*Vista de València en 1563, per Antoni van der Wyngaerde.
Folleu, folleu, que el món s’acaba. Quan pensem en la València baix-medieval és recurrent que el primer que ens vinga al cap siga el famós terme “Segle d’Or”, dins del qual s’acostuma a tenir en compte algunes personalitats de rellevància com Ausiàs March, Isabel de Villena, Joanot Martorell o Vicent Ferrer, personatges ficticis fruit d’aquest període com Tirant lo Blanc i Plaerdemavida, o edificis singulars i coetanis d’aquesta època com les torres de Serrans, la Llotja o el Micalet, van tindre un fort protagonisme.
Efectivament, aquests testimonis que mencionem són alguns del conjunt de fenòmens que formen part de l’eclosió cultural, arquitectònica i econòmica de la capital del regne, la qual va ser durant la tardor medieval la ciutat més poblada de la península Ibèrica fins que Sevilla, arran l’arribada al continent americà i el nucli econòmic de referència, el Mediterrani, passara a ser l’oceà Atlàntic, agafara el relleu. Tanmateix, aquesta pompositat valenciana també es va plasmar a través d’altre aspecte més criticable i, més en concret, de manera eròtica. La ciutat de València no només es va convertir en un referent de les arts i les lletres, també va ser famosa per erigir-se en una capital força atractiva des del punt de vista més pecaminós, carnal i sexual.
El bordell de la ciutat de València, conegut durant l’època com La Pobla de les fembres peccadrius, va viure també la seua particular època d’esplendor durant els segles XV i XVI. Aquest espai va ocupar una zona concreta des de la seua creació i oficialització al segle XIV durant el regnat de Jaume II (1291-1327) fins al seu tancament al segle XVII.
L’inici d’aquest enclavament va ser l’any 1325, quan el rei Jaume II va ordenar que totes les prostitutes que habitaven a la ciutat de València exerciren el seu treball sexual en la zona anomenada La Pobla d’en Bernat Villar. Durant aquests segles el mateix bordell va experimentar una puixança i popularitat fins aleshores inèdits. La pobla es va situar durant aquests segles a un extrem concret de la ciutat com era al Portal Nou (actualment Plaça de Na Jordana). En un principi, el bordell trobava extramurs de la ciutat, però amb l’alçament de la nova muralla construïda en temps del rei Pere el Cerimoniós (1336-1387) a causa de la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) aquest va quedar integrat dins la ciutat.
El treball al bordell no descansava quasi al llarg de l’any a excepció d’alguns dies concrets per festivitats religioses. Dins del bordell es trobava l’hostal i les habitacions on les treballadores sexuals duien a terme la seua activitat professional. L’hora punta d’afluència del bordell solia ser al capvespre, moment en que, una vegada finalitzat el treball, molts homes es dirigien cap allà. Un cop entraven, els clients podien contractar els servicis de les prostitutes dins l’hostal o també passejar-se entre algunes casetes que quedaven aïllades, les quals les dones de cadira decoraven al seu gust i captaven l’atenció de possibles clients assegudes davant l’entrada de cada caseta. Pel que fa al regiment intern del bordell, el prostíbul tenia les seues pròpies normes, al seu interior no es podia entrar amb armes, i en matèria de seguretat disposava d’un guàrdia o treballador de seguretat encarregat de resoldre els possibles conflictes que pogueren originar-se.
L’afluència i el ressò del bordell valencià no va ser únicament conegut dins de l’àmbit peninsular, va ser reconegut fins i tot per tenir una gran fama internacional com bé palesen les notícies i escrits de diferents viatgers que van passar en algun moment per la capital del Túria. Alguns d’aquests viatgers foren alemanys com Hierónimus Münzer en 1459 qui deia sobre les vestidures de les valencianes de l’època:
“Les dones vesteixen de manera singular, però excessiva generositat, van escotades en tal manera que se’ls poden veure els mugrons. A més, totes es pinten la cara i empren olis i perfums, cosa veritablement censurable”
Altres viatgers que passaren per València i el seu bordell, com el venecià Sigismondo di Cavalli, deia sobre aquest durant el seu viatge per Espanya l’any 1567:
“Tenia dins cinc o sis hostals on per un mòdic preu els donaven tot allò que necessitaven cada dia… a la porta del qual hi ha contínuament un home anomenat ‘guarda de les putes’, que no deixa entrar a cap que estigués armat, ni que ninguna d’aquelles defraudés amb el pagament, que està també establert, i soluciona les desavinenteses que sorgeixen de vegades entre elles”
O pel notari que treballava pel rei Felip II, qui deia en 1585:
“La puteria pública, que tan comú és a Espanya, i que quan s’entrava a la ciutat molts acudien primer a aquesta en lloc de l’església, no ha de callar en aquest lloc. És la més gran, segons diuen els curiosos en aquesta matèria, de tota Espanya…”Aquests són alguns dels testimonis que avalen la fama que li va precedir al bordell de València, el qual durant la tardor medieval va assolir una gran fama, convertint-se en la capital del sexe, i va arribar a posicionar-se com un dels bordells més importants d’Europa.
Per saber-ne més
CARBONERES, Manuel. Prostituas y alcahuetas ó La mancebía en Valencia. Apuntes para la historia de la prostitución, València, 1876.
CARMEN PERIS, M. “La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV”, Revista d’Història Medieval, 1, 1990, p. 179-199.
GUILLOT ALIAGA, Dolores. “Mujer y marginación: prostitutes, alcahuetas y concubines en la ciudad de Valencia (XIV-XVII), en IGLESIAS RODRÍGUEZ; PÉREZ GARCIA; FERNÁNDEZ CHAVES (eds.), Comercio y cultura en la Edad Moderna, Editorial Universidad de Sevilla, 2015, pp. 2025-2037.
GRAULLERA, Vicente. “Los hostaleros del burdel de Valencia”, Revista d’Història Medieval, 1, 1990, p. 201-213.
NARBONA VIZCAÍNO, Rafael. “El rey Arlot de Valencia. Poder público, desorden y rufianismo en el siglo XIV”, en CÓRDOBA DE LA LLAVE (Coord.), Mujer, marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Universidad de Sevilla, 2006, p. 201-240.
PÉREZ GARCÍA, Pablo. La comparsa de los malhechores. València 1479-1518, Diputació de València, Centre d’Estudis d’Història Local, 1990.
RANGEL LÓPEZ, Noelia. “Moras, jóvenes y prostitutes. Acerca de la prostitución valenciana a finales de la Edad Media”, Miscelánea Medieval Murciana, 2008, p. 119-130.
