Després de la conquesta de Fenícia i Palestina l’any 332 aC., Egipte era l’última província mediterrània que encara estava, almenys sobre el paper, en poder del Gran Rei Persa. Malgrat que Alexandre ja havia jurat acabar amb la potència hegemònica del moment i, sobretot, amb el seu rei Darios III, el jove macedoni tenia tres motius per conquerir Egipte: en primer lloc, geoestratègicament era una terra molt interessant d’aconseguir, ja que d’aquesta manera s’assegurava que el Mediterrani es convertia en un mar totalment macedoni; en segon lloc, una raó econòmica, perquè les riqueses agrícoles d’aquest país eren proverbials i el món hel·lènic solia patir regularment l’escassetat de farina i cereals, la base de la seva alimentació; finalment, una raó mística, perquè al desert libi, concretament a l’oasi de Siwah (a l’oest de Memfis), s’hi trobava el santuari de Zeus-Ammon. Aquesta divinitat, suprema a ulls dels creients, era el resultat d’una fusió entre un déu grec i un libi. I no només se’l reconeixia i se l’adorava en aquest racó perdut de Líbia, sinó que també als oracles de Dodona (al regne d’Epir) i d’Afítide (a la Calcídica), santuaris amb els quals Alexandre se sentia familiaritzat.
El que va ocórrer en aquest espai sagrat constitueix un dels majors misteris que envolten la història d’Alexandre. Quines foren les raons que el varen motivar a recórrer una quantitat ingent de quilòmetres pel desert per a visitar un oracle quan, certament, podia aprofitar-se de l’eufòria anímica del seu exèrcit després d’haver vençut per segona vegada als perses a la batalla d’Issos (333 aC), i destruir-los d’una vegada per totes?
Tot i la confusió que generen la majoria de les fonts d’Alexandre, les quals acostumen a incorporar elements fantasiosos o dissenyats per a ennoblir la seva figura i ressaltar les penalitats que va haver de suportar durant la campanya asiàtica, no tenim cap motiu per a dubtar de la historicitat d’aquesta peregrinació: el santuari libi, com hem comentat anteriorment, era prou famós i rellevant en l’àmbit espiritual perquè el conqueridor sentís el desig de visitar-lo. La qüestió que s’ha de plantejar l’historiador modern és la següent: En quin estat d’ànim va fer Alexandre aquesta peregrinació? Potser per simple curiositat turística? Per què creia sincerament en la santedat dels oracles i d’aquell en particular? Pot ser que ho fes amb un objectiu polític sota el braç per tal de guanyar-se a la classe sacerdotal egípcia, puix era conscient que no trigaria a abandonar aquelles terres per a continuar la conquesta?
Deixarem de costat la hipòtesi de l’atracció turística: és difícil imaginar que Alexandre perdés el temps – i tal vegada la vida – en el desert per a visitar un lloc famós conegut per viatgers, les cròniques i la tradició oral dels avantpassats. Les altres dues hipòtesis, en canvi, mereixen ser examinades.
Si admetem la hipòtesi d’un Alexandre prou creient per anar a consultar al déu suprem dels hel·lens i els egipcis (Zeus-Ammon), la resposta a la qüestió que hem plantejat seria que ho va fer perquè, efectivament, creia en la santedat dels oracles i d’aquest en particular. Aquesta és l’actitud de Diodor de Sicília qui, abandonant el to fred i descriptiu que sol emprar, explica el següent:
Alexandre va ser introduït pels sacerdots a l’interior del temple i es va recollir davant el déu. El profeta, un ancià, va avançar cap a ell. «Salut, fill meu. Rep aquesta salutació com a procedent del déu». Alexandre va prendre la paraula i va dir: «Sí, accepto el teu oracle, oh pare meu! Em dones en el futur l’imperi de la terra sencera?» El sacerdot va avançar llavors cap al recinte sagrat i els portadors del déu [de l’estàtua de déu] es van posar en moviment. Per uns certs senyals convinguts, el profeta va proclamar llavors que el déu li concedia fermament el que li demanava. DIODOR, XVII, 51,2.
Tanmateix, no hem d’oblidar-nos que Alexandre va ser alumne de tot un mestre en matèria de racionalisme, i que la influència d’Aristòtil sobre el seu pensament i conducta degué ser poderosa. Existia una racionalitat més profunda en les seves accions? Cap, doncs, la possibilitat que la seva expedició a Siwah li servís per a donar forma a la seva nova ideologia de poder en tant que pretendent al tron dels aquemènides (perses)?
Una anècdota que refereixen autors com Plutarc, en cas de ser certa, aporta certa llum a això que acabem de comentar. El sacerdot que va acollir Alexandre al santuari li digué en grec: «O paidion», la qual cosa vol dir «Oh, fill meu». Però atenint-nos al fet que el grec no era la seva llengua natural, el sacerdot va pronunciar: «O pai Déu», cosa que significa «Oh, fill de Déu». Ens diu Plutarc que Alexandre de seguida va detectar aquesta errada i de forma conscient va encarregar als seus que fessin córrer el rumor que l’oracle l’havia nomenat fill de Zeus-Ammon. Així doncs, els autors clàssics més prudents asseguren que el rei va escoltar el que desitjava sentir. No és fàcil saber si Alexandre va ser qui va donar pàbul a aquesta idea, o si simplement no va fer res per a evitar que es propagués.
Com era d’esperar, a l’entorn d’Alexandre van aparèixer escèptics i, una vegada arribat de l’oasi, va haver de convèncer als seus generals i a les seves tropes que fessin més de tres mil quilòmetres a peu per a acabar de conquerir l’Imperi Persa. A alguns ja els hi estava bé quedar-se amb les terres que havien aconseguit (Anatòlia, Fenícia, Egipte…), però les inquietuds del jove macedoni per acabar amb la potència hegemònica van prevaldre. Per a convèncer-los, Alexandre va fer valer arguments realistes (polítics, econòmics, etc.), però mai va menysprear el fet d’utilitzar arguments més obscurantistes que, evidentment, no van ser de massa utilitat per a guanyar-se el favor dels “homes forts” del seu cercle com Parmenió, però, per contra, sí que varen entusiasmar a una bona part dels seus soldats mercenaris, l’esperit i superstició dels quals coneixia.
Els macedonis no acabaven d’entendre com el seu rei, el fill del venerat Filip, posava en segon terme les seves arrels macedònies per abraçar la seva ascendència divina, en considerar-se fill de Zeus-Ammon o, almenys, no desmentint als qui així ho proclamaven. No obstant això, és evident que de cara als nous súbdits acabats de conquistar, i per als que haurien de ser sotmesos en el futur, això podria ser un factor de legitimitat.
Així doncs, pensem que Alexandre va travessar el desert fins a l’oracle de Siwah molt més per necessitat política que per misticisme, de la mateixa forma que havia consultat l’oracle de Delfos abans de partir de campanya contra els perses en la tardor de l’any 336 aC. Aquesta expedició podia ser instrumentalitzada per a donar forma a la seva nova ideologia de poder: associar el carismàtic conquistador macedoni amb Zeus-Ammon, la més elevada de les divinitats, era un honor que cap altra persona havia gaudit, i això seria utilitzat per legitimar-se tant davant de les seves tropes com dels seus súbdits (tant els grecs com, molt especialment, els asiàtics). Des d’aquesta perspectiva hem de ressaltar el sentit pràctic que Alexandre li va donar a la seva religiositat, en una clara dinàmica d’assimilació i imitació de diverses divinitats (on destacaríem Aquil·les, Hèracles i Dionís per la part hel·lena, però on també es veurien incloses divinitats fenícies, egípcies, perses i índies, entre altres). En aquest procés, es detecta una elecció de l’heroi o el déu d’acord amb el moment de la campanya en què es trobava Alexandre. Tot això va permetre al jove rei legitimar els seus actes i poder justificar el seu poder, així com cohesionar i vincular-se a diferents pobles i cultures en funció de les necessitats del moment.
Fora un lapsus o no dels sacerdots, l’atribució de caràcter diví d’Alexandre va estendre’s de forma progressiva i va contribuir a difondre el seu mite, que en aquells dies estava en ple floriment. A més, la seva misteriosa visita a Siwah va esperonar la fantasia dels contemporanis i de les generacions futures, puix és innegable que la seva figura ha despertat passions si, en ple 2023, seguim dedicant-li les nostres paraules a Alexandre.
.jpg){kind=link}
