Per citar aquesta publicació

Cebolla Nicuesa, Mireia (2020) "L’art a judici: el cas dels béns procedents del monestir de Santa Maria de Sixena", Ab Origine Magazine, Actualitat(11 Desembre) [en línia].
Tags

L’art a judici: el cas dels béns procedents del monestir de Santa Maria de Sixena

[Imatge: embalatge d’una de les obres procedents del monestir de Santa Maria de Sixena i que es conservaven al Museu de Lleida, de l’11 de desembre del 2017. Autor: Jordi V. Pou / Museu de Lleida.]

El passat 2 d’octubre, es va publicar la darrera sentència emesa per l’Audiència Provincial d’Osca, sobre els béns procedents del monestir de Santa Maria de Sixena, en concret, sobre les pintures murals de la sala capitular d’aquest i que actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Amb aquesta, els litigis dels béns del monestir tornen a estar a l’ordre del dia, i a l’espera d’una sentència definitiva que decideixi el futur de les pintures murals.  

Per entendre les arrels del conflicte actual cal fer cinc cèntims de la història i localització del monestir així com de la trajectòria dels béns artístics involucrats. El monestir de Santa Maria de Sixena està situat en un encreuament entre les vies que connecten les ciutats de Saragossa, Osca i Lleida, i la seva construcció va començar l’any 1188 a càrrec de la reina Sança. Aquest, va ser declarat l’any 1923, Monument Nacional.  La finalitat d’aquesta declaració era que l’Estat se’n fes càrrec de les restauracions i successivament de la conservació del monument i de les parts que es decretaven en l’expedient, tal com estipulava la “Ley de monumentos nacionales arquitectonicos y artísticos” de 1915.

Monestir de Santa Maria de Sixena, entre 1915 i 1930. Autor: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891 – 1931). Font: Wikimedia Commons

Pocs anys després, a l’inici de la Guerra Civil (1936 – 1939), el monestir s’incendià, fet que afectà greument al patrimoni moble i immoble. Paral·lelament a l’inici del conflicte bèl·lic, des de la Generalitat de Catalunya, s’havia creat el Servei de Salvament de Patrimoni, amb la intenció d’evitar la destrossa i pèrdua del patrimoni artístic. El Servei es dividia en diferents seccions, i en la de Monuments s’hi trobava adscrit Josep Gudiol. La seva tasca consistia a visitar diferents poblacions per salvar els béns artístics de les esglésies de Catalunya i de la franja situada entre Catalunya i Aragó. En una d’aquestes visites pels pobles de Lleida i de La Franja de Ponent, va arribar a Vilanova de Sixena i va observar com havia quedat el monestir, i sobretot les pintures de la sala capitular, després de l’incendi. Va retornar a Barcelona per aconseguir finançament per procedir a l’arrencament i restauració de les pintures. Un cop realitzat utilitzat la tècnica de l’strappo, les pintures es van traslladar a la Casa Amatller de Barcelona, que s’havia convertit en un taller de restauració provisional. Les obres van passar per diferents restauracions i processos de conservació fins a l’any 1995, que es van instal·lar en la ubicació actual al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Montjuïc. Al mateix temps, es van transportar cap a Lleida, concretament al Museu del Poble, que era l’entitat museística republicana, objectes i peces recuperades del que quedava del Monestir de Santa Maria de Sixena.

Posteriorment, l’any 1970, les monges que encara vivien al cenobi es van traslladar al monestir de Valldoreix. Abans de marxar, però, van deixar en qualitat de dipòsit al Museu de Lleida, totes les grans obres d’art que encara es conservaven al monestir, amb la supervisió de mossèn Tarragona, mort el passat 12 de novembre, responsable en aquell moment del patrimoni del Bisbat de Lleida. A més, van firmar un contracte de dipòsit de peces secundàries, la majoria estris de plata, amb Joan Ainaud de Lasarte, director del Museu d’Art de Catalunya. Així doncs a la dècada de 1980, a causa dels continus problemes econòmics, les monges de Valldoreix van fer tractes perquè la Generalitat de Catalunya i el Museu d’Art de Catalunya compressin les obres que es trobaven en els dos museus anteriorment esmentats. El 28 de gener de 1983, la Generalitat de Catalunya va efectuar una compra a la priora de Valldoreix, Sor Pilar Sanjoaquin, que constava com la propietària del fons d’obres procedents del monestir de Santa Maria de Sixena, que aleshores es conservaven al Museu Diocesà de Lleida en qualitat de dipòsit.

Sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena, maig de 1907. Autor: Juli Soler i Santaló (1865 – 1914). Font: Wikimedia Commons

Quasi una dècada més tard, l’any 1992, es va realitzar una segona compra, aquest cop d’un conjunt d’obres que es trobaven al Museu d’Art de Catalunya. Aquesta la signaren el llavors president del Patronat del museu, Ramon Guardans i la priora de Valldoreix, i comprenia un total de 41 objectes com estris culinaris, alguns llibres o un parell de palmatòries. Finalment, l’any 1994, es va fer l’última compra, entre Joan Guitart, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la priora de Valldoreix, moment en què adquiriren la resta d’obres que es conservaven al Museu d’Art de Catalunya en qualitat de dipòsit.

Dos anys després de les compres, comença a haver-hi un interès per part de l’ajuntament de Vilanova de Sixena i del Govern aragonès per adquirir els béns artístics de la Franja de Ponent que es trobaven al Museu Diocesà de Lleida i en concret pels béns artístics procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena que també es trobaven a l’aleshores ja Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest interès sorgeix a partir de dos catalitzadors. El primer, la publicació l’any 1995 d’un decret que estipulava la reordenació de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, fent que les parròquies que es trobaven administrativament dins de la província d’Osca, però que pertanyien a la diòcesi de Lleida, passessin a formar part de la diòcesi de Barbastre-Montsó. En aquest decret el traspàs dels béns, en concret un total de 111 peces que es conserven al Museu diocesà de Lleida en qualitat de dipòsit, es deixava a criteri dels bisbes de les dues diòcesis afectades. De tota manera l’any 1998, Lajos Kada, aleshores Nunci Apostòlic a Espanya, va decretar que totes les peces havien de traslladar-se a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó, iniciant així un llarg contenciós eclesiàstic que en esgotar aquesta via, es va traslladar a la via civil l’any 2018. El segon catalitzador, en concret dels litigis dels béns procedents del monestir de Santa Maria de Sixena, fou un article publicat al diari Heraldo de Aragón el 15 de febrer del 1997 on es feien públiques les vendes que van realitzar els anys 1983, 1992 i 1994 entre la priora del monestir de Valldoreix en funció de propietària de les obres de Sixena, i la Generalitat de Catalunya juntament amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Caixes funeràries de Francisquins d’Erill, Beatriu Cornel i Isabel d’Aragó (d’esquerra a dreta), Museu de Lleida, juliol del 2017. Font: Xavier Zapater – Flickr

A partir d’aquest article, la Diputación General de Aragón va iniciar l’any 1997 un procés de retracte de les vendes que es negaria l’any 2012 al Tribunal Constitucional. Mesos més tard, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, juntament amb el Govern d’Aragó, van presentar una denúncia contra la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya perquè es determinés la nul·litat de les vendes. D’aquest procés, actualment s’han celebrat dos judicis, un al jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Osca, i l’altre a l’Audiència Provincial secció número 1 d’Osca. Actualment s’està a l’espera d’un tercer que ha de ser decretat pel Tribunal Suprem de Justícia d’Aragó. Aquests judicis van sentenciar la nul·litat de les compravendes realitzades els anys 1983, 1992 i 1994, i el trasllat dels béns artístics que formaven part d’aquestes al monestir de Santa Maria de Sixena.

Conseqüentment, la Generalitat de Catalunya va tramitar el traspàs de 53 de les 97 peces que es reclamaven, ja que no estaven catalogades com a béns protegits i es conservaven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Abans del segon judici, però, i a causa del clima polític posterior als fets de l’1 d’octubre del 2017, el Govern espanyol va autoritzar l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Això va comportar que l’administració catalana fos intervinguda pel Govern espanyol i que aquest darrer assumís les competències de totes les conselleries. Aprofitant-se d’aquesta situació el jutjat d’Osca va dirigir una instància requerint al ministre de Cultura, Iñigo Méndez de Vigo que com a aleshores responsable del departament de Cultura de la Generalitat, lliurés les 44 obres que es trobaven al Museu de Lleida al Monestir de Santa Maria de Sixena. I així ho va fer, amb una ordre judicial. El jutjat va autoritzar l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida el dia 11 de desembre del 2017, si calia per la força. Aquests van arribar a les 3:21 h de la matinada, armats, per ocupar les sortides d’emergència del Museu. Posteriorment van arribar la policia judicial i una comitiva procedent d’Aragó que coordinaria l’operatiu i efectuaria l’embalatge de les peces. Les obres van arribar a Sixena cap a les 15:30 h del mateix dia, on els esperaven la consellera de cultura d’Aragó i l’alcalde de Vilanova de Sixena, juntament d’una desena de veïns del mateix poble i alguns mitjans de comunicació.

La Guardia Civíl entrant al Museu de Lleida, la matinada de l’11 de desembre del 2017. Autor: Jordi V. Pou / Museu de Lleida

Paral·lelament a aquests dos litigis, es va celebrar l’any 2016, un primer judici sobre les pintures murals de la sala capitular. Tant en el plet del 2016 com en la d’aquest darrer octubre, la jutgessa sentencià al Museu Nacional d’Art de Catalunya a restituir les pintures de la sala capitular al monestir de Santa Maria de Sixena desestimant així els recursos d’apel·lació per evitar el trasllat, interposats per la Generalitat de Catalunya. A conseqüència d’aquests judicis, s’han realitzat estudis científics sobre l’estat de conservació de les pintures que afirmen la perillositat de dur a terme el trasllat d’aquest conjunt a causa de la fragilitat de les estructures respecte als canvis de temperatura i de la humitat, així com als moviments, que poden provocar danys irreparables. Tanmateix, la jutgessa ha denegat l’execució provisional de la sentència que ordena el trasllat de les pintures, a l’espera del judici al Tribunal Suprem. 

La nul·litat de les vendes que declaren les sentències sobre els béns artístics procedents del monestir de Santa Maria de Sixena, es sustenten principalment a partir d’una interpretació que fa la jutge sobre l’expedient de la declaració del monestir com a monument nacional de l’any 1923, en què dóna per suposat que dins d’aquesta s’inclouen els béns mobles, i de ser així, per efectuar les vendes es necessitava un permís de la Comissió Provincial d’Osca. Tanmateix la declaració només especifica parts arquitectòniques estructurals i en cap cas, nomena elements mobles. Així doncs, es podria dir que la sentència es basa en una interpretació teleològica tant de la declaració del monestir com de la llei de 1915 relativa als monuments nacionals. 

Emplaçament de les pintures al Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2011. Font: Wikimedia Commons

Una altra qüestió que és contrària a aquesta sentència, és la referent a la venda, més que habitual, de béns mobles al llarg de la història patrimonial de l’Estat espanyol, a bastament estudiada per la conservadora del Museu de Lleida, la Dra. Carme Berlabé i el Dr. Alberto Velasco. Alguns casos similars a l’aquí esmentat són els referents a les rajoles de Talavera de la Reina o a les pintures murals de San Baudelio de Berlanga, que en els dos casos es va sentenciar a judici que les vendes eren legals. Amb relació a les sentències que afecten les pintures murals de la sala capitular, és encertat comentar que sense l’actuació de Gudiol la fortuna de les pintures de la sala capitular probablement hauria estat molt diferent, i no seria tant esbojarrat pensar que estarien completament destruïdes, tenint en compte que la sala capitular del monestir va estar més de mig segle sense teulada a causa de l’incendi.Aquestes sentències, a part d’un precedent dins la història de l’art per altres litigis que es puguin produir en un futur –molt preocupant, ja que es podria utilitzar la sentència definitiva com a precedent legal en altres casos– ha suposat i pot suposar, la disgregació de les col·leccions dels dos museus catalans, que conformaven un recorregut elaborat amb la finalitat de contextualitzar, explicar i transmetre un llegat. Malauradament, a conseqüència de l’emplaçament actual hi ha una dificultat a l’hora d’estudiar i investigar les peces (el monestir actualment està tancat a visites i a l’espera per reobrir d’un conveni entre el govern aragonès i l’Orde de Malta), així com un menor control en la conservació i restauració, ja que en el Monestir de Santa Maria de Sixena no compten amb tècnics especialitzats per fer-ho, ni l’espai és l’adient per conservar-hi peces que són dèbils a la humitat o als canvis de temperatura (els conservadors del Museu de Lleida han demanat examinar les peces, ja que tenen indicis d’un possible deteriorament). Així doncs, esperem que les sentències de les pintures murals de la sala capitular, i que encara no s’han executat, no suposin com altres sentències, la pèrdua i destrucció total d’un patrimoni artístic que actualment es troba en un emplaçament adient i estable pel seu estat de conservació. 

  • (Lleida, 1996). Graduada en Història de l'Art i gestió del Patrimoni Artístic (UB). Actualment cursa el màster en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED-UAB).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Cebolla Nicuesa, Mireia (2020) "L’art a judici: el cas dels béns procedents del monestir de Santa Maria de Sixena", Ab Origine Magazine, Actualitat(11 Desembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat