Desmitificant els gladiadors (I)

→ Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Tots hem vist en sèries, pel·lícules o en altres llocs aquests antics combatents. Esclaus de guerra que lluitaven a mort en una festa de sang i visceres… o no? Qui eren aquestes persones? De debò lluitaven obligades? D’on venien? Realment tenien un destí tant miserable que molts optaven per la revolta? Com és que tants milions (sí, milions) de persones es reunien puntuals i sens falta en un estadi (amfiteatre) a veure com dues persones es jugaven la vida per la llibertat? La veritat va molt més enllà d’això. Els gladiadors no sempre lluitaven a mort, és més, la majoria de morts es produïen post-combat no a l’arena. Els gladiadors no van dir mai allò tant famós de “AVE Caesar, morituri te salutan” (AVE Cèsar, els que van a morir et saluden). Aquí ens hem proposat fer una mirada més crítica i propera a un esport que va captivar a milions dels nostres avantpassats i que era molt més que un simple combat.  

Com van néixer els gladiadors?

Potser la imatge que tenim nosaltres sobre aquests combatents s’assembla més a la dels primers gladiadors. Els orígens dels gladiadors romans els trobem principis del segle VI aC. A la Roma antiga hi havia la tradició d’oferir un sacrifici en els enterraments sota la creença que la sang vessada servia per donar forces al difunt en la següent vida, com més bona i important fos la sang més vitalitat i energia rebia el mort en qüestió, per tant, la sang d’un home humà era la més valuosa. Durant les cerimònies funeràries de l’alta classe l’hereu del difunt, sovint un pater familias, era l’encarregat d’organitzar tots els aspectes del funeral que incloien un banquet i aquest sacrifici ritual. Tot i que aquesta tradició fos el que va crear l’espectacle de gladiadors els romans atribuïen aquest ritual fúnebre als etruscs que tenien fortes influències gregues i de fet, aquests ritus ja apareixen en la Íliada d’Homer, així que suposem que és una tradició d’origen grec o de les tribus Dòries o d’Anatòlia. Aquests funerals els organitzaven les famílies de manera privada, l’estat no hi participava de cap manera. Durant aquests funerals de gent tant important es portaven esclaus de guerra, ex combatents vençuts i se’ls feia lluitar a mort damunt de la tomba del difunt. Aquesta seria la tradició importada dels etruscs que va arribar a Roma de la mà del Tarquini Prisc (616-570 aC), però no era, ni molt menys, el que avui coneixem per gladiadors. Aquests presoners eren només un sacrifici ritual, un ritual que servia per demostrar la capacitat econòmica i organitzativa de l’hereu i amfitrió i era una obligació sagrada, d’aquí el nom llatí per als jocs de gladiadors munus, literalment “obligació” o “cosa que s’ha de fer”. Aquest munus, però, s’oferia a tothom que tingués una relació amb el difunt i com que sovint eren figures polítiques o econòmicament molt importants el número de persones que hi assistien era força elevat. A més amb l’arribada de la República es van començar a fer servir per demostrar que l’hereu era un ideal successor del difunt i que podia fer-ho igual o millor que el seu predecessor. Així que cada vegada els organitzadors es van anar esforçant cada cop més en oferir millors banquets i espectacles als assistents, que cada cop eren més els que volien assistir, i si quedaven satisfets de l’àpat i l’entreteniment oferien el seu vot a l’organitzador. Així és com neix realment el gran espectacle de l’antiguitat. A mesura que els espectacles es van fent cada cop més grans es necessita més temps per organitzar-los. Pensem que no només incloïen els combats que normalment estaven reduïts a una o dues parelles de presoners de guerra, si no que hi havia grans demostracions d’animals exòtics, ballarins, músics, etc.. i cada cop es necessita més temps per organitzar-los deixant passar grans períodes entre el funeral privat i l’espectacle públic, a vegades fins a deu o dotze mesos. Arribats a un punt el volum de gent que vol assistir és tant gran que s’han de muntar unes grades temporals per a l’espectacle, el que seran els primers amfiteatres.    

   

La gladiatura real

Arribats en plena República a Roma els espectacles de gladiadors són cada cop més freqüents per el creixement territorial. Comencen a ser un element identitari de la cultura romana i poc a poc es va oficialitzant i professionalitzant l’espectacle. Ja no és un simple ritual religiós, el poble en demana amb regularitat i que siguin de qualitat. Dos combatents morts de por no donen un bon espectacle. El que busquen és un combat llarg on es mostri el valor i l’habilitat amb les armes. És per això que es funden les primeres es escoles de gladiadors o ludus on antics gladiadors o senzillament inversors compraven esclaus i els entrenaven per ser gladiadors. Tot això va portar a disparar els preus del gladiadors. El cost d’un gladiador s’havia de sumar el seu cost com a esclau, el cost de les instal·lacions que feia servir, el material i el cost dels salaris dels que l’entrenaven més el pecunium o salari de l’esclau (a Roma TOTS els esclaus rebien una paga per el seu treball). Això feia que contractar uns gladiadors fos caríssim, doncs volia dir pagar tot allò de la butxaca de l’organitzador. Així que els gladiadors es van començar a “llogar”. L’organitzador o editor acordava amb el lanista els preus per llogar una sèrie de gladiadors i, sobretot, la seva clàusula de mort. Si el gladiador moria en l’arena o per efectes derivats directament d’aquesta l’editor havia de pagar una suma acordada prèviament per compensar el preu original del gladiador i els seus costos d’entrenament i manutenció. Com que el procés d’entrenament era llarg el cost era elevat i com més famós fos un gladiador i ben valorat estigués per la plebs més cara era la seva clàusula de defunció. Així que els editores que no volguessin perdre quantitats desorbitades de diners donaven ràpidament la missus als gladiadors vençuts més cars. Un dels primers en fer això sistemàticament va ser Juli Cèsar que es va endeutar moltíssim per entrar en la política i no podia pagar la clàusula de defunció que havia pactat. Aquesta pràctica va portar un gran descens en la mortalitat dels practicants que cada cop menys eren esclaus, sinó una barreja de presoners de guerra, ex gladiadors que tornaven a entrar en el circuit de la gladiatura i voluntaris de diverses classes socials anomenats auctorati. La taxa de mortalitat a finals de la República era aproximadament de un 15% en els 10 primers combats i descendia bruscament a partir de l’onzè perquè la seva clàusula de defunció es disparava. A mitjans de l’Imperi (segle III) tornarà a pujar fins 21-24% en els deu primers combats per motius socials i polítics diversos. Arribats a l’Imperi (segle I aC) el preu de organitzar i celebrar uns munus era desorbitat però anava a associat a l’èxit polític, un editor que no tingués por en gratar-se la butxaca podia assegurar-se el càrrec polític que desitges o que estigues presentant-se com a candidat. Però l’esport s’havia fer tant popular que la plebs reclamava cada més munera i de més qualitat fins al punt que la iniciativa privada no podia cobrir les exigències d’un poble desfermat disposat a revoltar-se per la falta d’espectacles. Per això Octavi August (63, aC-14 dC) va reformar la llei de gladiadors que decretava una sèrie de munera oficials o munera imperialis que eren dies que s’havien d’organitzar jocs de gladiadors a tot l’Imperi de forma pública. Al principi només eren els dies 2, 4-6, 8 19-21, 23 i 24 de desembre però ràpidament es van anar afegint més dies a aquest calendari oficial. Això no va significar en cap cas que desapareguessin els munera extraoficials que es convocaven per iniciativa privada (des de l’Emperador fins a certs prohoms provincians) per motius tals com eleccions, naixements, defuncions de personalitats o esdeveniments religiosos. Però August, a més va dissenyar tot un dispositiu públic de gladiadors per abaratir costos. Primer va donar a la figura dels praetor l’encarrec d’organitzar a totes les ciutats de l’Imperi aquests espectacles oficials amb fons públics per satisfer les necessitats de d’oci de la gent i a més a la quota imposada no s’hi podien afegir fons privats, així totes les ciutats de l’Imperi (excepte Roma) tenia uns espectacles similars per a tothom. A més Octavi es va encarregar d’obrir els ludi imperialis, escoles de gladiadors propietat de l’Estat on els gladiadors entrenats allà i els seus contractes eren propietat de l’Emperador. Això permetia que els munera que organitzava l’Emperador sempre eren els millors i els més desitjats doncs la quantitat de diners que hi podia destinar un privat no era res comparat amb la que podia dedicar el propi Estat Romà. A més els ludi imperialis eren els que triaven els millors gladiadors entre els vençuts de guerra i tenia preferència a l’hora d’escollir entre els voluntaris i els gladiadors reincorporats, a més d’estar exempts d’impostos. Tot i que es va crear una gran xarxa pública d’espectacle en la gladiatura, com hem dit, en cap cas es va veure reduïda la iniciativa privada, doncs les ànsies de combats de gladiadors entre el poble era insaciable i sempre hi havia espai per un o munera més.  

  Els combats de gladiadors se celebraven normalment per parelles que estaven preestablertes. Les parelles de gladiadors es compensaven tant en armament com en peces de defensa. Normalment era un lluitador “pesat” (bona armadura, escut gran i arma curta) contra un “lleuger” (poca armadura, escut més petit i armes més llargues). Això assegurava la igualtat dels combatents, no hi havia cap element que desequilibrés el combat, ni tant sols l’habilitat ja que sempre s’emparellaven els gladiadors amb habilitats similars per donar emoció al joc. Per què tanta insistència en què el combat fos llarg i igualat? Per dos motius: en primer lloc als romans els encantava apostar en tot i els combats de gladiadors era l’esport preferit de la societat, per tant on es concentrava gran part de les apostes. Per això era molt important mantenir un equilibri molt important, si no hi ha risc de perdre, les apostes no funcionen bé. El segon i més important és la catarsis. L’important d’un gladiador no era derrotar a un rival i demostrar ser el més fort. El més important era que un gladiador sempre encarava la mort amb menyspreu. Tot i que el rival dominés, que hagués caigut molts cops al terra, que hagués sofert ferides profundes, si menyspreaves a la mort sempre et tornaries a aixecar. Aquest fet es feia per emular a Heracles, com més resistent fossis al cansament i al dolor més a prop estaries d’aquesta figura mítica. Que un gladiador lluités bé era important. Que un gladiador lluités amb valor i passés el que passés mostrés indiferència al destí fatal era imprescindible. Suplicar per la vida en l’arena era inadmissible. De fet el propi Ciceró “com som els romans que condemnem els que temen a la mort i perdonem als que encantats s’hi entreguen!”. Aquest aspecte era molt important perquè ensenyava a tota la societat romana lluitar en l’exèrcit, a no tenir por a emprendre gestes perilloses i glorioses, en definitiva, a aventurar-se a conquerir el món. El valor del menyspreu a la mort era fonamental en la societat romana, però en els espectacles de gladiadors hi havia una trampa: si el practicaves quedaves marcat com a membre de la baixa societat. La societat romana valorava moltíssim la posició social i hi havia unes normes molt rigoroses associades a cada capa social. Les classes més elevades, com la senatorial o els equites, els nobles, no se’ls permetia actuar públicament en esports o altres activitats d’oci si no era com a espectadors, i els gladiadors, justament, formaven part de les capes socials més baixes i entraven en el mateix grup que les prostitutes i els actors, que pel simple fet de pertànyer en aquest grup social tant baix (sovint freqüentat per esclaus durant la primera part de la història de Roma) perdien quasi tots els drets polítics tals com el vot. La idea era que els espectacles de gladiadors animessin als joves patricis i plebeus a emular aquestes practiques on era ben vist desenvolupar-les: en l’exèrcit. No hem d’oblidar en cap moment que els romans eren gent molt pragmàtica i que tots els aspectes de la seva vida estaven encarats a formar una tipologia de ciutadans molt concrets i que per damunt de tot la societat romana era violenta i per definició militarista. Tot i aquestes penalitzacions no van impedir a als ciutadans romans lliures sentir-se enormement atrets per aquest esport on es podia aconseguir fama, glòria eterna i riqueses. Tot i que en els seus inicis havia sigut un esport practicat només per esclaus i desesperats poc a poc es va anar introduint molts altres tipus de participants, sent els més nombrosos els veterans de guerra i ex combatents de les legions romanes. Durant la monarquia romana el número de participants voluntaris era quasi nul, durant l’auge de la República era d’un 25% i durant els primers segles de l’Imperi va arribat al 65% dels gladiadors. Aquests voluntaris es deien auctorati negociaven directament amb el lanista o fins i tot amb el editor el seu sou i la seva clàusula de mort i percebien una gran part d’aquests ingressos (la resta es destinava a l’escola de gladiadors i a impostos). Entre aquest tipus de gladiadors abundaven molt els joves amb ganes de glòria que no volien passar 20 anys sota la dura disciplina militar a canvi d’una petita recompensa, i que els atreia més la glòria immediata que podia suposar la gladiatura. Molts altres ho triaven com a opció professional, doncs un cap acabada la vida com a gladiador purament s’obrien moltes portes professionals, sovint dins del mateix món del munus com a entrenador, àrbitre i fins i tot obrint la seva pròpia escola de gladiadors. És per això que molts joves romans optaven per aquest camí, tot i que volia dir està socialment marcat i perdre molts drets polítics, però eren els guanys eren massa prometedors. Això va portar fins i tot a molts joves de classes socials elevades a entrar en el circuit de la gladiatura fins al punt que hi va arribar a participar, tot i que només parcialment, el propi emperador Còmode, causant un gran escàndol i obligant a endurir els càstigs de la noblesa que es rebaixés a participar del jocs de gladiadors. En properes entregues parlarem del transcurs d’un combat de gladiadors i de la simbologia associada a aquest esport en la societat romana.