La Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF): la metxa que va encendre els anys de plom a l’Alemanya Federal

Rote Armee Fraktion: enemic públic número u a la jove RFA

Després de la conferència de Postdam, Alemanya pateix una divisió. La República Federal Alemanya, bressol de la Fracció de l’Exèrcit Roig, es converteix en una de les moltes titelles de  l’Oncle Sam i el bloc occidental i es torna un Estat subsidiari intervingut militarment, econòmicament i política.

Tot fa un gir als anys 50, quan, “per fi”, la República Federal Alemanya (RFA) recupera la seva posició hegemònica dins del bloc europeu. Ara jugava un paper estratègic en el nou teatre “democràtic i rupturista”, on les mesures “benestaristes” intentaven fer caure a l’oblit l’horrorós passat nazi i evitar també la basculació cap al comunisme. No cal especificar el rerefons del pla Marshall en l’estira-i-arronsa democràcia-totalitarisme.

A més a més, el còctel Guerra Freda sumat a l’anticomunisme va fer que l’obligació d’aquest bloc fos recolzar la política de Contenció dels Estats Units (amb l’exemple del Vietnam) i el seu ferm suport a Israel amb l’ocupació de Palestina. Aquestes motivacions van jugar un paper clau a l’origen de la RAF i la resta de l’anomenada “nova esquerra”. L’exemple més representatiu van ser les onades de protestes contra la Guerra del Vietnam. Així, després de la II Guerra Mundial, nous grups d’esquerra europeus entre els quals podem mencionar les Brigades Roges (Itàlia), Les Cèlul·les Comunistes Combatents (Bèlgica) o l’Organització Revolucionària 17 de Novembre (Grècia) es van emmarcar en la lluita contra el sistema imperialista internacional al costat de la RAF.

En aquest context l’esquerra alemanya, que havia patit l’il·legalització del Partit Comunista (KPD) el 1956 (malgrat els esforços per institucionalitzar-se) no té cap altra opció que replantejar-se la lluita des dels afores institucionals. Davant la prohibició d’aquest partit, queda lliure un espai en l’extrema esquera. Així, amb una via institucional totalment vedada per l’acció política, entenem el caràcter “undergound” que va presentar l’escena revolucionària en les dècades 60 i 70.

En aquesta conjuntura política és on un grup d’estudiants universitaris, influenciats pel moviment contracultural hippy i el marxisme, s’organitzen per qüestionar tant el sistema econòmic capitalista com els instruments de dominació (fàbrica, família i escola). Així, neix tot un ventall de grups d’”extrema esquerra” entre els quals podem mencionar Oposició Extraparlamentària (APO),^[1]Moviment polític heterogeni format per forces de l’oposició al govern que no tenen representació al Parlament de l’Alemanya Occidental. els K1 Commune,^[2]Grup de militants llibertaris alemanys a la Berlin-Oest actius entre el 1967 i el 1969. La RAF sembla que va trencar les relacions amb aquests a causa del masclisme present en aquesta organització. Cèl·lules revolucionàries…^[3]Les Revolutionäre Zellen. Grup de lluita armada de l’Alemanya Occidental de la dècada dels 70. Compartien les línies directives amb la RAF però tenien un mètode de lluita molt menys … Continue reading

Amb l’increment de la repressió de les protestes, junt amb la conjuntura internacional (La Guerra dels Sis Dies el 1967) la periodista Ulrike Meinhof arribaria a la conclusió, després d’una fase de reflexió teòrica: “protestar és quan dic que no m’agrada això. Resistir és quan poso fi a allò que no m’agrada” (com va dir en l’article De la protesta a la resistencia (1968) a la revista “Konkret”).

El balanç cap a la “primacia de la pràctica” va aparèixer com a necessària després de l’assassinat de l’estudiant B. Ohnnesorg per la policia (agent que va quedar absolt). Les primeres sigles que reivindiquen la lluita armada són les del Moviment Dos de Juny, conegut sobretot a partir del segrest del polític socialdemòcrata Peter Lorenz. Organització que el 1970 es convertia en la Federació de l’Exèrcit Roig. Passem d’una agrupació que es limitava a assetjar els enemics de classe a una que reivindicava clarament la voluntat de prendre el poder i arribar a un objectiu clar: la victòria de la dictadura del proletariat a través de l’estratègia de la lluita armada (que reprendrem més endavant). Comença llavors la campanya de criminalització més brutal de la història post II GM a Alemanya, recolzada per mitjans de comunicació i partits tradicionals, els quals justifiquen la lluita sense caserna de l’Estat contra ells. Aquestes eines de manipulació buiden el contingut ideològic del grup, limitant-los a l’aspecte de lluita armada, terrorisme i delinqüència. La RAF, guerrilla marxista-leninista i internacionalista, és declarada enemic públic número u de l’estat.

L’internacionalisme

Justament, és aquesta última corrent internacionalista proletària la que més impacta de la RAF. Mitjançant les seves accions, la Fracció de l’Exèrcit Roig va seguir a peu de lletra l’eslògan de la internacional comunista “Proletaris del món, uniu-vos”. Confrontats als defensors del colonialisme, tenien una relació estreta amb altres grups d’esquerra europeus com Action Directe (França) o el GRAPO. Aquesta vinculació va quedar palesa, per exemple, amb la vaga de fam solidària per part de la RAF en honor als presos del grup espanyol.  Aquestes relacions s’estenien més enllà del quadre europeu ja que també mantenien contacte amb l’Organització per la Alliberació de Palestina (OLP) que els va proporcionar entrenament militar a Jordània el 1971.

La inspiració de les RAF provenia de les lluites guerrilleres com la dels Tupamaros a Uruguai o del guerriller brasiler Carlos Marighella.^[4]Guerriller brasiler que va lluitar contra el règim militar al Brasil els anys 60. Conegut per la seva obra Mini-manual del guerrillero urbano. Noteu que la semblança entre, per exemple, l’atac del Moviment d’Alliberació Nacional (Tupamaro) que va bombardejar els dipòsits de la companyia alemanya Bayer a crits de “Morin els ianquis assassins del Vietnam… La Bayer, empresa nazi, ajuda amb gasos a la intervenció dels gringos. Fora els gringos assassins de llibertat. ¡Visca el Vietcong! ¡Visca la revolució!”… i els atacs als diversos magatzems de l’RDA pels activistes alemanys per denunciar l’explotació dels treballadors del “tercer món”. Quedava clar que la suposada finalitat de pau proclamada per l’OTAN el 49 no s’aplicava amb igualtat a tots els continents, molt menys en aquells països on es lluitava per l’alliberació nacional…

Trobant-se la batalla entre les metròpolis i les perifèries, la RAF tenia com a missió “aixecar el vel” que separava els proletaris dels dos hemisferis. Consideraven urgent que els obrers alemanys es reidentifiquessin amb la lluita antiimperialista, assimilant que els seus beneficis eren, en part, resultat de l’explotació dels seus homòlegs. Si aquests no arribaven a conscienciar-se del caràcter imperialista de l’Estat, es podria aspirar com a màxim a una revolució parcial, deixant intacte el sistema imperialista mundial. Així, davant un conglomerat de reivindicacions on la interseccionalitat és una arma clau, l’antiimperialisme era per a ells, la primera fletxa a apuntar.

Donat que “cap classe posseïdora ha renunciat de forma voluntària als seus privilegis” la Fracció Roja enaltia la lluita armada i clandestina com a única solució possible. L’abril del 1971 veuria la llum l’escrit teòric Concepción de la guerrilla urbana, definint aquesta última com a “mètode d’intervenció revolucionaria amb forces dèbils”. Es tractava d’aconseguir el major grau d’incidència sobre la realitat amb un nombre molt reduït de forces destruint el mite de l’omnipotència i invencibilitat de l’Estat burgès. Inspirats en l’estratègia de lluita d’Ernesto Che Guevara, van posar al punt de mira les ciutats, espais anònims on es troba tant les institucions públiques com les cases privades dels dirigents, amenaçant els privilegis de la classe dominant. A més, atacar aquests centres impedia que els governants decidissin prendre mesures dràstiques d’aniquilació de l’esquerra.

Els companys de lluita

Trencant amb la preponderant visió marxista, els i les militants de la RAF estimaven que la lluita armada no podia igualar-se mecànicament a la lluita de classes. Cal preguntar-nos: no és una actuació “paternalista”, per part seva, voler anar al cap de la lluita en lloc de deixar-ho en mans de la classe proletària? Precisament en l’idea que el subjecte cridat a fer la revolució és el proletariat organitzat, i no una organització clandestina de lluita armada, és on gravita la problemàtica de les tàctiques RAF. Així escrivia Ulrike Meinhof a la Concepción de la guerrilla urbana: “No estem dient que els grups de resistència armada puguin substituir les organitzacions proletàries, que les actuacions aïllades puguin ocupar el lloc de la lluita de classes, o que la lluita armada és una precondició necessària per al posterior èxit i progrés”. Entenem que la tasca de les RAF no era organitzar el proletariat alemany per dur a terme una revolució que, unida a la revolució a la perifèria, aconseguís fer caure el sistema imperialista. La seva tasca era fer entendre al proletariat que el sistema imperialista havia de caure, encara que no els correspongués a ells enderrocar-lo. Si reprenem les seves paraules, els combatents de la RAF eren partisans “que operaven rere les línies enemigues”.

El paper de les i els estudiants també es considerava indispensable. Els militants de la RAF consideraven erroni (i fins i tot perillós) reduir la lluita proletària a una lluita merament de la classe obrera. Contemplaven que el proletariat no havia de tenir la funció directiva principal i única ja que estaven convençuts que part d’aquest sector estava influenciat per la burgesia. Les teories estudiantils eren, a parer seu, la medicina contra aquesta manipulació.

Veiem com la RAF va reconsiderar la lluita proletària en el sentit de no referir-se a aquesta com una lluita en la qual es defensa la causa d’aquells que es consideren proletaris, sinó la lluita d’aquells que el comportament dels quals s’orienta cap a les masses revolucionàries. L’objectiu? Aconseguir que el poble alliberi les energies revolucionàries latents, ja que només aquestes podien aconseguir la victòria de la revolució.

Volent trencar amb les lluites proletàries antigues del segle XIX, les forces revolucionàries havien de ser, a parts iguals, obreres, estudiants i guerrilleres.

Perspectives històriques

Malgrat que molts reconeguin les RAF només per la generació Baader-Meinhof, aquesta guerrilla es va prolongar al llarg de tres generacions fins que el 1998 van publicar la declaració de la seva dissolució. Encara que se’n va intentar aniquilar la memòria amb el famós (i fals) “suïcidi col·lectiu” del 77, les fotografies d’aquests militants segueixen alçant-se a les manifestacions alemanyes.

Una de les primeres reflexions que podem extreure de l’anàlisi d’aquestes organitzacions és que les tàctiques emprades no van ser realment sostenibles en el temps: va haver-hi un moment en què els mètodes de combat es van estancar i els militants no van reconfigurar noves formes per vèncer (això al llarg de les tres generacions). Es van estancar en la dinàmica cíclica d’atemptats i segrestos, de reivindicacions pels presos i el seu mètode va perdre efectivitat. En van tenir prou amb seguir desenvolupant tàctiques sense aconseguir un salt qualitatiu i el suport complet per part del poble.

A Alemanya, com en altres països que havien conegut la lluita armada, els anys 60 i 70 van constituir un curt parèntesi. Als anys 60, el context internacional afavoria una reflexió de joves intel·lectuals revolucionaris tercermundista i favorables a les causes d’alliberament com la de Palestina. El pas de la teoria a la lluita armada s’explica més tard pel fracàs del Maig del 68 que havia alimentat molta esperança. Confrontats a una brutal repressió policial i a un nou present tendent al consumisme en una societat de mercat en la que ja està arrelada l’Estat del Benestar, els moviments d’esquerra desapareixen en els anys 80.

Referint-nos a la RAF, la seva supervivència va estar marcada per la presó, les tortures i les conegudes “cèl·lules de la mort”.^[5]Cel·les insonores pintades d’un blanc lluminós amb una llum de neó encesa 24 hores al dia. A tot això, cal sumar-li l’efecte contraproduent de certs assassinats (per exemple el segrest de Heins Martin Scheleyer el 1977, trobat al maleter d’un cotxe) que alimentaven debats interns sobre la justificació i eficàcia de la lluita armada. Paulatinament, els grups es troben sense suports, el somni del “grand soir” es desdibuixa: alguns militants es retiren definitivament de l’escena guerrillera vivint amb frustració el fracàs de la seva lluita, altres es refugien en l’RDA.

L’intent d’harmonitzar les lluites europees amb Action Directe o les Brigadas Rojas no produeixen efectes i l’enfonsament del comunisme Soviètic posterior a la reunificació alemanya acaben per fer escac i mat a la lluita armada, que sense el suport dels països comunistes i dels grups revolucionaris llatins, americans o àrabs, es troba desorientat en el nou món post guerra freda.

Traduït per Marina Vilà