Cheikh Anta Diop: pare de la historiografia africana

A l’hora d’abordar la historiografia sobre el continent negre escrita per africans i/o des d’un punt de vista afrocentrat es fa necessari parlar de Cheikh Anta Diop,  autor de Naciones negras y cultura, una obra pilar per l’africanisme i que sempre ha generat gran controvèrsia entre historiadors i egiptòlegs, i considerat per molts el pare de la historiografia africana independent. Diop va néixer el 1923 a Senegal.  En la immediata postguerra va marxar a París per estudiar la carrera de Física. Allà va descobrir una altra passió, la Història. Així mateix, va passar a ser un activista dins de grups d’estudiants africans que militaven a favor de la independència de les colònies del seu continent. Aquesta lluita per les independències feia que fossin necessàries eines culturals que contribuïssin a afermar la identitat nacional africana. En aquest sentit, alguns creien que la construcció d’aquella consciència històrica i de la identitat cultural podia esperar fins que s’haguessin independitzat les colònies. Diop, en canvi, pensava just el contrari. Ell considerava que l’antiguitat egípcia era a la cultura africana el mateix que l’antiguitat grecollatina a la cultura d’occident i, per això, la constitució d’un cos de ciències humanes africanes hauria de partir des d’aquest fet. Va ser doncs, en funció d’aquestes idees que Anta Diop va atacar el nucli dur de la tradició historiogràfica hegeliana plantejant de forma contundent l’africanitat de Kemet -l’Antic Egipte- i el lloc clau que tindria en la futura reelaboració cultural postcolonial.

Per tal de demostrar aquesta africanitat de Kemet, Diop es va servir d’un laboratori de radiocarboni que va establir la Universitat de Dakar per ajudar-lo en les seves investigacions. D’aquesta manera, va utilitzar la tècnica per determinar el contingut de melanina que posseïen les mòmies egípcies. En aquest sentit, Diop és el creador de l’enfocament conegut com afrocentrisme, que desafia radicalment la Filosofia de la Història tal i com es duu a terme al món occidental.  No s’ha d’oblidar que els pobles i nacions de l’Àfrica subsahariana no ocupen cap lloc dins de la concepció hegeliana de la Història, concepció de tipus racista i colonial, ja que per a Hegel el negre representa l’home natural indòmit i en completa barbàrie que posseeix un caràcter que encara no ha arribat a la intuïció de cap objectivitat incommovible i, en dit caràcter, no es pot trobar res que recordi a l’ésser humà.  Bàsicament, Hegel creu que els negres no són humans i, per aquest motiu, només poden entrar a la Història Universal com a esclaus sense possibilitat de cap altre tipus d’accés.  En definitiva, per a Hegel Àfrica no té Història i Cartago i Egipte són civilitzacions europees, ja que considera que els pobles africans son pobles sense Història. Enfront de tota aquesta filosofia hegeliana, Cheikh Anta Diop treballa per recuperar la historicitat de l’Àfrica subsahariana i propulsa l’afrocentrisme, tal i com s’ha mencionat anteriorment, un moviment filosòfic i cultural que té enormes conseqüències en la construcció d’identitats polítiques i culturals en les poblacions negres del continent africà i la seva diàspora. Així, Diop elabora un programa amb tres objectius dependents entre si:

1. Descriure les trajectòries temporals complexes de les comunitats humanes de l’Àfrica negra.
2. Defensar el caràcter independent, la naturalesa endògena dels seus determinants i la possible homologia de dites trajectòries temporals respecte d’aquelles que van succeïr en l’àmbit meso-oriental-mediterrani.
3. Mostrar el caràcter central del passat històric de l’Àfrica negra respecte del nucli acceptat –el mes-oriental-mediterrani- per la Història universal.

Posteriorment, al desenvolupar el seu programa, veu que A3 s’ha de separar en dues tesis complementàries, doncs la centralitat de la història africana subsahariana respecte a la història meso-oriental-mediterrània requereix una continuïtat espacial i temporal. Aquesta continuïtat es localitza en la civilització egípcia, que d’aquesta forma esdevé el centre de la tasca intel·lectual de Diop i els seus deixebles. Dites tesis són:

1. Mostrar el caràcter negre –d’origen subsaharià- de la civilització egípcia.
2. Mostrar el caràcter central del passat històric de l’Egipte negre respecte del nucli –mesoriental mediterrani- acceptat per la Història universal.

En resum, es produeix en el seu pensament la inversió de les tesis sobre la Història d’Àfrica de Hegel, cosa que permet el rebuig radical de l’eurocentrisme: “no és que la ciència i la filosofia europea informada pels grecs sigui comuna a la producció dels pobles africans, sinó que és ella mateixa d’origen africà”. És a dir, la ciència i filosofia pròpies de l’arc meso-oriental-mediterrani són d’origen africà i, per aquest motiu, quan aquestes arribin a Àfrica, Cheikh Anta Diop dirà que no fan altra cosa que retornar a la seva casa natal. Serà des d’aquest enfocament que la història intel·lectual de l’Àfrica negra adquireixi un contingut genuí i no pas subsidiari, com sostenia la visió sobre el pensament africà que posseïa l’etnografia evolucionista. Simplement, per Cheikh Anta Diop, Àfrica és el bressol de la civilització humana: “Es pues África y no Europa el lugar de origen de nuestra civilización. Prometeo, el dios castigado por robar el conocimiento a los dioses y entregárselo a los hombres no era un dios europeo sino africano, no era blanco sino negro”. En definitiva, quan parlem d’Àfrica, no podem deixar de banda algú que va arribar a ser premiat durant la celebració del Primer Festival de les Arts Negres (1966) com l’escriptor amb més influència sobre el pensament africà del segle XX.  Sense Cheikh Anta Diop la historiografia africana no hagués adquirit el pes que té actualment i els africans seguirien estan considerats un poble sense civilització i sense cap mena de veu dins de la Història Universal.