La monarquia composta
Les noces dels infants Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, el 1469, van donar pas, deu anys més tard, un cop resoltes les respectives guerres civils, a la unió de les dues corones. Ferran, el model de príncep que Maquiavel va voler descriure en un cèlebre manual, va triar com a lema del seu regnat “tanto monta, monta tanto”: a diferència del rei macedoni Alexandre el Gran, que havia desfet el nus gordià d’un cop d’espasa, Ferran advocava per l’ús adequat de la força i de l’astúcia –per ser lleó i guineu, en la paràbola del teòric florentí. Anys després, el papa Alexandre VI (el valencià Roderic de Borja) va coronar els monarques i els seus descendents amb el tractament de “reis catòlics” –encara que fos per compensar el títol de “reis cristianíssims” que els seus predecessors havien atorgat als monarques francesos.
Aquella unió conjuntural va sobreviure a alguns imprevistos: la mort prematura d’Isabel i de l’infant Joan, la bogeria de Joana, la filla hereva, i la mort del seu espòs, Felip I de Castella, les noves noces de Ferran amb la jove Germana de Foix i el seu embaràs… A la mort de Ferran, el 1516, un joveníssim príncep Carles d’Habsburg es va fer càrrec de l’herència dels quatre avis i va instaurar una monarquia composta de dimensió europea –que les conquestes d’Hernán Cortés a l’imperi asteca i de Francisco Pizarro en terres inques van fer esdevenir mundial. Carles, proclamat emperador del Sacre Imperi el 1519, va exclamar, en conèixer la notícia a Barcelona: “abans prefereixo ser comte de Barcelona que emperador de Romans”. Més enllà de la dosi de diplomàcia i d’afalac per als autòctons, l’expressió mostrava un model de monarquia caracteritzat pel respecte a tots els socis constitutius i a la seva sobirania política i fiscal. Una construcció més empírica que teòrica, i no absenta de contradiccions. Alguns anys després, la dama catalana Estefania de Requesens, casada amb Juan de Zúñiga, tutor del futur Felip II, explicava a la seva mare el comportament del seu nét Lluïset a la cort de Madrid: “que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep [Felip] que li diuen mal de Catalunya”. Lluïset era el futur Lluís de Requesens i Zúñiga, l’heroi de Lepant.
Centre i perifèries
Amb Felip II (1556-1598), la monarquia europea va esdevenir essencialment hispànica. Carles havia repartit els seus nombrosos territoris entre el seu germà Ferran, que es quedà els regnes centreeuropeus i la dignitat imperial, i el seu fill Felip, que n’heretà la resta. A més, l’annexió del regne de Portugal, el 1580, suposà l’assoliment de la unitat peninsular, és a dir, de l’ideal renaixentista d’Hispaniam restaurare et recuperare –i incorporà a les possessions de la monarquia les colònies portugueses d’Àfrica, Àsia i Amèrica. Felip II situà de manera permanent la cort a Madrid, que va esdevenir la seu d’una poderosa maquinària d’estat, basada en consells i secretaries. El nou imperi mundial pivotava sobre l’arribada massiva i creixent de plata de les mines americanes i es fonamentava en una classe força homogènia, l’aristocràcia castellanoandalusa, que va copar càrrecs i mercès en els àmbits administratiu, militar i eclesiàstic. Però a Catalunya el procés de castellanització de la monarquia i de periferització dels altres regnes hispànics va ser paral·lel a la consolidació política i fiscal de les institucions “de la terra”, i notablement de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Són també anys de creixement demogràfic i econòmic i de grans canvis estructurals, amb l’aparició de xarxes comercials urbanes que relacionaven la major part del territori, l’especialització agrícola, l’extensió de la indústria domiciliària i els progressos en l’exportació, especialment als països de la mar del Nord –en el marc de l’anomenat “segle decisiu”, 1550-1640. No resulta estrany que aleshores apareguessin els primers conflictes polítics entre la corona i les institucions catalanes, que van comportar, entre altres conseqüències, la detenció dels diputats de la Generalitat el 1569, i noves crisis polítiques acompanyades de mesures repressives el 1591 i el 1602.
Efectivament, els segles moderns es van caracteritzar arreu d’Europa per la consolidació de dos models polítics contraposats: l’absolutisme i el parlamentarisme o constitucionalisme. En el primer, el poder polític i fiscal era assumit per la corona, mentre que en el segon corresponia al Parlament. Com és sabut, França va optar per la primera via, mentre que Anglaterra va consolidar la segona, en especial després de la Revolució Gloriosa de 1688. Doncs bé: la Monarquia Hispànica, a causa del seu caràcter agregatiu, es va trobar amb la paradoxa de la coexistència dels dos models: el centrat en la corona a Castella (seu de la maquinària de la monarquia), i el fonamentat en els parlaments a la Corona d’Aragó i Portugal –que constituïen les seves àrees econòmiques més dinàmiques. Aquesta contradicció es va fer més evident a començament del segle XVII, a causa de la reducció del creixement de les importacions de plata americana i de les primeres bancarrotes de la corona, immersa en una costosa política de prestigi imperial arreu d’Europa. Per això la corona es va proposar com a objectiu reduir la sobirania fiscal dels estats perifèrics, cosa que a la pràctica suposava l’abolició de les seves constitucions i la seva assimilació a les lleis castellanes. El programa de reformación que el comte-duc d’Olivares va presentar de manera secreta a Felip IV el 1621 era prou explícit en aquest punt: “Tenga Vuestra Magestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo”. El 1640 es va produir el xoc de legitimitats i de sobiranies. La corona, immersa en la Guerra dels Trenta Anys que aleshores l’enfrontava amb França, va imposar a Catalunya una duríssima política fiscal, de mobilitzacions militars i, sobretot, d’allotjaments, que van generar una ampli rebuig popular. Per la seva banda, les institucions de la terra van haver de respondre a l’amenaça militar hispànica amb una autèntica revolució política. La Junta General de Braços, sota el lideratge de Pau Claris, va legitimar la ruptura amb la Monarquia Hispànica, va organitzar la defensa del país i va acabar acceptant la proclamació de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona. En aquell context, també Portugal va proclamar la independència. Olivares es va veure obligat a triar. I ho va fer per Catalunya. La Pau dels Pirineus (1659) va posar fi a la Guerra dels Segadors. Els comtats de Rosselló i Cerdanya van ser annexats al Regne de França. El Principat estricte, reincorporat a la Monarquia Hispànica, va mantenir les Constitucions però va haver de pagar un important peatge polític. La nòmina d’aspirants a la Diputació del General va ser assumida directament per la monarquia, cosa que suposava el control polític de la institució; i la defensa militar de Barcelona (amb la vigilància de les muralles i de Montjuïc), fins aleshores en mans dels consellers, va passar a ser responsabilitat de l’exèrcit reial. Aleshores fins i tot es va barallar la possibilitat de construir una ciutadella militar a Barcelona per controlar la ciutat.
Del projecte austriacista a les Noves Plantes
El darrer terç del segle XVII va reprendre el creixement econòmic aturat per la Guerra dels Segadors i la seva postguerra. Tanmateix, va viure la important revolta dels Barretines (o Gorretes) i l’ocupació francesa de la meitat nord-est del Principat, Barcelona inclosa (1694-1697). A la mort de Carles II (1700), la proclamació del duc Felip d’Anjou com a rei d’Espanya, amb el nom de Felip V, va donar pas a la Guerra de Successió. La guerra internacional va enfrontar l’Aliança de l’Haia i els estats borbònics. Però ben aviat el conflicte va esdevenir també guerra civil. L’aposta de Catalunya pels aliats, i en concret per l’arxiduc Carles d’Àustria, o Carles III, va obeir a raons polítiques i econòmiques. Els catalans recelaven dels Borbons, que havien abolit les institucions polítiques al Rosselló i acabaven de prohibir-hi l’ús públic de la llengua catalana. Però també un segment important de la burgesia comercial mirava amb creixent interès el model polític i econòmic dels països de la Mar del Nord. Un dels seus intel·lectuals i homes d’acció més prestigiosos, Narcís Feliu de la Penya, havia afirmat que Catalunya havia de ser “l’Holanda del Mediterrani”. Després de la Pau d’Utrecht (1713), les institucions catalanes i els seus ambaixadors van defensar la creació d’una “República lliure de Catalunya” –una posició política que va reaparèixer en cada un dels contextos bèl·lics internacionals de les dècades següents.
Ja el decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó, de 1707, posava en primer pla els nous arguments: d’una banda, “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”; de l’altra, “el dominio absoluto de los referidos reinos”. València i Aragó esdevenien, doncs, territoris conquerits, i per tant sense drets ni condicionants previs, posats totalment a mercè de la voluntat del monarca. Per aquest motiu van ser privats de tota la seva legislació. El decret de Nova Planta de Catalunya, signat el 12 de gener de 1716, feia referència a un terme homònim al de “conquesta”, encara que formalment pugui semblar més moderat: em refereixo al de “pacificació”. “Habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno con él”. Justament el canvi del mot “conquesta” pel de “pacificació” s’havia produït ja en els textos que legitimaven les guerres contra els indígenes d’Amèrica un segle abans –sense que hagués suposat cap canvi conceptual o de fet mínimament real. La Nova Planta de Catalunya no va traslladar les lleis de Castella al Principat ni va crear l’Estat Espanyol, si per estat entenem un àmbit caracteritzat per una mateixa llei i fiscalitat. Tot al llarg del segle XVIII, les lleis vigents a Catalunya divergiren significativament de les de València i Aragó, i encara més de les de Castella. El mateix s’esdevingué en l’àmbit fiscal, on, com he demostrat, la imposició del cadastre va multiplicar per vuit la pressió fiscal directa dels catalans. En un i altre sentit, les autoritats borbòniques van aprofitar la victòria per imposar nous models polítics de caràcter absolutista extrem. La situació va ser tan insostenible que fins i tot els mateixos botiflers van proposar en diverses ocasions tot al llarg del segle XVIII la recuperació de les constitucions. El 1760, en ocasió de la proclamació de Carles III de Borbó, els representants dels ajuntaments borbònics de Barcelona, Saragossa, València i Palma van presentar l’anomenat memorial de greuges. En ell afirmaven que amb la implantació de les noves plantes havien estat “imponderables los males que en su execución han padecido aquellos reinos”. I afegien: “siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes las leyes para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta Monarquía”. Per aquelles mateixes dates, la Monarquia va intentar estendre el cadastre a Castella, però es va trobar amb una profunda contestació, que ho va fer inviable. La creació de l’Estat Espanyol va restar ajornada, si més no, fins al 1812. Altre tant cal dir de la construcció d’una nació espanyola.
