Imatge de portada. Fotografia de la banderola antinuclear. Font: Wikimedia Commons (CC BY 2.0).
La formació del moviment antinuclear a Europa Occidental durant els anys 60, 70 i 80 és un tema relativament poc investigat dins el maremàgnum de moviments socials que es varen formar després de les protestes estudiantils i obreres de finals dels 60. Tot i això, el moviment antinuclear va tenir una especial rellevància en els anys 70 com a element aglutinador de diferents tendències polítiques sorgides en aquell context, a la vegada que contribuïa a la creació del corpus ideològic de l’ecologisme.
A més, com a moviment social va aconseguir problematitzar a escala mundial una qüestió, l’energia nuclear, fins aleshores no discutida. De fet, avui en dia encara és un element que crea certa controvèrsia, com ho demostra el recent debat, tant en l’àmbit institucional com social, sobre la consideració que mereix l’energia nuclear davant l’objectiu de la descarbonització. A l’hora d’entendre com s’origina el moviment antinuclear s’han de tenir presents tres elements: certs sectors de la nova esquerra originada a finals dels 60; moviments locals sense una clara politització, tan proteccionistes del medi ambient com representants de les demandes veïnals; i, en segons quins casos, la presència d’un moviment nacionalista o regionalista fort.
La nova esquerra
Amb les revoltes estudiantils de finals dels 60 va començar a sorgir un nou pensament polític qualificat com a “nova esquerra”. Aquesta nova esquerra presentava una sèrie de valors que foren essencials per entendre la participació d’una part important dels seus membres en les lluites antinuclears: la critica als valors burgesos i capitalistes, al poder burocràtic i autocràtic de l’estat i a la societat de consum. Aquest marc de pensament tendrà especial força en els casos francès i alemany, ja que en els contextos dictatorials (Estat Espanyol o Portugal) va estar present, però d’una manera més opaca.
A França i Alemanya, en un context on l’energia nuclear és entesa no només com l’ariet del progrés social, sinó també com un element de prestigi internacional i com la futura font d’energia que permetrà assegurar el subministrament elèctric, aquests elements polítics varen començar a presentar l’energia nuclear d’una altra manera. Així, l’energia nuclear es convertia en l’aliat perfecte d’un estat cada vegada més burocràtic, autocràtic i allunyat de les necessitats reals de l’individu. Les centrals nuclears requerien un aparell militar i policial de protecció davant possibles atacs i sabotatges i, per tant, incrementaven el paper autoritari de l’estat. A més, com a element que teòricament garantia el subministrament elèctric, possibilitava la continuïtat i expansió de la societat de consum burgesa criticada per aquests moviments.
En tot cas, la implicació d’elements de la nova esquerra –no la totalitat d’aquest segment polític va participar del moviment antinuclear, ja que hi havia una part que considerava les preocupacions ambientals com a petit burgeses i allunyades dels interessos reals dels treballadors–, no només es deu a una visió ideològica, sinó també a una decisió estratègica. Hem de tenir present que la força demostrada a finals dels 60 ràpidament es va desintegrar per culpa de les derrotes o per la mateixa fragmentació del moviment. Així, mentre que a França les lluites nuclears originades en els moviments locals foren les primeres grans mobilitzacions socials després que el partit de De Gaulle guanyés rotundament les eleccions de juny de 1968 –cosa que va dur a una implicació entusiasta dels sectors que havien dut a terme el Maig del 68 com a mecanisme per continuar cercant un canvi social–, a l’Alemanya Occidental, el moviment antinuclear es va veure com una manera d’evitar la radicalització que portava a la lluita armada o el reformisme que suposava la integració dins l’SPD.
A França les mobilitzacions antinuclears començaren el 1971, encara que ja feia mesos queen una de les revistes més importants dins l’espai de la nova esquerra francesa, Hara-Kiri Hebdo, ja s’havien començat a tractar qüestions com la contaminació, el consumisme, el desenvolupament urbà, l’agricultura o l’energia nuclear amb una perspectiva crítica. Per primera vegada les problemàtiques ambientals sortien dels ambients acadèmics.Poc després es fundava Amis de la Terre, on es defensava que els conflictes referents a la situació ambiental eren resultat d’una crisi sistemàtica i, per tant, era necessari un canvi de model.
Per aconseguir-ho defensaven l’autogestió davant una democràcia representativa que assignava al ciutadania un paper passiu. En el mateix moment en el qual es produïa aquesta visió dins la nova esquerra, es començaven a mobilitzar les comunitats locals contra els projectes nuclears que les afectaven directament. Així, en un procés de sinergia entre la nova esquerra i els moviments locals el 1971 s’organitzaren les dues primeres manifestacions antinuclears a França, pràcticament pioneres al món. A Fessenheim i Bugey assistiren entre 10.000 i 15.000 persones. Tot i això, la clara aposta de l’Estat francès per l’energia nuclear, la falta de suport de la majoria dels partits polítics i la repressió policial i judicial contribuïren a desfer el moviment antinuclear, que a partir de 1976-77 només és present a lluites concretes com la de Plogoff que analitzarem més en detall a l’hora d’explicar la importància de la qüestió nacional.
Mentrestant, a Alemanya el moviment antinuclear va començar uns anys després, el 1975, quan un dia després de l’aprovació oficial de la central de Wyhl, els veïns i veïnes decidiren espontàniament ocupar els terrenys on s’havia de construir la central. Davant l’expulsió violenta dels ocupants per part de la policia, bona part de la comunitat estudiantil (uns 30.000) de Freiburg, una ciutat universitària, reocuparen la finca. Finalment, es va retirar la llicència de construcció de la central. No hem d’oblidar que Wyhl està a 40 kilòmetres de Fessenheim i, per tant, podem considerar que aquest moviment era coneixedor del seu homòleg francès.
La victòria antinuclear va esperonar la creació d’altres comitès antinuclears al llarg de la geografia alemanya. Així, per exemple, 20.000 persones acudiren a Gorleben el 1977 davant el projecte de construir-hi un cementiri nuclear; l’any 1979 100.000 persones es manifestaren davant la seu del govern alemany a causa de l’accident nuclear de Three Mile Island (EUA); i el 1981, de nou, 100.000 persones es manifestaven contra la construcció de la central de Brokdorf, protesta queva acabar amb greus enfrontaments entre els manifestants i la policia. A més, no hem d’oblidar que el moviment antinuclear va ser una de les principals potes per formar Die Grünen (Els Verds), el qual es va convertir en un fenomen polític gràcies al fet de ser el primer partit ecologista amb una gran representació política.
Els moviments locals
Diversos moviments locals, centrats especialment en la protecció del territori o en la defensa dels interessos de les mateixes comunitats, foren uns dels principals elements que formaren, tant en l’àmbit ideològic com orgànic, el moviment antinuclear.
En aquest sentit, encara que tenen la seva importància al llarg de tota Europa Occidental, és cert que varen tenir un paper més preponderant en els casos ibèrics a causa del context dictatorial i, per tant, la impossibilitat d’expressar lliurement les idees que provenien de la nova esquerra.
Així, per una banda, hauríem de destacar, com a exemple proteccionista, la SEPANSO. La Société pour l’étude, la protection et l’aménagement de la nature dans le Sud-Ouest fundada el 1969 amb seu a Bordeus. Implicada en la protecció de la fauna i flora de l’estuari de la Garona, una vegada es va començar a parlar de la possibilitat d’instal·lar una central nuclear a Blayais va decidir implicar-se en la formació del moviment antinuclear a la zona. Així, mentre que la nova esquerra aportava els continguts més clarament polítics, la SEPANSO tenia en compte els impactes de la central nuclear sobre la naturalesa de l’estuari i sobre els modes de vida rurals de les comunitats locals –ja per si mateixes mobilitzades–. D’aquesta manera, localment –encara que es repeteix en quasi tots els casos de mobilitzacions contra centrals nuclears– es produeix un procés de convergència ideològica, on els elements locals i proteccionistes integren la necessitat d’un canvi de model com a mecanisme per protegir els seus modes de vida i la situació natural de la zona, mentre que els elements provinents de la nova esquerra entenen la importància de la protecció de l’entorn natural i rural com un element més en la seva visió ideològica.
En el cas alemany, en canvi, aquests moviments locals estan molt més vinculats a les Bürgerinitiative, que podríem considerar la versió germànica de l’associacionisme veïnal. Així, igual que en el cas de l’Estat espanyol, les Bürgerinitiative reclamaven escoles, centres de salut, hospitals, serveis socials per la seva comunitat, etc. A més, també estaven interessades en les qüestions referents al plantejament urbà, la contaminació industrial i la construcció de grans infraestructures que poguessin afectar a la comunitat. Així, a mesura que s’anaven presentant projectes de centrals nuclears, les “iniciatives ciutadanes” anaven participant en les mobilitzacions en contra. D’aquesta manera, es produïa el mateix procés de convergència ideològica que en el cas francès.
Mentrestant, a Portugal les mobilitzacions antinuclears varen començar al final de la dictadura de Salazar i Caetano. En un context d’una gran repressió política, el moviment antinuclear no va tenir les mateixes vies de desenvolupament que en els casos francès i alemany. Així, davant la pretensió de la dictadura de construir una central a Ferrel, es va organitzar un moviment veïnal per part de la comunitat local de pescadors i pagesos amb el nom de Comissão de Moradores. A més, els membres més joves de la comunitat, estudiants universitaris a Lisboa, entraren en contacte amb les primeres organitzacions proteccionistes portugueses.
Igualment, no hem d’oblidar que, com en el Franquisme, les associacions veïnals eren un element permès per la dictadura, que no era del tot conscient de la seva naturalesa política. De fet, la Comissão de Moradores de Ferrel estava formada essencialment per membres del Partit Comunista Portuguès, el qual, a més, era un dels partits comunistes occidentals més oberts a les idees de la nova esquerra –tot i que a escala nacional s’oposava a la central per emprar tecnologia occidental i no soviètica–, i altres partits d’esquerra. Per tant, des del moviment veïnal, a part de tenir en compte els impactes directes sobre el medi natural i rural de la zona, també es criticava el reforçament dels aspectes consumistes i autoritaris del capitalisme i de l’estat a través de la central. Una vegada derrocada la dictadura, el moviment antinuclear portuguès serà assumit pel naixent ecologisme, el qual estava clarament influït per l’experiència francesa dels estudiants portuguesos exiliats durant la dictadura i, per tant, conjugarà la crítica ambiental amb la social.
L’element nacional
Finalment, el darrer element que queda per analitzar és la importància que juga l’existència d’un moviment polític nacionalista o, com a mínim, d’un sentiment de pertinença diferenciat d’aquell estatal. Encara que aquest no sigui, òbviament, un element compartit entre els diferents moviments antinuclears d’Europa, sí que té una especial incidència en cas que aquest estigui present. Tot i això, en aquest sentit, no hem de pensar en una aportació ideològica, sinó més aviat discursiva que permet implicar a majors capes de la població.
Per exemple, a França una vegada les lluites nuclears començaren a perdre la seva força, l’única que va rompre amb aquesta dinàmica va ser la de Plogoff. Situada a la costa occidental de Bretanya, un dels llocs on encara perviu amb força el sentiment bretó contraposat al francès, el 1975 es va plantejar la construcció d’una central nuclear. El moviment va anar creixent a mesura que l’Estat francès anava aplicant una política de fets consumats i de repressió del moviment, a diferencia de la resta de mobilitzacions antinuclears franceses, fins al punt que el 1980 convocaren un conjunt de manifestacions on acudiren entre 50.000 i 100.000 persones.
El moviment d’oposició fou tan fort que Plogoff és una de les poques victòries del moviment antinuclear a França, ja que es va evitar la seva construcció. En contraposició, podem recuperar l’exemple de Blayais –comarca històricament francòfona rodejada de comarques occitanes/gascones on aquesta identitat ja estava quasi totalment perduda en els anys 70–, on des de 1976, a causa del mateix modus operandi per part de l’Estat, el moviment ja havia desaparegut. Així, de la comparació dels dos casos i de les diferents enquestes realitzades en aquells moments entre els militants antinuclears de l’Estat francès, es veu clarament com aquest sentiment de pertinença propi és un element mobilitzador.
En tot cas, un dels moviments antinuclears on està més clar la importància del nacionalisme com a element discursiu i mobilitzador és el basc. En el moviment contrari a la construcció de la central nuclear de Lemoiz (Biscaia) es produeix la conjunció quasi paradigmàtica dels tres elements que aquí hem tractat. La construcció de Lemoiz, que estava projectada juntament amb altres centrals al llarg de la costa basca, es va iniciar el 1972, en ple Franquisme, a través d’Iberduero –actual Iberdrola–, empresa essencialment formada pel capital de l’oligarquia basca.
La primera mobilització fou l’estiu de 1976, acudint-hi unes 50.000 persones, i va estar convocada per la Comissió de Defensa d’una Costa Basca No Nuclear. En aquell moment, la Comissió tenia arguments essencialment ambientals per oposar-se a la construcció de la central, encara que estava formada per diferents associacions veïnals i, per tant, per elements de l’esquerra antifranquista, nacionalista i no nacionalista. En tot cas, a la manifestació va haver-hi lemes a favor de la independència, de la revolució, de l’amnistia, contra el Franquisme i a favor de la lluita armada d’ETA. En ser la primera manifestació permesa des de l’inici de la Dictadura a Euskal Herria, totes les lluites socials varen sorgir públicament. El 1977 es va convocar una nova manifestació a Bilbao , que comptar amb la participació d’unes 150.000 persones –cosa que fa que sigui una de les manifestacions antinuclears amb major participació de la història–.
A partir d’aquest moment començaren a aparèixer a tots els pobles, ciutats i barris bascs els Comitès Antinuclears. Dins els Comitès es va produir un procés de convergència ideològica i discursiva entre l’esquerra antifranquista, tant de matriu espanyola per als partits a l’esquerra del PCE com abertzale, i els moviments veïnals. D’aquesta manera, Lemoiz, a part dels seus impactes ambientals, era una imposició franquista, espanyola i de l’oligarquia contra el poble basc treballador. De fet, un dels principals lemes fou “Euskadi ala Lemoiz”, és a dir, Euskadi –entès en aquells moments com Euskal Herria– o Lemoiz. Com els mateixos Comitès consideraven, la construcció de Lemoiz posava en risc el projecte polític independentista d’esquerres.
D’aquesta manera, podem veure com l’energia nuclear per si mateixa no crea el moviment antinuclear. Naturalment, és necessari que aquesta existeixi perquè hi hagi un moviment d’oposició, però sense uns ciutadans organitzats localment i preocupats pel seu entorn i per la seva qualitat de vida i uns moviments polítics centrats en l’autogestió, noves formes de vida, noves d’organització social, etc., contraposades al model capitalista burocratitzant, hagués estat impossible el sorgiment de la ideologia i el moviment antinuclear. A tot això hi hem de sumar elements vinculats a la pertinença nacional, que possibiliten una altra visió a la qüestió nuclear i d’aquesta manera implicar majors capes de la població.
Per saber-ne més
Adair, S. (2001) ‘The origins of the protest movement against nuclear power’, Political opportunities, Social Movements, and Democratization, 23, p. 145-178.
Barca, S. i Delicado, A. (2016) ‘Anti-Nuclear Mobilisation and Environmentalism in Europe: A View from Portugal (1976–1986)’, Environment and History, 22 (4), p. 497-520.
Fagnani, F. i Nicolon, A. (1982) Nucleopolis. Materiales para el análisis de una sociedad nuclear. Madrid: Instituto de Estudios de Administración Local.
Estebarantz, J. (2009) Los pulsos de la intransigencia. Lemoiz. Leitzaran. Itoiz. Bilbao: Muturreko Burutazioak.
Joppke, C. (1993) Mobilizing against nuclear energy: A comparison of Germany and the United States. Berkley: University of California Press.
López, R. (2012) Euskadi en duelo. La central nuclear como símbolo de la transición vasca. Vitoria: Fundación 2012 Fundazioa.
Vrignon, A. (2012) ‘Écologie et politique dans les années 1970. Les Amis de la Terre en France’, Vingtième Siècle. Revue d’histoire 113, p. 179-190.
