Fotografia de portada: Bordell, de J. Beuckelaer, 1562. Font: Wikimedia Commons, donació del Walters Art Museum.
La prostitució ha estat un tema d’estudi molt recent en el terreny històric, emergent amb l’auge de la historiografia social durant els anys vuitanta del segle XX. Jacques Rossiaud fou un dels pioners. Amb la seva obra titulada La prostitución en el Medievo, publicada l’any 1986, reflectí molt acuradament el món que englobava la prostitució.
Així i tot, és necessari esmentar que, per a dur a terme l’estudi d’aquest àmbit de la societat, existeixen dos tipus de problemes quant a les fonts primàries: el primer d’ells és que no hi ha documentació sobre la prostitució clandestina, motiu pel qual només es pot estudiar amb profunditat la pública, que contemplaria a totes aquelles prostitutes treballadores de la ciutat. Un altre problema molt més general és la falta de fonts directes que parlin sobre les prostitutes. Com bé esmenta l’historiador Roger Benito Julià, tot i tenir lleis, contractes i altres documents institucionals, tots ells romanen redactats des del punt de vista del poder i a través d’una mirada patriarcal. És per aquest motiu que la prostituta no deixa cap mena de testimoni que ens ajudi a comprendre la seva història, sinó que s’ha d’interpretar des de fonts secundàries, molt esbiaixades des de la masculinitat preponderant i la societat patriarcal de la qual s’envoltaven les nostres protagonistes.
Per entendre la prostitució i la història que l’emmarca s’haurà d’entendre i interpretar en tot moment la seva amplitud i significació. Tal com esmenta David Waiman, això s’ha de fer «frente a la norma y a la desviación sexual, frente a los valores culturales y las mentalidades colectivas de los grupos sociales que la toleran o la reprimen».
Per què prostitutes?
Si ens endinsem en la figura de la prostituta medieval, cal esmentar, en primer lloc, qui era. El món de la prostitució estava compost per dones que rondaven entre els vint i els trenta anys i, de manera poc freqüent, menors de vint anys. Repetim de nou que quan es fa referència a la prostitució es parla d’aquella que està documentada, és a dir, la pública, contrària a la secreta o ocasional. Les causes que les guiaven fins a aquesta esfera són vàries, però les més usuals serien la falta de mitjans econòmics, el desarrelament geogràfic (força relacionat amb la falta de béns), la falta de dot per a casar-se o bé la seva pròpia dificultat per al matrimoni. Entre aquestes causes també s’hi suma l’error de caure en mans d’alcavotes o bé, tal com remarca Roger Benito, una violació i la consegüent deshonra que aquesta suposava. Així i tot, la causa principal seria la falta de recursos econòmics, ja que la dona en el món laboral obtenia una remuneració molt escassa.
El retir
Quan la seva tasca com a prostituta arribava a la seva fi a causa de la seva vellesa física, la qual rondava als voltants dels trenta anys, aquesta podia emprendre diversos camins. Una opció seria convertir-se en patrones de les cases de banys, o bé retirar-se a un claustre (o com menciona David Waiman, cases de les penedides.
Així i tot, també se li oferia un camí alternatiu a través de demanar caritat a les portes de les esglésies, tot i que la majoria d’elles tenien l’opció de treballar de serventes domèstiques i, fins i tot, de casar-se amb homes que sentissin compassió i respecte per elles. Tal com esmenta Jacques Rossiaud, per molts ciutadans, la prostitució pública representava una etapa en el rescat de la vida deshonesta. També cal subratllar que la possibilitat del matrimoni era la més usual. Encara més, a la zona de Dijon, en certes ocasions, les autoritats municipals els hi arribaven a facilitar el dot.
Els requisits i la prostitució clandestina
Quant als requisits per a exercir de prostituta pública, a fi de ser tolerades per a la societat, era necessari reunir-ne dos: llogar el seu cos pels beneficis i no per plaer i ser lliure de qualsevol llaç. Per a complir aquesta segona exigència era necessari que la protagonista fos estrangera de la ciutat on exercia el seu ofici, soltera o vídua. Pel que fa a la prostitució clandestina, segons María del Carmen García, es practicava per dones que s’amagaven dels seus actes per diversos motius, que podien anar des de la seva vellesa eminent o mala conducta pública (que els hi impedia exercir en bordells), fins a la seva aspiració a no ser reconegudes com a prostitutes per la fama pública que comportava.
L’avituallament
Respecte a la seva vestimenta, les prostitutes dels bordells utilitzaven vestits i accessoris força sumptuosos que, en molts casos, suposaven el seu únic patrimoni, tractant-se a més a més, tal com menciona García Herrero, de les seves eines d’ofici. De fet, com bé esmenta Teresa Vinyoles, dins la seva obra dedicada a les barcelonines de l’edat mitjana, les dones considerades públicament com a pecadores s’havien de diferenciar de les altres per la mateixa vestimenta. En aquest aspecte, a Barcelona es van aplicar mesures contra la sumptuositat que prohibien a les dones de la zona dur elements com perles, plata o seda. Així i tot, aquesta norma no s’aplicava a les dones públiques, que podien portar els guarniments que volguessin. Cal remarcar també el signe del Rahab, una cinta roja molt popular a la zona del sud de França i del nord d’Itàlia, utilitzat per a la prostituta a fi de separar-la de “la comunitat dels purs”, i d’aquesta manera fer saber al client que era lliure de qualsevol malaltia que el pogués perjudicar.
Altres imposicions
Per a tancar aquest apartat dedicat a les prostitutes, és necessari al·ludir a la seva obligació de no barrejar-se amb les altres dones de la societat. En paraules de Teresa Vinyoles, la preocupació de les autoritats se centrava a evitar l’escàndol, o sigui, que les dones corruptes no es barregessin amb les persones decents, perquè amb el seu mal exemple no les pervertissin. Contra aquest acte, l’any 1380, Pere el Cerimoniós va forçar a tota aquella dona que fos subjecte de corrupció a córrer despullada pels carrers mentre era assotada.
Els bordells
A l’escenari on es practicava la prostitució oficial en major abundància se li anomenava bordell. Aquests establiments eren espais dominats per una cap de la casa, la qual s’encarregava de gestionar la fortuna que obtenien les prostitutes que tenia al càrrec, oferint-les-hi menjar i allotjament. Cal remarcar que aquests establiments es trobaven en viles amb un nombre raonable d’habitants. Les prostitutes que hi treballaven cobraven un preu fix i eren moralment mal considerades. En paraules oficials de García Herrero, aquest fet era degut a la seva deshonestedat i aparent maldat.
La clientela
En termes majoritaris, era força estable, ja que estava constituïda per gent de la ciutat de tota classe de professions i edats, normalment d’entre divuit i quaranta anys. A la zona de Dijon, que ens permet contemplar un marc força ampli del món de la prostitució, l’accés als prostíbuls públics estava prohibit als casats i als clergues. Era la cap de la casa la que s’havia d’encarregar que aquesta norma es complís i si aquesta norma no es respectava se li imposava una multa bastant alta (no es respectava gairebé mai). Encara més, tot i que els sacerdots suposaven un 20% dels clients dels bordells privats de Dijon, tal com esmenta l’historiador Rossiaud, els marits i els pares preferien veure als joves clergues sans i actius freqüentar els bordells i cases de banys abans que seduint a les seves dones o filles. Altrament, els clients que no reunien aquestes condicions esmentades no eren menyspreats per la societat de Dijon, sinó que eren vistos com a bons joves que vivien i es governaven tranquil·lament. Encara més, als inicis del segle XVI, es va arribar a fer propaganda cívica per part dels nobles i els cap de les grans cases, justificant que freqüentar els bordells suposava una prova de normalitat entre els joves, a qui els seus amics i pares incitaven a acudir-hi a fornicar, sovint amb l’objectiu de demostrar la seva masculinitat.
Problemàtiques
Un dels problemes dels bordells que cal destacar és el seu funcionament, ja que com bé esmenta Vinyoles, els oficials que s’encarregaven d’ells eren homes (o dones) d’una reputació força discutible, la immoralitat dels quals no estava sols en la protecció de la gent de mal viure, sinó també en l’explotació de les mateixes prostitutes. Per aquesta raó, en molts casos els cobraven uns preus realment cars en el lloguer dels llits i de la roba i les obligaven a comprar el menjar als seus hostals a preus abusius, firmant també contractes que les retenien a l’establiment.
A més a més, sovint es veien endinsades en problemàtiques d’endeutament permanent amb els hostalers del bordell, situacions en les quals havien d’intervenir les autoritats per evitar els excessos en els lloguers. Això provocava que les mateixes pupil·les no tinguessin cap via d’escapatòria, puix que l’única forma de pagar els deutes era continuar prostituint-se. Fou per aquest motiu que Pere el Cerimoniós va intentar posar fi a la situació a partir d’una ordre reial, que obligava a rompre els contractes entre els governants de les cases i les prostitutes, castigant els preus excessius que aquests les hi imposaven. Aquesta problemàtica es pot apreciar molt bé a partir de les paraules de David Waiman, qui menciona com les prostitutes dels bordells municipals depenien d’un pare o una mare que dirigia el lloc, qui alhora tenien obligacions com ara protegir-les, allotjar-les i alimentar-les. D’altra banda, també esmenta com en moltes ocasions, aquestes figures paternes abusaven del seu poder, ja que els hi feien pagar el menjar a preus excessius o bé, els hi imposaven preus desorbitats per netejar la roba o per allotjar-se.
Altres observacions
Un altre fet a tenir en compte és que el client que volia gaudir del bordell havia de vetllar per al seu manteniment. Aquest resguard englobava tant l’ordre i la seguretat del recinte com la seguretat dels treballadors i els usuaris. Segons García Herrero, «el buen estado de la mancebía era importante para la ciudad y para su imagen».
Finalment, escau destacar les normes que sovint perjudicaven els bordells, pel qual en alguns casos es veien obligats a tancar les portes. Aquestes regulacions s’aplicaven a partir de motius tan diversos com els següents: sanitaris (en èpoques de pesta), religiosos (a fi de respectar les prohibicions, limitades per Setmana Santa i Nadal), morals (amb l’objectiu que espectacles escandalosos no es desenvolupessin a les proximitats de les esglésies o dels carrers patricis), santuaris (perquè es pogués distingir a les dones d’estat de les altres, i que la molt rica ornamentació d’aquestes últimes no incités a les joves pures i honestes a perdre’s) o bé, fiscals (amb la finalitat de què el sector privat no arruïnés el monopoli municipal).
El debat ideològic
Respecte a les ideologies que afectaven el treball de la prostitució, es pot dir que es va veure afectada per diferents pensaments. Així i tot, durant la seva evolució a través de l’edat mitjana, a escala europea s’acceptava com una activitat inevitable i necessària. En altres paraules, consideraven la prostitució com un acte funcional i, segons Adeline Rucquoi, com un mal necessari dins de l’esquema socioeconòmic imperant. Aquesta idea s’interpreta molt bé a partir d’una glosa agustiniana apareguda al segle XIII: «la mujer pública es en la sociedad lo que la sentina en el mar y la cloaca en el palacio. Quita esa cloaca y todo el palacio quedará infectado».
Tot i això, la idea que la prostitució és un mal necessari portarà al llarg de l’edat mitjana a una contradicció total. Com bé esmenta Teresa Vinyoles, es tractava d’un mal que, tot i haver-se de castigar, s’havia de considerar necessari i inevitable. És per aquest motiu que, mentre gran part de la societat ho reprimia, l’altra ho tolerava obertament.
Observacions finals
Com a conclusió final, escau tancar aquest article la prostitució destacant les paraules de l’autor fonamental de l’estudi, Jacques Rossiaud, a partir de les quals es comprèn com la història de la prostitució està buida sense una història o previ estudi dels costums: «los pintores medievales representaban a menudo a la pecadora en su habitación, con un espejo en la mano». Així, l’autor ens demostra com aquest mirall que esmenta reflecteix, engrandint-les, les imatges de la ciutat.
Per saber-ne més
Aurell, J i Burke, P. (2013). “Las tendencias recientes: del giro lingüístico a las historias alternativas”. A Comprender el pasado: una historia de la escritura y el pensamiento histórico. Madrid: Akal.
Benito Julià, R. (2008) “La prostitución y la alcahuetería en la Barcelona bajomedieval (siglos XVI-XV)”. A Miscelánea medieval murciana, (32), p. 9-21 [en línia].
García Herrero, Mª del C. (1996) “El mundo de la prostitución en las ciudades bajomedievales”, Cuadernos del Cemyr, 4, p. 67-100 [en línia].
Rossiaud, J. (1986). La prostitución en el Medievo. Barcelona: Ariel.
Rucquoi, A. (1985) “La mujer medieval”. A Cuadernos de Historia, 16, 262. Madrid: Cambio 16.
Vinyoles, T. Mª. (1976). Les Barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana (1370-1410). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.
Waiman, D. (2009). La prostitución en la literatura medieval.XII Jornadas Interescuelas / Departamentos de Historia. Bariloche: Departamento de Historia, Facultad de Humanidades y Centro Regional Universitario Bariloche, Universidad Nacional de Comahue, San Carlos de Bariloche.
