Rere el terme viking hi ha un estereotip perpetuat des de fa dècades: un viking, en l’imaginari popular, és un guerrer, un bàrbar, un saquejador armat amb grans destrals, abillat amb pells d’animals i coronat per un casc amb grans banyes, tot això complementat amb una cultura i religió estrambòtiques.
Els víkings, una cultura guerrera?
Què van ser realment els vikings? Parafrasejant a Laia San José Beltrán “els vikings van ser moltes coses, escandinaus, grangers a l’hivern, pirates a l’estiu, comerciants a l’est, guerrers a l’oest, saquejadors, incursors, colons, aventurers, poetes, artesans, astrònoms, uns fidels amics, els enemics més ferotges, reis o esclaus”.
Aquesta és una definició que ens mostra com eren de polifacètics els vikings, i precisament això fou el que els va fer coneguts arreu d’Europa. Gràcies als seus desplaçaments van arribar a innumerables llocs on varen comerciar, guerrejar i saquejar.
Una part fonamental de la vida vikinga eren els desplaçaments, entre els quals destacaven, per la seva excel·lència, els marítims. Tan conegudes i nombroses van ser les seves travesses que hi ha ingents fonts d’informació que ens en parlen, tant en l’àmbit iconogràfic com en l’àmbit arqueològic. Malauradament, les fonts escrites que ens han arribat s’han d’analitzar amb molta cura, ja que, majoritàriament, es tracta de fonts cristianes que proporcionen una visió distorsionada de la cultura vikinga.
Si ens endinsem en el món de la navegació vikinga, veiem que la més coneguda de les naus és el Drakkar, el popularment conegut vaixell de guerra, una nau amb un mascaró de proa en forma de drac. Ara bé, això torna a ser un estereotip: aquest tipus de vaixell es troba únicament a les sagues i en alguns jaciments arqueològics excepcionals com les tombes. L’arqueologia ha pogut demostrar que les embarcacions funeràries no eren usades per navegar.
La societat vikinga es veu reflectida en totes les restes arqueològiques que han arribat als nostres dies, i en el cas de la nàutica no és diferent. Des d’un punt de vista bèl·lic, els vikings es veuen representats principalment per dos vaixells: l’anomenat skeid, un gran vaixell d’uns 30 rems amb una capacitat per a 200 persones, i l’sneijkka, el més comú dels vaixells de guerra, amb uns 20 rems i una capacitat de 90 persones. Els vaixells de guerra tenien uns trets característics que els van fer ser dels millors de l’època: un calatge baix – aconseguit amb l’eliminació de les bodegues –, combinat amb un domini tecnològic impecable de la vela, donà un avantatge molt important als navegants escandinaus. D’aquesta manera, els vikings aconseguiren remuntar rius i acostar-se a la costa, dues possibilitats que a l’hora de guerrejar són imprescindibles per determinar una victòria.
Ara bé, com ja hem dit, malgrat les grans habilitats bèl·liques, el saqueig no era l’única activitat econòmica que desenvoluparen els escandinaus. El comerç, la pesca, la ramaderia, l’agricultura i l’artesania eren, també, elements fonamentals en l’economia dels pobles del nord. Les embarcacions més conegudes de les quals tenim constància són el knarr, un vaixell eminentment mercantil amb una gran capacitat de càrrega; el fearing, l’embarcació eminentment pesquera; el karv amb una especialització en el transport de bestiar; i la skuta, una petita embarcació de dos rems. Totes aquestes naus van ser utilitzades pel transport, però en molts altres casos les situacions requerien el trasllat de grans càrregues, sobretot en travesses comercials. En aquests casos trobem vaixells amb capacitats de fins a 40 tones, entre els quals destaquen l’smabyrding, la lettbyrding i havsbyrding.
La diversitat de vaixells amb usos específics ens indica el domini de la construcció naval dels vikings. L’eina principal dels constructors de vaixells era la destral i no la serra com es podria imaginar, cosa que demostra l’enginy i el dot envers el tractament de la matèria primera.
Artesans i coneixedors de la natura
Generalment, les cultures amb religions paganes estan associades a un misticisme que els uneix amb la natura i, com no podria ser d’una altra manera, la cultura vikinga sempre s’ha relacionat amb aquesta; podríem dir, doncs, que el clixé es compleix. Els antics escandinaus ho demostren amb la seva manera de tractar la fusta, amb una cura excepcional per així obtenir la màxima duresa possible.
El procés constructiu resultava una feina que requeria una especialització que arribava fins i tot al moment d’escollir i extreure la fusta. Generalment s’utilitzava pi o roure. Al sud de Suècia i al nord de Noruega predominava el pi mentre que al sud de Noruega, a Dinamarca i al nord de Suècia predominava el roure. L’extracció de fusta va ser tan notable que va generar una desforestació que ha deixat seqüeles que arriben fins avui dia. Un cop extreta la fusta es realitzava un procés de talla molt específic, que consistia en la divisió del tronc en 32 parts amb un sistema de falques, sense utilitzar serres, únicament maces i palanques.
Així doncs, aquesta gran especialització en la nàutica es va acabar fusionant amb la cultura. La importància que tenia el vaixell en la seva societat va ser tan gran que van poder desenvolupar els coneixements tècnics d’una manera única per l’època.
Per tant, observant una part de la cultura vikinga, en aquest cas la nàutica, podem veure com de deformada tenim la visió dels vikings quan els titllem únicament de guerrers i oblidem que varen ser grans artesans i bons navegants. En definitiva, tradicionalment s’ha absorbit tot allò que les fonts cristianes explicaven d’ells pràcticament sense qüestionar-les, la qual cosa ha provocat rebre una visió plena de tòpics que cal superar.
