Blackwater i els desafiaments de les empreses privades en els conflictes actuals

Per a entendre la major implicació de les empreses militars i de seguretat privades en els conflictes del nou mil·lenni, hem de mirar endarrere, retrocedint fins a la fase final de la Guerra Freda.

En el ja esmentat període, hom observa que el fenomen bèl·lic ha sofert una transformació: ha deixat de ser una batalla entre exèrcits estatals formals i s’ha convertit progressivament en una lluita entre agents difosos, siguin insurgència, guerrilles o grups paramilitars.

En el camp militar d’aquest període, la transformació militar dintre del conflicte de la Guerra Freda es va fer en un escenari d’equilibri nuclear, implicant la transformació de les doctrines estratègiques militars i la recerca de noves capacitats armamentístiques. Aquesta situació durant molts anys ha fet palès la utilització d’una tecnologia militar cada vegada més sofisticada que, malgrat que ha facilitat la resolució dels conflictes convencionals, ha fracassat en l’estabilització de les zones afectades per la guerra, ha provocat un major nombre de víctimes civils i ha fracassat per a parar les contraofensives de la insurgència en el terreny.

Un altre fenomen important a destacar és la reducció internacional dels exèrcits, ja que mentre que entre 1986-1996 es comptabilitzaren fins a sis milions de militars, entre 1996 i 2006 es calculà un descens de tres milions d’individus.

En l’àmbit econòmic, aquest fenomen coincidí en el temps amb la revolució neoliberal impulsada per Reagan i Thatcher als anys vuitanta, durant la qual la privatització de serveis com l’energia o les telecomunicacions també es féu patent en l’àmbit militar.

Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen polifacètic en el qual les implicacions militars es transfereixen de l’àmbit públic a través de decisions polítiques, culturals i econòmiques a l’esfera privada implicant un fenomen totalment revolucionari: la pèrdua de l’hegemonia estatal amb relació a l’ús de la força militar.

Aquest fenomen ha provocat l’aparició d’unes 700 empreses a escala global, les quals queden localitzades en la seva immensa majoria (un 80%) als Estats Units i a Anglaterra, però de les quals només un selecte grup de quinze empreses controlen el mercat.

És interessant destacar la seva funció a partir del caràcter no polític de la guerra, entenent aquesta com a un element tècnic i neutral, implicant que la seguretat militar privada sigui un bé privat adquirible en els mercats.

Abans d’assenyalar la implicació de l’empresa militar que portava el nom de “Blackwater” (actualment, “Academi”), és important donar un cop d’ull a la seva història i als seus vincles amb el poder polític nord-americà.

Partint de l’ideal econòmic amb relació a l’ús de la força militar i defensant l’autoregulació del mercat sense intervenció estatal, les empreses de seguretat militar privades han aconseguit establir, a partir de les seves figures com a grups de pressió o lobbies, un bon enteniment amb les diferents administracions de la Casa Blanca.

En relació amb la història de Blackwater, l’organització fou fundada l’any 1992 per dos antics integrants de la Navy Seal nordamericana: Erik Prince i Al Clarck. El bon enteniment amb les diferents administracions americanes ha provocat que personal important estatunidenc passés a nodrir les files de l’organització militar privada; figures tals com Robert Ficher, qui fou nomenat vicepresident d’intel·ligència a Blackwater i que anteriorment era el director associat d’operacions de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA en les seves sigles angleses) fins a l’any 2005. De la mateixa manera, Cofer Black, veterà de la CIA i antic director del Centre de contra-terrorisme de la CIA va ser honorat amb la vicepresidència de l’entitat.

Lamentablement, lluny d’una bona praxi en el terreny, Blackwater es féu tristament cèlebre per les crisis que se succeïren a Fallujah durant el març de 2004 i a Bagdad el setembre de 2007.

El març de 2004, un comboi militar de Blackwater que transportava material de cuina d’una base militar a una altra fou assaltada per la insurgència talibana, posant fi a la vida de quatre empleats de l’organització. Les imatges dels seus cossos mutilats i carbonitzats penjant d’un pont van fer la volta al món; al mateix temps que se succeïen nombroses manifestacions que clamaven contra l’agressió americana a l’Orient Mitjà. Com a resposta a aquest atac i ignorant els consells de la comandància militar en el terreny, el secretari de defensa Donald Rumsfeld autoritzà l’assalt a la ciutat de Fallujah el quatre d’abril de 2004, durant el qual, malgrat que les tropes americanes hagueren de donar inicialment mitja volta a causa de la ferotge resistència en el terreny, al final aconseguiren prendre la ciutat el novembre d’aquell mateix any.

Mentrestant, en territori americà, els informes del Congrés assenyalaren les deficiències comeses per Blackwater, tals com la falta de possessió de vehicles suficientment armats i capaços de parar un assalt de tals dimensions, a més de dur a terme l’operació abans de la formalització del contracte amb l’administració americana, així com del cas omís que des de la mateixa organització es féu de les advertències de la força de la insurgència sobre el terreny. Al seu torn, Blackwater intentà d’entrebancar el procés d’investigació al·legant que els informes en estudi estaven classificats, buscant així la implicació del mateix departament de Defensa, evidenciant una vegada més els riscos de contractar empreses militars de seguretat privades en una zona de guerra; riscos derivats del seu ànim de lucre.

Per altra banda, el setembre de 2007, un cotxe que no s’aturà suficientment a poc a poc davant un punt de control de la Blackwater a Iraq posà fi a la vida de disset civils que estaven en la zona dels fets. El primer ministre iraquià, Nuri Kamal al-Maliki afirmà que els incidents ocorreguts al carrer Nisoor suposaven un repte a la sobirania d’Iraq, i després de l’aprovació per part del seu gabinet d’una sèrie de mesures legislatives es revocà la llicència a Blackwater per a operar a Iraq.

Seguint l’escàndol polític, els oficials militars dels Estats Units reportaren al Departament d’Estat la necessitat de mantenir un control més ferm sobre les activitats de Blackwater.

Finalment, els agents de l’organització implicats en el tiroteig foren tornats als Estats Units, on varen ser jutjats per homicidi involuntari, càrrecs que foren revocats el desembre de 2009 per un jutge federal al·legant la violació dels seus drets constitucionals.

Per saber-ne més