Us imagineu com dibuixaven les persones de fa més de 500 anys? No parlem de pintors, ni de gent amb una formació artística, sinó d’escrivans. Quan els historiadors consulten les fonts medievals per saber què passava segles enrere, acostumen a centrar-se en els textos, i poden passar inadvertides les imatges que sovint els acompanyaven!
A l’edat mitjana molts escrivans plasmaven sobre pergamins –o en moments més tardans sobre paper–, els fets que ells consideraven importants i que, per tant, havien de constar en algun lloc. És interessant, però, veure com no només recorrien a l’escriptura, sinó que també utilitzaven, en força ocasions, les il·lustracions.
Dibuixos simples, que criden l’atenció per la seva literalitat; pot xocar-nos que aquestes imatges apareguessin en documents oficials, com els que tractarem ara mateix: els dietaris de la Diputació del General, la institució que actualment anomenem Generalitat, però que mai rebé aquest nom en època medieval i moderna.
Començarem parlant de la vida i la mort, en aquest cas d’un personatge tant important com el Sant Pare.
El diumenge 6 d’agost de 1458 va morir Calixt III, Alfons de Borja, un dels il·lustres papes valencians. Malgrat que morí a Roma, la Diputació del General rebé la informació i ho anotà en els seus dietaris. La notícia anava acompanyada d’una representació prou clara: una calavera, sinistra en certa manera, coronada amb el barret característic dels pontífexs de l’època.
Pocs dies després era escollit un nou Sant Pare, el que seria Pius II, i l’escrivà decidí, en aquest cas, repetir un dibuix similar a l’anterior, però amb una figura entre simpàtica i celestial, quasi somrient, on deixava clar que el nou pontífex estava ple de vida.
Les morts no sempre eren tan amables com la del nostre Sant Pare; continuem el repàs parlant d’execucions. El dietari ens explica com un dimarts, deprés de dinar fonch levat lo cap de les spatles an Johan Sort, donzell domiciliat a Torroella de Montgrí. Segons recull el document, el nostre empordanès, que tenia més de setanta anys, fou decapitat després de dinar. L’escrivà, però, cregué necessari recrear les eines que s’havien utilitzat per separar-li el cap de les espatlles: una destral i, curiosament, un martell –no deixa de ser intrigant pensar per què devien fer servir la segona eina.
No tothom tenia la sort de morir decapitat, sense dolor, i el mateix dietari ens explica com un dissabte s’executaren a Barcelona dos homes, acusats de sodomia. El text va acompanyat d’unes flames i, de fet, l’escrivà recull com els pobres “sodomites” foren cremats. Curiosament abans de llançar-los a les flames els executors varen creure convenient ofegar-los en aigua, potser per estalviar-los patiment? És difícil de determinar.
Les dues imatges que acabem de veure ens mostren com la crueltat i la brutalitat estaven més que assumides, i es recollien de forma natural en els dietaris, que havien de recollir els esdeveniments més importants que havien tingut lloc cada dia. Però no tot era violència: també s’anotaven, i es dibuixaven, fets més agradables.
Continuem parlant de foc, però ara com un fenomen quasi sobrenatural. El text que segueix la imatge d’unes flames –no massa diferents de les anteriors–, ens explica com un dimecres a la nit se viu un gran senyal de foch en lo cel ten gros com un gran payller e llançà molta claredat. No podem determinar quin fenomen meteorològic va ocórrer aquell dia, però està clar que devia deixar garratibats els habitants de la Barcelona del segle XV, una gent que, no sabem per què, no estava acostumada a veure boles de foc de la mida d’un paller irrompent al cel nocturn.
Als dietaris, però, no només es recollien fets sobrenaturals, com podeu veure, un dijous de setembre el fet més rellevant que ocorregué foren lamps e trons. Altre cop l’escrivà no dubtà en dibuixar el que havia passat; uns llamps quasi conceptuals, que actualment consideraríem art abstracte, feien constància que aquell dia hi hagué una gran tempesta.
Per acabar, i perquè quedi plasmat la gran quantitat de coses curioses que passaven a la Catalunya del segle XV, us ensenyem aquesta imatge. Un dimarts es trobà mar endins una balena morta, i impressionà tant els mariners que aquests no s’atreviren a acostar-s’hi massa. L’escrivà, però, decidí representar també aquest animal, que probablement no havia vist, perquè si la representació fos fidel a la realitat a l’edat mitjana haurien existit balenes amb cap de gos i cos de peix, que passejarien per la nostra costa. Malgrat que no som biòlegs marins, suposem que no.
En aquest article heu pogut veure un breu recopilatori d’imatges que ens han semblat sorprenents, però que no deixen de ser valuoses perquè ens mostren com les persones que visqueren a l’edat mitjana representaven els fets més destacats de la seva vida quotidiana, vivències i experiències que no deixen de ser força estranyes vistes des de l’actualitat!
