Sant Sebastià, de màrtir a icona queer

De qui parlem?

Durant el govern de l’emperador romà Dioclecià (244-311), hi trobem el cap de la seva cohort d’arquers: Sebastià. Aquest, tot i que era molt estimat per l’emperador, fou condemnat a mort l’any 303,  a causa de declarar-se obertament cristià i per motiu de difondre la seva fe arreu del territori. Dioclecià, conegut per ser un gran persecutor del Cristianisme, en assabentar-se de les creences del seu arquer preferit, el condemnà a mort, concretament dues vegades: la primera, lligant-lo a un arbre, va consistir a morir lentament a càrrec dels seus companys arquers, els quals li anaren llançant fletxes arreu del cos fins a matar-lo; la segona, ja que de la primera va salvar-se gràcies a Santa Irene,^[1]Vídua del cristià Càstul i més endavant venerada com a santa. No se sap gaire cosa més d’ella, ja que les primeres vegades que se’n parla van totalment lligades amb la llegenda de Sant … Continue reading consistí en apallissar-lo i llançar el seu cadàver en un clavegueram perquè mai fos trobat. Finalment, però, Llúcia^[2]També coneguda com a Lucina, se sap poc sobre els seus orígens, ja que només apareix en la narració del segon martiri de Sant Sebastià. No se l’ha de confondre amb Santa Llúcia, santa màrtir … Continue reading va trobar el cadàver i van enterrar a Sebastià a la Via Appia, juntament amb altres sants, com ara Sant Pere i Sant Pau. Gràcies a la seva tasca difusora i la seva conseqüent mort per defensar la paraula de Déu, se’l va considerar temps després un sant màrtir, i la devoció que va desenvolupar-se cap a Sant Sebastià va fer que se’l reproduís en diverses ocasions al llarg de la història de l’art.

La seva representació va lligada en una iconografia molt concreta, vinculada amb el primer martiri. En les primeres reproduccions hi veiem una figura masculina d’edat adulta, vestit amb una túnica i portant elements atribuïts als sants màrtirs, com per exemple la palma. Més endavant el trobarem acompanyat d’un grapat de fletxes, fent al·lusió al seu martiri, les quals posteriorment s’han associat a la cura de malalties i epidèmies, concretament la de la pesta. A Sant Sebastià se’l considerà un sant sanador d’aquesta malaltia i se li assignà aquest títol per les fletxes del seu martiri, ja que segons la tradició grecoromana, el déu Apol·lo va encarregar-se de propagar malalties arreu de la població gràcies a les seves fletxes. Així doncs, podem veure en les fletxes del martiri la idea de patir el seu enverinament amb la intenció de salvar a la població de possibles contagis i morts. També se li ha assignat aquest rol de protector contra la pesta gràcies a les ferides que hi ha representades en el seu cos per culpa del martiri, les quals ens recorden a les llagues que sortien a la pell dels malalts de pesta.

Amb l’arribada de l’època moderna apareix una intenció de renovar la societat. Sorgeix a Itàlia un nou pensament que se centra a posar l’ésser humà com a epicentre de tot, inspirant-se amb l’antiguitat clàssica, desenvolupant així l’humanisme. Amb aquesta intenció de tornar a un període que es considerava d’esplendor, hi apareix un interès a retornar al gust estètic clàssic, on els artistes busquen en els tractats d’art la resposta per a crear-lo. Al mateix temps, s’aniran perpetuant cànons estètics en la representació de figures humanes, buscant així un prototip de bellesa masculina i femenina, molt vinculats amb els ideals neoplatònics.

No obstant això, cal recordar que els orígens de la representació del màrtir en l’art van lligades a una idea de fer-lo conèixer en una societat analfabeta, on la tècnica i el naturalisme de les imatges no és el quid de la qüestió. Més endavant, però, i sumant-s’hi el fet que alguns d’aquests sants màrtirs esdevindran patrons de famílies i poblacions arreu d’Europa, hi ha una necessitat de pintar-los o esculpir-los, per tal de fer membrança a un llegat i mentalitat determinats. Tanmateix, en moltes de les representacions modernes hi ha encara aquesta fe cristiana persistent que veiem en les societats occidentals, mai deixant-se de representar com a model a seguir dins dels cànons per a ser un bon creient i devot de la paraula de Déu.

Indicis d’una icona homosexual

Durant aquest període denominat com a modern, s’escriuen els primers tractats de medicina moderna en anatomia humana, els quals van servir als artistes per a representar els cossos de la manera més fidel possible a la realitat. Amb aquests coneixements, influenciats pels cànons de bellesa inspirats en l’antiguitat, els artistes, per tal de demostrar el seu talent, comencen a reproduir nuus en les seves obres.

Cal recordar que durant el període previ, l’edat mitjana, i a partir dels pensaments neoplatònics i humanistes els artistes s’interessen cada cop més per a la recreació d’aquests: és aquí on, segles més endavant, s’hi veurà un cert homoerotisme en les reproduccions de Sant Sebastià. El veurem representat com a un bell jove, nuu, i lligat en un arbre o columna grecoromana. Al principi es representa un cos masculí estàtic, on només es vol buscar un naturalisme pel que fa a la representació anatòmica, però dos segles més tard veiem com els artistes reprodueixen el cos del màrtir de manera complexa, ja que estarà ple de tensions, posicions forçades, fins i tot adoptant postures que qüestionin la seva masculinitat. Dins de l’ampli ventall de pintures que representen a Sant Sebastià, cal mencionar les que van despertar més lectures eròtiques: la de Giovanni Bazzi, datada del 1525, i la versió de Guido Reni d’un segle més tard.

Tenim constància que entre els segles XIX i XX alguns dels primers artistes obertament homosexuals se senten atrets per la figura del màrtir, mencionant-se així en alguns dels seus escrits, poemes o il·lustracions. No obstant això, no serà fins ben entrats al segle XX quan veiem que apareixen noves lectures en obres de temàtica religiosa, allunyades dels temes originals, ja que el Cristianisme, tot i seguir sent important, apareixen noves maneres d’estructurar-se les societats de manera més intel·lectual i/o política, deixant en alguns àmbits de tenir un paper tan rellevant. A partir d’això, veiem com el col·lectiu LGBTIQ+, específicament els homes homosexuals i bisexuals, comencen a reinterpretar la figura del màrtir, dotant-lo d’una gran diversitat de lectures vinculades amb la seva condició sexual i de gènere.

Sant Sebastià considerat el primer referent

En primer lloc, és evident que senten una forta atracció per Sant Sebastià per la constant necessitat de buscar referents. En una època on la visibilitat del col·lectiu LGBTIQ+ és escassa i s’associava a estar malalt, era necessari trobar alguna cosa sobre la qual aferrar-se i sentir-se representat. La figura d’un màrtir, fidel i constant en la seva creença i condició com a cristià, va suposar pel col·lectiu LGBTIQ+ un símbol de lluita i de mantenir-se ferm davant les injustícies viscudes. 

A tota aquesta idea se li suma la representació del màrtir dins de l’època moderna i durant els segles posteriors. Ens trobem davant d’un jove bell, seguint uns ideals de bellesa que podien despertar atracció sexual, i gràcies a la seva nuesa i a la col·locació del seu cos podia interpretar-se que es tracta d’un home amanerat. Un jove feminitzat, patint el martiri, i en algunes ocasions creant-se una antítesi entre el dolor de la tortura i el plaer de l’èxtasi, ens porta a veure-hi una imatge homoeròtica que encara avui en dia és font d’inspiració per als artistes queer.

Un exemple clarificador de com Sant Sebastià ha inspirat al culte a la bellesa masculina el trobem en les fotografies dels francesos Pierre et Gilles. Aquesta parella s’ha encarregat al llarg de la seva carrera de reinterpretar la iconografia cristiana, portant-la a la hipersexualització, i a veure-hi elements que reafirmen el gust estètic homosexual més vinculat amb el kitsch i el camp. A la seva fotografia més emblemàtica del martiri de Sant Sebastià, feta el 1987, situen al màrtir en un espai artificial, on el mateix Sebastià apareix tan retocat que ens recorda a un ninot d’acció. El cos esvelt del model de la fotografia, seguint els cànons estètics pels homosexuals durant les dècades dels vuitanta i noranta, ens permeten entendre encara més l’homoeròtica que desperta el màrtir, i a partir d’una estètica superficial i freda es pot buscar el desig i la provocació.

El masoquisme: una nova manera d’entendre a Sebastià?

Una altra lectura que s’ha fet de Sant Sebastià en l’art està lligada en les pràctiques sexuals masoquistes vinculades al públic gai. En algunes reproduccions del tema veiem com el màrtir està lligat amb les mans a l’esquena, però en d’altres li podem veure les mans lligades, remarcant així la tortura que va patir. Per entendre-ho millor val la pena tornar a les reproduccions de Guido Reni, concretament a la que va fer l’any 1615, on se’ns mostren les mans del màrtir lligades més amunt del seu cap, amb només dues fletxes clavades al seu tronc musculat i esvelt, el qual desperta una gran sensualitat. En aquesta imatge hi veiem un rostre que no sembla que pateixi el dolor de les fletxes, sinó que en mirar al cel l’accepta, i fins i tot el gaudeix. Existeix una altra pintura de Reni del tema, datada del 1625, on apareix amb les mans lligades a l’esquena i amb una única fletxa clavada, també al seu tors. Gràcies a aquesta, i a la tècnica del clarobscur tan freqüent durant els segles XVII i XVIII, es destaca encara més com aquest nuus masculí no pateix, sinó que gaudeix d’aquesta mena de plaer diví. 

Aquesta visió del tema va molt condicionada pel dogma cultural que engloba a la societat, fins a pràcticament la segona meitat del segle XX: una idea de rebuig cap als homosexuals lligada a la patologització d’aquests, i com encara avui en dia se segueixen considerant inadmissibles les identitats sexuals i de gènere dissidents. Uns ideals que consideren repugnant i estigmatitzen tota pràctica sexual que s’allunyi de la que imposa el sistema de valors actual. Així doncs, el mateix col·lectiu LGBTIQ+ decideix reivindicar la seva sexualitat, dotar-la encara més d’aquesta idea del pecat, i provocar a la societat que no ho tolera.

Una mostra que ens il·lustra com es juga amb aquesta idea masoquista la trobem amb el fotògraf Robert Mapplethorpe en la seva sèrie de fotografies agrupades sota el títol de Bondage. Obertament homosexual i encarregat de fotografiar el panorama queer underground americà de la segona meitat del segle XX, el 1974 va realitzar un seguit d’autoretrats sotmès en algunes pràctiques sadomasoquistes, on apareix en la majoria d’imatges lligat i amb els ulls tapats. En les diferents imatges que formen la sèrie podem veure-hi una clara referència al martiri de Sant Sebastià, on tot i Mapplethorpe vesteix amb roba interior de cuir i envoltat de cadenes i manilles, la col·locació del seu cos lligat ens recorda a diverses interpretacions del martiri fetes en el període barroc, com per exemple a les reproduccions fetes per José de Ribera, o les pintures realitzades pel francès Nicolas Régnier.

Sanador de la gran epidèmia

Si una cosa ha caracteritzat al col·lectiu LGBTIQ+, és l’apropiació d’elements o temes per a fer-los la seva eina de lluita; busquen en l’opressor l’aixopluc per a fer-se veure, i fins i tot incomodar a qui no accepta les seves realitats. Sant Sebastià, considerat per la tradició cristiana com a sant sanador d’epidèmies, va suposar pel col·lectiu l’eina perfecta per a fer ressò de la gran epidèmia que va matar i estigmatitzar encara més a les persones gais, lesbianes, bisexuals i transgènere: el VIH i la SIDA. 

L’apropiació de la llegenda de Sant Sebastià com a salvador de la població cristiana de la pesta, representada a partir de les fletxes clavades arreu del seu cos, va ser la caracterització perfecta perquè la lluita queer donés visibilitat al virus i a la lluita contra l’estigma. No obstant això, aquesta necessitat de visibilitzar una situació que s’estava constantment amagant, també va servir com a homenatge a totes les persones que van morir a causa del VIH i la SIDA.

Un artista que va revisitar el mite i va fer-li un gir transcendental per denunciar la situació epidemiològica del VIH va ser el performer Ron Athey. El 1994, Athey, va fer la performance HIV/AIDS Odyssey, dins d’un conjunt d’accions que reinventaven alguns sants i màrtirs del Cristianisme. A partir d’inspirar-se amb el teatre de la crueltat d’Artaud, es presenta lligat de mans i peus completament despullat, mentre se’l tortura lentament d’una manera violenta i explícita. No només pertorba a l’espectador perquè veu la realitat d’un patiment que s’ignora, sinó que trenca també amb el prototip de bellesa que s’associa a Sant Sebastià; l’artista ens apareix tal com és ell, amb un cos fora de la norma, tatuat, amb pírcings i calb, característiques que ajuden a crear una situació més incòmoda pel públic acostumat a veure una representació del màrtir més bella. En aquesta performance, doncs, hi ha una necessitat de fer visible allò que s’amaga i es patologitza, sent una denúncia a tot allò que es podria fer i no s’ha fet per a salvar vides.

Un màrtir transgressor

Tot i el gran ventall d’interpretacions i lectures que poden fer-se de Sant Sebastià i del seu martiri, podem veure-hi en totes elles una intenció mínimament política al darrere: la de fer-se veure. Sí que és cert que el col·lectiu LGBTIQ+ ha associat el màrtir en qüestió a ser un dels seus per motius que tenen un vincle directe amb els estereotips (una figura masculina nua, apol·línia i amb una col·locació del cos feminitzada), però també és cert que s’ha necessitat algú sobre el qual inspirar-se, sobretot quan es troben davant de diferents situacions on és impossible normalitzar i concebre persones obertament queer. 

Sant Sebastià ha sigut un punt de partida per a molts d’aquests artistes. En la seva història hi han vist una metàfora de la seva realitat, un ideal de bellesa, algú sobre el qual empatitzar. Sant Sebastià és aquell paral·lelisme envers les injustícies i opressions que el col·lectiu pateix, on la seva lluita per ser fidel a si mateix finalment el fa triomfar, tot i les condemnes; un paral·lelisme respecte a la lluita LGBTIQ+, que es manté vigent avui en dia, i al mateix temps és un agraïment a totes les persones que van venir abans, van deixar la seva empremta en l’art per a fer-se veure, i han fet el camí una mica més fàcil per a les noves generacions d’artistes que volen celebrar la seva identitat i dissidència.

Per saber-ne més

ABUD-ARMENDÁRIZ, Antonio. “Martirio homosexual: paralelismos en la visualización de San Sebastián” a MAGOTZI Boletín Científico De Artes Del IA, 2021, núm 9, pàgs 36-43.

CARMONA MUELA, Juan. Iconografía de los Santos. Madrid: Akal, 2015.

KAYE, Richard A. “Losing his religion. Saint Sebastian as a contemporary gay martyr” a Outlooks: Gay and Lesbian Visual Cultures, 1996, núm. 5, pàgs. 86-105.

TERCAN, Seckin. “Reading the Image of Saint Sebastian in the Art of Derek Jarman and Robert Mapplethorpe in the Queer Context” a International Interdisciplinary in the arts symposiums, 1, Pinelo Academic Research Center (PARC), 2017.