→ Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre
Tots hem vist en sèries, pel·lícules o en altres llocs aquests antics combatents. Esclaus de guerra que lluitaven a mort en una festa de sang i visceres… o no? Qui eren aquestes persones? De debò lluitaven obligades? D’on venien? Realment tenien un destí tant miserable que molts optaven per la revolta? Com és que tants milions (sí, milions) de persones es reunien puntuals i sens falta en un estadi (amfiteatre) a veure com dues persones es jugaven la vida per la llibertat? La veritat va molt més enllà d’això. Els gladiadors no sempre lluitaven a mort, és més, la majoria de morts es produïen post-combat no a l’arena. Els gladiadors no van dir mai allò tant famós de “AVE Caesar, morituri te salutan” (AVE Cèsar, els que van a morir et saluden). Aquí ens hem proposat fer una mirada més crítica i propera a un esport que va captivar a milions dels nostres avantpassats i que era molt més que un simple combat.
Com van néixer els gladiadors?
Potser la imatge que tenim nosaltres sobre aquests combatents s’assembla més a la dels primers gladiadors. Els orígens dels gladiadors romans els trobem principis del segle VI aC. A la Roma antiga hi havia la tradició d’oferir un sacrifici en els enterraments sota la creença que la sang vessada servia per donar forces al difunt en la següent vida, com més bona i important fos la sang més vitalitat i energia rebia el mort en qüestió, per tant, la sang d’un home humà era la més valuosa. Durant les cerimònies funeràries de l’alta classe l’hereu del difunt, sovint un pater familias, era l’encarregat d’organitzar tots els aspectes del funeral que incloien un banquet i aquest sacrifici ritual. Tot i que aquesta tradició fos el que va crear l’espectacle de gladiadors els romans atribuïen aquest ritual fúnebre als etruscs que tenien fortes influències gregues i de fet, aquests ritus ja apareixen en la Íliada d’Homer, així que suposem que és una tradició d’origen grec o de les tribus Dòries o d’Anatòlia. Aquests funerals els organitzaven les famílies de manera privada, l’estat no hi participava de cap manera. Durant aquests funerals de gent tant important es portaven esclaus de guerra, ex combatents vençuts i se’ls feia lluitar a mort damunt de la tomba del difunt. Aquesta seria la tradició importada dels etruscs que va arribar a Roma de la mà del Tarquini Prisc (616-570 aC), però no era, ni molt menys, el que avui coneixem per gladiadors. Aquests presoners eren només un sacrifici ritual, un ritual que servia per demostrar la capacitat econòmica i organitzativa de l’hereu i amfitrió i era una obligació sagrada, d’aquí el nom llatí per als jocs de gladiadors munus, literalment “obligació” o “cosa que s’ha de fer”. Aquest munus, però, s’oferia a tothom que tingués una relació amb el difunt i com que sovint eren figures polítiques o econòmicament molt importants el número de persones que hi assistien era força elevat. A més amb l’arribada de la República es van començar a fer servir per demostrar que l’hereu era un ideal successor del difunt i que podia fer-ho igual o millor que el seu predecessor. Així que cada vegada els organitzadors es van anar esforçant cada cop més en oferir millors banquets i espectacles als assistents, que cada cop eren més els que volien assistir, i si quedaven satisfets de l’àpat i l’entreteniment oferien el seu vot a l’organitzador. Així és com neix realment el gran espectacle de l’antiguitat. A mesura que els espectacles es van fent cada cop més grans es necessita més temps per organitzar-los. Pensem que no només incloïen els combats que normalment estaven reduïts a una o dues parelles de presoners de guerra, si no que hi havia grans demostracions d’animals exòtics, ballarins, músics, etc.. i cada cop es necessita més temps per organitzar-los deixant passar grans períodes entre el funeral privat i l’espectacle públic, a vegades fins a deu o dotze mesos. Arribats a un punt el volum de gent que vol assistir és tant gran que s’han de muntar unes grades temporals per a l’espectacle, el que seran els primers amfiteatres.
La gladiatura real
Arribats en plena República a Roma els espectacles de gladiadors són cada cop més freqüents per el creixement territorial. Comencen a ser un element identitari de la cultura romana i poc a poc es va oficialitzant i professionalitzant l’espectacle. Ja no és un simple ritual religiós, el poble en demana amb regularitat i que siguin de qualitat. Dos combatents morts de por no donen un bon espectacle. El que busquen és un combat llarg on es mostri el valor i l’habilitat amb les armes. És per això que es funden les primeres es escoles de gladiadors o ludus on antics gladiadors o senzillament inversors compraven esclaus i els entrenaven per ser gladiadors. Tot això va portar a disparar els preus del gladiadors. El cost d’un gladiador s’havia de sumar el seu cost com a esclau, el cost de les instal·lacions que feia servir, el material i el cost dels salaris dels que l’entrenaven més el pecunium o salari de l’esclau (a Roma TOTS els esclaus rebien una paga per el seu treball). Això feia que contractar uns gladiadors fos caríssim, doncs volia dir pagar tot allò de la butxaca de l’organitzador. Així que els gladiadors es van començar a “llogar”. L’organitzador o editor acordava amb el lanista els preus per llogar una sèrie de gladiadors i, sobretot, la seva clàusula de mort. Si el gladiador moria en l’arena o per efectes derivats directament d’aquesta l’editor havia de pagar una suma acordada prèviament per compensar el preu original del gladiador i els seus costos d’entrenament i manutenció. Com que el procés d’entrenament era llarg el cost era elevat i com més famós fos un gladiador i ben valorat estigués per la plebs més cara era la seva clàusula de defunció. Així que els editores que no volguessin perdre quantitats desorbitades de diners donaven ràpidament la missus als gladiadors vençuts més cars. Un dels primers en fer això sistemàticament va ser Juli Cèsar que es va endeutar moltíssim per entrar en la política i no podia pagar la clàusula de defunció que havia pactat. Aquesta pràctica va portar un gran descens en la mortalitat dels practicants que cada cop menys eren esclaus, sinó una barreja de presoners de guerra, ex gladiadors que tornaven a entrar en el circuit de la gladiatura i voluntaris de diverses classes socials anomenats auctorati. La taxa de mortalitat a finals de la República era aproximadament de un 15% en els 10 primers combats i descendia bruscament a partir de l’onzè perquè la seva clàusula de defunció es disparava. A mitjans de l’Imperi (segle III) tornarà a pujar fins 21-24% en els deu primers combats per motius socials i polítics diversos. Arribats a l’Imperi (segle I aC) el preu de organitzar i celebrar uns munus era desorbitat però anava a associat a l’èxit polític, un editor que no tingués por en gratar-se la butxaca podia assegurar-se el càrrec polític que desitges o que estigues presentant-se com a candidat. Però l’esport s’havia fer tant popular que la plebs reclamava cada més munera i de més qualitat fins al punt que la iniciativa privada no podia cobrir les exigències d’un poble desfermat disposat a revoltar-se per la falta d’espectacles. Per això Octavi August (63, aC-14 dC) va reformar la llei de gladiadors que decretava una sèrie de munera oficials o munera imperialis que eren dies que s’havien d’organitzar jocs de gladiadors a tot l’Imperi de forma pública. Al principi només eren els dies 2, 4-6, 8 19-21, 23 i 24 de desembre però ràpidament es van anar afegint més dies a aquest calendari oficial. Això no va significar en cap cas que desapareguessin els munera extraoficials que es convocaven per iniciativa privada (des de l’Emperador fins a certs prohoms provincians) per motius tals com eleccions, naixements, defuncions de personalitats o esdeveniments religiosos. Però August, a més va dissenyar tot un dispositiu públic de gladiadors per abaratir costos. Primer va donar a la figura dels praetor l’encarrec d’organitzar a totes les ciutats de l’Imperi aquests espectacles oficials amb fons públics per satisfer les necessitats de d’oci de la gent i a més a la quota imposada no s’hi podien afegir fons privats, així totes les ciutats de l’Imperi (excepte Roma) tenia uns espectacles similars per a tothom. A més Octavi es va encarregar d’obrir els ludi imperialis, escoles de gladiadors propietat de l’Estat on els gladiadors entrenats allà i els seus contractes eren propietat de l’Emperador. Això permetia que els munera que organitzava l’Emperador sempre eren els millors i els més desitjats doncs la quantitat de diners que hi podia destinar un privat no era res comparat amb la que podia dedicar el propi Estat Romà. A més els ludi imperialis eren els que triaven els millors gladiadors entre els vençuts de guerra i tenia preferència a l’hora d’escollir entre els voluntaris i els gladiadors reincorporats, a més d’estar exempts d’impostos. Tot i que es va crear una gran xarxa pública d’espectacle en la gladiatura, com hem dit, en cap cas es va veure reduïda la iniciativa privada, doncs les ànsies de combats de gladiadors entre el poble era insaciable i sempre hi havia espai per un o munera més.