podria arribar al nivell de la raça blanca, encara que s’eduqués en els mateixos valors o tingués les mateixes oportunitats. La pel·lícula aprofundeix molt poc en aquest sentit i mostra el racisme en la seva vessant més supèrflua, la de la violència i l’extermini, només la punta de l’iceberg en una societat enverinada amb idees de superioritat racial.
On són els aborígens?
He trobat una gran mancança en aquesta pel·lícula: sent una de les protagonistes una nena educada en la cultura indígena, és difícil d’entendre que els aborígens americans apareguin amb comptagotes. Amb prou feines dues escenes: una tribu marxant d’unes terres i una dona regalant un cavall als protagonistes quan el seu ha mort. Crec que s’ha perdut una oportunitat d’endinsar-se en el món dels indígenes, encara que fos simplement per mostrar la seva realitat.
Durant la Guerra de Secessió, algunes tribus o líders aborígens van prendre partit en algun dels dos bàndols. Encara que sembli estrany, líders indígenes van donar suport a la causa del sud, tot i el seu racisme. Els motius era que alguns d’aquests líders poderosos posseïen esclaus i no els volien perdre, però també existia un motiu de venjança: lluitar contra un govern que, durant moltes dècades, els havia pres les terres. De fet, l’últim general confederat que es va rendir va ser el líder cherokee Stand Watie, que va entregar les armes el 23 de juny de 1865. Durant aquesta època també trobem conflictes entre aborígens i afroamericans (que ja venien d’abans): els soldats de raça negra van tenir el seu debut com a guerrers precisament contra els indis. Participar en aquestes guerres i demostrar la seva vàlua com a soldats era una bona manera de guanyar-se el respecte dels seus companys blancs. És el paper que interpreta el major Marquis Warren a la pel·lícula de Quentin Tarantino The Hateful Eight.
Pel que fa als Kiowa, la tribu adoptiva de la Johanna, aquests no eren originaris del sud dels Estats Units sinó més aviat del nord, de la zona de Montana. Els enfrontaments amb altres tribus indígenes els van conduir a emigrar cap al sud fins a arribar a la zona de Texas. Els inicials conflictes armats amb la tribu Comanxe van acabar en pactes i uns forts llaços d’amistat que els van permetre compartir una mateixa zona de terres. L’any 1867, els Kiowa van ser reubicats a una reserva a Oklahoma, tot i que alguns membres de la tribu, juntament amb els comanxes, van seguir fins una dècada després en llibertat i protestant contra la invasió dels colons. Precisament es parla d’aquesta reserva a News of the World, quan el capità Kidd busca a l’agent indi que ha de responsabilitzar-se de portar a Johanna a casa seva (tot i que aquest mai arriba a aparèixer). La figura dels agents indis va ser introduïda pel govern americà a finals del segle XVIII per interactuar amb els aborígens. Les seves funcions eren prevenir els conflictes entre els indígenes i els colons, supervisar les relacions comercials i, sobretot, assegurar-se que els plans governamentals respecte als nadius americans es complien. La figura de l’agent indi no era gaire ben vista per molts ciutadans, que els acusaven de corruptes o d’afavorir premeditadament les tribus índies. Al cap i a la fi, no era més que el cap de turc a qui acusaven en un entorn de tensió i violència entre colons i indis.
News of the World és una pel·lícula ben ambientada i que mostra un retrat bastant encertat dels Estats Units de la reconstrucció després de la guerra civil. Però alhora aprofundeix molt poc en temes interessants que, per més complexos i desagradables que resultin, formaven part d’aquella època, tant com les patrulles de soldats o els conflictes amb els indis. Desconec si a la novel·la aquests aspectes es tracten amb més detall o si el context històric segueix sent simplement part del decorat i l’ambientació de l’obra. Per cert, el capità Kidd està més o menys inspirat en una persona real: Adolphus Caesar Kydd, un avantpassat d’un amic de l’autora de la novel·la, que es dedicava a llegir notícies de poble en poble al Nord de Texas després de la guerra civil. També succeeix amb Johanna, que està basada en Cynthia Ann Parker, una nena segrestada als deu anys pels comanxes que vint-i-quatre anys després va ser capturada pels Texas Rangers. Personatges inspirats en realitat, però amb històries totalment fictícies.
