Concòrdia dels vencedors, memòria dels vençuts: el passat que no passa al discurs i l’acció polítiques del conservadorisme espanyol

Imatge de portada: Una dona sosté una bandera al mirador del “Valle de los Caídos”, Font: Wikimedia Commons, llicència  Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 International, autor: el País.

Introducció: passats que no poden passar

L’ombra del segle XX és prou llarga. I encara que aquell passat està cada volta menys recent, la seua (omni)presència persisteix, esgarrant les societats del Vell Continent, com un malson indefugible, com una ferida supurant que ningú no hauria d’ignorar; tot i això, hi ha de molts que la volen obviar. Un passat traumatitzant que, fill d’un mateix temps, té nom diferent en cadascun dels països: Vichy, Mussolini, Hitler… Per no parlar del controvertit passat colonial.

Espanya no és diferent. La ruptura produïda pel 18J inicià una cruenta Guerra Civil de caràcter total: no bastava amb la rendició; calia destruir l’adversari físicament i psicològicament. La victòria de Franco no va posar fi a aquest objectiu, i el règim erigit va dur a terme una repressió feroç i constant fins la mort del dictador (1975). Fora un pacte construït sobre l’amnèsia o sobre el record, és cert que la Transició va soterrar aquesta prou delicada qüestió. També ho és el context de por, violència i incertesa en què la societat va guanyar la democràcia actual, aspecte que cal no oblidar. En qualsevol cas, no va ser fins l’any 2000 quan va esclatar el fenomen memorial, convertint-se en una qüestió de primer ordre en la jove democràcia espanyola.

L’apogeu de la memòria històrica

Han passat quasi 24 anys des que va tindre lloc l’exhumació de Priaranza del Bierzo (Lleó). Aquesta seguí l’inici de la mobilització civil per la “recuperació” de la “memòria històrica”, que demanava justícia i reparacions pels 40 anys de dictadura repressiva. Com a mínim, disposar de recursos per trobar i tornar a posar nom als nombrosos represaliats dels quals hui encara n’hi ha de molts soterrats per tot arreu.

El rearmament nacionalista conservador

Cal no ignorar el context. La Guerra Civil i el franquisme havien produït nombroses obres i el coneixement d’aquells fets s’havia engrandit. A més, el 1996 el PP guanyà les eleccions, i amb el suport de CiU, Aznar fou investit president. El nou gabinet va exportar la revolució neoconservadora iniciada als huitanta pels governs de Tatcher al Regne Unit i de Reagan als EUA, que suposava, entre altres coses, l’inici d’una lluita per l’educació i la història, entesa com a potent ferramenta nacionalitzadora en clau espanyolista.

En paral·lel, la dreta espanyola rescatà la memòria del liberalisme conservador de la Restauració per reconstruir les arrels del nacionalisme espanyol. Es tractava d’allunyar-lo de la prou complicada herència franquista i donar-li una base una mica diferent carregada de valors democràtics liberals. És cridaner que, fins i tot, van reivindicar, encara que de manera descontextualitzada, la figura de Manuel Azaña i, a l’alba del segle XXI, van iniciar una prou desconcertant operació d’apropiació i reformulació del “patriotisme constitucional” habermasiá^[1]L’origen del concepte de “patriotisme constitucional” és alemany, i el filòsof Jürgen Habermas fou el seu principal desenvolupador —però no el primer—. Aquesta era una proposta per … Continue reading, obviant l’original compromís antifeixista que requeria.

La memòria dels vençuts

Mentre el PP continuava la seua particular croada històrica, el moviment per la recuperació de la memòria històrica adquirí una gran presència pública i, fins i tot, va cridar l’atenció dels organismes internacionals. Els partits d’esquerra acolliren aquestes reivindicacions i pressionaren al PP per desenvolupar mesures de justícia reparadora. Finalment, el govern va afluixar la corda i el 20 de novembre de 2002 la Comissió Constitucional del Congrés va votar per unanimitat una moció que condemnava el franquisme. Malgrat això, i al contrari del que esperaven al PP, la qüestió no es va tancar amb això. La victòria el març de 2004 va canviar la situació, i el nou govern del PSOE acollí, entre d’altres, les reivindicacions de justícia reparadora. No fou gens fàcil i després d’un llarg estira-i-arronsa, el 26 de desembre de 2007 aprovaren l’anomenada llei de memòria històrica.

Es trenca Espanya… una vegada més

Per descomptat, el PSOE va trobar-se amb l’oposició feroç del conservadorisme espanyol, encapçalat pel PP. I cal no oblidar que la memòria històrica no va ser l’única mesura progressista del gabinet: l’ampliació del dret de l’avortament, la legalització del matrimoni i del dret d’adopció de les parelles homosexuals, la reforma de l’Estatut català… Per no oblidar la negociació per posar fi a l’activitat d’ETA, considerada per la dreta com una traïció (més).

Espanya es trencava una vegada més i algú havia de salvar-la. Perquè això era el que es trobava en joc: la memòria històrica suposava, per a molts sectors dretans, el trencament del pacte de la Transició. Sols una excusa per reobrir ferides i per atacar a la monarquia. Sumeu les altres qüestions: l’angoixa era real per a moltes persones que sentien la seua forma de veure el món i els seus valors eren reduïts a res… I el 2008 la crisi arribà.

La traïció del PP

El PP va enarborar totes les banderes possibles contra les legislacions del govern del PSOE, desenvolupant un programa dur d’esmena a la totalitat de la tasca legislativa del PSOE i la solució dels problemes econòmics que patia la població. Per descomptat, això incloïa la derogació de la llei de memòria històrica. El panorama per als socialistes empitjorava cada volta més, i finalment Zapatero decidí avançar les eleccions al 20 de novembre de 2011, una data que no era innòcua. Així doncs, el PP va retornar al poder el dia de l’aniversari de la mort del dictador.

Malgrat això, les esperances d’alguns sectors conservadors, especialment dels més durs, es trencaren, perquè el nou gabinet de Rajoy fou prou més moderat que el seu discurs d’oposició. En lloc de derogar la llei de memòria històrica, va ofegar-la pressupostàriament, inutilitzant-la. I, en general, la resta d’avanços progressistes van quedar indemnes. L’activitat contrareformista del PP es va reduir a l’educació, a fi de millorar-la i re-espanyolitzar els nens catalans; i a una llei laboral prou lesiva. Aquesta actitud va ser percebuda per molts votants com una manca de duresa, que, en el context de crisi que patia Espanya, produïren la seua desafecció. El PP abandonà un poderós cavall de batalla, que continuà pastant a l’espera d’una nova força disposada a cavalcar-lo.

L’alçament de “la España viva” i el passat recent

Potser el primer símptoma de desafecció fora l’aparició de VOX al 2013. En origen era una escissió del PP que va confluir amb alguns quadres del think tank “Fundación para la Defensa de la Nación Española” (DENAES). El fracàs patit a les eleccions europees de 2014 causà la fuga dels dirigents més moderats, i Santiago Abascal va prendre el control del partit. Aquest canvi va transformar a VOX: el seu discurs s’endurí i adquirí una empremta islamofòbica.

Així doncs, Abascal va començar a cavalcar els cavalls abandonats pel PP en el desert extraparlamentari a l’espera del moment per assetjar les institucions. Finalment, la prou estranya sobreexposició mediàtica que reberen arran la crisi territorial a Catalunya el 2017, en un context percebut com a dramàtic per bona part de l’electorat, es va fer servir per alçar “la España Viva”: el desembre de 2018 VOX penetrava a la Junta d’Andalusia i un any més tard ja eren la tercera força al conjunt de l’Estat. La “Reconquista 2.0” de VOX estava en marxa.

Una formació revisionista i nostàlgica

VOX es una formació feta per al combat cultural, i especialment en la qüestió de la història. El discurs del partit es conjuga en passat, fent un constant ús i abús de la història que li permet esdevenir com un gran agent (re)creador, difusor i consumidor d’un particular relat sobre el passat d’Espanya.  Un relat que fan servir per construir un marc simbòlic i ideològic amb què legitimar i justificar les seues postures i accions polítiques. A partir dels llocs comuns nacionalistes vertebren una retòrica èpica, bel·licista i fatalista, que redueix la política en una lluita asimètrica entre el bé i el mal: Espanya és permanentment en perill de dissoldre’s i només hi cap el fet d’enfrontar-se als enemics o la deshonra.

En resum, aquest relat se centra sobretot en la Reconquesta i la Monarquia Hispànica. És a dir: l’Islam com enemic acèrrim dels espanyols i la conquesta d’Amèrica com la major obra de germanor de la història, que hauria donat lloc a la Iberosfera. Però, a mesura que avancem cap al present, comencen les controvèrsies i els buits: què és del segle XIX? Potser alguna referència a Cadis o a la Guerra d’Independència —en clau de lluita contra l’invasor—, però res més. VOX no participa de la recuperació de la tradició conservadora liberal que bona part dels sectors dretans van realitzar als noranta, mantenint un relat nacionalista que no té gens de diferències del cànon nacionalista hegemònic durant la dictadura. 

La II República i el franquisme en el discurs de VOX

VOX és, sense cap mena de dubte, un orgullós defensor del relat revisionista sobre el passat recent que ha estat (re)formulat des que va terminar la dictadura fins hui, per autors com Pío Moa o César Vidal. La II República és considerada com un règim considerat esquerrà i criminal. Fins i tot, al seu imaginari, el període republicà és despullat de la seua historicitat: és un lloc comú utilitzat per construir alteritat. Justifiquen o no el 18J, per a VOX la Guerra Civil no va esclatar amb la sublevació militar, sinó amb les revoltes de 1934 —Astúries i Catalunya—, el suposat frau electoral del Front Popular el 1936 i l’assassinat de Calvo Sotelo, atribuït al PSOE. Eixa concatenació d’esdeveniments hauria sigut l’autèntic cop d’estat i no el 18J, comunament exculpat com acte de “defensa pròpia”. Al cap i a la fi, la idea no és fer història rigorosa sinó assenyalar a l’enemic. La idea és confondre la II República amb el Front Popular, l’autèntica representació de l’Anti-Espanya: l’esquerra i el separatisme. Una Anti-Espanya que hauria tornat amb la formació del govern de coalició PSOE-UP (2019) recolzat pels partits nacionalistes.

Cosa semblant, però en sentit contrari passa amb el franquisme. I és que els caps de la formació no troben cap motiu per condemnar el franquisme, quan no fan declaracions velades de nostàlgia o, fins i tot, certa admiració. A més, la condemna del franquisme, per a VOX, és una qüestió individual i, per tant, les institucions no tenen per què imposar una visió de la història o una altra. Cal deixar passar el passat franquista i tractar-ho com un període històric més; un deixar passar que, per descomptat, no afectaria la II República. Per tant, la visió del franquisme que tenen, almenys les principals cares visibles del partit, no és pejorativa si no molt amable. Una visió que sublimaria el mite legitimador del “desarrollismo” sota tota la dictadura.

A Franco i a la Transició ni tocar-los

Qüestió curiosa de VOX és la particular forma de veure la Transició, immersa en una ambigüitat manifesta. Per un costat, uns dels punts programàtics de la formació és l’esmena a la totalitat de l’Estat de les autonomies, pilar fonamental del procés que portaria el germen del pecat original de la democràcia. Per l’altre, quan la qüestió de la memòria històrica és sobre la taula, la Transició recupera l’aura de sacralització pròpia de la seua comprensió com a mite fundacional de la democràcia. Així doncs, la supressió de les legislacions de memòria històrica és un dels objectius declarats de la formació. L’argumentació contra elles es basa a dir que són considerades com una lesió manifesta contra la llibertat individual i una manera de trencar el pacte de concòrdia de la Transició, amb la pretensió de reobrir ferides i atacar a la monarquia i a la unitat d’Espanya.

Fet i fet, quan el govern de Sánchez preparava la llei de memòria democràtica i l’exhumació de Franco el 2019, VOX va contraatacar amb la presentació de mocions contra les lleis de memòria al Congrés i a les autonomies on tenien representació. En aquest moment, encara no en tenien prou força per imposar la majoria de les seues propostes, però on sí que van triomfar fou a Madrid, on imposaren la retirada dels monuments a Indalecio Prieto i Largo Caballero i el fet d’esborrar dels versos de Miguel Hernández al cementeri de l’Almudena.

Conclusió: Concòrdia dels vencedors

La primera volta que VOX va parlar de lleis de concòrdia va ser a les negociacions de la investidura de Moreno Bonilla a Andalusia. VOX va reclamar, entre altres mesures, la supressió de la llei de memòria autonòmica, si bé finalment el PP va reduir la seua exigència a canviar-la per una llei de “concòrdia”.

Recentment, el concepte de “llei de concòrdia” ha tornat a l’espai públic de la mà dels governs de coalició PP-VOX. Ara sí, la formació nacionalista té la suficient força per imposar canvis, traduïts en la derogació de la llei de memòria aragonesa o els processos de canvi de les lleis de memòria a Castella i Lleó o al País Valencià per “lleis de concòrdia”, fidels reflexos del revisionisme criptofranquista. I és que, allà on el franquisme di pietra persisteix, on la veu de les seues víctimes comença a escoltar-se, estarà VOX per defensar la concòrdia. Una concòrdia contra la memòria dels silents, en defensa de qualsevol amenaça que qüestione d’alguna manera —i en semblen moltes— la unitat d’Espanya. Una concòrdia que va ser imposada per 40 anys, una concòrdia, en fi, dels vencedors.

Per saber-ne més

Aguilar Fernández, P. (2008): Políticas de la memoria y memorias de la política. El caso español en perspectiva comparada. Madrid: Alianza Editorial.

Altozano, G. i Llorente, J. (2019): La España Viva: conversaciones con doce dirigentes de VOX. Madrid: Kalma.

Casquete, J. (ed.) (2023): VOX frente a la historia. Madrid: Akal.

Juliá, S. (2015): “Echar al olvido. Memoria y amnistía en la Transición democràtica”, Claves de Razón Práctica, 243, p. 248-269.

López Felipe, J. (2022): “El peor gobierno en 80 años. VOX, franquismo y memoria histórica”, Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, 72, p. 111-123. Disponible a: https://doi.org/10.7203/saitabi.72.24389 (Consultat: 6 d’abril de 2024)

Núñez Seixass, X. M. (2018): Suspiros de España. El nacionalismo español (1808-2018). Barcelona: Crítica.

Ruiz Torres, P. (2007): “Los discursos de la memoria histórica en España”, HISPANIA NOVA. Revista de historia contemporánea, 7. Disponible a: http://hispanianova.rediris.es/7/dossier/07d001.pdf (Consultat: 6 d’abril de 2024) 

Rozemberg, D. (2007): “Mémoire, justice et… raison d’Etat dans la construction de l’Espagne démocratique”, Historie@Politique, 2, p.7. Disponible a: https://www.cairn.info/revue-histoire-politique-2007-2-page-7.htm (Consultat: 6 d’abril de 2024)

Sánchez-Dragó, F. (2019): Santiago Abascal. España vertebrada. Barcelona: Planeta.

Sesma, N. (2024): Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista. Barcelona: Crítica.