Introducció
Si observem l’etimologia del substantiu grec βιβλιοθήκη, que segons l’entrada al diccionari es traduiria per estoig o capsa per a llibres; dipòsit de llibres, biblioteca; recull [d’obres de compilació]; secretaria, registre, arxiu, aquesta paraula prové de dos mots grecs: de βιβλίον, full [de papir, per a escriure]; carta, document, notificació; rotllo, llibre; secció, capítol, volum [d’un llibre]; (pl.) prestatge de llibres, biblioteca i de θήκη, és a dir, caixa, cofre, arca, arqueta; (esp.) taüt, fèretre; (ext.) tomba; beina [d’espasa]; pedestal [de llàntia]. A partir de l’etimologia grega, veiem que no hi ha diferència entre el mot biblioteca i el mot arxiu, per tant són mots sinònims: però, podem entendre els arxius com aquells documents i l’edifici que els protegeix, documents que tenen una organització o una persona, independentment del seu ús. Per tant, podem veure una diferència entre els dos edificis en el món grec, diferència que s’estendrà en el món romà. Tot i això, aquests dos conceptes són molt difícils de separar en els orígens, tal com veurem, ja que s’utilitzarà ambdues paraules indistintament.
Abans de l’aparició del llibre, fet que va sorgir amb l’objectiu de fixar un text que ha de ser transmès en un suport més perdurable, cal remuntar-nos al naixement del llenguatge. En un primer moment, durant la prehistòria, els missatges eren transmesos a través d’objectes o dibuixos amb un valor significatiu; aquests missatges tindran a veure amb un cert procés màgic. Els símbols, els dibuixos i els gravats són el que anomenem pictogrames, és a dir, cada dibuix equival a una paraula que denomina als objectes representats. El següent pas serà l’aparició dels ideogrames, és a dir, la representació de paraules que signifiquen idees abstractes a partir dels dibuixos. Aquests van patir un procés d’esquematització, fet que donarà lloc als fonogrames, és a dir, l’assignació d’un valor fonètic al dibuix.
Tot i que aquestes seran formes molt primigènies de voler posar per escrit el que es vol transmetre, cal tenir en compte que la invenció de l’escriptura va conviure durant moltíssims anys amb la cultura oral, és a dir, la transmissió de relats curts, com és el cas de mites, lírica, èpica, lleis religioses, etc.
Un dels primers sistemes d’escriptures més antic que trobarem dins del marc geogràfic que estudiarem és l’escriptura cuneïforme, que s’inclou dins de l’escriptura sil·làbica: aquesta va aparèixer gràcies a l’evolució dels ideogrames. El primer lloc on va aparèixer l’escriptura fou a la Mesopotàmia al voltant del 2000 aC i el primer idioma escrit fou el sumeri.
El primer alfabet que tenim documentat es va originar a partir dels jeroglífics dels antics egipcis i és el dels semites. A partir d’aquesta escriptura que fou perfeccionada amb el temps, els fenicis van originar el seu propi alfabet. Aquest fou difós gràcies al seu abast comercial i fou la base per la “creació” de l’alfabet grec, i al mateix moment, amb influències etrusques, de l’alfabet romà.
L’escriptura va suposar l’inici de la possibilitat que tots els humans, i no només un sol grup de privilegiats, tinguessin accés al pensament recollit per escrit. Alhora va suposar un augment considerable de la capacitat de memòria i de comunicació entre els homes, ja que permet remuntar les barreres del temps i de l’espai. Per tant, l’escriptura té un accentuat caràcter social.
Trobem una gran variabilitat pel que fa als suports: escorça d’arbre, ossos d’animals, trossos de minerals (bronze, ferro), closques de mol·luscs, fulles de planta, teixit de lli, pedra (marbre, granit, basalt, ceràmica, parets), vidre, ostres, marfil, terracota, etc. Així i tot els més abundants respecte als nostres marcs són les tauletes d’argila, els papirs, els pergamins i els materials petris.
El suport escrit per excel·lència: les tauletes d’argila
Els primers arxius i biblioteques van néixer amb una finalitat purament administrativa: aquests havien de conservar els documents per escrit que els escribes dels temples i palaus mesopotàmics generaven per deixar constància de les activitats econòmiques i polítiques de les administracions governamentals per a les quals treballaven. El suport que utilitzaven eren les tauletes d’argila, de les quals es calculen que existeixen entre unes 700.000 i 1.000.000 distribuïdes per museus i entitats científiques: només un 10% contenen textos literaris.
Aquestes taules d’argila s’escrivien amb un punxó o un estil quan encara estaven humides; després es deixaven assecar al sol o es coïen, si el material era d’especial interès. Per les inscripcions més solemnes, com és el cas de l’Estela d’Hammurabi, utilitzaven materials més nobles, com per exemple el marbre o la diorita. Van utilitzar l’escriptura cuneïforme que fou el model per a diverses llengües i cultures, com és el cas de la sumèria, acàdia, babilònica, assíria, hitita, etc. El desxiframent fou a partir de les aportacions de Sir Henry C. Rawlinson a mitjans del segle XIX.
L’escriptura cuneïforme estava reservada als escribes, en sumeri dubsar. Les tauletes estaven identificades per un colofó final, on s’indicava el títol, número, propietari, matèria tractada, etc. Tot i que els temes preferents eren els administratius i els econòmics, trobem també literatura èpica, lleis, rituals religiosos i el coneixement de l’època, és a dir, ciència, astrologia, medicina, etc.
Aquests primers arxius tenien un ús restringit, ja que contenien els materials associats al poder, com també les primeres biblioteques que van servir com a magatzem i que estaven associades a grups cultes reduïts. Aquests espais són una font de coneixement per entendre la història econòmica, política, religiosa i social.
Entre el tercer mil·lenni i el 300 aC van existir uns 223 arxius i biblioteques, distribuïts al llarg de 51 ciutats diferents per tot el Pròxim Orient antic, tot i que les més importants són Lagaix, Ebla, Nippur, Mari, Hattusa, Ugarit i Nínive.
Els arxius més importants de la Baixa Mesopotàmia
L’arxiu de la ciutat-estat sumèria de Lagaix (Baixa Mesopotàmia) és un dels primers grans arxius de la història del Pròxim Orient i es troba dins del temple d’E-Ninnu. Es data en la segona meitat del tercer mil·lenni aC, concretament el seu inici es situa a mitjans del període Dinàstic Antic IIIb (2450 – 2350 aC). L’arxiu fou descobert per Ernest de Sarzec l’any 1894.
Van aparèixer-hi uns 70.000 fragments d’argila, els quals formarien en total unes 30.000 tauletes completes. Aquestes estarien disposades en una estança estructurada amb un patró que es repetiria tal com veurem en totes les altres biblioteques i arxius posteriors: petites habitacions comunicades entre si, sense portes i incomunicades a l’exterior; només s’hi podia accedir a partir d’una única entrada des de l’interior del palau o temple on s’ubicava. Aquestes habitacions tenien bancs d’uns 50 – 60 centímetres de profunditat on es col·locaven les tauletes directament o posades en cistelles de vímet. Els textos contenen informació sobre registres de negocis, descripcions de l’administració i economia del temple, tipus de propietat, mètodes per explotar la terra, tractats comercials, etc.
Alhora es van localitzar documents historiogràfics i inscripcions històriques, com és el cas de la coneguda Estela dels Voltors, un monument iconogràfic i epigràfic que es va aixecar per ordre del monarca Eannatum de Lagaix (2455 – 2424 aC) per commemorar el seu triomf sobre la veïna ciutat-estat d’Umma: gràcies a aquesta estela no només podem conèixer com eren els exèrcits sumeris de l’època, sinó que també podem conèixer com eren els mecanismes de propaganda i visualització del poder entre els governants. També es va trobar una de les més de trenta estàtues del rei (ensi en sumeri) Gudea de Lagash (c. 2144 – 2122 aC), feta en diorita, de 45 centímetres d’alçada, en posició sedent i en actitud de reverència, ja que estava dedicada a la divinitat Ningishzzida.
La ciutat de Nippur es situa també a la Baixa Mesopotàmia. La biblioteca, trobada per l’equip arqueològic de la universitat nord-americana de Pensilvània, estava al temple d’El Ekur. Aquesta és la més gran i la més rellevant pel coneixement de la literatura sumèria. Es va crear a finals del III mil·lenni aC i va tenir vigència fins al segle XVIII aC. S’han pogut localitzar 40.000 tauletes individuals que es custodiaven en el temple dedicat al déu Enlil, divinitat considerada el rei del cel i la terra i senyor de totes les plantes.
Tot i això, tenim constància de dues tipologies d’arxius: els primers són els que apareixen en edificis oficials i els segons són els que apareixen en cases privades. Es van trobar tauletes on apareixen catàlegs a tall d’inventari de totes les tauletes que apareixen en els diferents arxius: això seria una novetat. El títol de les tauletes eren les primeres paraules d’aquestes, és a dir, l’incipit. Es troba un immens conjunt de tauletes lexicogràfiques i literàries que demostren que a la ciutat van existir pràctiques d’escriba estandarditzades i normalitzades, és a dir, va existir una gran escola de formació d’escribes. En les tauletes apareixen caràcters cuneïformes sense connexió coherent entre ells i escrits d’una forma molt maldestra, rude i poc normalitzada, fent la impressió que és la primera vegada que escrivien; per tant, podríem pensar que aquests escrits formen part d’exercicis escolars. Alhora també es van trobar tauletes en blanc, sense res escrit, que es pot creure que són les que es preparaven per a aquests exercicis i que no van ser utilitzades.
Els arxius a l’Alta Mesopotàmia i el llevant Mediterrani
L’arxiu de Mari, jaciment que actualment correspon a Tell Hariri, es situa a l’Alta Mesopotàmia i va tenir vigència durant els primers segles del II mil·lenni a.C. La ciutat de Mari destaca perquè es pot conèixer tot el seu recorregut històric gràcies a l’arqueologia, per la creació d’una xarxa d’irrigació i un canal de navegació per connectar-se directament amb el riu Eufrates, com també per la muralla de grans dimensions per a la defensa militar. Alhora, gràcies a la seva ubicació geoestratègica, es va convertir en un lloc de pas obligat per a les caravanes comercials que anaven entre la Baixa Mesopotàmia i el nord de Síria.
L’arxiu de Mari es situa en el Gran Palau Reial de Mari, conegut amb el nom de Zimri Lim, ja que aquest fou l’últim rei local que el va habitar abans de la destrucció de la ciutat per part d’Hammurabi de Babilònia en el 1761 aC. El palau té unes mesures del voltant de 2,3 hectàrees de superfície (180 metres de nord a sud i 130 metres d’est a oest): aquest es conserva en magnífic estat com es pot observar en els murals de les parets. A l’arxiu van aparèixer 25.000 fragments de tauletes els quals tracten temes molt diversos: cartes intercanviades entre reis, oficials i diplomàtics (més de 1.600 només durant el regnat de Zimri Lim); pactes i aliances entre ciutats representades pels seus governants; una immensa quantitat i varietat de textos administratius (llistes de registres de funcionaris o artesans, documents de juraments i protocols, compravendes, auditories, donacions a temples, etc.,); llistes d’accions que deuen ser fetes; textos jurídics, textos literaris i textos religiosos com himnes o oracions.
Gràcies a l’arxiu de Mari podem conèixer com funcionaven les relacions interestatals a principis del II mil·lenni com també podem complementar les llistes reials de moltes ciutats i conèixer moltes noves que fins al moment van ser desconegudes, com és el cas de Harran, Anzat, Zalluhan, etc.
La ciutat d’Ebla es situa a la franja siriopalestina. L’arxiu va estar en funcionament durant la segona meitat del tercer mil·lenni aC fins a la seva destrucció per l’emperador acadi Naram Sin (c. 2254 – 2218 aC). La ciutat fou un dels centres demogràfics, econòmics, artístics i culturals més importants de l’època.
Els diferents arxius de la ciutat es trobaven al Palau Reial G, descobert l’agost del 1974. Fou en aquest mateix any quan es van trobar al voltant d’unes 40 tauletes en l’ala nord-oest del palau, no en el lloc original de l’arxiu, a partir de les quals l’epigrafista Giovanni Pettinato va poder deduir que estaven escrites en una llengua semítica occidental, diferent de les llengües semítiques orientals de Mesopotàmia i desconeguda fins al moment.
La gran biblioteca d’Ebla es va trobar al voltant del Pati de les Audiències del Palau Reial G, trobant durant tres campanyes d’excavació més de 17.000 fragments d’argila, els quals formarien unes 4.000 tauletes. La majoria dels fragments es van trobar en dues habitacions diferents: l’habitació més petita (L. 2712) contenia un miler de textos i l’habitació més gran (L. 2769) van aparèixer 15.000 textos. Veiem doncs que la biblioteca d’Ebla és un cas excepcional, ja que hi ha molt pocs exemples d’arxius reials on es troben in situ els textos pràcticament íntegres. Segons Pettinato, a l’habitació més gran (5,10 x 3,55 m.), totes les tauletes haurien estat col·locades en diverses estanteries de fusta subjectades per uns suports verticals del mateix material fixats al paviment. Les tres lleixes haurien estat construïdes a partir de dues taules de fusta juxtaposades de 40 centímetres de longitud, i estaven sotmeses per unes travesses horitzontals disposades al llarg de la cara del mur i clavades a les dues cantonades dels extrems. A la cantonada del sud-est de la sala es va trobar una gran pilastra de maons, la qual seria la parella d’una altra situada a la paret de l’oest que s’hauria ensorrat amb l’esfondrament de l’edifici. L’any 1976 es van trobar un miler de tauletes en el vestíbul (L. 2875) que estaven disposades sobre dos aparadors d’argila, no sobre estanteries de fusta. També es van trobar instruments propis dels escribes i per aquest motiu s’ha suposat que aquest vestíbul podria ser una sala d’escriptura, on es redactaven els documents. La ubicació i la seva distribució ens manifesta una intenció clara de voler conservar els arxius.
S’han pogut calcular un total de 17.500 tauletes on apareixen temes d’indole diversa: textos administratius (més del 80 %) i legals, però també textos literaris -tant eblaïtes com sumeris, on s’inclouen himnes, encanteris, poemes èpics i mitològics-, proverbis i una trentena de recopilacions lexicogràfiques de termes sumeris i eblaïtes que servien com a diccionari, ja que hi havia una comparació a nivell escrit i fonètic entre les dues llengües. Al mateix moment, aquests arxius ens proporcionen informació sobre les relacions amb altres estats del seu entorn, per tant són una font de coneixement rellevant sobrela història del Pròxim Orient durant el III mil·lenni aC.
El jaciment de la ciutat siriana d’Ugarit es localitza a Ras Shamra. Fou una de les majors potències comercials del II mil·lenni aC i va albergar un gran palau reial, de 90 habitacions i un total de cinc arxius que, juntament amb altres dependències palatines i urbanes, custodiaven al voltant de 2.000 tauletes, realitzades al llarg de la major part de la segona meitat del II mil·lenni.
Els arxius palatins d’Ugarit estan especialitzats per temàtiques, el que implica una utilització especialitzada de tècniques d’arxivística. L’arxiu oest ocupava dues habitacions rectangulars de la cantonada nord-oest del palau, trobant-hi 73 documents de temàtica majoritàriament administrativa. L’arxiu est, situat a la cantonada nord-est de l’edifici, comprenia cinc habitacions i custodiava 197 textos, dels quals dues terceres parts eren administratius. L’arxiu central ocupava gran part del centre del palau, i al llarg de les seves sis habitacions es guardaven 254 tauletes, dividides en tres zones diferents: una àrea nord amb 177 documents majoritàriament jurídics, una zona est amb 38 textos administratius i una zona sud on apareixen 39 tauletes de temàtica econòmica. A l’arxiu sud, de dues habitacions, van aparèixer 124 documents on uns quants expliquen les relacions d’Ugarit amb els estats veïns i d’altres que són o bé jurídics o bé administratius. Per últim, l’arxiu sud-oest contenia 162 textos en les seves dues habitacions, tres quartes parts d’aquests de temàtica administrativa i la resta o bé religiosa o bé literària.
Fou a Ugarit on van aparèixer les primeres biblioteques privades. A la Casa d’Urtenu es van trobar més de 500 textos dels temps finals d’Ugarit i de temàtiques administratives, religioses i lexicogràfiques. A la biblioteca privada de Rap’anu s’hi van trobar 344 tauletes, datades de les últimes dècades abans de la destrucció de la ciutat a principis del segle XI aC: s’hi han pogut trobar llistes lexicogràfiques, exercicis d’aprenentatge per escribes, cartes i contingut jurídic. També cal destacar altres arxius com els que es van trobar a la casa de Rasap’anu, els de la Maison aux Tablettes, els de la Grand Prete o els de la casa d’Agapsarri. Aquests arxius han permès conèixer l’últim segle de vida de la ciutat d’Ugarit.
Els arxius ugarítics són importants per la seva riquesa lexicològica i lingüística, ja que les tauletes palatines s’han trobat escrites en múltiples idiomes (ugarític, acadi, sumeri, hitita, luvita o eblaïta). Cal dir que a Ugarit es va trobar el primer sistema alfabètic d’escriptura: l’ugarític.
Els dos arxius més importants estan ubicats a la ciutat de Büyükkale, la ciutadella de la capital hitita, Hattusa (l’actual Bogazköy, a l’est d’Ankara), i en el temple de Nisantepe, al sud-oest de la ciutadella. En total s’han pogut localitzar fins a 13 arxius i/o biblioteques. L’arqueologia ha demostrat que moltes d’aquestes estances amb formes allargades i semblants entre elles i que alhora presenten fragments d’argila com a restes materials. Alhora s’han pogut localitzar arxius menors a les ciutats hitites de Tappiga, Sapinuwa i Sarisa.
Es van localitzar uns 25.000 fragments d’argila que segurament van formar unes 16.000 tauletes senceres. Les temàtiques predominants són les administratives, legislatives i literàries, tot i que hi ha un conjunt de textos que tracten sobre remeis per tractar incapacitats com la impotència sexual, oracions per combatre la bruixeria o els de mitologia. Les tauletes s’han trobat escrites en vuit llengües diferents: hitita, acadi, luvita, hurrita, jeroglífic egipci, etc. Un dels poemes que s’ha reproduït en diferents llenguatges és el Poema de Gilgamesh, l’epopeia sumèria que suposa l’obra èpica més antiga de la història. Alhora hi ha un conjunt de textos sobre literatura històrica on apareix el mateix rei en primera persona que explica els esdeveniments que han passat durant el seu regnat, utilitzant l’estil directe de narració i el diàleg. Un dels textos més importants és el Tractat de Qadesh que va servir per establir la pau entre l’imperi egipci del faraó Ramsés II (1279 – 1213 aC) i l’imperi hitita del rei Khattushili III (1267 – 1237 aC).
La biblioteca de Nínive és la biblioteca més gran descoberta fins al moment al Pròxim Orient i la primera a ser descoberta, com alhora la més recent en el temps. Fou descoberta l’any 1847 dins del Palau de Senaquerib (704 – 681 aC). Tot i que rep el nom comú de la Biblioteca d’Asurbanipal, no fou aquest rei neoassiri qui la va fundar, ja que la construcció havia estat iniciada per un dels seus predecessors, Sargó II (722 – 705 aC). Es van localitzar més de 30.000 fragments de tauletes, els quals van haver de pertànyer a uns 15.000 textos complets, resultant la col·lecció més completa d’escriptura cuneïforme de tot el Pròxim Orient Antic.
Els textos estaven classificats i catalogats per matèries, com medicina, astrologia, gramàtica, lingüística, geografia, administració, art, matemàtiques, astronomia, etc. Per tant, estem parlant de la primera biblioteca de la història on les seves obres estan recopilades sistemàticament. Coneixem que aquesta va aconseguir els documents per botins de guerra, confiscacions de cases, arxius privats i per donacions.
Recapitulació
Tal com hem pogut observar, les primeres constàncies d’arxius i biblioteques en el Pròxim Orient Antic són habitacions que estan vinculades directament amb institucions polítiques importants, com podrien ser el palau o els temples. No coneixem si hi havia una diferència clara entre el concepte d’arxiu i biblioteca. Així doncs, les biblioteques i els arxius del III mil·lenni fins al 300 aC tenen una funció purament administrativa.
Malgrat el coneixement parcial d’aquests arxius mesopotàmics, encara existeix una manca bastant gran d’informació arqueològica, ja que són habitacions difícils de donar-hi una funcionalitat específica, per la falta de material i per no trobar els sistemes d’emmagatzematge de tauletes.
