Introducció al problema d’entendre la Gran Guerra en el seu conjunt
«Mai seré capaç de comprendre com va poder ocórrer» li comentava la novel·lista anglesa Rebecca West (1892-1983) al seu marit, quan ambdós passejaven per Sarajevo (Bòsnia) la primavera de 1936. I no li faltava raó. L’origen d’aquesta incapacitat explicativa no era perquè hi hagués poques dades disponibles, sinó ben al contrari, perquè n’hi havia masses. Avui, cent quatre anys després de la primera calamitat del segle, la calamitat de la qual sorgiren totes les altres, ens segueix succeint quelcom similar. El com va poder succeir la Gran Guerra i el què va arribar a significar aquesta a escala mundial segueix fascinant a un grandíssim nombre d’historiadors, novel·listes, cineastes i periodistes que intenten donar resposta als perquès del conflicte posant el focus, de diferent manera, en les múltiples forces d’acció que ens són capaces d’explicar el camí cap a la tragèdia que emprengué Europa l’estiu de 1914. En certa mesura, però, la mancança a la qual Rebecca West feia referència el 1936 segueix viva en l’actualitat. L’historiador que tracti d’entendre la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en el seu conjunt s’enfrontarà a innumerables problemes d’interpretació. El nostre coneixement sobre l’esclat i desenvolupament de la llarga, dolorosa i mortífera Gran Guerra encara té estretors importants que caldria tenir sempre presents.
L’estiu de 1914 s’obrien nous teatres, biblioteques i museus per tota Europa. Es respirava progrés. Què podria interrompre aquest ràpid ascens? Què podria entelar el benestar que s’alimentava sense descans del seu propi auge? Un deliciós esperit de despreocupació regnava per tot el continent. Mai abans Europa havia sigut tan forta, tan rica, tan bella ni tan sols de tenir un futur encara més brillant. Perquè va tenir lloc la guerra? Entre 1914 i 1918 gairebé vuitanta milions de persones la sofriren. Més de nou milions de soldats moriren abatuts per les bales, fets trossos per les bombes, incinerats, de gana, devorats per rates i polls o víctimes de les epidèmies que s’estengueren en mig de la misèria. Altres vint milions resultaren ferits. Quina bogeria va sumir a austríacs, serbis, russos, alemanys, francesos i les seves colònies, britànics i el seu imperi, italians, japonesos, turcs o estatunidencs a la despietada i brutal lluita a vida o mort? Com va poder desencadenar-se semblant fúria en el món?
La Primera Guerra Mundial fou una autèntica força d’impacte de la musa Clio. Va derrocar imperis, encengué revolucions, sembrà Europa de noves nacions, dessagnà una generació, delimità el concert de les nacions i acabà de soca-arrel amb la innocència dels pobles. El vell continent anà, quasi inexplicablement, a la guerra amb cert grau d’inconsciència, cantant i celebrant, ple de fogositat i amb la flor al fusell. Sabem però les raons que ens expliquen els veritables perquès de tot plegat?
La gènesi de la primera gran matança de la història s’ha prestat a una aclaparadora varietat d’interpretacions. No hi ha punt de vista sobre els seus orígens que no puguin recolzar algunes de les innumerables fonts que tenim a disposició. La literatura sobre els orígens de la Primera Guerra Mundial ha adquirit unes dimensions enormes. Alguns relats s’han centrat en la culpabilitat d’un Estat problemàtic –el més comú ha sigut Alemanya-, altres han repartit la culpa o han buscat errors en el sistema de l’equilibri de poders d’inicis del segle XX. També s’ha tingut en compte la relació entre l’acció individual i els condicionants estructurals o s’ha posat èmfasi en les relacions internacionals, el contrapès nacional o la negociació entre Estats. El debat és antic però el tema encara és espinós. I més després que l’any 2014 se celebrés el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la naturalesa mateixa de la guerra tornés de nou a la lent de l’historiador. Les diverses interpretacions no han aconseguit oferir una lectura unànime respecte a les llavors que feren germinar la guerra. Els canvis del segle XXI han alterat la nostra òptica sobre els successos de 1914-1918 i les perspectives sobre l’origen i desenvolupament de la Gran Guerra s’acumulen les unes al damunt de les altres fent, més habitualment del que ens agradaria, que els arbres no ens deixin veure el bosc.
L’esclat i la propagació de la Primera Guerra Mundial fou una culminació d’una cadena de decisions preses per actors polítics amb objectius deliberats, que eren capaços d’una certa autoreflexió, reconeixien una sèrie d’opcions i es formaven els millors judicis que podien d’acord amb la millor informació que tenien a l’abast. El nacionalisme a ultrança, el militarisme dominant, la competència ancestral entre Estats, la cursa armamentista sense quarter, l’imperialisme recalcitrant, el joc d’aliances europees o els entrellats continguts en el món de les finances foren fenòmens que ens expliquen conjuntament els perquès de la guerra. Però per a intentar comprendre el com i el perquè que la guerra arribés a Europa l’estiu de 1914 s’ha d’entendre primerament que el fantasma de la tragèdia se cernia sobre Europa molt abans de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia Chotek el 28 de juny de 1914. El desastre de 1914-1918 no es pot explicar sense entendre les dinàmiques generals que feia anys que s’estaven desenvolupant a Europa, però tampoc sense tenir en compte les espurnes que van fer que aquestes grans forces motrius esclatessin amb una inigualable violència. La barreja entre la fixació de causes estructurals i causes immediates, l’amalgama entre el que és macro i el que és micro, són fonamentals per a una correcta anàlisi sobre les forces motrius que desencadenaren i propagaren la conflagració.
I la guerra fou possible perquè cap Estat tenia la voluntat ferma de resoldre el conflicte de manera pacífica. La responsabilitat de la guerra fou clarament compartida; i si Alemanya va firmar un xec en blanc a Àustria-Hongria perquè ataqués Sèrbia; França va estendre’n un altre a Rússia perquè defensés aquest país. I Gran Bretanya va intervenir pel compromís de recolzar la seva aliada França i la neutral Bèlgica de les tropes alemanyes. Obligar a un país derrotat a què firmi un paper on digui que és el responsable fonamental de la guerra no el converteix automàticament en tal cosa. Si analitzem les dinàmiques estructurals i concretes ens adonem que no només Alemanya va ser responsable de la tragèdia sinó que la responsabilitat fou compartida entre diversos Estats. D’alguna manera no hi hagué cap Estat que durant la crisi de juliol de 1914 comprés números a la loteria de la pau. La guerra fou una aposta de guanys irrenunciables que feia que els Estats que després serien bel·ligerants somiessin desperts. Amb diferents actituds, desiguals punts de vista i variats interessos, cada Estat bel·ligerant contribuí enormement a què la Gran Guerra fos possible. Si bé és cert que hi hagué potències que apostaren més fort que altres al cavall guanyador de la guerra, no es pot eximir de responsabilitats a qualsevol potència bel·ligerant de la massacre de 1914-1918.
Després d’agost de 1914, res tornaria a ser el mateix. Tal com afirmaren nombrosos historiadors, la Gran Guerra va marcar l’autèntic inici del segle XX europeu. Els anys compresos entre 1900 i 1914 pertanyien a una època anterior. El que succeí a partir d’agost de 1914 va assenyalar el principi de l’era més terrible de la història de la humanitat: L’època de la guerra dels trenta anys del segle XX. L’època de l’apocalipsi.
De la guerra convencional a l’infern en vida
Després dels primers mesos de conflicte, on tots els líders militars dels exèrcits bel·ligerants proclamaven que la guerra seria curta i gloriosa (“una guerra per acabar amb totes les guerres”), els soldats es van haver d’enterrar per poder sobreviure. Ni els exèrcits aliats ni les potències centrals veien la manera d’arribar a un resultat decisiu. Les tropes del Kàiser, a més d’haver conquerit pràcticament tota Bèlgica, seguien ocupant fins a deu províncies franceses al nord i, al front de l’est, Ludendorff i von Hindenburg s’enorgullien d’haver salvat Alemanya en frenar les tropes russes a la batalla de Tannemberg (Prússia Oriental) l’agost de 1914. L’1 de novembre de 1914, amb un nombre de morts i ferits sobre la taula absolutament sense precedents, el papa Benet XV es dirigia al món amb els següents termes: “Aquesta guerra és el suïcidi d’Europa. Sembla no haver límit per a la destrucció i la massacre. […]. Dia rere dia es vessa sang fresca sobre la terra. En vista d’aquest crim sense sentit repeteixo: Pau a la terra als homes de bona voluntat“.
Les tropes alemanyes, per protegir el terreny conquerit, van establir autèntiques xarxes de trinxeres amb paral·leles, línies d’atac, passadissos d’enllaç, laberints i refugis subterranis que anaven des del mar del Nord fins a la frontera suïssa. Els anglesos els van saber imitar però els francesos i els russos van arreglar amb menys compte unes trinxeres que l’hivern i els constants bombardeigs convertirien en gèlides criptes. Qui podia imaginar-se que romandrien enterrats prop de tres anys i que en elles viurien les batalles més cruentes del conflicte? Amb la guerra de trinxeres va néixer una nova classe de guerra: la guerra industrial, la guerra de la destrucció i de l’aniquilació. Ara l’objectiu era matar a tants com fos possible i de la forma més ràpida possible. Les cadenes de muntatge de les economies plenament mobilitzades per a la guerra produïen ingents quantitats d’invents cada cop més mortífers. La lluita en la proximitat de les trinxeres esperonava la utilització de granades de tota mena, bombes de diferents calibres, diversos gasos verinosos. La tardor de 1914 va començar la carrera per a descobrir la fórmula més letal d’aniquilació. La Primera Guerra Mundial va demostrar al món que l’enginy humà no coneixia fronteres pel que a matar es referia.
Fou en l’estancació de la guerra de trinxeres que la humanitat assistí al naixement de noves armes que convertiren l’experiència de la guerra en quelcom encara més terrible i devastador. Els primers avenços que van tenir una certa significació estaven dirigits a incrementar la potència de foc del tipus d’armament que ja existia. Fusells com el Lee-Enfield anglès, el Lebel francès o el Màuser alemany van incrementar la seva potència fins a superar els 400 metres de distància. El perfeccionament de les metralladores- la Browning nord-americana i la Maschingewehr alemanya en són exemples- també va ser extraordinari i la cadència de tir d’aquestes autèntiques màquines de matar va arribar ja l’any 1915 a les 500 bales per minut i a una potència que pràcticament superava els 3 quilòmetres de distància. Qualsevol objecte era vàlid per llençar explosius a la trinxera oposada: rifles llançagranades, torpedes voladors, es va recórrer fins i tot a les ballestes medievals. Sense oblidar-nos del shrapnel alemany o el Toffee Apple anglès, un estrany projectil de morter de més de 100 kg gairebé tan perillós pel que disparava com per l’enemic.
Tota classe de canons d’artilleria, cadascun més mortífer que l’anterior, es convertien en els teloners perfectes dels inútils atacs d’infanteria. Els canons de 75 mil·límetres francesos sembraven el terror al camp de batalla. Enterrant i desenterrant els cadàvers putrefactes escampats pel front, podien arribar a una distància de fins a vuit quilòmetres. A mesura que la guerra va anar avançant, les concentracions d’artilleria es van fer cada vegada més nombroses a tots els fronts, en especial a l’occidental. El Gran Berta, un monstruós morter alemany de 420 mm, era capaç de llançar un projectil de 830 kg a gairebé 13 quilòmetres de distància. Per a la preparació de l’ofensiva anglesa al riu Somme, les tropes aliades van arribar a reunir unes 600.000 peces d’artilleria de tota mena de calibre que en una setmana llençarien més d’1.600.000 projectils sobre un front de menys de 16 quilòmetres. En plena tempesta de plom, el març de 1916, el lloctinent alemany Ernst Jünger escrivia sobre els atacs d’artilleria francobritànics: «És més senzill descriure el soroll que suportar-lo, ja que és inevitable associar el soroll de metall que solca l’aire amb la idea de la mort».
Aquestes pluges de metralla que ho devastaven tot requerien que les tropes defensessin aferrissadament els seus sectors de cada bombardeig, encara que cada vegada més la munició anava carregada de gasos verinosos. A més dels cascs, fusells i granades de mà els soldats portaven màscares antigàs per a protegir-se d’aquesta terrible nova forma de combatre. En paraules del major Faleau, metge militar francès expert en gasos asfixiants: «Els homes es posaven morats, lluitaven per respirar entre llàgrimes i es queixaven de cremades al pit i a l’estómac. Ho hem vist tot: ferides terribles i allaus mortals de metall, però tot això no és res si ho comparem amb la boira que enfosquí el sol durant hores que semblaren segles». La guerra química no era, però, quelcom nou en el panorama bèl·lic europeu. Encara que des de 1899 l’ús de gasos verinosos estava terminantment prohibit, la Primera Guerra Mundial va ser tristament cèlebre per marcar el començament de la guerra química moderna i els brutals efectes dels bombardeigs amb tota mena de gasos generaren una mortaldat extraordinària, tant entre els exèrcits regulars com entre la població civil.
La Primera Guerra Mundial no només va ser una guerra terrestre. En els diversos fronts de la guerra, només els pilots de vehicles aero-dirigibles escapaven a la dura realitat de les trinxeres. Els pilots del kàiser eren els coneguts com a «reis del cel» mentre que als pilots francesos se’ls anomenava «asos de l’aire». Muntats en els seus corsers voladors aquests joves pilots se sentien com a autèntics cavallers moderns. L’aeroplà era una arma nova que ja havia estat utilitzada a les guerres colonials. A partir del tombant de segle, però, els experts van examinar el paper que podrien representar en cas de conflicte generalitzat els avions, els dirigibles i els globus. No obstant això, la realitat de la guerra aèria fou que els pilots s’acabaren enfrontant als mateixos perills que els soldats terrestres. Tot just assegurats i sense paracaigudes, els aviadors sobrevolaven les línies enemigues per a fotografiar les posicions de l’enemic o per a llençar-los bombes si aconseguien evitar els focs antiaeris. Connectats per telèfons, els oficials dirigien el foc d’artilleria des dels globus aeris. La seva protecció era una prioritat absoluta pels exèrcits. Amb el desenvolupament dels HH o canons antiaeris, l’aparició d’avions nous i més ràpids i l’arribada d’esquadrons de pilots joves temeraris i implacables, el domini dels cels en el front occidental i oriental va ser una rotunda necessitat. Així i tot, la guerra aèria va ser tan cruenta com a les trinxeres i més sovint de l’habitual acabava en els mateixos fangs.
Els estralls i els horrors de la guerra també es van saber fer eco als mars i als oceans. Autèntiques bèsties submarines alemanyes, equipades amb torpedes o míssils subaquàtics, enfonsaven els mercants nord-americans que transportaven armament, primeres matèries o queviures de primera necessitat a les potències aliades ja en ruïna. Els combats entre cuirassats i creuers de tonatge monstruós van convertir la guerra naval en un brutal escenari més de la guerra total en la qual s’havia convertit aquella guerra curta i gloriosa de 1914. Del Bàltic a l’Atlàntic, des del Mediterrani al mar del Nord, la guerra submarina afegí milers de víctimes a la gran carnisseria en la qual s’havia convertit la guerra.
No fou fins al setembre de 1916, al Somme, que els britànics van descobrir una nova arma capaç de travessar el filferro espinós i obrir camí a la infanteria per a conquerir les trinxeres enemigues. Per a despistar als espies enemics es referiren a aquests grans vehicles d’assalt com a tancs. En un primer moment els soldats es terroritzaven pels anomenats carros o blindats de combat, però lents, vulnerables i escassos en número, els primers models resultaren ser objectius fàcils per l’artilleria enemiga. Equipats amb metralladores pesades i canons giratoris de gran mil·limetrat els tancs resultarien ser l’arma providencial que decantaria la sort dels contendents Aliats a la guerra. La construcció generalitzada d’aquests artefactes revolucionà l’art de la guerra i, entre els anys 1917 i 1918, tancs de combat de tota mena de dimensions participaren en més del 50% de les accions militars de conquesta d’ambdós bàndols. No es concebia ja la ruptura del front sense aquests monstres que els francesos acabarien anomenant «carros de la victòria» i que afegiren un grau més d’inhumanitat als combats infernals del Somme, Flandes, Passchendaele o Marne.
El balanç de la barbàrie
Jean Giono, supervivent de la batalla de Verdun i guanyador del Premi Nobel de Literatura, escrivia sobre el grau d’inhumanitat de la guerra de 1914-1918: «Som nou en un forat, res ens traurà d’aquí, però hem menjat devem alleujar-nos […] el primer a sentir la necessitat surt […] porta fora dos dies, a tres metres de nosaltres mort amb els pantalons baixats.[…] Fem les nostres necessitats en paper que llencem fora, quan ens quedem sense paper ho fem sobre els nostres sarrons […] La batalla continua […] utilitzem les mans, la disenteria recorre els nostres dits, els nostres excrements tenen sang, fem de ventre on dormim, som devorats per les flames de la set, ens bevem la nostra pròpia orina […] si ens quedem al camp de batalla, és perquè no ens deixen fugir».
L’hora onze, del dia onze, del mes onze de l’any 1918 la catàstrofe va arribar per fi al seu punt final. La guerra va deixar una Europa trencada a trossos. Era gairebé impossible de reconèixer aquell continent que inconscientment havia entrat en conflicte quatre anys enrere. La guerra havia fet d’Europa un enorme cementiri. Les pèrdues humanes havien sigut enormes, inimaginables: més de nou milions de soldats i aproximadament sis milions de civils, degut, principalment, a les deportacions en massa, a la fam i a les malalties. El nombre de combatents capturats per l’enemic fou, entre tots els països bel·ligerants, de més de set milions. Alguns ja mai tornarien a casa. El 1918, quan els quatre anys de contínues matances arribaven a la seva fi, l’autor austríac Robert Musil escrivia al seu diari: «La guerra pot resumir-se en la següent formula: morir pels teus ideals, perquè no val la pena viure per ells». La carnisseria no tenia precedents, la destrucció havia sigut terrible. El llegat d’una Europa transformada fins als seus fonaments seria impossible d’oblidar. El llarg ajustament de comptes, però, no tardaria massa a fer-se esperar.
La falta d’esperit científic, la subestimació del que significava la tècnica militar i la ignorància absoluta de la relació que existia entre els coneixements d’una època, les seves possibilitats industrials i la pràctica de la guerra, caracteritzaren la mentalitat dels que tenien la responsabilitat de dirigir les operacions militars. Una mundial guerra industrial, massiva en nombre de combatents, es disputà sota els paràmetres i comandaments de les velles guerres de cavalleria dels segles XVIII i XIX. La massacre va fer massa difícil poder parlar de victòria. Les noves armes utilitzades als camps de batalla de 1914-1918 no tardarien a tornar a ser aplicades, encara d’una manera més mortífera i brutal, a la guerra que, des de la firma del Tractat de Versalles, ja s’albirava a l’horitzó. La pau mai va ser pau. Versalles seria més aviat un armistici de vint anys. Una fugaç interrupció de la matança. La guerra que canvià i horroritzà el món quedaria per sempre més empetitida pel desastre que vindria vint anys després. La revolució d’armaments i mètodes de fer la guerra es faria eco encara amb més contundència durant la Segona Guerra Mundial.
