Una societat organitzada per a la guerra: la vida de frontera a la península Ibèrica dels segles XI-XIII

És l’estiu de l’any 1173. Sancho Jimenez el Giboso avança per l’actual comarca del camp de Calatrava, prop del riu Jabalón, al capdavant de la milícia veïnal de la vila d’Àvila. A la host que comanda hi ha cavallers coberts amb llorigues de malla i elms, armats amb escuts, espases i llances. Però una bona part de la host està formada per pedites, camperols armats amb dards, porres, llances i ballestes. Duen les seves pròpies armes i equipament que han pogut permetre’s comprar, o robar durant una d’aquestes expedicions. Cada estiu, aprofitant l’època de la collita per abastir-se sobre el terreny, fan incursions o correduras en terres andalusines segrestant captius, saquejant ramats i conreus. La guerra és un fet quotidià a les viles de les Extremadures^[1]Del llatí extrema durii, l’altre extrem del riu Duero. En un inici designaria les terres situades entre el riu Duero i la serralada del Sistema Central, tot i que el terme evoluciona fins a … Continue reading dels segles XI-XIII. Hostis, fonsados o cavalcatas… les incursions de saqueig són anomenades de forma diversa en funció de la regió. La milícia d’Àvila retorna a casa amb un profitós botí: 50.000 ovelles, 1.200 vaques i 150 presoners. Però en aquesta ocasió la incursió sortirà malament, la host és emboscada prop de Karkūya (Caracuel) i el cap tallat del Giboso acabarà exhibit com a trofeu de guerra pels carrers d’Išbilīya (nom àrab de Sevilla), llavors principal ciutat d’al-Andalus de la dinastia almohade. Si Sancho Ximenez hagués tingut una millor sort, el sucós botí hagués estat subhastat a la plaça de la vila i els beneficis repartits entre els participants de l’expedició.

Podem imaginar com era una d’aquestes subhastes o almonedas per com les descriu el Fuero de Cuenca, la recopilació de lleis i costums de la vila. Els furs representen una important font d’informació sobre les viles  de les Extremadures, sobretot a partir de la segona meitat del segle XII quan augmenten la seva extensió i detall, oferint-nos descripcions de molts aspectes quotidians. Els ramats de cabres, vaques i ovelles capturats són reunits a la plaça en un corral improvisat al costat dels presoners andalusins encadenats i de més objectes del botí escampats per terra. Presideixen l’almoneda les autoritats de la vila. Entre aquests hi ha el senior, un personatge de llinatge noble que regeix la vila en nom del rei, ja que l’alfoz^[2]De l’àrab hawz, i aquest de hâz (posseir). Terme utilitzat des del segle X a Castella, Portugal i León per designar el territori sota jurisdicció d’un concejo. de Cuenca és un senyoriu reial, com bona part dels de les Extremadues. A altres viles l’anomenen tenente. N’és un exemple Raymond de Borgonya, gendre i pare dels reis Alfonso VI i Alfonso VII respectivament, que havia sigut tenente d’Àvila i Segòvia. També n’és un exemple Ponç II de Cabrera, que arriba a León acompanyant Berenguela de Barcelona pel seu casament amb Alfons VII i mor en 1162 sent tenente de Ciudad Rodrigo i Ledesma. El senior o tenente viu a l’alcàsser de la vila i el seu poder es limita a poc més que recaptar els tributs assignats al rei. Ha acompanyat la milícia en la seva incursió de saqueig, i per tant té dret a una part del botí, però aquesta no pot ser major que la de qui té al seu costat: el iudex. Aquest i els alcaldes són els que tenen el veritable poder a la vila. Els alcaldes són triats pels veïns cada any entre els cavallers de cada parròquia o collacion per capitanejar-ne els membres a la host i impartir justícia. Cada any li toca a una collacion diferent triar el iudex o juez que és la màxima autoritat a la vila i a la host.

Abans de començar la subhasta, hi ha reclamacions de premis per actes destacats durant la batalla. Un que diu haver sigut el primer a travessar la porta en l’assalt a una fortalesa reclama el premi que li pertoca segons el fur: un esclau o maurus. Un pedite que va desmuntar un genet enemic demana quedar-se el seu cavall. Si els vezinos reunits en concejo ho aproven, es fan aquestes concessions. L’almotacén és l’encarregat de dirigir la subhasta. Es fan préstecs als participants que hauran de ser retornats en nou dies. D’aquesta manera es transforma el botí en moneda per tal de poder fer-ne el repartiment. Els pedites i cavallers reclamen davant del juez les erechas, les compensacions pels danys patits durant l’expedició. El primer que s’extreu en el repartiment del botí són les indemnitzacions per les armes perdudes, per la mort del cavall, per les ferides patides i per pagar als familiars d’aquells que han mort i no han tornat. Les indemnitzacions o erechas són de vital importància, ja que l’estatus social de vezino, i tots els drets que comporta, inclòs el de participar al concejo, depèn de la possessió d’armes per així estar en disposició d’anar a la guerra. L’estatus de cavaller, requisit per poder accedir al càrrec d’alcalde o de iudex i que a més comporta l’exempció de certs tributs, depèn de la possessió d’un cavall. Després de les erechas s’aparta una cinquena part del botí pel rei, inspirant-se en el costum islàmic de l’hums,^[3]En àrab “el cinquè.” Obligació de donar una cinquena part del botí de guerra extreta de l’aleia 8:41 «I sapigueu que de tot botí que obtingueu, la cinquena part pertany a Déu, al … Continue reading i una dècima part per l’Església. El que queda es reparteix entre els participants. Durant l’expedició de saqueig els pedites s’organitzen dins de les seves collaciones en quadrillas, dins les quals escullen un quadrillero com a cap. Els cavallers trien un adalid d’entre ells. Aquests personatges són els encarregats de posar per escrit allò saquejat i de fer el repartiment entre els seus companys de quadrilla. Aquest repartiment es fa en funció de les armes que aporta cadascú. Un cavaller s’endú una part major del botí que el ballester, sobretot si duu lloriga i elm, i aquest obté una part major que el pedite.

Bona part d’aquest botí que s’ha subhastat consisteix en ramats, de la mateixa manera que aquests cavallers són en gran part ramaders. La ramaderia és un negoci rendible en un context de frontera com aquest, de conflicte constant. Les vaques i ovelles, com a bé moble, es poden posar a resguard de possibles atacs amb facilitat i poden augmentar els seus ramats amb les ovelles i vaques del botí.

Cada estiu, quan el fonsado travessa les fronteres meridionals i es dirigeix cap al Guadiana i el Guadalquivir, els pastors dels llogarrets de la Serra de Cuenca condueixen els ramats de la vila cap al nord, cercant les pastures verdes dels cims. En acabar l’estiu, els pastors retornen a la vila amb els ramats, per poder participar en el concejo que es celebra el dia de Sant Miquel (29 de setembre), on els vezinos trien quins seran el juez i els alcaldes del pròxim any. L’1 de desembre els ramats tornen a partir cap al sud, a prop de la frontera andalusina, cercant un clima més càlid per l’hivern. Aquest cop ho fan acompanyats d’alguns dels cavallers de la vila per tal de protegir els ramats de possibles atacs. La guerra de saqueig i la ramaderia transhumant són dues cares de la mateixa moneda. Les anades i vingudes nord-sud de ramats transhumants comencen a definir el traçat del que seran les futures cañadas del Honrado Concejo de la Mesta. Els concejos pacten amb els altres grans propietaris de ramats del regne per permetre’s mútuament el pas dels ramats transhumats. Al nord del Duero aquests són monestirs com San Millán de la Cogolla, al sud del Tajo hi ha ordes militars com les de Calatrava o Santiago, que des de mitjans del segle XII s’han començat a fer amb senyorius a la regió.

Un altre element important del botí és el “ramat humà,” els captius. Les fonts de l’època s’hi refereixen simplement com a “moros,” terme emprat com a sinònim del que en diríem “esclau”. L’ús del terme té molta rellevància. Tres segles abans, quan encara es designaven els esclaus com “servus” o “mancipius”, termes utilitzats en temps dels romans, a Verdum, al cor de l’Europa cristiana i llatina, s’hi castraven esclaus cristians capturats en terres germàniques. Aquests eren venuts pels venecians com eunucs a al-Andalus, al Magreb i a Egipte. Això causa l’horror de personatges com Cathwulf, monjo de l’abadia Sant Denis, que escriu a Carlemany al 775 demanant-li que els cristians conquerits no siguin esclavitzats. El tràfic d’esclaus europeus està provocant una pèrdua demogràfica i enfortint el nou enemic de la cristiandat: l’Islam. Venècia entre 840 i 967 intenta quatre cops infructuosament prohibir la venda d’esclaus als musulmans. Al segle XI la cristiandat ha acabat per adoptar dels musulmans el costum de no esclavitzar els seus correligionaris, Aquí, a la Cuenca de finals del segle XIII, a la frontera amb l’Islam, aquell que ven un cristià com esclau és considerat un heretge, i com ha a tal, jutjat mitjançant una ordalia.^[4]Prova ritual per la qual es determina la culpabilitat o innocència d’un acusat mitjançant la intervenció divina. Alguns exemples són el judici per combat o la prova del ferro calent. Si és trobat culpable, és cremat a la foguera.

Elena Lourie (1966) va descriure aquesta societat com “organitzada per a la guerra.” És en aquest context que sorgeix el concepte de l’almogaveria. Etimològicament prové del mugāwir, que és aquell que practica la gara, incursions de saqueig que practicarien les comunitats andalusines de la frontera en les terres cristianes del nord. Les societats cristianes de la frontera prenen de l’àrab el mot per designar les seves accions bèl·liques de saqueig. Tot plegat pot evocar fàcilment la imatge romàntica d’homes lliures que cerquen fortuna a la frontera, en una terra sense llei. És la imatge de l’aventurer, que partint de no tenir res, torna del fonsado o algara, muntat sobre un cavall que ha aconseguit desmuntant a l’enemic, la propietat del qual l’ha convertit en cavaller. Aquest cavaller torna seguit d’un ramat obtingut com a botí del qual ara n’és propietari. Aquesta imatge romàntica inclou uns homes lliures que prenen les decisions de forma conjunta, reunits als concejos i escullen d’entre ells els seus propis caps, com alcaldes, jueces o cuadrilleros. Aquesta imatge romàntica ha generat clars excessos en el llenguatge com els de l’historiador medievalista i ministre d’estat durant la Segona República, Claudio Sánchez Albornoz, que va descriure aquesta societat com “un ejemplo de democràcia para toda Europa”. La imatge d’aquests genets armats que transporten ramats transhumants per uns imponents paisatges “sense llei” d’Andalusia i de la Meseta Castellana que a les dècades de 1960 i 1970 serviren d’escenari del Cid de Charton Heston i de nombrosos spaghetti western, fan pensar fàcilment en la colonització de l’Oest nord-americà al segle XIX. També remet a les tesis de la frontera de Frederick Jackson Turner.^[5](1861-1932) Historiador estatunidenc conegut sobretot per The Significance of the Frontier in American History (1893), obra en què formula la seva tesi de la frontera, segons la qual … Continue reading Per a Turner la frontera de l’Oest americà representa un espai lliure, de natura salvatge sense dominar i recursos abundants, el repartiment dels quals generaria la societat democràtica i igualitària dels Estats Units. Però com bé sabem, aquest espai no estava mancat d’amos i la colonització de l’oest es fa a costa d’eliminar-ne les societats natives. Aquest espai sense dominar és en realitat una percepció dels colonitzadors, i la frontera amb al-Andalus és un cas més de colonialisme. En aquest cas no es percep l’espai a colonitzar com un buit de poder de la natura salvatge, però si com un poder il·legítim, fora de la cristiandat que és obedient al Papat, i per tant potencialment “saquejable” i “destruïble”. El terme “frontiera” està testimoniat per primer cop a l’àmbit hispànic al testament de Ramir I d’Aragó (1059),  amb el qual designa els límits meridionals dels seus comptats pirinencs, limítrofs amb l’al-Andalus, els quals haurien de ser un espai de potencial expansió. L’any 1142 s’acaba d’escriure la primera traducció de l’Alcorà al llatí, encarregada per l’abat de Cluny Pere “el Venerable.” Al final d’aquest text fa referència a la presa de Qūriyya (nóm àrab de Coria) per Alfonso VII de Lleó el mateix any, descrivint la conquesta com una neteja de la imunditia barbarica i de la contaminatione mahometis. L’Islam és percebut com una heretgia, una contaminació que s’ha d’eliminar o netejar, en aquest cas expulsant la població nativa i substituint-la per la pròpia. La utilització del mot “moro” per designar els esclaus, en comptes dels termes utilitzats durant l’antiguitat és un símptoma més d’aquest marc mental. L’al-Andalus esdevé una font d’esclaus moralment assequible i el musulmà potencialment “esclavitzable.” El seu estat legítim és el de l’esclavatge. En canvi, els musulmans mudèjars que viuen en aljames sota domini cristià són designats específicament moros de paz o “sarraïns paliers.”

Les dècades que segueixen la derrota de l’emir Muhammad an-Nassir pels reis de Castella, Navarra i Aragó a les Naves de Tolosa (1212) són l’època de les grans conquestes i en conseqüència de l’extinció de la frontera. Mort poc després és succeït per Yussuf al-Mustansir (1224), un infant de tot just 10 anys, a la mort del qual es desencadena un conflicte successori que és aprofitat pels reis cristians del nord de la Península. Alguns membres de la dinastia emiral instal·lats com sāda, governadors locals, es revolten; com és el cas de Abu-l-Ula Idris al-Mamun; que en 1227, amb el suport de Fernando III de Castella i 500 cavallers pren el poder al sud de l’Estret i renuncia a la doctrina religiosa almohade. A Tunísia els Banu Hafs es revolten com continuadors de l’almohadisme. A Mursiya (Nom àrab de Murcia), en 1228, ibn Hud s’aixeca amb la intenció de fer-se amb tot al-Andalus, com també ho fan al Magreb les dinasties berbers zenata dels Banu Marin i els Banu Abd-al-Wabid. Aquesta situació d’inestabilitat permet a Alfonso IX de Lleó prendre Càceres en 1229, i al seu fill Fernando III, rei dels ara unificats regnes de Castella i Lleó pren Qurṭuba  (Nom àrab de Còrdova) en 1236 i Išbilīya en 1248. Jaume I pren Mayurqa (Nom àrab de Mallorca) en 1229, Balansiya (Nom àrab de València) en 1236 i Daniya (Nom àrab de Dènia) en 1245. Les milícies veïnals dels concejos prenen part activa en aquestes conquestes. La milícia de Zamora pren el pont romà de Mārida (Nom àrab de Mèrida) en el setge d’aquesta ciutat en 1230. No sempre hi participen de gust. Les milícies de Salamanca, Zamora i Ledesma abandonen el setge de Ubbaḏa (Nom àrab d’Úbeda) en 1233 perquè aquest s’està allargant massa i han de retornar per la collita. A la conquesta del Xarq al-Andalus,^[6]En àrab “l’est d’al-Andalus.” Part Oriental d’aquest, i consistent per tant en la seva costa mediterrània des del Cardener o l’Ebre (en funció de l’època) fins al Cap de Gata al … Continue reading la milícia de Terol pren Ares (1233) per iniciativa pròpia. Algunes regions romanen fins a la segona meitat del segle amb la figura d’un emir sotmès a tributs i guarnicions del rei cristià, però mantenint tota l’estructura social. És el cas de l’Emirat de Labla (Nom àrab de Niebla) fins al 1262, i de Mursiya, on els Banu Hud es mantenen com emirs fins que es revolten en 1264 conjuntament amb els mudèjars de la Vall del Guadalquivir i el suport de l’emir de Gharnāta (Granada) Muhammad I ibn Nasr. Manûrqa (Nom àrab de Menorca), que havia mantingut un estatus similar, és presa i colonitzada en 1287.

El territori conquerit és el botí de les grans conquestes del segle XIII i les milícies se’l reparteixen influïts pels costums que havien utilitzat fins llavors per repartir ramats i captius. És l’època de la difusió del paper als regnes cristians i la indústria paperera de la recentment conquerida Xàtiva, produeix el suport pel registre del repartiment de València. El Repartimiento fet a Murcia entre 1272 i 1273, després de reprimir la revolta mudèjar de 1264, utilitza la fiscalitat prèvia a la colonització. Aquesta dividia les terres en alfabas en funció de la seva productivitat, rebent més alfabas els cavalleros que els peones, categories que alhora es troben dividides en tres classes: mayores, menores y medianos, aquest fet ens mostra reminiscències del repartiment del botí que oferia parts majors en funció de l’equipament del participant.

Amb la repressió de les revoltes mudèjars i la conquesta i colonització dels emirats vassalls de Musriya, Labla i Manurqa, la frontera s’extingeix a la majoria de la Península, i desapareix el saqueig institucionalitzat.  Les oportunitats que oferia la frontera desapareixen i els concejos s’oligarquitzen i es tanquen al llarg dels segles XIII i XIV. Però la “societat organitzada per a la guerra” no canvia amb la mateixa facilitat. En 1276 un tal Guillem de Belcaire i els seus socis embarquen a Oliva cinc captius segrestats il·legalment a l’aljama de Vilallogna per ser venuts a Eivissa. Aquesta banda de saquejadors, per evitar ser capturada i que els pengin per haver segrestat i traficat amb mudèjars que eren sota protecció reial, s’amaguen a l’aljama de Pego, on participen de la revolta mudèjar que s’iniciaria aquell any. El Xarq al-Andalus havia estat un camp obert per la captura de botins durant les dècades de la conquesta. Acabada aquesta, les bandes de colons continuen practicant aquest saqueig o almogaveria tot i fer-ho en contra la llei. Les aljames de mudèjars o sarraïns paliers estan sota la pau del rei, al qual proporcionen sucoses rendes a les quals no vol renunciar.

Alguns autors han vist en la frustració d’expectatives de la frontera l’origen dels almogàvers que lluiten a la guerra dels Vespres Sicilianes (1282-1302) i amb la Companyia Catalana a Grècia després. Ramon Martí (1991) fa una lectura crítica de la descripció que fa Desclot a la seva crònica dels almogàvers assilvestrats com gent que «no viu en viles, se no en muntanyes e en boscs.» Creu que, en canvi, es tractaria de personatges vinculats a aquells camperols armats de les milícies dels concejos, en trobar similitud en l’enquadrament en quadrilles de les milícies comandades per adalids i cuadrilleros a l’organització de la Gran Companyia amb almugatens i adalids. A més a més, veu en l’armament  de «coltell, llança i dos dars» l’armament propi d’un pastor lladre de ramats i segrestador d’homes. Josep Torró (2001) matisa la interpretació de Martí. Els almogàvers que apareixen a la conquesta de València del Llibre dels Feits com un cos diferenciat de les milícies. La hipòtesi de Torró és que es tracta de personatges que viuen als boscos i muntanyes dels voltants de la vila, dedicats especialment a activitats com l’algara o la caça, a les quals veu més vinculades els dards i la llança, però vinculats a la vila, coneguts pels veïns inclús amb casa en ella. Podria ser fins i tot una activitat que els vilatans exerceixen de forma episòdica en la seva vida. Sigui com sigui, els almogàvers són producte de la societat de frontera, els colons que un cop liquidada la conquesta del territori i repartit el botí, no n’havien obtingut una part prou gran per establir-se, i no canvien la seva forma de vida convertint-se en malfactors. Gent d’aquestes bandes que saquegen, segresten i lluiten pel millor postor es reuneix, segons Desclot, l’any 1282 al port de Tortosa, fins a 30.000 homes, d’entre els quals en marxaran 15.000 amb Pere II d’Aragó per reclamar els drets de la seva esposa Constança al Regne de Sicília, començant l’epopeia dels almogàvers coneguda per les cròniques de Desclot i Muntaner, tant present a l’imaginari català. Aquests homes són el producte d’una societat guerrera forjada durant segles a la frontera amb al-Andalus, que un cop destruït aquest, són utilitzats en les aventures imperialistes al Mediterrani del rei d’Aragó.