Executar la justícia. Càstigs públics i privats a l’occident baixmedieval cristià: la Corona d’Aragó

Imatge de portada: Guillaume Sans, senyor de Pommiers, és executat a Bordeus per ordre de Thomas Felton, el senescal anglès de la ciutat. Jean Froissart, Cròniques, fol. 1, Flandes, Bruges, Segle XV. Font: Wikimedia Commons.

Trencar amb els tòpics

“El meu destí és viure enmig de tempestes variades i confuses. A tu, en canvi, si -com espera i desitja la meva ànima- em sobrevius molts anys, t’esperen potser temps millors; aquest sopor d’oblit no ha de durar eternament. Esvaïdes les tenebres, els nostres néts podran caminar de nou en el pur resplendor del passat”.^[1]“Michi degere uitam / impositum uaria rerum turbante procella, / At tibi furtessis, si -quod mens sperat et optat- / es post me victura diu, meliora supersunt / secula non omnes uenet Letheus in … Continue reading

Amb aquesta cita de Petrarca s’encunyava i vinculava per a la posteritat el terme qualificatiu d’obscur quan es parlava del període medieval, fita literària que es va consolidar en temps de la il·lustració (segles XVII i XVIII) de la mà de personatges com Voltaire, Rousseau o Gibbon i que, malauradament, ha arribat fins als nostres dies traduint-se entre l’imaginari col·lectiu com un període històric d’endarreriment en comparació amb les èpoques anteriors -romana- i posteriors -moderna-.

Sembla doncs que molts dels qui sostenen la idea que l’edat mitjana és un període obscur i d’ignorància generalitzada s’obliden de les innovacions i avanços tecnològiques i culturals de l’època, com foren els molins hidràulics i de vent en l’agricultura; els estreps, les armes de foc i vaixells armats amb canons en el plànol militar; la consolidació i desenvolupament lingüístic dels territoris; el ressorgiment de les ciutats; el naixement de les ensenyances superiors amb la fundació de les universitats; la recuperació de les obres d’autors clàssics que ens han arribat avui en dia durant el renaixement carolingi; la producció d’obres literàries medievals originals; o els reculls i publicacions de nombrosos tractats mèdics durant aquest mil·lenni. Aquests són només uns pocs exemples d’un amplíssim ventall de possibilitats a ressaltar i que, amb tot, no acostumen a instal·lar-se entre les idees preconcebudes d’esta època històrica entre el poble.

Si més no, altre qualificatiu amb el qual defineixen el període medieval és el de “cruel” per les conegudes maneres de realitzar-se càstigs durant l’època mitjançant les decapitacions, mutilacions o les, segurament més conegudes, cremes de persones en la foguera. Unes pràctiques punitives que sovint han tingut un fort ressò i impacte visual entre algunes conegudíssimes produccions cinematogràfiques. Aquesta popularització d’aspectes relacionats amb l’aplicació dels càstigs medievals també s’ha cristal·litzat amb la creació i musealització de recintes destinats a posar de relleu aquestes pràctiques punitives. A Europa destaquem el Museo de la Tortura a Santillana del Mar (Cantàbria), el Museum of Medieval Torture instruments a Praga i el Torture Museum a Amsterdam.

Malgrat això, en aquest article destacarem quina era la freqüència amb la qual es produïen les execucions en el dia a dia baixmedieval, i la millor manera per poder començar és posar en context alguns aspectes sobre el tema, com ara el de l’aplicació, evolució i significat de la justícia medieval.

La justícia a l’edat mitjana

Des de temps molt antics, la manera en què la llei i la justícia s’han aplicat en la societat ha anat modificant-se en nombrosos aspectes. No obstant això, en l’actualitat existeixen algunes zones molt localitzades on es continuen realitzant algunes pràctiques que beuen directament d’aquestes lleis. Algunes d’elles, en canvi, malgrat haver desaparegut han perdurat en l’imaginari col·lectiu de certes societats. Només per posar un exemple prendrem el cas de la llei del talió. La Lex talionis especificava que en cas que una persona haguera comés una falta o crim aquesta seria ajusticiada mitjançant l’execució d’un càstig el més similar o idèntic possible del comès, fins al punt on dita pràctica ha arribat als nostres dies en forma de refrany, sota la coneguda forma d’expressió “ull per ull, dent per dent, pa per pa”.

L’aplicació recíproca del mal comès, coneguda com a justícia retributiva, va estar present en diferents temps i societats, des de la seua recollida en el Codi de Hammurabi en època babilònica (segle XVIII a. C.), passant per la llei mosaica (entre el II i I mil·lenni a. C.), la Llei de les XII taules en l’antiga Roma (segle V a. C.), en el dret germànic, i que hui dia, encara, es poden detectar en alguns ordenaments jurídics en països regulats per la llei islàmica o sharia. 

Durant l’alta edat mitjana, amb l’arribada i l’assentament en la península Ibèrica dels pobles germànics, es desenvolupà un cos legislatiu on es relacionaven aspectes de caràcter romà i germànic amb el qual es va ordenar el funcionament de la vida quotidiana. Aquestes primeres formes de justícia van tindre un sentit privat i es desenvolupaven i aplicaven en el mateix si de la comunitat. La justícia privada, és a dir, el càstig de la comunitat, estava regulat pel costum i per la concepció privada de l’ordre social. És per això que les principals maneres de restablir l’ordre durant aquest període eren la venjança privada o la compensació econòmica.

Seria més tard quan, a partir dels segles XI i XII, el dret romà en la seua versió justiniana tornà a estudiar-se i a aplicar-se junt al dret canònic. Per una banda, el dret romà representava el dret del Sacre Imperi, mentre que, d’altra banda, el dret canònic, el del pontificat. Aquesta diversitat legislativa fou resolta pels juristes de l’època, els quals van saber integrar aspectes d’un dret i l’altre per crear un dret comú o ius comune que es va estendre per tota Europa. El resultat d’aquesta fusió comportava la integració dels conceptes del dret romà justinià i un element ideològic com fou el pensament cristià a través del dret canònic.

Els monarques feudals, tot i que sovint no acceptaren la supremacia del Sacre Imperi, s’adheriren a la recepció del dret comú per tal d’enfortir la seua posició davant la noblesa. A la península Ibèrica, la recepció d’aquest ius comune entre els diferents regnes i comtats cristians fou diferent. A la zona de l’est peninsular, la penetració d’aquesta recepció legislativa fou molt ràpida i fàcil, ja que la tradició romana als territoris com Catalunya, Mallorca i València fou més forta, en part, per la major proximitat amb Itàlia, per la tradició d’una romanització molt forta i pel desenvolupament d’una burgesia mercantil i industrial. Mentre que als regnes del nord ibèric la penetració i adaptació d’aquest dret comú fou més lenta en territoris com Aragó, Navarra, Castella i Lleó.

Les monarquies, doncs, van anar acaparant totes les possibles formes de justícia per a sotmetre-les al seu control, gestant-se així el sentit de justícia pública. Així, els reis es van convertir en els garants de la pau a través dels seus jutges o oficials que nomenaven. A partir d’aleshores, el poder públic va acaparar la capacitat de pronunciar-se sobre els possibles delictes que es cometeren a l’interior de la comunitat, sobreposant-se a les institucions privades com eren la família o la comunitat.

Durant la baixa edat mitjana, el rei era la font de jurisdicció, tot i que la monarquia va haver de delegar aquesta facultat en funcionaris i institucions diverses. És per això que la justícia es va institucionalitzar mitjançant la creació d’òrgans judicials i de la progressiva implantació de jutges tècnics especialitzats o bé assessorats per estudiosos en dret. Les jurisdiccions sota les quals podien ser sotmesos els individus que hi vivien, residien o simplement estaven de passada, eren dues: la jurisdicció reial i la eclesiàstica. Però, d’aquestes dues ens interessa destacar la jurisdicció reial, ja que en ella requeia les facultats de poder aplicar-se les penes corporals i les sentències a mort.

Castigar, mutilar i cremar a la Corona d’Aragó: els encarregats de les execucions

Amb la consolidació de la figura del monarca sobre el conjunt de la societat, el rei s’atribuïa la plenitudo potestas, o plena potestat, en afers referits a la justícia la qual quan s’executava es feia en nom del rei. És per això que va existir la necessitat d’establir una figura que s’encarregués de dur a terme dites accions punitives. Als principals regnes de parla catalana que conformaven la Corona d’Aragó: Catalunya, València i Mallorca, existiren càrrecs municipals que es dedicaven a l’execució de penes corporals, els anomenats botxins o morrodevaques. Prèviament a l’existència d’un càrrec específic per realitzar aquests càstigs, a les corts de justícia, tant civils com criminals, existia la figura del saig, un subaltern adherit als sistemes judicials urbans que formava part dels cossos de seguretat a l’interior de les ciutats. Els diferents jutges i autoritats vigents, com pogueren ser algutzirs reials, governadors, veguers i batlles, delegaven en la figura dels saigs accions com: citacions, embargaments, subhastes de béns, perseguir a malfactors, realitzar detencions, tortures i executar penes corporals.

De totes aquelles, la de dur a terme mutilacions, turments i executar penes de mort era la que causava major repugnància entre alguns d’aquests saigs. Aquest rebuig per dur a terme estes accions es va palesar ja des del segle XIII, quan a les corts de justícia de la ciutat de Saragossa els saigs obligaven als moros a executar els càstigs sagnants. Aquesta forma d’excusar-se per part dels saigs va ser desarticulada quan Jaume I, entre les diferents concessions que feu als sarraïns del regne d’Aragó, els va eximir de l’obligació de penjar als condemnats, i va especificar que aquesta tasca els corresponia als dits saigs. 

La negativa per part dels saigs de dur a terme les execucions corporals es va intentar resoldre mitjançant l’adjudicació d’una bonificació econòmica per així estimular l’execució del treball, tot i que aquesta retribució extra no degué ser suficient motiu entre la majoria dels saigs com per realitzar la tasca punitiva. La primera referència que tenim sobre la creació d’un càrrec per dur a terme tals càstigs fou impulsada per Jaume III de Mallorca, entorn a la dècada de 1340. El rei de Mallorca disposava així la creació d’un cos especial destinat a l’execució de tortures i el d’un càrrec concret per a la realització de penes corporals, l’anomenat morrodevaques o botxí.

A la ciutat de Barcelona, aquest ofici es va cristal·litzar el maig de 1351 per ordre de Pere IV el Cerimoniós, qui va creure convenient pels nombrosos homicidis, furts i crims que s’estaven cometent a la capital comtal, la necessitat d’un càrrec per assotar, cremar, enforcar i esquarterar a aquells als qui calia castigar. Aquesta facultat per poder castigar corporalment als criminals es va estendre per les diferents demarcacions i vegueries del comtat. 

A la ciutat de València, el càrrec ja estava instaurat sota la figura d’un saig des de 1388, qui actuava com a morrodevaques i com a torturador alhora, establint-se per al dit càrrec un salari i una sèrie de tarifes per cadascun dels treballs que dugés a terme: esquarterar, cremar, penjar, desorellar, llevar punys o turmentar.

A ulls nostres, la visualització d’aquests càstigs ens semblen cruels, repulsius i per aprehensió ens generen cert fàstig només d’imaginar-ho. A l’edat mitjana també era el cas però, les qualificades com execucions públiques adquirien un caràcter festiu, ja que eren una activitat que no sempre era present en la quotidianitat i, quan es realitzava, assumien dots d’espectacle obert i participatiu. És per això que el dia que es celebrava una cerimònia punitiva pública la jornada laboral s’aturava, els tallers, els hostals i les tavernes tancaven les seues portes mentre que, al mateix temps, s’anunciaven diferents crides públiques del càstig que anava a produir-se amb l’objectiu de propiciar la congregació i la participació de la població. Es creava així entre la multitud un sentiment d’eufòria i exaltació pel triomf de la justícia que anaven a presenciar.

La festa macabra de les execucions públiques versus la intimitat de les punicions privades

Atemptar contra l’autoritat o contra les lleis significava qüestionar un ordre social imposat que capgirava l’equilibri social que Déu desitjava. És per això que tant el rei com les autoritats municipals tingueren els seus motius per dur a terme públicament aquests puniments dels malfactors i trencadors de l’ordre i la pau, cadascú per motius diferents. D’una banda, el rei, com a figura que personificava la justícia pròpiament dita, reforçava la seua posició davant el conjunt social cada cop que es feia una execució. D’aquesta manera es posava de manifest que la figura monàrquica era l’única entitat capaç d’emanar el vertader sentit de la justícia i, per tant, de validar que era allò correcte i just per a la societat, com mostren les següents paraules que els governants de la ciutat de València li dirigeixen al rei Martí l’Humà, assenyalant-li que ell, com a rei: “sots font emanant de justícia e cap d’aquella”.^[2]BARBER BLASCO, Alberto. “Per causa de certs crims per aquells perpetrats e comeses. Notícies, sancions i càstigs dels perseguits per la justícia valenciana al segle XV”, a Scripta: Revista … Continue reading D’altra banda, l’interés de les autoritats municipals per exercir aquestes sentències judicials i càstigs en la mateixa capital de cada regne esdevenia un instrument que servia per garantir l’ordre i la pau social i, alhora, un exemple de preponderància urbana envers el rerepaís de cada ciutat.

Tanmateix, el recurs a la invocació de la pena de mort per part del rei o la ciutat s’emprava com a mecanisme intimidatori, el qual acostumava a produir-se, principalment, quan els moments de tensió, disturbis i conflictivitat eren latents. Quan hom era sentenciat a mort, ja fora per la figura del rei o bé per les autoritats municipals, s’estava consolidant i sobreposant la figura dels poders respectius, locals i reials. 

La raó per la qual el poder reial i municipal volgueren realitzar els càstigs de manera pública era, precisament, per alliçonar a la gentada del que podia passar-li a hom si es rebel·lava contra l’autoritat reial, o si no seguia les normes i lleis estipulades per la ciutat. És per això que aquestes execucions públiques adquirien un caràcter moralitzant. En aquest sentit, l’escena i fenomen de les execucions es concebien com una festa on es convidava a la resta de la societat a que hi participés, acudint al lloc anunciat on anava a dur-se a terme el càstig.

D’aquesta manera, el ritual que es realitzava per les ciutats de la Corona d’Aragó havia de ser molt semblant i es podria resumir de la següent manera: una vegada els governadors municipals debatien quina havia de ser la pena incorreguda contra el reu, aquesta passava a ser anunciada a viva veu per alguns subalterns de la justícia municipal pels diferents racons de la ciutat. Un cop el poble era informat de qui anava a ser l’executat, el per què de la seua execució, el lloc, i l’hora, s’organitzaven els preparatius durant els propers dies per dur-se a terme la sentència. Arribat el dia es muntava al reu sota un animal de càrrega, generalment un ase, i es passejava pels racons concorreguts de la ciutat, per motius simbòlics i com a reparació de la justícia també pel lloc concret on l’acusat havia comès la infracció o crim. En cadascuna d’aquestes parades es feia una lectura en veu alta del crim o del delicte causat pel condemnat. Aquesta transmissió de la informació es feia també, en part, per exaltar els ànims de la gent i provocar sentiments de rebuig envers el condemnat, el qual segurament rebria insults mentre el passejaven.

Una humiliació constant que concloïa amb l’arribada del reu a l’emplaçament escollit per dur-se a terme la pena corporal, la qual acostumava a fer-se en una plaça pública, sota l’atenta mirada de tothom. Una vegada allí, descavalcaven al reu de l’animal i aquest era acompanyat a pujar al patíbul on el morrodevaques l’esperava per dur a terme la seua execució. Finalment, allà dalt es tancava el cercle i l’ordre social que havia sigut lesionat per culpa de la infracció del condemnat deixava d’estar alterat, tornant-se a un estat on l’alteritat passava a transformar-se en un estat sa, de pau i tranquil·litat. Així es posava fi i s’erradicaven aquelles conductes reprovables sota l’atenta mirada del conjunt social, qui al mateix temps veia com s’extirpava el mal comés que havia ofès a Déu i se’ls imposava a seguir un model social concret.

Recentment s’ha descobert -per a la ciutat de València- que existia també la possibilitat de sol·licitar a títol personal llicències per l’aplicació de càstigs corporals des d’un àmbit privat. Els puniments d’índole privada s’han d’entendre dins la mentalitat pròpia que predominava a l’edat mitjana. En ella, com en tota societat patriarcal, el nucli familiar estava encapçalat per la figura masculina, l’home, el qual tenia el dret i, fins i tot el deure, de castigar físicament tant a la seua esposa, als seus fills i als servents de sa casa com, per extensió, a tots aquells qui visqueren baix el seu sostre. 

Aquestes sol·licituds eren demanades principalment per artesans o membres d’un mateix nucli familiar, els quals acudien a la cort del Justícia Criminal amb un motiu pel qual requerien dites llicències. Generalment els càstigs van estar dirigits, per ordre de major a menor, contra criats, familiars, esclaus i insans.^[3]A l’edat mitjana, els anomenats insans eren aquelles persones amb problemes de salut mental que els impedia actuar de manera racional. Els mètodes de punició identificats eren dos, la retenció física mitjançant la inserció d’un cep als peus o als braços era l’habitual entre els serfs, familiars i insans, i la inflicció d’assots en el cas dels esclaus. Els motius que promogueren als demandants d’aquestes llicències foren principalment pels intents de fugida que serfs, familiars i esclaus protagonitzaven, mentre que l’argument emprat per immobilitzar als insans es feia per garantir la seguretat de la resta de persones perquè no patiren un possible atac d’aquests durant alguna de les seues alienacions mentals.

Pel que fa als aplicadors de les sentències, s’entén, que tant els saigs, els morrodevaques, o també, tot i no expressa-ho clarament, els pares de família, eren els qui les executaren amb les seues pròpies mans. Les sentències privades a diferència de les públiques, no adquirien el caràcter festiu, popular i públic de les anteriors, si no que eren aplicades dins d’un entorn familiar i privat, tancant a l’exterior, justificant-se que aquests càstigs havien de dur-se a terme per corregir la mala conducta que dits criats, familiars o esclaus havien tingut. 

Amb la consolidació de les monarquies feudals i de la imbricació dels sistemes de justícia sota figura del rei aquesta va adquirir un sentit públic. És per això que tot ajusticiament que es produïa es feia en nom del rei i en pro del bé comú, el qual havia estat corromput o lesionat mitjançant les accions dels malfactors.

Ara bé, el nombre d’execucions públiques no foren tan habituals en el dia a dia medieval, ja que només tingueren un major protagonisme durant els períodes en els quals s’estaven produint un alt nombre de convulsions polítiques i socials. Les sentències públiques complien així, tant una funció lúdica, on es feia que el poble també fora partícip, com intimidatòria, per palesar i atemorir a tots aquells espectadors que pogueren estar pensant a dur a terme accions reprovables que afectaven al bé comú. 

Amb tot, la realitat quotidiana dels ajusticiaments era prou diferent, ja que les ciutats i el monarca preferien concebre perdons i remissions entre els malfactors -exceptuant aquells casos més greus- a canvi d’una suma econòmica, que serviria per emplenar les arques municipals i reials, quasi sempre mancades de liquiditat monetària.

Per saber-ne més

BARBER BLASCO, Alberto. “Per via de càstich e correcció: Violència domèstica i llicències de càstigs a la València baixmedieval (1384-1456)” a Aragón en la Edad Media, 2022, Núm. 32, pàgs. 8-29.

BARBER BLASCO, Alberto. “Per causa de certs crims per aquells perpetrats e comeses. Notícies, sancions i càstigs dels perseguits per la justícia valenciana al segle XV”, a Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 2020, Núm. 16, pàgs. 131-149.

CHARAGEAT, Martine. “Pena de muerte y justicia en las ciudades aragonès a fines de la Edad Media”, a Clío & Crimen, 2007, Núm. 4, pàgs. 95-116.

DÍAZ-BAUTISTA CREMADES, Adolfo A. “Tratamiento jurídico de las lesiones en la Edad Media”, a European Journal of Legal History, 2020, Núm. 17, pàgs. 550-568.

NARBONA VIZCAÍNO, Rafael. “Dels delictes i de les penes a la València Baix-Medieval”, a Afers: fulls de recerca i pensament, 1986, Núm. 2, pàgs. 331-345. 

RIERA SANS, Jaume. “Saig, morrodevaques, botxí” a Recerques: Història, economia i cultura, 2014, Núm. 14, pàgs. 7-27.

SABATÉ, Flocel. “La pena de muerte en la Cataluña bajomedieval” a Clío & Crimen, 2007, Núm. 4, pàgs. 117-276.

SABATÉ, Flocel. La pena de mort a la Catalunya baixmedieval. Barcelona: Editorial Base, 2022.