Per citar aquesta publicació

Montes de Oca Gamero, Paula (2023) "L’antropofàgia a les societats neandertals: ritualitat i supervivència",Ab Origine Magazine, 80(gener) [en línia].
Tags

L’antropofàgia a les societats neandertals: ritualitat i supervivència

Imatge de la portada: Grup d’Homo neanderthalensis. Font: Schweiz, Adrian (Athree23) (2013), via Wikimedia Commons. CC BY-SA 4.0

L’antropofàgia, entesa com una pràctica humana de procedència prehistòrica, ha trobat diversos estadis de materialització durant la història humana. Així, a través de l’arqueologia i l’etnografia, s’identifica aquest comportament en diversos moments de la història de la humanitat fins el dia d’avui, on encara existeixen tradicions que inciten a aquest acte. 

Tot i que a Europa les evidències són escasses, cal tenir-les en compte i entendre el seu context per extreure una conclusió determinant sobre la seva naturalesa. D’aquesta manera, diversos investigadors de la comunitat científica han posat la seva atenció en aquest fenomen, buscant una explicació lògica per comprendre’l i explicar-lo. Això no obstant, l’antiguitat d’aquests comportaments, afegit a l’escassetat d’evidències, ha complicat arribar a l’objectiu establert, així com extreure una conclusió entorn de la naturalesa de l’antropofàgia. 

En aquesta línia, l’Homo neanderthalensis ha estat una constant en la investigació al voltant de l’antropofàgia, doncs les evidències d’aquests actes semblen més habituals i extenses en el territori europeu de la mà d’aquesta espècie. De fet, s’ha investigat una possible vinculació de l’antropofàgia amb la seva extinció, tot i que avui dia sembla poc probable que tingués relació. 

L’antropofàgia durant la història i en l’actualitat

Tot i el rebuig social que existeix entorn d’aquestes pràctiques, comptem amb una àmplia gamma d’evidències que confirmen l’existència d’aquestes des de temps prehistòrics. Accedir a aquesta informació ha resultat possible gràcies a disciplines com l’etnografia o l’arqueologia, doncs esdevenen la clau de volta per comprendre les societats subjectes a aquest comportament tant en l’actualitat, com en el passat. 

En l’àmbit historiogràfic, abunden els estudis realitzats per colonitzadors europeus arribats a terres desconegudes, oferint una aproximació a les cultures locals amb les quals es troben. Tot i això, aquests tipus de documents han de ser tractats amb cautela i escepticisme, ja que acostumen a anar acompanyats d’una interpretació o valoració personal, així com d’ideologies implícites en les descripcions. 

Encara en l’actualitat es poden observar comportaments relacionats amb l’antropofàgia. Tot i que essencialment són comportaments pertanyents a grups socials reduïts i aïllats, existeixen exemples que es distingeixen d’aquest patró. Fins ara, s’ha relacionat el comportament antropofàgic amb tres possibles causes: l’antropofàgia de supervivència, la de tipus simbòlic o ritual i la patològica o per trastorns mentals. En el primer cas, s’entén que la necessitat d’ingerir com a aliment un membre de la teva mateixa espècie es troba fortament vinculada a la voluntat de supervivència davant de factors que la puguin posar en risc. Per tant, aquesta pràctica és comuna i pot ser trobada en societats que habiten en indrets amb escassetat de recursos o climàticament difícils.

D’altra banda, trobem l’antropofàgia de tipus simbòlic o ritual, en la qual és apreciable un element cultural que és la base principal d’aquest comportament. Així, l’origen d’aquest comportament rau en la desconeixença i temor a les forces superiors naturals, davant les quals es varen crear mecanismes de reacció per canalitzar les preocupacions i pors. El pensament i la creació d’un món espiritual i simbòlic acostuma a ser la justificació per dur a terme aquest tipus d’actes que busquen afavorir els desitjos humans. Finalment, l’antropofàgia fruit de trastorns psicològics la trobem en contextos individuals molt concrets i peculiars, doncs es tracta d’un comportament provocat per una irregularitat psicològica.

Un exemple de fort impacte el trobem durant la dècada dels anys setanta del segle passat, quan arrel d’un accident d’aviació als Andes, la premsa de mig món es va fer ressò de la història dels esportistes supervivents. Aquests, en trobar-se aïllats i sense cap mena de recursos alimentaris, van haver de recórrer durant més de dos mesos a menjar carn humana dels companys morts a l’accident. Per tant, ens trobem davant un exemple claríssim d’antropofàgia de supervivència. 

Tanmateix, existeixen altres arquetips d’antropofàgia per trastorns mentals, com podria ser el cas del “Canibal de Ventas” el 2019, o per ritualitat com en el cas de la “Societat del Lleopard” a l’Àfrica Occidental. Tot i això, cal recordar que el recorregut de l’antropofàgia és tan extens com ho és la mateixa humanitat, i aquests actes s’han dut a terme durant tota la història i prehistòria amb tota mena de variacions en la seva naturalesa. 

L’antropofàgia a les societats neandertals

Davant els milers d’anys de recorregut que engloba la nostra existència, cal centrar-nos en períodes específics per tal de poder dur a terme una correcta lectura. Així, en aquest cas, ens centrarem en la prehistòria, específicament en el període cultural que engloba el paleolític mitjà, durant el Plistocè superior. 

L’Homo neanderthalensis serà, doncs, el nostre centre d’atenció. Aquesta espècie humana va viure fa aproximadament tres-cents mil anys, i es va extingir fa uns 28.000 per causes desconegudes. La seva extensió va anar des de l’extrem oest de la península Ibèrica, des de les costes de Portugal, fins al Pròxim Orient i Sibèria occidental. L’àmplia cronologia i l’extens territori que van ocupar aquestes poblacions, ha comportat l’existència de diversos hàbitats completament diferents entre ells segons l’ecosistema vinculant. Així, tal com passa avui en dia, les comunitats neandertals variaran segons l’espai geogràfic i temporal. Això posarà en relleu unes clares diferències d’hàbitat i desenvolupament, que van afectar també en la construcció i organització de cada grup neandertal. Cal afegir a més a més, que durant el plistocè superior van existir un seguit d’alternances climàtiques que afectaran amb abundants fluctuacions climàtiques. Aquestes van tenir un paper fonamental en la diversitat de microclimes locals. 

Per tant, s’ha de pressuposar que al continent europeu hauria existit un ampli ventall de grups neandertals independents entre si, adaptats al seu entorn i amb necessitats individuals. D’aquesta manera, parlar de patrons de comportament és una forma de globalització incoherent davant un món on el contacte entre grups era escàs. Per tant, és improbable que aquests grups s’influïssin mútuament , més enllà de contactes a curta distància. Això s’ha de tenir en compte també en l’àmbit de l’antropofàgia, doncs esdevé un comportament que sembla àmpliament estès, però que no es pot vincular ni arrelar a processos d’influència o contacte entre grups. 

Extensió dels neandertals per Europa i Àsia. Font: Nilenbert, Nicolas Perrault (2017), via Wikimedia Commons. CC. BY. 3.0.

En aquestes cronologies tan antigues, esdevé una problemàtica important l’estat de conservació de les restes que, amb el pas del temps, perden qualitat i poden arribar a desaparèixer. Malgrat això, la comunitat científica ha estat capaç d’identificar diversos jaciments vinculats a poblacions neandertals on es va dur a terme antropofàgia. A dia d’avui, es poden donar per segurs sis jaciments, que presenten les evidències més clares -i més estudiades- d’antropofàgia: El Sidrón (Piloña, Astúries, Espanya), Boquete de Zafarraya (Alcaucín, Málaga, Espanya), Moula-Guercy (Soyons, Ardèche, França), Combe Grenal (Domme, Dordogne, França), Goyet (Gesves, Valonia, Bèlgica) i Krapina (Krapina, Hrvatzko-Zagorje, Croàcia). No són els únics exemplars que tenim a Europa, però sí els més importants pel que fa a la qualitat de les restes. Per aquesta mateixa raó, també són els jaciments més estudiats per la comunitat científica. 

Supervivència o ritualitat? Problemàtiques i mètodes d’estudi

Intentar enquadrar evidències arqueològiques en un comportament humà és una tasca molt difícil. A falta de textos o elements escrits, imaginar la raó d’actuació pot trobar-se supeditada a una subjectivitat personal que acabi esbiaixant la realitat. Per tal d’evitar això, la comunitat científica busca basar-se en elements materials contrastables que puguin oferir informació tan verídica com sigui possible. D’aquesta manera, accedir a les causes psicològiques de l’antropofàgia, vinculades a trastorns mentals, és gairebé impossible. En conseqüència, el gruix de la comunitat científica s’ha centrat sobretot a estudiar les causes associades a la supervivència o a la ritualitat. 

Per tal de respondre a la primera qüestió, estudiar l’entorn natural i geogràfic del jaciment resulta un indicador molt fiable de la qualitat de vida de la comunitat. A partir d’aquestes dades, és possible aproximar-nos a la vida quotidiana d’aquestes comunitats, i comprendre on rauria la necessitat de consumir carn humana. Afegit a tot això, cal tenir en compte l’alternança de fases climàtiques i les seves abundants fluctuacions interestadials, que van tenir un paper cabdal en la diversitat de microclimes locals. Aquestes fluctuacions varen derivar en el que es coneixen com a períodes glacials i interglacials, cadascun amb una sèrie de característiques pròpies que varen afectar tant a la fauna com a la flora d’Europa durant la seva extensió. Per tant, tots aquests factors climàtics, ambientals i naturals podien suposar canvis en la vida d’aquests grups, afectant directament en l’accessibilitat de recursos alimentaris. 

D’altra banda, l’estudi dels elements simbòlics o rituals també pot oferir informació molt interessant entorn del pensament i comportament neandertal. Després d’una llarga tradició de debats entorn d’aquest tema, recentment s’ha acceptat i valorat la capacitat per part dels Homo neanderthalensis de crear un món simbòlic d’acord amb els seus ideals. Encara que segueixen existint confrontacions i dissertacions dins l’àmbit científic, s’ha acceptat generalment que tenien la capacitat de crear i confeccionar elements amb valors merament simbòlics i sense cap objectiu funcional concret evident. L’aparició d’aquest pensament simbòlic, més enllà del racional i cognitiu, ens indica una revolució dins la percepció de la realitat dels humans arcaics. Tenint en compte que la conducta és el resultat de la interconnexió funcional de totes les capacitats cognitives, tota manifestació cultural seria el resultat de la potencialitat i desenvolupament d’aquestes.

Així, durant el paleolític mitjà, els neandertals van mantenir una conducta bastant constant, materialitzada en la indústria mosteriana, on es pot apreciar un veritable desenvolupament tecnològic i social. Això no obstant, la seva capacitat de pensament simbòlic ha estat posada en dubte des de la comunitat científica i arqueològica davant la limitació de la ciència per establir teories viables sobre el sorgiment de la consciència i el pensament transcendental en els humans.

Per això, disciplines com la paleoneurologia i l’arqueologia cognitiva han dut a terme minuciosos estudis amb els endomotlles de diversos cranis del nostre llinatge per tal d’establir diferències o semblances entre ells en el patró de desenvolupament neuroanatòmic. L’evolució cerebral dels neandertals és definida com a arcaica, adjectiu vinculat sobretot al procés i patró de creixement d’aquest. Per tant, el que nosaltres podem interpretar com a antropofàgia nutricional, pot establir-se també com un acte simbòlic, de descarnament i consum ritual. 

Reflexions finals

L’estudi de l’antropofàgia en el context neandertal ha esdevingut un constant en les investigacions arqueològiques. L’atenció posada sobre la temàtica ha permès extreure conclusions molt diverses als investigadors. La varietat de factors d’influència sobre el comportament antropofàgic ha afectat en la impossibilitat d’extreure una conclusió homogènia entre tota la comunitat científica. D’aquesta manera, és important comprendre que les reflexions que aquí es proposen prenen com a factors determinants de l’antropofàgia neandertal les condicions climàtiques i la capacitat simbòlica. Tot i això, és d’importància capital tenir en compte que existeixen molts altres factors d’influència que aquí no s’estan tenint en compte. 

Grosso modo, i prenent com a referència els sis jaciments que presenten evidències clares d’antropofàgia neandertal, s’ha pogut apreciar una clara tendència general. Tot i la divergència temporal i geogràfica, sembla que, a partir de l’anàlisi de les dades, els comportaments antropofàgics es trobaven vinculats a una causa simbòlica i no tant a una voluntat de supervivència. Precisament la presència d’abundant fauna, llevat en el cas d’El Sidrón, amb traces de manipulació a cadascun dels assentaments, ha permès descartar l’existència de crisis alimentàries, independentment de les condicions ambientals de l’entorn en el qual es trobaven. Tot això, afegit a l’opinió d’autors com Cole (2017) que defensa l’antropofàgia com a una forma ineficient i costosa de supervivència, esdevé el fonament principal de la hipòtesi que es defensa.

Això no obstant, no es pot oblidar que s’han seleccionat dues causes molt específiques. Per tant, justament el fet d’haver-se tractat de forma única i particular aquests dos agents de l’antropofàgia, comporta un biaix en els resultats obtinguts. És a dir, no es poden prendre les conclusions i discussions aportades com a determinants, i molt menys com excloents d’altres interpretacions que englobin factors que no s’han tingut en compte. Per exemple, l’antropofàgia per trastorns mentals o per comportament bèl·lic també es troba actualment en estudi, encara que no s’hagi pres com a referent aquí.

Fragment d’húmer distal amb marques de tall que formen part de l’espècimen Combe-Grenal I . Font: Parg, Thilo (2018), via Wikimedia Commons. CC. BY. 4.0.

Per finalitzar, cal assenyalar que les dades que confirmen clarament el comportament antropofàgic són escasses i, per tant, a priori no es tractaria d’un comportament generalitzat entre grups neandertals. Així doncs, seria un error pensar que les comunitats neandertals practicaven l’antropofàgia com a costum, ja que aquestes evidències són molt puntuals i característiques de llocs concrets.

Per saber-ne més:

MOROS, M. Historia natural del canibalisme. Un sorprendente recorrido por la antropofagia desde la Antigüedad hasta nuestros días. Madrid: Historia Incògnita, 2008. 

LÓPEZ, J. “Canibalismo siglo XXI. La actualidad popular de una vieja preocupación antropològica” a Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 2009, num.64, pàgs. 95 – 132. 

ROSAS, A. ¿Qué sabemos de? Los Neandertales. Madrid: CSIC, 2010. RIVERA, A. “Cognición y conducta de neandertales y humanos modernos” a Revista portuguesa de Arqueologia, 2008, vol. 11, num. 1, pàgs. 5 – 32.

  • (Barcelona, 1999). Graduada en Arqueologia (UB) i graduada en Història (UB). Ha participat de voluntària en intervencions arqueològiques entre cronologies de prehistòria, protohistòria i antiguitat clàssica. Actualment exerceix el càrrec d’Educadora al Museu d’Història de Barcelona.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Montes de Oca Gamero, Paula (2023) "L’antropofàgia a les societats neandertals: ritualitat i supervivència",Ab Origine Magazine, 80(gener) [en línia].
Popular

Relacionat