Imatge de portada: Tarjeta postal de la Guerra del Riff, 1921. Font: Biblioteca Virtual de Defensa.
Identifiquem determinades cançons amb imatges o diades molt específiques, i això provoca que emocionalment les relacionem amb aquests fets. Ara bé, molt sovint, les obres més representatives i emblemàtiques no són militars o èpiques en origen, sinó que provenen d’adaptacions de cançons populars, revistes, sarsueles o directament del món de l’espectacle i això fa que se n’oblidi l’origen real.
Qualsevol persona que senti les notes de You’ll Never Walk Alone reviurà dins seu graderies d’estadis de futbol anglesos amb milers de hooligans sostenint les seves bufandes aixecades mentre animen ferventment el seu equip. La realitat, però, és que aquesta cançó va ser composta per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein per al musical Carousel (1945), i tracta d’una història d’amor que no té res a veure amb el futbol. Els seguidors del Liverpool F.C. la van adoptar als anys seixanta del segle XX, la van convertir en himne del club i així l’han popularitzat fins als nostres dies, de la mateixa manera que han fet altres equips com el Celtic de Glasgow.
Un altre cas és el del magnífic pasdoble Suspiros de España. Antonio Álvarez Alonso la va compondre en un cafè de Cartagena a la primavera de 1902, fruit d’una aposta amb uns amics que consistia a crear una peça musical en menys d’una hora: va finalitzar la tasca i la va interpretar, amb gran èxit entre els assistents. De camí cap a casa, es va adonar que no tenia cap títol per l’obra, just mentre passava per davant la confiteria España, situada al carrer Major, a l’aparador de la qual hi havia uns pastissos exposats, una mena de merengues anomenats “suspiros” i així va ser com va batejar la peça musical. Davant de l’èxit rotund de l’obra d’Álvarez, vint anys més tard diversos autors van crear diferents lletres per a aquella melodia, algunes amb sentiment eminentment patriòtic, taurí i catòlic, però que no tenen res a veure amb l’obra i motivació original.
El cas paradigmàtic: El novio de la muerte
Baltasar Queija de la Vega va néixer el 29 de març de l’any 1900 a Minas de Riotinto (Huelva). De jove va treballar a l’empresa minera anglesa Rio Tinto Company Limited i posteriorment va viure a Tenerife, on va treballar de cambrer. El 1920 va trobar una opció per a guanyar diners, assegurar-se l’aliment i tenir una feina durant cinc anys: allistar-se al Terç d’Estrangers que lluitava al nord del Marroc i que havia estat creat per José Millán-Astray per fer front a la Guerra del Rif. Aquest terç estava concebut com una força de xoc especial i posteriorment es va convertir en l’actual Legió espanyola.
Així va ser com el 7 de gener de 1921, Baltasar Queija es trobava destinat a la 6a Companyia d’Ametralladores de la Segona Bandera a Tetuan, Marroc. Segons sembla, a Queija se li havia notificat per carta la mort de la seva estimada i, fruit del dolor, volia morir per retrobar-se amb ella, un cop perdut el sentit de la seva vida. El seu destacament tenia la missió de protegir un dipòsit d’aigua i va ser atacat per un grup de soldats rifenys. Queija va morir i es va convertir, així, en el primer legionari caigut en combat. Segons explica la llegenda, quan els seus companys van recuperar el seu cos, van trobar dins la seva camisa els versos d’un poema.
A partir d’aquests fets, Juan Costa Casals va compondre la música que va acompanyar la lletra de Fidel Prado Duque i es va crear un cuplet, un xarleston que es va popularitzar en teatres i cafès de la veu de Lola Montes. Es va estrenar el 20 de juliol de 1921 al Teatre Vital de Málaga amb un gran èxit. La lletra s’inspira en la història de Queija i parla d’un soldat del Terç que deia d’ell mateix “Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera. Soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tal leal compañera”. Així doncs, explica com lluita de forma valenta i coratjosa sense por a la mort, perquè el que vol és reunir-se amb la seva estimada. És a dir, l’objectiu d’estimar la mort era retrobar-se amb el seu amor, no pas defensar la pàtria, ni combatre els seus enemics. És per això que va fer de la mort la seva divisa, perquè era el camí per a unir-se de forma valenta amb la seva pèrdua: “Por ir a tu lado a verte, mi más leal compañera, me hice novio de la muerte, la estreché con lazo fuerte y su amor fue mi Bandera”.
Himne de la Legió espanyola
José Millán-Astray, conscient de la duresa i les dificultats que esperaven els legionaris, els rebia amb un discurs èpic i encoratjador “Combatiréis siempre y moriréis mucho. ¡Quizás todos! ¡Caballeros legionarios! ¡Viva el Tercio! ¡Viva la muerte!”. Quan va sentir aquesta cançó de cabaret, la va modificar per tal d’adoptar-la com a himne de la Legió i cant de coratge patriòtic. Amb el seu nou objectiu militar, quedà emmascarada la història d’amor de Baltasar Queija i el seu desig de morir per amor.
.jpg){kind=link}