En el context de l’Europa de l’est de finals del segle XVIII, on la confrontació entre els imperis per l’hegemonia balcànica portava a constants guerres, les potències imperials es veien obligades a forjar aliances estratègiques per tal de superar les forces enemigues. Parlem d’una de les vàries guerres dels Habsburg contra els otomans, concretament la guerra russoturca (1787-1792). En aquesta, la configuració dels exèrcits era diversa, ja que el conjunt cultural dels imperis era molt variat en llengües i ètnies. Aquesta realitat va ser potser la confusió que va portar a una desastrosa massacre.
En un moviment de tropes de l’imperi austrohongarès en busca de possibles patrulles enemigues otomanes, es va enviar un contingent d’hússars a explorar prop de la ciutat de Caransebeș, on no hi van trobar cap resistència. El que sí que van trobar, però, va ser un grup de gitanos que venien aiguardent, i els soldats van comprar l’alcohol i van romandre per la zona bevent. L’arribada d’un altre contingent de soldats romanesos -del mateix exèrcit austrohongarès- va iniciar una sèrie de disputes ja que la cavalleria no volia compartir l’alcohol, i la picabaralla va acabar amb un tret a l’aire que va engegar les alarmes a tot el front. Després del tret, els soldats van començar a buscar franctiradors turcs i els hússars, espantats i borratxos, van començar a fugir. Per la seva banda, els comandaments austríacs van intentar frenar la desbandada però les diferències en l’idioma no van ajudar.
La resta de l’exèrcit, quan va veure la situació esperpèntica, no tenia cap dubte que era un atac dels otomans, per tant van donar l’ordre d’atacar i altres unitats de cavalleria van avançar cap els soldats que fugien. A aquesta càrrega es va sumar un atac d’artilleria que volia massacrar la fugida de les suposades tropes otomanes.
El foc amic va durar bastant i les baixes dins del mateix exèrcit van ser molt elevades, aproximadament 10.000. La vergonya de l’exèrcit austríac davant la desfeta deuria haver estat destacable, només superada per l’alegria dels otomans a l’arribar al camp de batalla i veure que tenien la feina feta. Aquest episodi de la història militar s’anomena la Batalla de Caransebeș i és habitualment titllada com la batalla més estúpida de la història.
