Imatge de portada: Bugaderes al safareig de la Portalera de Caldes. Font: Museu Thermalia.
El que coneixem com a l’expressió de fer cotilleo o cotillear, provinent del castellà i que just aquest darrer any s’ha posat de moda amb la cançó dels Tyets, ve originàriament d’una expressió catalana que no podria estar més allunyada del sentit que se li ha acabat donant actualment: “fer safareig”. S’entén per safareig (el mal anomenat cotilleig) l’expressió que ha acabat derivant en xafardeig: compartir aspectes de la vida privada pròpia o d’altres persones, intimitats, amb l’afany de distreure’s i entretenir-se. Però la connexió entre la xafarderia i la bugada no és immediatament evident.
Fer la bugada no sempre ha estat tan fàcil com posar el detergent al calaix de la rentadora de casa i pitjar un botó. L’electricitat no arribà a Espanya fins a finals del segle XIX, entre la dècada del 1870 i principis del 1900 (a Catalunya, el 1875). La domesticació d’aquesta es va anar produint al llarg del segle XX i va tardar molts anys a arribar a tots els municipis (de manera anecdòtica, l’últim municipi català en rebre la xarxa elèctrica va ser el Meüll, al Pallars Jussà l’any 2014); per tant, nombroses comoditats que avui dia considerem quotidianes encara no existien, com la rentadora i l’assecadora.
Els inicis de la bugada
Fins fa un segle i mig, abans que es comencessin a construir safareigs públics, pràcticament totes les dones anaven al riu, o a la sínia més propera, a rentar quilos i quilos de roba a mà, independentment de si era estiu o hivern, de les inclemències meteorològiques i de les condicions físiques de cada una d’elles. Les dones de classe alta en contractaven d’altres perquè ho fessin en el seu lloc. Han quedat pocs registres no pictòrics d’aquesta activitat tan feixuga, probablement perquè, tractant-se d’una feina femenina, s’infravalorava respecte d’altres que eren pròpies dels homes. Amb la industrialització i l’avenç dels drets civils, les dones encara no pogueren gaudir dels mateixos drets que els homes. No podien accedir a l’educació superior (1872), a Espanya no es legalitzà el vot femení fins al 1931, i fins ben entrats els anys seixanta no s’avançà en matèria de drets reproductius (el dret a decidir sobre els seus cossos). La falta d’accés a l’educació superior i la representació en espais de debat públic va provocar un biaix de gènere en les investigacions i publicacions sobre qüestions que, fins aleshores, eren considerades femenines i, per tant, de menys importància. D’aquesta manera, s’observa un biaix de gènere notori en els estudis i publicacions històriques dels darrers segles.
Així doncs, quin espai restava per a les dones? L’àmbit privat de la domesticitat, fer les feines de casa i la cura del marit i la família. Sense poder habitar l’espai públic amb naturalitat, han estat relegades a fer feines invisibilitzades, en general feixugues i, en la seva major part, de manera gratuïta. Depenent de la zona, cada dona intentava adaptar l’activitat de la bugada a les seves possibilitats. Amb cossis transportaven la roba fins al riu i allà, ajagudes de genolls, la fregaven amb sabó contra les pedres, algunes disposaven de fustes també, i la picaven amb pales i estris. Després l’esbandien i la tornaven a transportar cap a casa per estendre-la, aquesta vegada molla, fet que afegia un pes considerable, més si es tractava de la roba de llit. Les testimonis que han relatat aquesta realitat, que actualment ens sembla tan llunyana, n’han expressat sobretot la duresa i el patiment a les mans i articulacions. Calia molta força muscular per transportar tant de pes així com per fregar i picar la roba durant tanta estona, era una feina fatigosa.
Pel que fa a la recerca acadèmica, en l’àmbit internacional, tot i que hi ha un bon nombre d’estudis al voltant de les cases de banys i la higiene personal, la bibliografia sobre els safareigs no es presenta fins a les darreres dècades del segle XX. Vinculada als estudis amb perspectiva de gènere, entre els quals destaca Michelle Perrot amb la seva contribució a la història de les dones. No ha estat fins fa relativament poc temps (aquests darrers vint anys i des dels feminismes) que s’ha començat a reivindicar aquest ofici i els espais on es duia a terme, els safareigs. Actualment, sí que trobem bibliografia al respecte (encara insuficient) on es recullen experiències de dones que havien anat a fer la bugada a principis i mitjans del segle passat i se’n reivindica la feina.
La majoria de les persones que es dediquen a l’estudi dels safareigs són dones com Gisela Alcón al Baix Penedès, Rosa Canela i Iolanda Vivancos al Barberà, Nerea Gastón a Biscaia i Rosa Vendrell a través de la seva proposta cultural Memòries líquides: veus dels safareigs, on presenta un viatge a través dels safareigs i experiències de dones que van anar a fer la bugada, reivindicant aquests espais in situ com a llocs de memòria col·lectiva, entre altres. Gràcies a totes elles i al patrimoni oral que han recollit, podem conèixer les experiències de tantes dones que van anar a fer la bugada en diferents zones de Catalunya i Espanya i els seus mètodes i vivències.
Expansió dels safareigs
Al llarg del segle XIX s’expandeix el corrent de l’higienisme (promogut per Pasteur i Koch), per contenir les epidèmies com la verola o la diftèria i evitar-ne la propagació. D’aquesta manera es va anar generalitzant l’hàbit de rentar la roba de manera setmanal, fet que provocà canvis radicals en la higiene i la salut de les persones.
Els safareigs (rentadors públics de roba, bugaders, basses) són unes construccions generalment de parets d’obra i de forma rectangular, que funcionaven com a receptacle que s’omplia d’aigua i servien ordinàriament per a rentar-hi la roba o per a regar. La paraula safareig prové de l’àrab șahrîğ, que significa bassal (i que és cognat del gallec i portuguès chafariz (font)); d’això depèn la seva existència: de la disponibilitat d’aigua abundant i constant. En alguns municipis el safareig s’anomena bassa i, en d’altres, rentador. En el primer cas es posa l’accent en l’aigua, i en el segon en l’acció de rentar de què deriva.
A finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX els Ajuntaments van iniciar polítiques entre les quals es va incloure la construcció dels safareigs públics (normalment gratuïts amb l’excepció de Barcelona), alhora que es va millorar el clavegueram i es van fer banys públics. Es va fer un cens de l’any 1849 i a Barcelona hi havia quinze banys i 42 safareigs públics per als 235.060 habitants censats. La majoria estaven localitzats al barri del Raval, dispersos en àrees d’horts d’equipaments religiosos o a l’interior d’alguns jardins privats.
La construcció de safareigs va suposar una millora molt important de les condicions físiques en què es rentava la roba, va permetre fer-ho a peu dret en comptes de genolls i en un espai on es podia controlar l’aigua i altres factors que el riu no permetia. A més, va crear un espai físic i públic a una activitat exclusivament femenina. De fet, és l’únic espai construït per a les dones, això el fa extraordinàriament singular. El safareig era un espai feminitzat que propiciava les relacions interpersonals entre dones de les mateixes localitats, espais d’ús comunal en els quals es trobaven per a fer la bugada i parlar mentre duien a terme aquest procés feixuc. Podem veure una mostra de la seva rellevància en documents que recullen les veus de dones que, tot i disposar ja d’aigua corrent a les llars, preferien anar al safareig públic argumentant que la roba els quedava més bé.
Tot i que la bugada era una tasca femenina, que tradicionalment formava part del quotidià de les dones, existia també l’ofici de bugadera, especialment en els contextos urbans. El 1902, un cens de la població obrera de Barcelona comptabilitzava 1.553 bugaderes, un dels oficis femenins més nombrosos de la ciutat, després del tèxtil. Tanmateix, els sous (entre dues i tres pessetes al dia) eren més baixos que els de les seves companyes d’altres sectors.
El desenvolupament dels safareigs es vincula amb el de la indústria tèxtil i l’explotació, en ambdós àmbits, del treball de les dones: “Los lavaderos, como tipología, surgen a la vez que la industria. Se establecen en un mismo periodo. Si tenemos en cuenta el papel de las lavanderas en las grandes ciudades, los lavaderos, tengan más que ver, […]con la industria textil y la explotación laboral de las mujeres. […] son el lugar donde la mujer que viene del pueblo encontrará un trabajo seguro, por su dominio en el lavado de ropa, y por imponerle estar continuamente vigilada. Estas condiciones servirán para una mayor explotación.” (Barberá, C; Pardo, R; 2018) Això posa en relleu que la millora significativa de les dures condicions de treball té la contrapartida de situar aquest espai de treball femení sotmès al control social i a l’escrutini de la comunitat. Cosa que no succeïa, o era molt més limitada, amb el rentat al riu, les sèquies o altres zones als afores de les localitats, en tractar-se de llocs perifèrics, sense vigilància.
Amb la construcció dels safareigs, espais oberts a totes les mirades, a l’interior de les localitats es dona un control social dels moviments, les actituds i la fiscalització de la tasca de les dones que hi renten, la qual cosa convida també a qüestionar les anàlisis centrades exclusivament en les millores que van comportar els safareigs per introduir-hi una visió més crítica.
Cal reivindicar el patrimoni de l’aigua
De la mateixa manera que l’àmbit de la bugada ha estat un tema que ha despertat poc interès des dels estudis històrics, els safareigs públics han estat negligits en els treballs arqueològics. Un gran nombre d’aquests han estat destruïts per a alçar-hi noves construccions (un dels casos més recents ha estat el de l’Illa de les Bugaderes d’Horta a Barcelona el juliol de 2021). Hom pot observar també un gran problema d’abandonament d’aquestes construccions a molts municipis catalans, especialment en l’àmbit rural. El que fa només unes dècades era un espai de reunió i socialització mentre es duia a terme una feina necessària s’ha acabat convertint, en molts casos, en un amuntegament de pedres o estructures aïllades de tot context.
En contrapartida, altres municipis sí que han sabut donar valor al patrimoni de l’aigua, com és el cas de Caldes de Montbui, on el 2005 i el 2007 es van rehabilitar dos dels sis safareigs que hi havia antigament en funcionament, el de la Portalera i el de la Canaleta. Actualment, gràcies a la revalorització d’aquest patrimoni i a la presència d’aigua termal al municipi, aquests segueixen en funcionament i alguns dies s’hi poden veure famílies rentant grans peces de roba. El Museu de Thermalia ha fet una magnífica tasca de museïtzació en aquests espais i el públic pot visitar-los llegint els plafons informatius. També és el cas d’Abrera, on els darrers anys s’ha fet una gran feina de restauració i conservació de l’espai per part de l’Ajuntament, obrint-lo també al públic, tant per a la visita com a l’ús. És necessari protegir aquests espais amb mesures tant patrimonials com legals, documentar-los i fer-ne inventaris per tal de preservar la memòria històrica de les dones, un patrimoni molt proper en el temps i, per la seva condició oral, tan fàcilment esborrable.
La bugada en la tradició oral
Els safareigs, no només han despertat poc interès patrimonial sinó que, al llarg del temps, també s’ha volgut minimitzar i ridiculitzar la feina de la bugada, reduint-la a un mer espai de xafarderia. A través del folklore català veiem recollides moltes expressions misògines que associen la tasca de la bugada amb un espai on les dones anaven a xafardejar, criticar els marits o en alguns casos fins i tot es parla de bruixeria i rituals. Una expressió ben viva en l’actualitat ens proporciona la vigència d’un valor a mig camí de l’àmbit públic i el privat, com és la conveniència de no exposar possibles problemàtiques domèstiques fora de l’àmbit familiar, per evitar-ne la vergonya: “La roba bruta, renta-la a casa.”
Un exemple de culpabilització a causa de no fer la feina en el moment del dia que segons els bons costums corresponia: “Roba estesa al vespre, el dimoni a la finestra.” Un altre exemple més específic de biaix pejoratiu el podem observar en aquest refrany popular, en el qual en certa manera es culpabilitza la dona de possibles dificultats (la pluja) per dur a bon terme la tasca de rentar: “Si plou quan tens bugada, senyal que no ets ben casada.”
Coneixent el context que hi havia darrere d’aquesta realitat, hom pot caure en la misogínia del seu origen, expressions encunyades per mofar una activitat que els homes no tenien gens de ganes de fer. Qui no s’hauria intentat distreure mentre feia una tasca tan àrdua? Haurien ells estat en silenci? I amb quin benefici? D’aquesta manera caldria revisar les expressions que s’utilitzen actualment, perquè no corresponen al context que se’ls ha associat.
A tall de conclusió: l’arribada de la rentadora
La manera de fer la bugada va canviar radicalment quan es van començar a comercialitzar les primeres rentadores. A Barcelona i al País Basc, a la dècada del 1950 es va iniciar la producció en sèrie de les Bru i Otsein, respectivament, prototips bastant senzills, afegint un motor elèctric al cubell metàl·lic. L’any 1966 a Espanya es va començar a comercialitzar la primera rentadora automàtica que facilitaria notablement l’aspecte logístic de la tasca de la bugada, i en contrapartida també l’ubicaria en l’àmbit privat de la domesticitat altra vegada. Fer la bugada passà de ser una activitat col·lectiva a fer-se de manera individual a cada llar amb tot el que això comportà. Els espais femenins que es propiciaven fent la bugada de manera conjunta als safareigs van quedar substituïts per una labor més en la llarga llista de feines invisibilitzades que fan les dones en les tasques domèstiques. Aquest fet va fer possible les dues cares de la moneda: guanyar en comoditat i privatitzar els espais seculars de sociabilitat entre dones.
Bibliografia/Per saber-ne més
ALCÓN VIDAL, G. Fer la bugada al Baix Penedès. 1a ed. Varia Editio, 2022.
BARBERÁ PASTOR, C.; PARDO MARÍN, R. “El lavadero donde la mujer lava. Un espacio contradictorio y difuso en las políticas urbanas”. Dins Feminismo/s, 32 (desembre 2018)
CANELA BALSEBRE, R. M.; MARTÍNEZ, M.; VIVANCOS, I. “Els Safareigs públics de la conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat” 1a ed. Valls. Cossetània Edicions, 2006.
TATJER, M.; TAPIA, M.C. “Entre l’espai públic i el domèstic: banys i safareigs a Barcelona (1849- 1958)” (dins GUÀRDIA, M. (ed.). La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la 40 metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona. Col·lecció Pòsits. Museu d’Història de Barcelona, 2011.
NOFRE GALVE, O. (2023) “Els safareigs: un patrimoni ignorat per descobrir” dins Vallesos número 26, pàgina 128-131.
