Imatge de portada: Segell de l’Hospital de Sang de Bujaraloz. Font: Proyecto Os Monegros
Buenaventura Durruti és un nom amb un peu a la història i un altre en el mite. Fou així ja en vida i just després de la seva mort. Temut i odiat per uns, idealitzat per altres, sovint desdibuixat l’home.
Nat a León el 1896 en una familia obrera nombrosa i compromesa, Durruti va morir al front de Madrid el 20 de novembre de 1936. En quatre dècades va créixer l’home i el mite.
L’home
La revolució, paraula tantes vegades impresa en la nombrosa premsa llibertària, no era per Durruti un horitzó que ens fa avançar —i mai s’ateny— sinó un objectiu polític a assolir i com abans millor; un embat a entomar. Per això la pensava, la propugnava en mítings, l’organitzava entre bastidors, la defensava en assemblees, conferències i plens de la CNT. Perquè les coses passin cal fer que passin, sembla dir-nos amb la seva vida.
A Durruti, orador planer i vigorós, se l’escoltaven molt. «Era home de fàbrica, de taller, de sindicat, de presó. (…) Quan parlava a les multituds se li escapava el cor per la boca», diria Garcia Oliver.
La insurrecció de l’Alt Llobregat el 1932 fou precedida de mítings i, poques setmanes abans dels fets, una trobada clandestina preparatòria a la localitat minera de Fígols amb Durruti i Ascaso. L’un i l’altre serien ben presents de nou en la insurrecció llibertària de 1933. I hi serien, és clar, en la revolució de 1936.
La tasca organitzativa de Durruti i els seus companys de Nosotros no va cessar, creant i vertebrant comitès de defensa, armant-los i donant-los “orientació ideològica” per aturar l’imminent militarada reaccionària i fer la revolució. Organitzant columnes de milicians quan el conflicte havia esclatat, com la pròpia Columna Durruti, amb ell al capdavant.
Durruti, aclamat per les masses en mítings i pels milicians al front, no se’n sortia defensant les seves idees en la vida orgànica de la CNT. Partidari de cridar a l’abstenció, el febrer de 1936 va veure com la organització apostava per facilitar les coses al Front Popular; partidari de la creació de guerrilles per a la defensa de la revolució, contra l’opinió de Garcia Oliver i altres companys, que defensaven la formació d’una organització militar, va veure com aquests s’imposaven. No se’n sortia tampoc, ja en guerra, sent arraconat i mobilitzat, finalment, al front de Madrid, a la mort.
Feia pocs dies que representants de la CNT havien assumit carteres ministerials i que s’havia promulgat el decret de militarització de les columnes, rebutjat amb fermesa per Durruti. L’anarquisme “ortodox” de Durruti feia nosa a molta gent.
Les morts de Durruti
La matinada del 20 de novembre Durruti moria d’un tret al pit. La seva camisa presentava un forat de bala amb cremades, propi d’un tret a boca de canó, i l’autòpsia confirmà que la ferida mortal va ser causada per un tret fet a menys de cinquanta centímetres de distància.
Va córrer la versió que afirmava que Durruti havia mort en disparar-se accidentalment el seu fusell «naranjero», una versió que molts anirien repetint. Des de files comunistes, amb mala intenció, es van escampar versions que apuntaven que l’autor del tret hauria estat un desertor de les pròpies files anarcosindicalistes. Entre els milicians corria un comunicat breu; no hi havia dubtes: «El nostre company Durruti ha estat assassinat pels comunistes a Madrid».
Els dirigents de la CNT-FAI, per aplacar els ànims i mantenir la unitat antifeixista, van propagar una història inversemblant segons la qual Durruti hauria rebut l’impacte d’una bala perduda disparada per un franctirador feixista.
El mite
Mort l’home, el mite era ja un titella a mans de qualsevol. I tothom el faria ballar al so que li convindria. Des de Madrid, el fèretre de Durruti anava passant per pobles lentament, entre multituds i flors.
Mentrestant, a Barcelona, el govern català creava per decret l’Exèrcit de Catalunya, amb la conformitat dels consellers de la CNT i la FAI i, en general, de tota la cúpula llibertària.
El dia 23, l’enterrament de Durruti fou acompanyat per multituds als carrers en mostra d’afecte i homenatge. I alguns, de cinisme.
La revolució s’esvaïa, les columnes s’anaven militaritzant. En el Ple Nacional del 12 de desembre la CNT acordava la dissolució de les seves columnes de milicians en unitats militars. Llavors molts milicians van abandonar les columnes del front. Eren milicians, no pas soldats. Un miler d’aquests milicians tornaren a Barcelona i alguns van fundar el grup Los amigos de Durruti, defensant encara els posicionaments àcrates del seu company mort; a contracorrent d’una onada contrarevolucionària imparable que esclataria amb tota cruesa el Maig de 1937.
«Nosaltres renunciem a tot menys a la victòria», posaven alguns en boca de Durruti, entre crides a la disciplina, a la unitat antifeixista i a la militarització.
El mes de juliol de 1937, quan ja tot era mort, es col·locà la placa nomenant Via Durruti a la Via Laietana de Barcelona. Els darrers claus al taüt de Durruti —l’home— i de la revolució.
.png){kind=link}