Com a éssers biològics, els humans ens enfrontem a la influència de virus, bacteris i patògens. Això, que sembla una obvietat des del punt de vista científic i biològic, i que ens afecta especialment degut a les pèrdues a les quals ens enfrontem en un context com l’actual, amb la pandèmia de la Covid-19, no és una justificació per laxar les mesures proposades pels experts per evitar els contagis. De fet, la desconeixença dels procediments mèdics i l’absència de mesures higièniques i de prevenció foren, en la majoria dels casos, la causa de l’alta mortalitat de les anomenades Pestis del nostre passat.
Aquest article pretén aproximar-se a les tres grans pandèmies que assolaren l’imperi romà en l’antiguitat, molt especialment dins del context Mediterrani, eix essencial dins de les comunicacions Orient-Occident. La raó per situar el nostre petit estudi entre els segles I i VII dC recau en la presència de fonts que permeten seguir el rastre d’aquestes malalties i parlar de pandèmies en un sentit global. Com és d’imaginar, però, les pestes o malalties infeccioses no són exclusives d’aquestes dates, i el desconeixement derivat de la manca de fonts, no implica la inexistència de focus epidèmics importants al Mediterrani previs a l’auge de l’expansió de Roma. Per tant, convé esmentar que totes les civilitzacions antigues d’arreu patiren en major o menor mesura els efectes de les epidèmies i la consegüent reducció de població que implicaven; algunes per mortaldat, d’altres pels intents de fugir dels focus d’infecció.
De fet, La Torà i la Bíblia sovint fan referència a patologies com la Lepra, que proliferava al Llevant i a Egipte. També tenim dades de pestes entre les poblacions del Mediterrani Oriental al primer mil·lenni aC (1340-1310 aC) com la Pesta dels Hitites, de les que desconeixem símptomes i procés i que afectà sobretot al regnat de Mursili II o la Pesta d’Atenes, coneguda i descrita per Diodor Sícul i que assolà la ciutat grega cap al 584 aC, causant la mort d’un terç dels seus habitants. Més tard, la Plaga d’Atenes (431 aC) de la qual sabem que afectava l’aparell digestiu i respiratori, i que arribà d’Etiòpia o de Pèrsia, va ser la causant de 100.000 morts segons l’historiador Tucídides, una xifra que s’ha de considerar amb prudència. A finals del segle V, la Pesta d’Agrigento, a Sicília, afectà sobre manera l’exèrcit cartaginès -s’ha relacionat amb un possible brot de malària-. La pesta de Siracusa, cap al 396 aC, també afectà l’exèrcit cartaginès i es considera que provocava que els soldats morissin als quatre o sis dies després d’haver-se contagiat. També la ciutat de Roma es va veure assolada per nombroses plagues entre el segles V i I aC, que van ser descrites per Cassisu Dio (els anys 22 aC i 43 aC), Suetoni, Tàcit i Orosi. També es descriuen epidèmies similars en temps de Vespasià (cap al 77-78 dC) i durant el regnat d’Adrià (117-118 dC), així com una epidèmia que afectà molt especialment el Nord d’Àfrica després d’una plaga de llagostes l’any 125 dC.
La diferència entre les “pestes” citades anteriorment és que aquestes semblaren no abandonar l’estatus d’epidèmies bastant localitzades i es donaren en un marc temporal molt concret que generalment, no superava l’any, amb la incidència de possibles rebrots entre els quatre o cinc anys següents al primer. Què provocà, per tant, que a partir del segle II dC puguem parlar de pandèmies i com arribaren aquestes a estendre’s per tot el domini romà i al llarg de marcs temporals molt més amplis?
En primer lloc, s’ha de considerar que l’absència de fonts o d’un registre documental més o menys clar dificulten la tasca de seguir el rastre o l’impacte real de les epidèmies mencionades, el que ens obliga a no descartat la possibilitat que els efectes d’aquestes entre la població o la seva expansió fossin majors del que ens indiquen les fonts. Hi ha, però, un parell de factors que sí semblen tenir una importància determinant en la propagació de malalties infeccioses des d’Asia o Nord d’Àfrica cap a l’occident Europeu i Mediterrani: subtils canvis de clima i un augment del moviment de contingents humans, molt especialment l’exèrcit i els comerciants. Aquests dos elements seran les que expliquin la gran incidència de pestes com l’Epidèmia Antonina (segle II dC) – també coneguda com a Pesta de Galè-, la pesta de Ciprià (segle III dC), i la pesta de Justinià (segle VI dC), a les que a continuació dedicarem una descripció més detallada.
Els factors de l’exèrcit i el comerç en la propagació de malalties infeccioses gaudeix de consens general entre els historiadors i epidemiòlegs, però en l’actualitat els avenços científics en matèries com la carpologia, la paleobotànica i la meteorologia han permès relacionar aquestes pandèmies amb els episodis de canvi climàtic que tingueren lloc a l’antiguitat. En aquest sentit, estudis com el de Kyle Harper aporten hipòtesis interessants pel que fa a la influència del clima en la propagació dels virus. Més en la línia anterior, amb l’explosió de l’arqueoantropologia o l’arqueologia forense i els estudis genètics a partir de la primera dècada del 2000, s’ha pogut seguir el rastre i els efectes biològics d’aquestes patologies més detalladament.
L’Epidèmia Antonina o Pesta de Galè
L’esplendor del govern de l’emperador Marc Aureli no ha deixat mai de ser un tema de debat entre els experts. Per alguns, la crisi que vindria al segle III ja s’intuïa cap al final de la dinastia dels Antonins o Ulpi Aèlia. Contràriament al que la historiografia tradicional va proclamar molt de temps, l’època de Marc Aureli no va ser, sembla, el moment més feliç de Roma. De fet, durant el govern de Marc Aureli tenim notícies d’una pandèmia que sembla, pogué haver posat fi a la vida del propi emperador a Vindobona, actual Viena, mentre preparava una de les seves nombroses campanyes per estabilitzar les fronteres del Danubi i el Rhin. Qüestions historiogràfiques a part, sembla que encara que la pandèmia no fou la causa principal de la desestabilització de l’imperi, hauria estat un factor important de desequilibri cap a la crisi que estava per venir.
Coneixem l’impacte d’aquesta pesta a través dels escrits de Galè, metge que visqué i descrigué els efectes de la pandèmia fins a la seva mort cap a finals dels segle II dC i de qui la plaga rep el nom. Per Galè sabem que la pandèmia s’inicià a Àsia i que aproximadament l’any 165 dC s’havia estès cap a Àsia Menor, molt probablement per via del Mar Roig, important via comercial a l’antiguitat. Els seus efectes es deixaren notar entre els anys 165 i 180 dC a Grècia, la Vall del Nil, Nord d’Àfrica, la Conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispània i Britània. És a dir, fins a Galícia i Escòcia, límits occidentals de l’imperi. Aquesta expansió es pot documentar posant en relació les nombroses fonts epigràfiques provinents de làpides, amb relats biogràfics com el de Galè i alguns papirs.
Els símptomes descrits per Galè fan pensar els experts que es tractava molt probablement de verola, ja que es menciona en els escrits l’existència d’erupció cutània, pústules i descamació a més dels típic malestar, dolor muscular sever, febre, vòmits i diarrees amb sang. Aquesta pandèmia hauria afectat sobretot els sectors de població més joves i ancians, a causa de la debilitat del sistema immune. Es pensa que podria haver-se iniciat per un Orthopoxvirus present en rates i que hauria mutat en els humans a l’inici de la pesta, molt possiblement entre l’exèrcit romà que en aquell moment tenia nombrosos efectius en les campanyes contra els parts a Síria i Mesopotàmia, causant una simptomatologia més severa. De fet, la Història Augusta i Amià Marcel·lí coincideixen destacar que es pensava que la pesta s’havia originat a Selèucida, actual Iraq, després que un soldat profanés el temple d’Apol·lo, del qual sortí un vaho pestilent. Es calcula que podria haver causat la mort al trenta o quaranta per cent de la població contagiada, i que la seva incidència hauria estat més potent a ciutats molt poblades com Roma, on s’hi documenta un rebrot cap a l’any 191 dC.
En el cas de la pesta Antonina, com la majoria a l’antiguitat, el desconeixement contribuí a la seva expansió catastròfica perquè no només s’interpretava com un càstig d’origen diví, sinó que es desconeixien els mecanismes de contagi i els seus tractaments. Els metges de l’època tendien a aplicar les sangries, el que hauria empitjorat l’estat dels malalts, o aplicaven herbes i ungüents d’escassa efectivitat que contribuïen al debilitament del sistema digestiu. El sistema de cures més efectiu era simplement aquell centrat en la dieta, destinada a donar força al malalt. A les xifres de la pandèmia és probable que hi hàgim d’afegir també les morts amb diagnòstic erroni, molt possiblement causades per brots de tifus o rubèola, també força freqüents a les societats premodernes.
La Pesta de Ciprià
Parlem de pesta per adoptar el terme de la vulgata llatina, acceptat en contextos d’epidèmia i pandèmia de “Pestis” o “Pestilentia” però com he comprovat, no totes elles fan referència a la Pesta Bubònica, coneguda per haver-se propagat per l’Europa de l’edat mitjana i per causar pústules negres. En el cas de la Pesta de Ciprià no fou una pesta sinó una malaltia infecciosa com Ebola, o almenys amb símptomes molt similars, que causava una gran mortaldat entre els afectats.
L’origen de la Pesta de Ciprià, anomenada així perquè és el Bisbe de Cartago Ciprià qui ens la documenta, s’hauria originat a mitjans del segle III a Etiòpía, propagant-se per Àsia Menor, Grècia i Nord d’Àfrica i arribant a Roma cap a l’any 251 dC. A De Mortalitate, obra en la qual Ciprià ens descriu els símptomes i els efectes de la plaga, es comenta que la pandèmia reduí la població de Cartago en un seixanta-dos per cent entre morts i fugats. Convé tenir en compte, però, que Ciprià escriu en un context de tensions entre l’església i el poder imperial, i que aprofita sovint l’excusa del càstig diví per justificar la catàstrofe sanitària esdevinguda en plena crisi del segle III dC. En aquest sentit, el relat del bisbe dista d’abordar la pandèmia des del punt de vista mèdic com ho fa el de Galè, però malgrat tot ofereix un retrat prou fiable per apropar-nos a les hipòtesis que determinarien la possible dolència. A tall de dada curiosa, sembla que el mateix emperador Claudi el Gòtic va morir pels seus efectes.
Segons Harper, els efectes nocius d’aquesta pandèmia podrien relacionar-se amb l’adveniment de sequeres prolongades i un descens de les temperatures que haurien afectat les produccions de gra d’Egipte i Nord d’Àfrica. És el que l’expert anomena la pèrduda de l’OCR (Òptim Climàtic Romà) que predominà al Mediterrani fins a l’època i permetent que els territoris més afectats fossin àries fèrtils i indispensables per alimentar les civilitzacions mediterrànies. La pèrdua de l’OCR hauria provocat una evolució cap al clima actual de les àrees nord-africanes, més tendent a la sequera i les inundacions, alterant per tant l’equilibri del sistema de subsistència i producció de l’imperi però també el natural i biològic, propiciant les èpoques de carestia, debilitant el sistema immunitari i augmentant l’exposició a patògens i virus. Sense descartar les hipòtesis de Harper, cal recalcar, que justificar la crisi del segle III des d’un únic punt de partida és perillós, perquè els processos històrics de desestabilització són el resultat de múltiples factors. El que venim a expressar, és que la teoria de Harper té molt de sentit des del punt de vista científic, però un cop més descartem que fos l’efecte d’una pandèmia la causa principal de la desintegració relativa de l’imperi com ara tendeixen a difondre alguns grups.
La Pesta de Justinià
És probable que la de Justinià sigui la Pandèmia més coneguda de l’Antiguitat i és que els seus efectes es prolongaren en el temps durant quasi dos segles i al llarg de diferents indrets de l’imperi i del món. Un altre cop, l’aridesa del Nord d’Àfrica hauria tingut una influència important en la seva propagació.
La pandèmia s’origina a Constantinoble cap a l’any 543 aC i constaria de fins a tres fases entre els anys 542 i 749 dC. Aquestes etapes són conegudes com, la fase Bizantina (542-600), una pausa (600-660) i la fase Ibèrica (660-749) segons el territori en el qual tingué més incidència la malaltia. Durant tots aquests anys, les fonts ens parlen de rebrots a Constantinoble els anys 558, 573, 586, 599, 619, 698 i 747. Coneixem sobretot els seus primers moments a través dels relats de Procopi (500-560) i Joan d’Èfes (507-586).
Per les descripcions, en aquest cas seria encertat parlar de Pesta Bubònica i s’hauria tractat d’una variant bastant mortífera, amb una mortalitat de fins al 60% dels contagiats. Estudis epidemiològics van descobrir a finals dels anys noranta del segle passat, que aquest tipus de bacil Yrsinia Pestis té l’origen a l’àrea Tibet-Qinghai de la Xina, durant el pirmer mil·leni aC i no es contagia pel contacte entre humans, sinó per la picada de les puces de rata negre que alhora haurien adquirit la mutació del virus d’un animal tipus marmota. En aquest cas, el virus també es contagiaria a animals amb efectes similars.
Durant la plaga de Justinià, sembla que la mortalitat era tal que els cadàvers amoltonats i sense enterrar arribaren a representar un problema en els períodes de més incidència, tot i que és difícil establir un índex de mortalitat més o menys fiable a causa de l’absència de censos. Le Goff va realitzar en el seu moment un estudi interessant sobre els efectes d’aquesta Plaga, de la que sembla va contagiar-se també Justinià I, però va sobreviure, no sense veure gran part dels seus territoris afectats per una crisi que l’obligà a canviar els seus plans de reconquesta de l’imperi en més d’una ocasió.
Un any de pandèmia: l’estudi dels fets històrics com a mecanisme de prevenció
La intenció d’aquest article era exposar breument les característiques de tres de les principals pandèmies de l’antiguitat per mostrar que la desconeixença, la superstició i la falta de procediment agrari tecnificat, a més dels tractaments mèdics propis del primer mil·lenni després de crist empitjoraren o propiciaren els contagis. En l’actualitat, els estudis epidemiològics i multidisciplinaris entre historiadors, arqueòlegs i biòlegs han permès un apropament molt útil des del punt de vista cientificomèdic i del comportament social per avaluar aquells factors a tenir en compte a l’hora d’evitar errors fatals en la gestió de processos socials d’aquest tipus.
En efecte, cal apropar-se a les situacions d’emergència sanitària des d’una perspectiva social i humanística –també humanitària– per educar en la prevenció de la propagació i destacar aquells punts que foren d’utilitat en el passat i que ho poden ser en el present, amb l’avantatge que ara tenim els mitjans tècnics necessaris per fer front als “girs biològics” que es presentin.
També és interessant destacar la perspectiva climàtica en aquest tipus d’estudis del món antic, perquè, com s’està demostrant en el nostre present, és un factor decisiu en molts dels processos històrics i ho serà ara especialment, si no posem remei o mitjans al canvi imminent que experimenten els nostres ecosistemes, aquest cop a causa de la irresponsable acció antròpica i nociva a la qual hem exposat el planeta.
La nostra és una realitat en la qual natura i història no poden deslligar-se, així com no podem deslligar-nos nosaltres de les experiències del passat, gràcies al qual hem aconseguit conviure en un equilibri relatiu amb la natura i avançar, tot i les pandèmies, cap a un futur més segur per a la nostra espècie. El repte ja no és dominar la natura, sinó trobar l’equilibri que ens permeti protegir-la i convertir-la per tant, en un espai segur per a tots i totes, en aquest sentit, no oblidar la influència que ha tingut en el passat pot obrir una nova via de coneixement on aquesta cerca beneficiï també els estudis històrics.
