Vives Via, Ferran (2016) "Quan la realitat supera la ficció: les execucions exemplars en època medieval i moderna", Ab Origine Magazine, 13(setembre) [en línia].
Quan la realitat supera la ficció: les execucions exemplars en època medieval i moderna
Publicat el
15 de setembre de 2016
L’intent de reconstrucció de realitats passades fet pel cinema i la literatura ha generat un imaginari col·lectiu on es presenta un món medieval (i per extensió un món modern) on el poder tractava amb gran crueltat aquelles persones que el qüestionaven o que alteraven l’ordre establert. La imatge de la inquisició cremant suposades bruixes, o dels poders civils instal·lant patíbuls en grans places plenes de gent disposada a contemplar l’execució d’un malfactor o un dissident, està més que present en les nostres vides.Una imatge recurrent en el nostre imaginari és la crema de dones a mans de la inquisició, cal remarcar que a la nostra terra les dones acusades de bruixeria morien a mans dels poders civils i en conseqüència no eren cremades sinó penjades. Font: ViquipèdiaMés enllà del poc rigor històric d’algunes pel·lícules i de l’existència de certs tòpics, és un fet que al llarg dels segles de l’edat medieval i l’edat moderna els diferents poders civils i religiosos van recórrer a una crueltat extrema a l’hora de castigar certs crims.La implantació del feudalisme a Europa va suposar el naixement d’una sèrie de privilegis per a la noblesa laica i eclesiàstica, entre els quals podem destacar el dret a ser executat per decapitació, un dret si més no curiós vist des de l’actualitat però que en el seu moment permetia als grups privilegiats evitar morts més doloroses com la suspensió (ser penjat) o l’esquarterament.El gruix de la població, però, no gaudia d’aquests avantatges i les fonts històriques ens parlen de diferents execucions brutals, exemplars, que tingueren lloc al llarg dels segles. Les execucions anirien més enllà del càstig de l’individu, maltractarien el seu cos un cop mort, recorrent a mètodes que arribaven a nivells de crueltat que difícilment es veuen reflectits en els diferents films que pretenen representar l’època de la qual parlem (amb la clara excepció de la sèrie Joc de Trons). Cal remarcar que en època medieval i moderna les poques garanties jurídiques per a la població, regulades pel dret romà o pel dret got, haurien quedat diluïdes per la fragmentació del poder que comportà la implantació del feudalisme. Aquestes garanties no tornarien amb el naixement dels estats moderns a Europa ni amb la consolidació de les diferents monarquies absolutes. La historiografia ens mostra com el turment formava part del gruix de procediments judicials. Per exemple, les declaracions realitzades sota tortura es consideraven vàlides sense cap problema. En aquest article es donaran dos exemples d’aquestes execucions en dos moments històrics diferents, en dos espais geogràfics allunyats, però amb certes similituds en tant que el poder de torn va decidir castigar amb la màxima duresa una sèrie de crims. En primer lloc, en l’article es tractarà el cas de Joan de Canyamars, un pagès de remença català que intentà assassinar a Ferran II l’any 1492. En segon lloc, s’analitzarà el cas de Tupac Amaru II, líder indígena andí que es revoltà contra les imposicions borbòniques al món colonial americà a finals del segle XVIII. L’any 1492, coincidint amb l’arribada castellana a Amèrica, Ferran el Catòlic es trobava a Barcelona quan Joan de Canyamars, un pagès de remença, l’atacà amb l’objectiu de degollar-lo. Joan de Canyamars fracassà, fou capturat i posteriorment executat.En una Europa eminentment agrària el gruix de la població estava subjecta als mals usos, el més important a la Catalunya Vella fou la remença. Font: snl.noA finals del segle XV Catalunya estava immersa en una forta crisi econòmica, la Guerra Civil Catalana i la consegüent Segona Guerra Remença generaren una forta crispació i divisió en el si de la societat catalana. Molts pagesos catalans s’havien organitzat al llarg del segle XV per aconseguir acabar amb el mal ús que els lligava a la terra: la remença. Durant la Guerra Civil la monarquia havia donat un suport més o menys clar a les reivindicacions pageses amb l’objectiu de debilitar a la noblesa catalana però a l’hora de la veritat el seu suport no s’havia materialitzat en mesures clares a favor dels remences. La poca implicació de la monarquia en el conflicte entre remences i senyors portà a l’esclat de la Segona Guerra Remença l’any 1484. Els pagesos revoltats foren derrotats i el problema remença s’intentà solucionar en la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486 que recollia la possibilitat de redimir certs mals usos a través d’un pagament, una mesura que no donava una solució immediata als problemes de la pagesia catalana.En aquest context l’atac directe d’un remença a la monarquia havia de ser castigat amb duresa extrema. La historiografia no ha aconseguit trobar les causes que portaren Joan de Canyamars a intentar cometre un regicidi. Probablement el Consell Reial i el Consell de Cent tampoc coneixien amb claredat els motius que havien impulsat l’acció del pagès. Tot i així, la resposta a la situació era clara: calia castigar de forma exemplar Joan de Canyamars per evitar un hipotètic ressorgiment de la conflictivitat. En un document de l’època es pot veure un gravat que representa l’intent de regicidi perpetrat per Joan de Canyamars.Una de les fonts de l’època descriu l’execució del regicida de la següent manera:“el posaren en un carretó amarrat en un pal, y a la Plassa del blat vella li fou levat lo un puny y al Born laltre, y aquí morí. A la Plassa de Sant Jaume li levaren lo nas, un ull y una cama, y a la Plassa nova una cuxa. A la Plassa de Santa Ana la altre cama y cuxa, y aprés lo portaren per lo carrer de Sant Pere, la Volta al Portal Nou, y per lo camí lo squarteraren, fora. l Portal Nou fo mès foc al carretó, y tot fou cremat”L’execució va ser clarament exemplar, un càstig mòbil recorregué la ciutat i anà més enllà de la mort del pagès. Aquest morí, possiblement dessagnat, després que li amputessin les dues mans. Això no va fer aturar el turment i les mutilacions del cadàver continuaren pels carrers de Barcelona fins que aquest fou cremat.Cal tenir clar que uns fets tan durs com aquests degueren tenir un cert impacte en la població i, de fet, podien dissuadir fàcilment qualsevol voluntat d’atemptar contra la Corona.La brutalitat que es veuria a finals del segle XV, en la transició entre l’època baix medieval i l’època moderna es repetiria tres segles després en l’execució de Tupac Amaru II en un moment de transició entre l’època moderna i l’època contemporània. El pas de tres segles i la consegüent evolució en les mentalitats no evitaria que el model d’execucions brutals es mantingués en els dominis de la Corona Hispànica, ara sota domini borbònic. Entre 1780 i 1782 tingué lloc una important revolta indígena als territoris del Virregnat del Perú i del Virregnat del Río de la Plata. Aquesta fou liderada per l’autoproclamat Inca Tupac Amaru II, un cacic indígena que buscava reformular les relacions colonials en benefici de les poblacions indígenes de la zona, unes de les principals perjudicades per les reformes borbòniques.Il·lustració que representa a Tupac Amaru II. Font: ViquipèdiaAquesta revolta tindria lloc també en un context d’inestabilitat i conflictivitat en el món colonial espanyol després que els successors de Felip V impulsessin una re-centralització, més o menys efectiva, dels territoris americans controlats per la Corona. Després d’una sèrie d’enfrontaments militars, els indígenes revoltats van acabar essent derrotats i Tupac Amaru II i els seus col·laboradors més propers van ser executats.El càstig que rebria el líder indígena queda recollit en la sentència dictada per la Real Audiència de Lima:“condenamos al referido reo, Diego Cristoval Tupac-Amaru, en pena de muerte, y la justicia que se manda hacer es, que sea sacado de la cárcel donde se halla preso, arrastrado de la cola de una bestia de albarda, llevando soga de esparto en el pescuezo, atados pies y manos, con voz de pregonero que mainifeiste su delito: siendo conducido, en esta forma por las calles públicas acostumbradas al lugar del suplicio, en el que, junto á la horca estará dispuesta un hoguera con sus grandes tenazas, para que allí, á vista del público, sea atenazado y despues colgado por el pescuezo, y ahorcado hasta que muera naturalmente, sin que de allí le quite persona alguna sin nuestra licencia, bajo la misma pena: siendo despues descuartizado su cuerpo, llevada la cabeza al pueblo de Tungasuca, un brazo á Lauramarca, el otro al pubelo de Carabaya, una pierna a Pucartambo, otra á Calca, y el resto del cuerpo puesto en una picota en el camino de Caja del Agua de esta ciudad”Il·lustració que representa l’execució de Tupac Amaru II. Font: ViquipèdiaPodem veure com en el cas de Tupac Amaru II es reproduiria un esquema similar en l’execució pública i exemplar, que aniria més enllà de la mort del suposat delinqüent. En aquest cas, s’arribaria a repartir part de les restes mortals de l’executat i dels seus col·laboradors més propers per les diferents localitats on s’havia focalitzat la revolta. La voluntat d’evitar nous alçaments era clara. Les diferències entre Joan de Canyamars i Tupac Amaru II són evidents. L’acció del primer no tingué una incidència política pràctica ni una gran importància en el desenvolupament dels fets històrics posteriors. En canvi, l’acció de Tupac Amaru II qüestionà obertament la reorganització colonial borbònica i desestabilitzà amb força una part important de l’Imperi Espanyol a Amèrica. Els dos casos tenen en comú la resposta brutal del poder polític davant de qualsevol tipus d’atac en moments cronològics tan llunyans com poden ser l’època baix medieval o el final de l’època moderna. La crueltat reflectida en els dos casos es pot entendre com l’aplicació extrema del paradigma de justícia existent en el món medieval i modern. Això succeeix en una època on existí una gran violència estructural exercida majoritàriament pels diferents poders feudals o estatals. Malgrat això, és important matisar que la violència no s’exercia únicament des del poder: durant del període medieval i modern alguns sectors populars actuaren amb gran brutalitat contra altres sectors populars o contra el poder. Tenim exemples clars d’aquest fenomen tant a Catalunya, amb el bandolerisme, com a Amèrica, amb els diferents grups ètnics i socials que vivien al marge de l’aparell colonial espanyol i que, en alguns casos, es dedicaven obertament a la delinqüència. La violència existent en època feudal i moderna era exercida de la mateixa manera per tots els poders polítics. Una part del catalanisme ha tendit a culpar a la dinastia borbònica de tots els mals del nostre país, mentre que ha idealitzat les institucions catalanes d’origen medieval que es mantingueren fins 1714. Aquest article ens permet també trencar en certa manera amb aquesta visió. Mentre que l’execució de Tupac Amaru II és un clar exemple de la brutalitat borbònica, el cas de Joan de Canyamars, i de la lluita remença, ens mostra una realitat molt diferent: Canyamars atemptà contra el monarca aragonès, que tot i el seu origen castellà mantingué la legalitat catalana. Foren les mateixes institucions catalanes, en aquest cas el Consell de Cent, les que actuaren conjuntament amb la monarquia en la repressió de Joan de Canyamars. A tall de conclusió final és interessant afirmar que l’anàlisi de fets aparentment anecdòtics com ara els mètodes d’execució ens permet entendre les mentalitats existents tant en temps medievals com en temps moderns i, ens ajuda a tenir una imatge més clara sobre les realitats passades.
(Cornellà de Llobregat, 1995). Graduat en Història (UB) i Màster en Estudis Llatinoamericans (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre les resistències i pactes entre els indígenes kuna i l'Imperi espanyol durant el segle XVII, dirigida per Javier Laviña i Gemma Orobitg (UB).
Vives Via, Ferran (2016) "Quan la realitat supera la ficció: les execucions exemplars en època medieval i moderna", Ab Origine Magazine, 13(setembre) [en línia].
