El cançoner de Ripoll: el corpus líric clandestí de temàtica eròtica del monestir de Ripoll

Imatge de portada: Scriptorium medieval. Font Wikimedia Commons – Domini públic. Page préliminaire du Liber floridus (1120). Université de Gand.

La presència d’una sèrie de composicions líriques clandestines de temàtica eròtica en un còdex miscel·lani de caràcter gramatical i etimològic no és quelcom gaire usual, i molt menys si parlem de les darreries del segle XII. De fet, és pràcticament innegable el sentiment de sorpresa i la curiositat que desperten una idea de caràcter tan insòlit. I és precisament aquest, un dels assumptes que fan del manuscrit 74 del fons de Ripoll de l’Arxiu de la Corona d’Aragó un còdex d’allò més interessant i captivador. 

La convulsa travessa del manuscrit

De bell principi és interessant fer quatre pinzellades sobre l’agitat recorregut que ha realitzat aquest manuscrit fins a arribar avui dia a les nostres mans. El monestir de Ripoll es fundà en el segle IX ^[1]Santa Maria de Ripoll és un monestir benedictí situat a la localitat catalana de Ripoll que fou fundat cap a l’any 880 pel comte Guifré el Pelós. Comptava amb un scriptorium que el configurà … Continue reading i, a la llarga, va anar reunint una distingida biblioteca que el constituí com un espai on la presència de la cultura espurnejava. Però va ser al segle XIX quan la pau d’aquest espai espiritual fou sacsejada. En el context del trienni liberal (1820-1823) apareixen els reconeguts processos de desamortització, i les possessions eclesiàstiques comencen a ser confiscades i disposades a l’àmbit públic. El monestir de Ripoll es va veure afectat per aquestes circumstàncies i, en atenció a això, el 20 de novembre del 1822, arran d’una reial ordre, els fons del monestir van ser traslladats a l’Arxiu General de la Corona d’Aragó (ACA), a Barcelona. Així doncs, es podria assenyalar aquesta data com l’inici de la convulsa travessa del nostre manuscrit. Un cop a l’ACA, els manuscrits quedaren sota la custòdia de l’arxiver Pròsper de Bofarull, qui fou una figura clau pel destí d’aquest còdex. ^[2]Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859) fou un arxiver i historiador nascut a Reus. De la seva figura destaca principalment el càrrec que ocupà, no només d’arxiver, sinó també de director … Continue reading

El viatge prosseguí amb el final del trienni liberal i la restauració de l’absolutisme, ja que una altra reial ordre del 28 d’abril del 1824 decretà el retorn de les possessions eclesiàstiques, fet que incloïa els béns de Ripoll. Però a Bofarull li interessava conservar els manuscrits un temps més, atès que es trobava al bell mig d’una tasca de catalogació de tot el material nou que havia arribat a les seves mans. D’aquesta manera, arribà a un acord amb els monjos de Ripoll i aconseguí que algunes possessions del fons del monestir quedessin confiades al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Gràcies al fet que fou una tasca amb la qual s’entretingué amb parsimònia, alguns dels manuscrits tingueren la sort de no trobar-se a Ripoll en el moment en què el monestir fou escomès i cremat a conseqüència d’un nou procés  desamortitzador, aquesta vegada protagonitzat per Mendizábal, el qual va consistir en la supressió dels monestirs i congregacions masculines religioses i la venta de tots els seus béns immobles durant els anys 1836 i 1837. Així doncs, els que havien estat retornats a Ripoll l’any 1824, per desgràcia, no van poder ser salvats, mentre que el manuscrit 74 restà lliure de perill lluny de la seva llar.

El corpus líric eròtic

Un cop relatada la vida d’aquest manuscrit, resta parlar sobre la peculiaritat que l’ha fet tan especial: les composicions amoroses i eròtiques afegides clandestinament. Cal indicar que no va ser Bofarull qui va descobrir, o almenys, treure a la llum, aquest corpus poètic durant la seva tasca d’inventari, sinó Lluís Nicolau d’Olwer, qui en el 1923 publicà l’article «L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII», on posà de manifest la troballa i l’existència d’aquests poemes redactats en el manuscrit amb una escriptura datada del segle XII. 

Llavors, la qüestió és: com s’ho va fer exactament el monjo, a qui Lluís Nicolau d’Olwer bateja com a l’Anònim enamorat, per incloure aquest corpus eròtic del s. XII entre les pàgines d’un manuscrit del s. X? L’excepcionalitat resideix en el fet que aquestes composicions amoroses van ser redactades posteriorment, al marge de la línia temàtica del còdex i amb voluntat de clandestinitat, atès que el monjo que va redactar dits poemes eròtics no només no seguí el mètode usual de còpia –ni en pàgines normals ni en columnes–, sinó que va procurar que aquests passessin desapercebuts encabint-los entre altres fragments de temàtica totalment diferent, concretament als fulls 97v, 98r i 102r. D’afegitó, va invertir l’ordre de les lletres dels títols de les composicions per a fer-ho menys evident. Per exemple, en el poema XV: Macimada (per Ad amicam). 

Heus aquí alguns versos per a una millor observació i comprensió d’aquest corpus líric. La composició Laudes Amice és un exemple òptim per a poder apreciar alguns dels elements esmentats anteriorment: (“Tens la forma / que la norma monacal / em fa deixar; / tens l’encís, / el somrís, / que a Venus em fan lliurar”, vv. 7-12), aquí el monjo expressa la manera en què el cos de la jove estimada el sedueix i l’encisa fins al punt d’estar disposat a trencar la norma monacal, és a dir; la castedat, i d’aquesta manera entregar-se a la deessa pagana Venus. Uns versos més endavant es pot asseverar la influència de temes i motius recurrents en l’univers dels trobadors, com és el cas del motiu de l’Amor que colpeja, fet que provoca que aquests s’enamorin perdudament de les dames ^[3]Dintre de la dialèctica de la fin’amors, és comú trobar a Amor presentat com quelcom que fereix o que posseeix el cos de l’amant des de la violència. Un exemple seria la manifestació dels … Continue reading: (“De la dea / Citerea ^[4] Citerea és una manera alternativa d’anomenar a la deessa Venus. / de bon grat duc els grillons; / de l’alat / d’ella nat, / pateixo al cor els fiblons”, vv. 13-18). I, com a últim exemple, els últims versos de la composició De Estate es configuren com una clara manifestació del caràcter eròtic tan significatiu: (Que el noi li besi la galta, / la boca, mentre l’assalta; / que el pit li toqui, el mugró, / que és tan petit i bufó. / Cuixa amb cuixa cal unir / i el fruit de Venus collir, vv. 25-30).

Comptat i debatut, aquests vint poemes amorosos inserits de manera clandestina en el manuscrit 74 de Ripoll constitueixen el recull líric que nosaltres coneixem com a Cançoner de Ripoll. Les emocions que es desperten en un jove quan veu per primera vegada a la noia estimada, les lloances a les virtuts i a la bellesa de la jove, el tema de l’amor que colpeja i fa emmalaltir o el desig carnal són alguns dels temes que fan d’aquesta peça literària llatina quelcom d’allò més singular, car no hem d’oblidar que fou un monjo qui ho escrigué. Un home religiós, qui probablement es veié influenciat per alguns elements externs a l’espai del monestir, com per exemple el món que configura la poesia goliàrdica (vi, dones i joc) o la tradició de culte a divinitats paganes com Venus o Diana, que el conduïren a esplaiar-se amb certs pensaments que divergien de l’espai espiritual on foren escrits.