Imatge de portada. Gravat d’una beguina, 1489. Font: Wikimedia commons.
L’arrelament i desenvolupament de la rebel·lió mística de les dones
La cerca de les arrels del feminisme inevitablement ens porten a examinar el sorgiment de les comunitats religioses femenines com una via d’emancipació respecte del patriarcat, tant en el poder temporal com l’espiritual. Al seu torn, l’estudi del sorgiment d’aquestes comunitats en duu fins a les beguines. El seu estil de vida obtindria una gran popularitat entre la població, però les elits religioses veurien en les seves formes un atac directe contra el monopoli de l’espiritualitat, així com un fort qüestionament de la necessitat d’una figura mediadora entre Déu i la humanitat.
D’una banda, el seu impacte es veuria reflectit en obres com la Devotio Moderna d’Ekchart, o en les reflexions de Ramon Llull, entre d’altres. D’altra banda, les beguines foren fortament influenciades pel moviment trobadoresc de la fin’amor, o obres com el Càntic dels Càntics. Això demostrà no tant la secularització de l’espiritualitat, com el seu pas d’espai privat a públic, com podem constatar en El espejo de las almas simples, de Marguerite Porete; El lenguaje del deseo, de Hadewijch de Amberes; o Los siete grados del amor, de Beatriz de Nazaret, entre d’altres.
Aquest llegat literari s’ha de comprendre des de diferents perspectives: des de la seva pròpia literatura, fins a la visió que despertaren en autors del període –ja fos de manera satírica i despectiva-, o com a defensors d’un nou moviment espiritual que, a més, replantejava la figura de la dona en relació amb la tradicional imposició de dependència cap a les figures masculines.
Les beguines prendrien com a pròpies algunes de les característiques de l’ascetisme desenvolupat arreu d’Europa al llarg dels segles XI i XII que es traslladarien a les seves obres: la cerca de l’aïllament, la pobresa voluntària, vida ascètica de pregària, en petites comunitats femenines no claustrals, la predicació i traducció de textos bíblics en llengua vernacla, la solteria consagrada a Déu, la pobresa voluntària però no forçosa gràcies als donatius o béns patrimonials aportats per algunes dones de la comunitat, l’estudi, el servei de les necessitats del proïsme i els vots informals i privats. És precisament aquest estil de vida el que durà a Ramon Llull -qui encara estava viu i es trobava a França durant el procés contra Marguerite Porete- a realitzar la primera menció escrita que tenim de les beguines a la Corona d’Aragó el 1284 en la seva obra Blanquerna.
Una altra veu dins de la Corona d’Aragó que s’aixecà en defensa de les beguines fou la del metge valencià Arnau de Vilanova (1238-1311), qui moriria en el mateix període que es desenvolupava el concili de Viennes i el judici contra Margarita Porete. Arnau també fou un personatge destacat en el període tant per la seva labor mèdica, amb obres com en aspectes teològics i polítics a causa del seu contacte amb reis i papes –se’l coneixia com el metge de repetició-, que mostraria la persecució que arribaren a patir beguines i begards en la seva obra El Raonament d’Avinyó.
Les beguines arribarien a inspirar el sorgiment del corrent literari mulier religiosa, habitualment redactada pels propis confessors de les beguines, passant a ser alumnes, i elles mestres. Jacques de Vitry, bisbe d’Accon i cardenal de Tusculum, posaria les bases d’aquest model en redactar la vida de Maria d’Oignies (1177-1213). Altres exemples de vides escrites per homes religiosos, coetanis o no de la protagonista de l’obra, foren la Vita Sanctae-Hildegardis per Godofredo, prebost del convent de Rupertsberg, i Thierry d’Echternach; Mechthilde von Magdeburg, de Ancelet-Hustache; la Vita Beatricis, obra d’un monge cistercenc del qual no es guarda el nom; o VII tekene der sonne de Jan van Leeuwen.
L’Església mantenia tant una voluntat persecutòria com aglutinadora vers les beguines, com se’ns demostra en els esforços d’Inocenci III per incloure-les sota el domini de l’Església. En alguns casos, però, algunes beguines i les seves obres literàries serien condemnades a la foguera, com fou el cas de Marguerite Porete. La seva producció literària definiria l’heretgia de l’esperit lliure, basada en una mística radical centrada en la relació personal amb la divinitat fruit de la qual l’ànima s’uneix amb Déu, eliminant la necessitat d’un intermediari eclesiàstic entre ànima i Déu.
En el concili de Lyon de 1274, on el franciscà Simón de Tournai destacaria la creixent inclinació de les beguines pels matisos teològics i per la seva prèdica en llengua popular. Al concili celebrat a Tarragona el 1317, es condemnarien a la foguera les obres d’Arnau de Vilanova, i es remarcaria que la predicació en llengua vulgar no feia sinó vulgaritzar el missatge de salvació. Ja anteriorment, en el cànon 26 del Concili Laterà de 1139, es condemnà el costum de les consagrades de viure lliurement a casa seva, regulades espiritualment segons les regles de sant Benet, sant Basili, sant Agustí, i altres Pares de l’Església, i s’imposa l’obligatorietat de clausura. Això seria font de conflictes dins de les mateixes comunitats, i contra el poder eclesiàstic.
Un dels exemples literaris de persecució més clars que tenim és el concili que es dugué a terme a Viena entre el 1311 i el 1312, on no es denunciaven tant les pràctiques del beguinatge, com la forma física del beguinatge, les xarxes de suport exclusivament femenines i independents de tota autoritat. Això es traduïa en la generació de congregacions femenines que es negaven a sotmetre’s al sistema jeràrquic de l’Església. Alguns han volgut veure com un gest quasi compassiu per part de Climent V el fet que no prohibís l’exercici de la devoció dins de l’espai tradicionalment atorgat a la dona, però que mostrés una ferma voluntat en contra de qualsevol estil de vida promotor de la independència femenina i espiritual.
Aquesta persecució es reflecteix fins i tot en la denominació del moviment. Algunes hipòtesis consideren que deriva de Lambert le Bègue, sacerdot de Lieja conegut per les seves crítiques contra els costums del clergat, traductor del llibre dels Fets i de les epístoles de Sant Pau, i autor de Antigraphum Petri, qui seria acusat d’heretgia el 1180 després d’haver fundat una església claustre per a vídues i orfes de les croades. Per altra banda, també podria derivar del terme beghen del flamenc antic, per referir-se a una hipotètica naturalesa mendicant de les beguines, tot i que les fonts històriques ens demostren el seu rebuig cap aquesta pràctica. També es crearien ponts satírics entre aquest terme i el de beata, com se’ns demostra en El Conde Lucanor, de Juan Manuel (1282-1348), o en els escrits de Jaume Roig, qui remarcaria una doble moral que tindria com a eix principal la sexualitat.
Mulier religiosa: el sorgiment de la mística nupcial
es beguines serien les precursores de la mística nupcial, una nova concepció en la relació amb Déu que suposa un nivell d’intimitat tan elevat com el matrimoni entre l’Ànima i Déu. Així, la castedat no seria tant una imposició del moviment o un defugi del control patriarcal sobre els seus cossos, com un reflex de la creença que la passió que sentien per Déu no podia ser ni comparada ni satisfeta per una relació carnal. Aquesta perspectiva trencaria amb la visió del Déu fred, distant i condemnador de l’Edat Mitjana, i comprendria del cos com un medi per arribar a Déu i experimentar situacions d’èxtasi que les convertien en profetesses o transmissores del missatge diví.
Es veurien influenciades per diversos corrents literaris com els exempla, exponents moral medieval, o el corrent de la mulier religiosa, fortament influïda per la fin’amor, caracteritzada per l’amor fidel que reflecteix els valors feudals, i que a finals del s. XIII suscitaria el moviment de la querelle des femmes. En la transició cap al Renaixement sorgiria la vides quaerens intellectum, o la fe que busca la seva autocomprensió o integumenta per mitjà de les visions o la cerca de la llum. Les seves obres tornarien a gaudir de popularitat al s. XIX amb el sorgiment del Romanticisme, a causa del paral·lelisme en la seva passió desmesurada per damunt de la raó, i per la cerca de les arrels del nacionalisme a través de l’estudi de les llengües vernacles.
Destacaria, sobretot, el concepte minne, paraula femenina en neerlandès i alemany antic que es tradueix com amor i que podem entendre com el pensament, la memòria present i viva en el cor de la persona estimada, així com l’anamnesi o el record de les idees, el coneixement del Bé, la Veritat i la Bellesa, i la seva identificació amb la figura de Déu. Serien els antecedents de la Minnemystik o la mística cortès del desig i de l’abandonament que depura el desig en l’ascesi suprema i transmuta l’amor impossible dels trobadors en un amor diví possible que supera les limitacions de la naturalesa humana.
Existeix un debat sobre si les seves visions es poden considerar extàtiques o didàctiques. Els estudiosos apunten al fet que es tractaven de visions més aviat didàctiques pel seu caire meditat, quasi estereotipat en les seves fórmules, i que mostra certs lligams amb el corrent dels il·luminats, i que duia a algunes beguines a comportaments poc moderats i meditats, com es reflecteix en Vida y visiones de Beatriz de Nazaret de qui les fonts històriques, també recullen un dels casos més extrems dels que tenim coneixement respecte a la somatització del cos dins del món de les beguines. Aquests dos punts van generar un fort sentiment de rebuig en altres beguines a l’hora d’establir contacte amb Beatriz.
Un dels elements més compartits en la literatura de les beguines és l’ús de figures al·legòriques que representaven els valors tradicionals del món medieval, entre les quals destaca la Mine, o l’amor lliure com a via directa per establir una relació amb Déu, així com la Dama Raó o l’Ànima, que proposen una comprensió introspectiva sobre la relació que s’estableix entre els vertaders amants. La rellevància de la intimitat, les expressions vehements del seu amor i passió i l’ús d’un model literari profà on l’experiència tàctil té un lloc protagonista serien part dels arguments en contra de les beguines que durien algunes d’elles a la foguera, juntament amb les seves obres. Altres, com Beatriz de Nazaret, serien jutjades i cremades per heretge de manera pòstuma, encara que anteriorment l’haguessin venerat com a restes d’una santa.
El seu misticisme es basaria en l’ús d’exemples i anècdotes quotidianes en llengua vulgar sota un prisma d’enteniment especulatiu que entenia a Déu com una llum d’intellectus purus que superava dificultats com la limitació de les llengües vulgara l’hora de transmetre el missatge diví. Aquestes idees també es veurien reflectides en la base de l’humanisme cristià de la Devotio Moderna d’Ekchart, on la relació íntima amb Déu supera la celebració litúrgica i la divisió entre la població laica i la religiosa, insistint en l’examen de la pròpia consciència i en la renovació espiritual alhora que es fomentava un coneixement intel·lectual.
Los Siete Modos del Amor de Beatriz suposen aproximacions d’aspectes diferents d’una mateixa realitat que té com a objectiu demostrar de manera palpable la metàfora bíblica de néixer de nou. Destaquen el desig d’estimar i seguir el Senyor a través del retorn al cristianisme primitiu, la imitació de l’estil de vida de Jesús i dels primers deixebles, així com la voluntat del servei desinteressat com a mostra d’amor i gratitud. La seva narració en forma de centres concèntrics superposats invariablement ens recordaria a la Divina Comedia de Dante, i el seu avenç a través dels cercles concèntrics es traduiria en l’alliberació de les antigues cadenes que retenien el seu cor i esperit.
En el cas de El lenguaje del Deseo, ens trobem amb una estructura poètica que ens remet al llibre del Càntic dels càntics, marcada per la repetició dels termes, les figures al·legòriques, i pel principi dels poemes, estretament lligat a la naturalesa. Hi trobem poemes, visions i cartes on exposa l’estat que precedeix i que es dona després de la visió, marcat per la torbació de no poder estar amb l’Amat, on l’anhel és tan fort que la debilita físicament.
L’estructura dialogada de El Espejo de las Almas Simples de Porete ens recorda als diàlegs de Plató, on novament participen figures al·legòriques amb un caràcter pedagògic i místic. Tant en aquest llibre com en el de Beatriz, hi ha una clara referència a la sacralitat del número set dins del camí que havia de recórrer l’ànima per tal de cercar la llibertat que neix de la relació amb Déu. A partir del diàleg entre Ànima, Amor i Raó, se’ns mostra una escala interior a través de l’autoconeixement que l’Ànima sols pot ser salvada per la fe -argument capçal en la posterior Reforma Protestant encapçalada per Martí Luter-, així com el fet que no hi ha coneixement que superi l’amor de Déu. És a través d’aquest camí que l’Ànima rebutja seguir sotmesa a les virtuts de la Raó, en comprendre que en el coneixement de l’Amor seran les virtuts les que quedin sotmeses a ella.
Un llegat a través del temps
L’ascetisme que experimentaria Europa a partir del s. XI, el desig de retorn al cristianisme primitiu, el principi de la defensa de la dona i l’aparició de la Minnemystik foren elements crucials per al sorgiment de les beguines. La pervivència de la seva memòria pot ser explicada a través de diverses perspectives: des de l’aglutinament del moviment per part de l’Església, la popularitat dins del gruix de la població i la poca efectivitat dels mètodes de persecució i eliminació contra els corrents herètics. Cal afegir que la preservació del moviment i dels seus escrits seria difícil d’explicar si l’Església no hagués menystingut la seva força a causa de la seva naturalesa femenina. Tots aquests factors han permès que arribin fins als nostres dies uns escrits que visibilitzen tant la riquesa intel·lectual de l’edat mitjana, com els inicis de l’emancipació de la dona dins del context cristià i europeu.
Per saber-ne més
BOTINAS, E.; CABALEIRO, J.; DURAN I VINYETA, M. A. (2002) Les Beguines. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
CUADRARA, C. De mulierum relatione: Mujeres lulianas. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili / AMSMB. En premsa.
ÉPINEY-BUNGARD, G.; ZUM BRUNN, E. (2007). Mujeres trovadoras de Dios. Barcelona: Bolsillo Paidós.
SÁNCHEZ, J. (2004) Desde el cristianismo sabio a la religiosidad popular en la Edad Media. Universidad de Sevilla. Clio & Crimen, 1.
EQUIP EDITORIAL; SAGUER GAVALDÀ, E. (2023) “«Les beguines van ser l’exemple de la llibertat, la pràctica espiritual i l’educació femenines en època medieval» – Entrevista a Helena Casas”, Ab Origine Magazine, 80(gener) [en línia].
