La revolució Islàmica de 1979 és considerada un dels episodis principals de la història contemporània de l’Iran. L’ascens al poder de l’ayatollah Ruhollah Khomeini com a líder revolucionari indiscutible amb un poder executiu incontestable, va convertir la República Islàmica en un ferotge estat que buscà revisar l’statu quo internacional de l’escenari de la guerra freda. Experiències com el cop d’estat contra Mossadeq l’any 1953 influenciaren enormement la cosmovisió dels iranians, i reforçaren el desig de les elits revolucionàries liderades per Khomeini de reforçar la independència política, cultural i econòmica de l’Iran, per tal d’evitar intromissions al seu espai domèstic. A més a més, com a deure constitucional, la República Islàmica de l’Iran va recollir l’obligació de l’exèrcit iranià i la Guàrdia Revolucionària o IRGC d’expandir la sobirania de Déu a la terra, és a dir, exportar la Revolució Islàmica al món. Tot i això, la mateixa evolució de la República Islàmica de l’Iran durant els gairebé 40 anys de la seva existència han configurat un estat multipolar, caracteritzat per la contínua gravitació entre el rebuig del sistema internacional sorgit de la guerra freda i la mateixa necessitat de coexistir amb la comunitat internacional.
Al mateix temps que el principi polític khomeinista del Velayat-e faqih continua essent el fonament essencial que legitima el poder de l’actual Líder Suprem i successor de Ruholla Khomeini, Alí Khamenei, l’ortodòxia revolucionària i els mateixos principis polítics de Khomeini s’han vist suavitzats pels successius presidents del país i per la necessitat imperiosa d’endegar el desenvolupament econòmic de la República Islàmica. Així mateix, la mateixa evolució de la República Islàmica s’ha vist influenciada en gran mesura per la influència que la comunitat internacional ha exercit vers el país. En gran mesura, la brutal guerra amb l’Iraq entre 1980 i 1988, la qual va devastar el país, i la consideració de la República Islàmica com un estat irracional amb aspiracions expansionistes no legítimes han conduït al seu aïllament internacional i ha impedit el seu creixement econòmic. Tot i l’acceptació per part de Rafsanjani de la resolució 598, la qual podria ser considerada el primer moviment del règim islàmic d’abandonament dels seus plantejaments aïllacionistes, i tot i la defensa del Diàleg de les Civilitzacions de Khatamí, qui va tractar d’enfrontar el posicionament teòric de Samuel Huntington i el seu famós “Xoc de civilitzacions”, la invasió dels Estats Units de l’Afganistan el 2001 i de l’Iraq el 2003 inicià la desconfiança de les elits iranianes vers el món exterior. La victòria presidencial d’Ahmadinejad i la desintegració dels sectors reformistes a les eleccions presidencials del 2005 va suposar l’expansió del reialme militar vinculat a la Guàrdia Revolucionària cap al món polític. El president Ahmadinejad gaudia d’excel·lents relacions amb figures religioses com ara el secretari del Consell Guardià, l’Aiatol·là Ahmad Jannati i clergues ultra conservadors com ara Mesbah Yazdi. Arran d’aquests contactes, l’extens suport social de les capes de població més desfavorides i l’aura gairebé mística que emanava de l’expresident va col·locar a Ahmadinejad a una posició de privilegi, la qual va arribar a fer ombra fins i tot al propi Líder Suprem Ali Khamenei.
Durant els seus dos mandats presidencials, Mahmut Ahmadinejad i el líder militar de les IRGC, Qassem Soleiman, van fer de l’exportació revolucionària el seu dia a dia particular. La interferència a l’espai polític iraquià a través de la manipulació de la política sectària pro-xiïta, el desenvolupament unilateral dels programes de nuclears i de míssils balístics controlats sota la supervisió de les IRGC, l’adoració dels màrtirs de la revolució caiguts i els llargs discursos que bramaven per l’exterminació d’Israel van conduir a la República Islàmica al seu aïllament absolut. L’aplicació de sancions internacionals per part de les principals potències del món va comportar el col·lapse de l’economia de l’Iran: l’atur arribà fins al 25% i hi hagué una inflació de més del 40% mentre el preu del barril de petroli, principal actiu econòmic de l’Iran conjuntament amb el gas, es reduïa al 50%. Progressivament, el deteriorament del nivell de vida, conseqüència de les condicions econòmiques que patia el país, va deixar un ample marge per la defensa de polítiques pragmàtiques i moderades que defensaven la coexistència pacífica i la necessitat d’establir relacions comercials amb la comunitat internacional. Al contrari de la tendència del debat polític durant les eleccions del 2009, el debat electoral de les últimes eleccions no va estar fonamentat en la democratització del règim sinó en la idoneïtat d’aplicar una economia de resistència que tractava de ser aliena a les sancions internacionals i al món exterior. Una economia en contra de la proposta més aperturista, que era criticada per l’excés de dependència del món occidental i que dia a dia era inflamada per la por a repetir episodis com el cop d’estat contra Mossadeq l’any 1953 pels Estats Units i el Regne Unit. Dins d’aquest debat, l’expectació que suposava l’apertura econòmica i el conseqüent accés a medicines, tecnologia o la creació de nous llocs de treball derivats de la inversió exterior ha evidenciat la tensa aposta de la societat iraniana per la defensa de l’entesa amb la comunitat internacional. Dins d’aquest context, durant la carrera presidencial de l’any 2013, Hassan Rohani es perfilà com un candidat del règim que defensava un cop de timó amb un tarannà moderat. Company a l’exili de París dels ja difunts aiatol·làs Khomeini i Rafsanjani, amb el beneplàcit del líder Khamenei i sota la supervisió del Consell de Guardians, Hassan Rohaní va implementar durant el seu primer mandat una política exterior pragmàtica que es fonamentaria en el desenvolupament econòmic, la fi de l’aïllament internacional, la resolució del problema nuclear i el control executiu de la política exterior del país. La rúbrica del tractat JCPOA fou un acord històric per Rohaní, ja que aconseguí reconciliar els membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides i Alemanya amb la República Islàmica. Això no obstant, durant el segon mandat presidencial, el binomi Rohaní-Javad Farid haurà de mostrar la seva valia en una tasca obligatòria que decantarà futur del país i vèncer el control que la Guàrdia Revolucionària ostenta vers l’execució de la política exterior i la economia del país.
Des dels primers moments de la Revolució de 1979, les elits revolucionàries van configurar al voltant de l’aparell governamental un seguit d’entitats públiques que només responien a interessos privats. En aquest sentit, fruit de les expropiacions revolucionàries, els grans contractes de reconstrucció i infraestructures o els processos de privatització concedits pels diferents executius iranians, tant durant les etapes de pragmatisme i reformisme de Khatamí com durant l’etapa ultraconservadora d’Ahmadinejad, han fet de l’economia iraniana un sistema oligàrquic on les fundacions vinculades a la Guàrdia Revolucionària arriben a controlar fins a un 50% del PIB del país. En aquest sentit, els principals dirigents de les institucions financeres, les companyies petrolieres i de gas (que representaven, el 2008, el 60% dels ingressos de l’estat i el 80% de les exportacions del país), així com de l’explotació de centres de peregrinació com la ciutat santa de Mashad (12.000 milions de dòlars) han establert un sistema que impedeix la lliure competència i la inversió estrangera, perpetua l’estancament econòmic i afavoreix l’aïllament internacional.
Tot i que l’executiu de Rohaní, gràcies al vist i plau del Líder Suprem Khamenei, ha aconseguit imposar la seva agenda reformista caracteritzada per la rúbrica dels acords amb els membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides (i Alemanya), la multi polaritat del poder a la República Islàmica evidencia que l’executiu dirigit per Rohaní és incapaç de dirigir la política exterior del seu país al complet. En la seva defensa dels principis revolucionaris, la Guàrdia Revolucionària ha fet de l’exportació revolucionària al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà la seva raó de ser. En aquest sentit, les milícies vinculades a la Guàrdia han obviat la barrera sectària (sunni-xiïta) i, aprofitant diferents episodis històrics, han establert aliances amb diferents organitzacions no estatals com els grups sunnites del Front de Salvació Islàmica a l’Algèria, Hamàs a Palestina, així com el seu principal aliat a la regió, Hezbolà, procedent del Líban.
La guerra civil de Síria ha sigut un altre escenari aprofitat enormement per la Guàrdia Revolucionària en la seva tasca executiva en matèria de política exterior, la qual s’escapa del control de l’executiu de Rohaní. La presència del grup terrorista Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, amb capacitat d’executar atacs al cor de Teheran, afirma el discurs dels sectors més conservadors al país vers la necessitat de jugar un paper més actiu a la regió.
Dins d’aquest context i amb el vist i plau del Líder Khamenei, les IRGC han fomentat l’accés a Síria de milícies xiïtes provinents de l’Iraq i l’Afganistan, barrejant la necessitat de defensar espais sagrats xiïtes com ara l’espai de Sayyidah Zainab, així com el propi govern d’Al Assad. El control de la política exterior executiva en el terreny sirià ha contrastat enormement la resposta que el president Rohaní ha mantingut al terreny internacional, la qual ha estat condicionada en gran mesura per les sancions internacionals i l’aïllament en què es troba l’Iran. En aquest sentit i tot i la realitat anterior comentada, a través d’acceptar el reclam occidental pel qual els rebels sirians havien de formar part del futur govern del país, Hassan Rohaní ha utilitzat l’oportunitat de la Guerra Civil Siriana com una moneda de canvi en les negociacions nuclears amb el P5+1. Tot i això, al mateix temps que les negociacions de Ginebra II van fracassar i Estat Islàmic s’ha convertit en una amenaça real per l’Iran, l’executiu de Rohaní depèn dia rere dia en major mesura de la Guàrdia Revolucionària i de la seva interacció a Síria i l’Iraq.
