Des de 1999, any en què va ser aprovat per l’ONU el dia internacional per l’eliminació de la violència contra les dones, cada 25 de novembre les dones surten a manifestar-se en contra de la violència masclista. Abans d’aquell 1999, però, Barcelona ja havia sigut l’escenari d’una manifestació multitudinària en la qual es denunciaven les agressions masclistes.
“Una gran manifestación de mujeres recorrió la Rambla de Cataluña en la tarde de ayer. El «Basta de violaciones y pornografia» que se lee en una de las pancartas […] muestra explícitamente la intención de las manifestantes”. Així narrava La Vanguàrdia el 18 de setembre de 1977 la manifestació que havia presenciat la ciutat comtal el dia anterior.
La convocatòria de la manifestació —feta des del Col·lectiu Feminista, la Coordinadora Feminista i les Feministas Independientes— era la resposta a l’assassinat d’una jove de Sabadell per part d’un noi que pretenia violar-la. Aquell cas havia commocionat la vila vallesana i tot Catalunya. Antonia España Hernández, de 16 anys, havia mort a ganivetades perquè s’havia oposat a aquella violació, el 15 de setembre de 1977 a les cinc de la matinada mentre anava a la feina.
També en una notícia de La Vanguardia, del 16 de setembre, es podia llegir: “El pasado viernes dos trabajadoras de una empresa téxtil, fueron amenazadas por un exhibicionista armado con una navaja, pero las jóvenes se defendieron y el agressor huyó”. I seguia: “Como se recordará la pasada semana se cometieron en esta población dos delitos de violación siendo detenidos sus autores el pasado martes”.
Com es pot veure, les violacions eren un fet recurrent en unes ciutats que lluitaven per deslliurar-se del pes de la recent finalitzada Dictadura. Després de la mort d’Antonia España, uns 20.000 sabadellencs es concentraren davant l’Ajuntament reclamant transport públic nocturn, per cobrir així els torns de treball de nit, i enllumenat públic a tots els barris. També el PSUC, en un manifest, reivindicava aquest serveis que considerava essencials.
Només des dels grups feministes es va assenyalar el sistema patriarcal i la societat masclista com els culpables de les agressions masclistes, mentre que la resta d’agents socials i polítics consideraven les violacions com un exemple més de la delinqüència als barris marginals. Aquest discurs feminista unitari i radical s’havia anat forjant en els darrers anys, fins a convertir-se en un moviment nombrós sense precedents a Catalunya ni a l’estat espanyol. Tot i així, la majoria de la societat seguia assumint els rols “assignats” per la moralitat tradicional.
Va ser durant el tardofranquisme que es va produir el que moltes historiadores han anomenat el “despertar feminista”: la presa de consciència de la discriminació que vivien les dones sota el règim franquista. Després d’una etapa d’autoconscienciació —en la que els GAF hi van tenir un important paper—, va iniciar-se la mobilització i coordinació del moviment feminista. Dos fets van ajudar a impulsar aquest moviment: per una banda, la declaració del 1975 com a l’Any de la Dona per part de l’ONU, i per l’altra la mort de Franco, que donava un cert marge de llibertats organitzatives i obria noves expectatives.
Així, el 1976, només un any després de la mort del dictador, es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona, que donaven una estructura orgànica (amb l’Associació Catalana de la Dona) i uns objectius comuns per un moviment feminista divers però unitari.
Un moviment que, per força, va haver de tenir molts fronts oberts: es lluitava per l’accés als estudis superiors, per un treball amb igualtat de condicions, per la llei del divorci, la custòdia dels fills, la legalització dels anticonceptius, un avortament lliure i gratuït, el dret al propi cos i al plaer, els drets dels (i les) homosexuals i un llarg etcètera. També es va iniciar una lluita en contra la legislació discriminatòria franquista, davant l’oportunitat que brindava la Transició per abolir-la. Durant el règim de Franco, i tal com preveia el marc legislatiu, l’adulteri femení (contràriament al masculí) era considerat un delicte i era penat. L’obediència marital, a més, permetia al marit denunciar la dona per “abandono de hogar” en cas que aquesta marxés de casa —encara que fugís d’anys de maltractament físic amb una indefensió absoluta. La lluita més difícil, però, era combatre uns estereotips de gènere forçament arrelats a la societat.
La força d’aquest moviment feminista el va convertir en un dels agents socials més importants del període de la Transició, protagonitzant, com en aquest cas, demostracions massives de força.
