Avui en dia, la memòria històrica ocupa un paper destacat en el dia a dia de la societat i el poder polític a Alemanya. Bona part de la societat alemanya reconeix la importància del record del seu passat recent i la necessitat que no caigui ni en l’oblit ni en la relativització. Ho demostra l’existència de múltiples memorials que recorden el passat nacionalsocialista i, sobretot, les conseqüències de les polítiques racials nazis que provocaren l’Holocaust. Tanmateix, aquest procés de revisió i confrontació constant del passat, que fins i tot té un terme propi en alemany (Vergangenheitsbewältigung), ha estat un procés complicat i sotmès a l’excepcionalitat del context polític alemany des de 1945. En aquest article, es pretén fer una petita aproximació a la construcció de la memòria pública alemanya de l’Holocaust.
La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial comportà l’ocupació i divisió del país per part dels 4 exèrcits aliats, Estats Units, Regne Unit, França i Unió Soviètica. Aquests 4 països s’anaren alineant poc a poc en la formació del bloc ocidental-capitalista per una banda i el bloc socialista per l’altra, posant en marxa la Guerra Freda que dividiria el continent durant 45 anys. Quatre anys després a l’actual territori alemany havien aparegut la RFA, amb la unificació dels tres sectors d’ocupació occidentals, francès, americà i britànic; i la RDA al sector d’ocupació soviètic. La divisió d’Alemanya durant la Guerra Freda tingué conseqüències destacades en la formació de la memòria del passat nacionalsocialista i l’Holocaust, ja que cadascuna de les dues repúbliques alemanyes anà formant la seva pròpia visió del passat mantinguda fins a la reunificació de 1990. En aquell moment, Alemanya tingué una oportunitat única per superar aquesta memòria dividida i treballar una memòria pública que revisés el passat i el permetés integrar en la identitat col·lectiva alemanya.
La memòria a l’Alemanya occidental
L’ocupació militar d’Alemanya a partir del 1945 propicià que el procés desnazificació i l’inici de la confrontació dels alemanys amb el seu passat es dugués a terme des de la tutela dels exèrcits ocupants. Els Judicis de Nuremberg de 1947-1948 en foren la mostra més destacada, ja que foren jutges dels 4 països d’ocupació els responsables de jutjar els nazis capturats i mostrar a la població alemanya els crims de guerra i les conseqüències de la política d’extermini que havia dut a terme el nazisme. Tanmateix, la desnazificació no tingué els efectes que els exèrcits aliats havien previst, sinó que generà en bona part dels alemanys la sensació que havien viscut una experiència històrica catastròfica, vista com una excepcionalitat en la continuïtat històrica del país i que havia estat responsabilitat d’unes elits que eren jutjades a Nuremberg.
Per la seva banda, la població alemanya veia les polítiques de desnazificació dels aliats com la imposició d’un càstig col·lectiu, en comptes d’una forma de prendre consciència dels crims nazis. Això comportà que la generació de postguerra induís en un silenci i oblit col·lectiu els fets relacionats amb el nazisme i, per contra, emfatitzés la condició dels alemanys com a víctimes. No només es consideraren víctimes de la catàstrofe induïda per les polítiques nazis, sinó també víctimes de la guerra i de les atrocitats comeses pels exèrcits aliats durant la contesa bèl·lica. Així doncs, aquesta primera generació de postguerra va construir una visió del passat basada en l’oblit i la ignorància col·lectiva sobre allò que havia succeït i en el silenci d’unes víctimes del nazisme que reclamaven un paper més rellevant i que la seva veu fos escoltada.
Això donà peu a la construcció dels mites fundacionals sobre els quals es basaren les polítiques de memòria de les dues primeres dècades de la RFA. Aquests mites foren el ‹‹mite de la ignorància››, en referència a la ignorància dels alemanys sobre els crims perpetrats pel nazisme, el ‹‹mite de la victimització››, que posava èmfasi en la condició dels alemanys de víctimes de la guerra i també en les conseqüències que la Guerra Freda havia generat a una alemanya ocupada i dividida durant 45 anys, i el ‹‹mite de la resistència››, segons el qual una part important dels alemanys i l’exèrcit no havia participat activament del nazisme i havia participat dels cercles de la resistència.
No fou fins l’aparició d’una nova generació que aquests mites començaren a ser contestats des de certs sectors de la societat alemanya que es preguntaren quin havia estat el paper dels seus pares i avis durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial. Aquesta nova generació havia començat a tenir notícies de la naturalesa dels crims nazis a través dels processos judicials contra membres de les SS i, sobretot, pel mediàtic judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem. A més, el clima revolucionari que s’estenia per Europa a finals de la dècada dels anys 60, permeté que aquests joves comencessin a posar en dubte el mite de la ignorància. En aquest moment, es plantejaren quines havien estat les implicacions amb el nazisme de la generació anterior i de les elits polítiques i econòmiques que havien governat la RFA des de 1949. Bona part d’aquestes elits havien tingut implicacions durant el nazisme, tal i com ho demostra el cas del primer vicecanceller alemany occidental (Hans Globke) que havia format part de l’equip jurídic redactor de les lleis racials nazis de Nuremberg de 1935. El qüestionament de l’amnèsia col·lectiva que havia construït la generació de postguerra per part d’aquesta nova fornada de joves alemanya també afectaren la memòria oficial que s’havia encarregat fins aleshores d’induir el passat nazi a l’oblit i havia reforçat especialment el mite de la victimització alemanya. Aquest fet quedà palès a través de la direcció de les polítiques de memòria del canceller socialdemòcrata Willy Brandt i el reconeixement simbòlic de la culpa alemanya per la destrucció de l’est d’Europa el 1970.
Els passos seguits a la dècada dels 60 i 70 prepararen el terreny per a l’explosió que visqué la memòria de l’Holocaust arreu, no només a Alemanya Occidental. A la RFA, la dècada dels 80 arribava amb un interès creixent per la història del país i un nou interès per recuperar les experiències i memòries de víctimes de l’Holocaust que fins al moment no havien gaudit de tanta atenció. Aquest fet es va traduir en l’aparició de nous productes culturals, com ara sèries de televisió, exposicions o nous memorials erigits. En destaquem la sèrie de televisió Holocaust que permeté als alemanys conèixer i interessar-se pels relats que parlaven de la cruesa del nazisme i de l’Holocaust a través del testimoni de les víctimes. Al mateix temps, en aquesta dècada apareixia la tercera generació després del nazisme; aquella que pogué prendre distància i confrontar el passat trencant els silencis construïts per les generacions anteriors. Aquesta generació fou l’encarregada d’emprendre una nova activitat memorial per tal de marcar els llocs de memòria del nazisme i Holocaust i recuperar els testimonis de les víctimes. Aquesta fervent activitat memorial es dugué a terme en moltes ocasions desafiant les polítiques de memòria oficials.
Les polítiques de memòria estigueren marcades per l’arribada al poder del govern conservador de Helmut Kohl que des del seu nomenament apostà per dur a terme una ‹‹normalització›› de la nació i de la història alemanya. Kohl fou un dels màxims defensors de la necessitat de mirar endavant sense haver de carregar la culpa col·lectiva de les generacions anteriors per les seves responsabilitats directes durant el nazisme i l’Holocaust. Les generacions que tenien el protagonisme polític en els anys 80 havien de ser capaces de mirar al futur com una nació normal, reivindicant els aspectes positius del passat i remarcant la seva innocència vers el nazisme.
Aquesta reorientació de l’actitud del poder polític alemany comportà inevitablement polèmiques i debats aïrats en el sí de la societat, de la intel·lectualitat i del poder polític alemany. En aquest sentit, la commemoració dels 40 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial el 1985 n’és un dels millors exemples. La visita conjunta del canceller alemany Kohl i del president nord-americà Reagan al cementiri militar de Bitburg per honorar les víctimes de la guerra provocà protestes a ambdós països per l’homenatge fet a soldats i a criminals de les SS enterrats conjuntament en aquell espai. Paral·lelament, s’iniciava la Historikerstreit que enfrontaria alguns dels intel·lectuals alemanys més destacats sobre la possibilitat de relativitzar l’Holocaust com un episodi més dels crims comesos durant el segle XX, o la necessitat de destacar l’especificitat del programa d’extermini nazi. D’aquesta manera intel·lectuals liberals com Jürgen Habermas, destacaven la necessitat d’assumir les responsabilitats col·lectives com a societat i, així, forjar una nova identitat alemanya basada en els valors democràtics capaç d’assumir el seu passat.
La memòria a l’Alemanya oriental
Els discursos de memòria construïts a la RDA foren diametralment oposats. La desnazificació impulsada per la Unió Soviètica en la seva zona d’ocupació marcà les línies que es seguirien durant els 45 anys de Guerra Freda. Els dirigents comunistes impulsaren una memòria oficial que descarregava la culpa i les responsabilitats del passat en l’Alemanya Occidental i en el seu sistema capitalista, ja que des de l’òptica marxista es considerava el feixisme com l’expressió més reaccionària del capitalisme. Aquest fet portà a definir l’estat com un estat socialista i antifeixista, i a instaurar el ‹‹mite antifeixista›› com a mite fundacional de la RDA. Segons aquesta visió, la societat de l’Alemanya Oriental havia estat vencedora i alliberada del feixisme a la Segona Guerra Mundial gràcies a la resistència dels antifeixistes de tota Europa i la col·laboració de l’Exèrcit Roig.
El ‹‹mite antifeixista›› esdevingué la font de legitimitat necessària per un nou estat que necessitava construir una tradició i identitat col·lectiva noves. Aquesta nova identitat es basà en el reforç dels valors socialistes de l’estat i en l’antagonisme de la RDA amb la RFA, considerada l’hereva del nazisme, i sobretot en la lloança de la resistència antifeixista alemanya que havia permès la derrota del feixisme el 1945. En aquest sentit, la població fou considerada com a víctima del nazisme i vencedora a través de la lluita antifeixista. D’aquesta manera, s’expulsava de la memòria col·lectiva dels alemanys orientals les possibles responsabilitats que havien tingut durant el nazisme i es lloava la lluita d’autoalliberament del feixisme duta a terme per la resistència. El concepte de víctima desapareixia en detriment d’un lluitador antifeixista que seria la base de la memòria oficial de l’estat.
Per tal de glorificar la lluita contra el feixisme de la classe obrera alemanya i vertebrar una identitat col·lectiva en els valors antifeixistes, les polítiques de memòria es centraren en l’erecció d’espais memorials que reforcessin aquests discursos. Els memorials oberts en els 3 antics camps de concentració nazi en territori de la RDA, Ravensbrück, Sachsenhausen i Buchenwald, en són el millor exemple. Aquests espais adoptaren una aura gairebé sagrada al voltant de la glòria i l’heroisme dels lluitadors antifeixistes que hi havia estat deportats. Tanmateix, aquestes commemoracions limitaven el concepte de víctima del nazisme a un nombre reduït de represaliats per motius polítics. Totes aquelles víctimes de les polítiques racials nazis, especialment les jueves, quedaren relegades a un segon terme. En conseqüència, les seves memòries foren silenciades i esborrades de la memòria oficial de l’estat.
La memòria del nazisme i de l’Holocaust quedà delimitada per un estat que es legitimà a través del mite antifeixista i la política memorial que es dedicava a reforçar-lo. Durant els 45 anys de Guerra Freda, les memòries que no encaixaven en aquesta concepció política foren silenciades pels discursos de memòria oficials. No fou fins a la dècada dels 80 quan alguns dels testimonis de l’Holocaust començaren a ser rellevants, però caldria esperar fins la reunificació d’Alemanya de 1990 per superar una memòria oficial que havia servit els interessos i a la legitimitat de l’estat.
La memòria després de la reunificació d’Alemanya
La reunificació de 1990 propiciava un context únic per qüestionar quin havia estat el tractament del passat en la memòria col·lectiva alemanya. Durant la Guerra Freda, les dues Alemanyes havien construït una memòria que evitava assumir les responsabilitats col·lectives sobre el nazisme. Mentre que la RDA havia basat la memòria del passat en l’antifeixisme i havia carregat la responsabilitat pels crims nazi a la RFA capitalista, des de l’oest s’havia construït una memòria profundament ambigua i que observava el passat com una catàstrofe col·lectiva. A través de la reunificació, es generaven els condicionants per poder confrontar el passat de forma conjunta.
En la dècada dels 90, l’interès de la societat pel passat nazi, la necessitat de recollir els testimonis de les víctimes silenciades a mesura que anaven desapareixent, i la universalització de l’Holocaust com l’element més destacat dels discursos de memòria globals es traduïren en debats públics que feren aflorar qüestions controvertides disposades a qüestionar els mites polítics construïts durant la Guerra Freda.
Aquests debats posaren de manifest les implicacions de l’exèrcit alemany en l’Holocaust, posant en dubte així el mite de la resistència en el sí de l’exèrcit; o bé, el paper dels alemanys ordinaris i la seva col·laboració en les polítiques d’extermini, amb el conseqüent qüestionament del mite de la ignorància. Paral·lelament la societat es dividia entre aquelles veus que exigien poder mirar al futur sense la càrrega col·lectiva del passat i aquelles que reclamaven la necessitat d’institucionalitzar el record de l’Holocaust com una forma de reformular la identitat col·lectiva a través de l’assumpció de les responsabilitats col·lectives pels crims nazis. Tots aquests debats afectaren les polítiques de memòria i propiciaren la creació d’’un paisatge memorial que té com a punts més destacats els memorials erigits a la capital Berlín o als memorials dels camps de concentració, sotmesos a una profunda reestructuració durant els 90 i els 2000.
En l’actualitat, la memòria pública alemanya ha institucionalitzat el record de l’Holocaust i del nazisme com l’element central de la memòria històrica del país. A través de la integració de la responsabilitat col·lectiva i la càrrega política i moral per l’Holocaust, els alemanys han trobat la base del consens nacional per a la construcció d’una identitat col·lectiva basada en els valors democràtics que normalitzi la nació Alemanya i el seu passat traumàtic. Aquest fet s’ha traduït en una memòria pública nodrida de polítiques de memòria que confronten el passat nazi, rememoren l’Holocaust i conviden a la participació de la societat civil i el poder polític en el debat permanent sobre el passat alemany. Al cap i a la fi, tal i com afirma l’expert en els estudis de l’Holocaust James E. Young,: ‹‹el millor memorial alemany del passat feixista i les seves víctimes pot no ser cap memorial sinó el debat etern i irresoluble sobre quina memòria preservar, com fer-ho i amb quina finalitat››.
