Avui us aproparé en la següent entrada els orígens d’una competició amb moltes reticències aquí a Europa com és la NASCAR. Segons les veus més crítiques del vell continent, l’automobilisme de competició a Europa és i ha estat més refinat sempre, i clar, és molt més atractiu veure un Fórmula 1 recorrent els carrers de Mònaco, amb el príncep Rainier en els seus inicis, i ara amb Albert II entregant el trofeu al guanyador del Gran Premi. Al seu temps titllen la NASCAR americana com una competició estúpida i avorrida, pel fet de donar més de 200 o 300 voltes a un circuit oval (Michael Schumacher dixit), però és una competició que és molt més que això, i al final explicarem en què ha acabat la NASCAR.
Abans però us explicare com va començar tot això. Els inicis d’aquesta competició són molt particulars i tenen a veure molt amb la Llei Seca (Volstead Act) implantada als EEUU en 1919. Una llei que perseguia més les conseqüències que no pas les causes del consum d’alcohol. És a dir, un dels objectius finals de la llei era eliminar garjoles i presons, i això passava per eliminar l’alcohol i els efectes que provocava sobre la població, reduint la equació de delinqüència causada per consum d’alcohol. Eliminem la causa i desapareixerà la conseqüència. Malauradament per als impulsors de la divuitena esmena de la Constitució dels Estats Units va passar tot al contrari, el consum es va disparar com mai, per tant, el fet de ser il·legal va portar a omplir les presons com mai, i les màfies van trobar un espai per a fer un negoci molt important, tal i com es pot veure en passatges de la sèrie televisiva Boardwalk Empire.
La producció d’alcohol, distribució i venda eren il·legals, l’encariment d’aquests tipus de productes en el mercat negre per la demanda tan gran que hi havia, va fer que aquests col·lectius poguessin fer molts diners amb pocs recursos (blat i sucre), i les muntanyes dels Apalatxes que s’estenen al llarg de la costa est dels EEUU van ser el niu de principals de destil·leries il·legals de whisky blanc. Sumat a l’arribada del cotxe, el transport d’alcohol era més fàcil, més ràpid i suposava uns guanys encara majors per als contrabandistes, que podien fer més viatges i distribuir a diferents estats. Això va provocar que els contrabandistes desenvolupessin unes habilitats que en el món de la competició automobilística d’avui dia són molt valorades: ser un bon conductor, i ser un bon mecànic.
Assistim doncs, als orígens de la modificació dels cotxes de sèrie per tal d’optimitzar les seves prestacions. I per què ho havien de fer? Primer, per donar cabuda a litres i litres de whisky (de 100 a 500) i després per poder fugir de la policia en cas de produir-se una persecució i restar tot allò que suposava la càrrega extra de molts litres de whisky. Els cotxes patien una sèrie de canvis (rodes amples, para-xocs més resistents, suspensions més dures, sistemes de fre més sofisticats, modificació del motor i de les seves peces, capicular en llocs insospitats els litres de whisky,…) que per fora a penes es veien, però que amagaven prestacions elevades i de whisky en la mateixa proporció. La policia però, ja coneixia en els seus comptats qui eren aquests conductors, sempre anaven de nit i usaven el mateix tipus de cotxe, però el fet d’atrapar-los ja era una altra cosa. Els cotxes de sèrie de la policia no tenien res a fer amb els cotxes modificats dels contrabandistes i això va fer créixer autèntiques llegendes de moonshiners en cadascuna de les contrades dels estats del sud (Geòrgia, Carolina del Sud i del Nord, Florida, Alabama, Tennessee, Virgínia, entre d’altres).
Tot i que la Llei Seca i la Prohibició van acabar el 1933, en molts estats del sud el whisky encara seguia estant prohibit en la majoria de comptats (i de fet en alguns llocs avui dia encara trobem “comptats secs”) però no va fer variar gaire l’activitat dels contrabandistes. Ells també van adaptar-se als nous temps i van seguir usant els cotxes d’última generació així com trobant més espai per desenvolupar i encabir el màxim d’alcohol possible en ells. La policia però també va aprendre dels errors i les seves intervencions cada vegada eren més efectives, en part perquè, en cas de fer-se amb un cotxe modificat d’un contrabandista detingut, automàticament aquest cotxe ja passava a formar part del cos de policia. Això, sumat a la introducció de ràdios i el seguiment per part del FBI, afegia més dificultat però encara més reconeixement a aquests pilots que es jugaven cada nit enfrontar-se a la llei, i estem parlant en molts casos de nois de catorze, quinze o setze anys.
Conductors no en faltaven, les seves reputacions estaven molt ben valorades per la gent, però com podien demostrar que eren millors pilots que els altres contrabandistes que eren igualment reconeguts en altres llocs? Això va despertar una rivalitat gran entre ells i va fer que s’organitzessin curses els diumenges a la nit en camps de blat o de terra dibuixant un traçat en forma ovalada tant característic de les competicions de la NASCAR. Que hi havia de dolent en fer curses? Res, excepte que les apostes eren igual d’il·legals que transportar alcohol i va despertar audiències grans de gent que anava a veure curses entre els propis contrabandistes. I si a sobre els pilots podien guanyar diners, millor.
Al llarg dels anys trenta aquestes curses del cap de setmana no van interrompre la feina habitual d’aquests conductors. És més, sense el guanys de l’alcohol no els permetria competir, per reparar i modificar els cotxes, i que no es professionalitzaran en aquest esport fins que s’organitzi la NASCAR en 1947. La fundació de la NASCAR (National Association for Stock Car and Auto Racing) per Bill France, donarà i institucionalitzarà un esport que no s’organitzava amb un calendari establert, no hi havia patrocinadors ni escuderies. Amb la NASCAR va arribar tot això. Va unificar els primers promotors organitzadors dels circuits per tal d’establir un calendari de competició, es va premiar als participants amb diners en funció dels resultats, va obrir el patrocini de marques i la obertura per televisió d’aquest esport va acabar de catapultar la NASCAR a tots els EEUU. Aquesta reunió de patrocinadors i audiències no té actualment un homòmim en cap competició automobilística en el món, i sí, també la “refinada” i global Fórmula 1. Tot i que vist la direcció que ha pres en aquests darrers anys, no és d’estranyar.
La fi de l’era daurada de l’alcohol va acabar als setanta i aquests nous factors esmentats van professionalitzar un esport nascut del contraban d’alcohol, per tant què queda i en què s’ha convertit? La NASCAR és una competició on les probabilitats de guanyar de tots els pilots és real, i n’hi ha quaranta-tres de candidats a la victòria a cada cursa (hi participen 63 al llarg del calendari). En aquest sentit, ha mantingut la democratització dels orígens, hi participa tothom que vol, tothom puntua i tothom guanya diners pel sol fet de participar. Les dones també han entrat des dels inicis en cadascuna de les tres disciplines de la NASCAR, sumant un total de 51 pilots vers les 20 del campionat de rallies o les 6 de la Fórmula 1. No ha renunciat tampoc a emplaçaments dels seus orígens (Daytona) i tampoc en el format de córrer sobre terra (Eldora Raceway). És un esport familiar perquè l’accés a pilots i escuderies és més senzill, hi ha tracte directe amb els pilots i si aquests han de cedir el seu espai publicitari del cotxe per a causes humanitàries i socials també ho fan. Tots aquests factors que es mantenen des dels orígens, s’han combinat amb la professionalització d’una competició molt important als EEUU on els cotxes ja no són de sèrie ni tenen modificacions per competir. Són màquines de competició on les marques destinen quantitats importants de diners en tecnologia per poder arribar primer a la checkered flag, però que segueixen competint totes les tardes de diumenge com setanta anys abans.
