Tal dia com avui, el 25 de desembre de 1936, s’aprovà El Decret d’Interrupció Artificial de l’Embaràs, amb el que fou legalitzat per primera vegada a Catalunya l’avortament, cedint un elevat grau d’autonomia en la decisió de practicar-lo. Amb aquesta aprovació el Parlament es posava a l’avantguarda en la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs a Europa, que estava despenalitzat a molt pocs països entre els quals destaca la Unió Soviètica.
El febrer del 1936 se celebraren eleccions generals a la Segona República, de les quals sortí victoriós el Front Popular al conjunt de l’Estat i el Front d’Esquerres a Catalunya. El govern sortint de la Generalitat va rebre el suport dels comunistes del PSUC i els sectors més moderats de la CNT, però no va ser fins després de l’estiu, i com a conseqüència del cop d’Estat del 18 de juliol, que s’incorporaren al govern de Largo Caballero alguns ministres anarcosindicalistes. Entre aquests hi havia Frederica Montseny com a Ministra de Sanitat i Assistència Social i Fèlix Martí Ibañez com a Director General de Sanitat i Assistència Social de Catalunya i Subsecretari de Sanitat de la República.
Aquest fou un factor decisiu per a la regulació de l’avortament degut que en el si del moviment anarquista es donaren, durant el primer terç del segle XX, una sèrie d’iniciatives de difusió científica i d’actuació social i política que tenien per finalitat modificar les idees i conceptes entorn la sexualitat. Tot i que aquestes primeres dècades estigueren caracteritzades per una societat molt condicionada per l’Església catòlica, en aquest context es començaren a generar discursos entorn la sexualitat molt diferents del pensament hegemònic.
El moviment anarquista emmarcava la lluita per l’alliberament sexual com a part de la revolució contra la moral burgesa, i per tant, en una estratègia més àmplia de transformació social. Reivindicaren la necessitat de generar una ‹‹nova moral sexual››, amb una propaganda que, en definitiva, girava en torn la necessitat de la planificació familiar, el control de la natalitat i l’educació sexual, i per tant reclamava la necessitat de separar les relacions sexuals de la procreació. Parlar de sexualitat implicà parlar de model de família i de maternitat, es criticà la doble moral sexual o la prostitució, i s’introduïren debats sobre qüestions com l’avortament, la masturbació o l’homosexualitat.
A propòsit de fer efectiva la realització pràctica del control de la natalitat era necessari posar a disposició l’accés a instruments que evitessin la reproducció i apropar aquests mecanismes a les classes populars. És en aquest sentit que es promulgà la despenalització de l’avortament durant la Segona República, iniciativa de l’anarquista Félix Martí Ibañez.
Per al Director General de Sanitat i Assistència Social de Catalunya, la legalització de l’avortament implicaria al mateix temps la seva disminució i reduiria la mortalitat de les dones obreres, donat que eren qui recorrien a la pràctica clandestina, la qual no reunia les condicions sanitàries necessàries. A més, tal com diu Mary Nash, “implicaría el reconocimiento social de la maternidad al facilitar los medios para llevar a cabo una maternidad consciente y responsable“.
Això es deuria a l’aplicació d’un programa que acompanyava el Decret, que pretenia desenvolupar una medicina social i preventiva amb la divulgació i l’educació adequada sobre mitjans anticonceptius a les dones que acudien als centres destinats a la pràctica de l’avortament. A més, anava acompanyat de la regulació de l’assistència a les dones treballadores, l’establiment d’un servei de planificació familiar i l’assistència a la maternitat.
Per tant, hem vist com aquesta regulació fou molt avançada per a l’època, donat sobretot a què posava molt poques restriccions a la interrupció artificial de l’embaràs. En aquest sentit, tenia un clar contingut emancipador per a les dones, ja que els permetia alliberar-se del seu suposat mandat biològic. I degut també a què recollí l’estratègia anarquista basada en la pràctica de la ‹‹maternitat conscient›› a partir de l’educació sexual i el control de la natalitat.
D’acord amb Mary Nash, cal afegir, però, que el resultat de la reforma va ser un fracàs. Mentre el context sociopolític de guerra a Espanya, i de revolució a Catalunya, afavorí l’aprovació de la legislació, alhora “hizo muy difícil su aplicación en un momento de desbordamiento de los servicios sanitarios debido a las exigencias de la guerra”.
Hem vist doncs com la reivindicació anarquista de l’avortament gratuït i en clíniques especialitzades posava al centre de la qüestió les millores per a les dones de classe treballadora. Donat que eren aquestes les que patien les conseqüències de la seva mala pràctica, ja que les de classe burgesa disposaven de facilitats per a la seva bona realització. Va ser amb aquest fi que s’aprovà la despenalització de l’avortament durant la Segona República.
