Actualment, el 80% de jugadors de l’NBA són afroamericans. La majoria d’estrelles d’aquesta lliga, també ho són: LeBron James, DeMar DeRozan, John Wall, Dwayne Wade o Chris Paul tenen en les seves arrels la barreja entre orígens africans i americans. I, de fet, molts dels jugadors d’aquesta lliga han aprofitat el seu pes dins l’opinió pública per protestar contra la violència policial contra persones de raça negra que tanta polèmica aixeca als Estats Units. Però als seus inicis, l’NBA estava totalment formada per jugadors blancs. Ens endinsem en un viatge per entendre com es van anar incorporant jugadors afroamericans a aquesta lliga, els problemes de racisme de la societat i quines van ser les seves grans aportacions.
El primer nom a destacar és el de Don Barksdale. Va ser el primer jugador d’ascendència africana en jugar no a l’NBA, sinó a la BAA (Basketball Association of America), l’any 1948, amb els Oakland Bittners. També va ser el primer afroamericà en formar part de l’equip olímpic de bàsquet dels Estats Units. La BAA, com a lliga, va durar des de 1946 fins a 1949, any en què acabaria fusionant-se amb l’NBL (National Basketball League), donant pas així a l’NBA.
Així doncs, la primera data clau a l’NBA oficial va ser el 31 d’octubre de 1950. Aquell dia va debutar el primer jugador de raça negra a l’NBA. Va ser Earl Lloyd, que ha passat a la història per aquesta efemèride, a part de pel seu bon joc defensiu. Ara bé, aquest honor va venir afavorit pel calendari de l’NBA, ja que els també afroamericans Chuck Cooper (primer afroamericà draftejat) i Nat Clifton van debutar uns dies més tard. Dels tres, Lloyd és el més conegut, no només per ser el primer, encara que fos per pocs dies, sinó també per ser el primer a aconseguir ser campió de l’NBA, juntament amb Jim Tucker.
Des d’aquests inicis, ja es va veure que l’estil dels afroamericans era molt diferent del dels altres jugadors. Les seves condicions atlètiques eren superiors a la de la majora d’americans, i el seu joc, forjat als carrers, era alegre, vistós, dinàmic i despreocupat. El dels jugadors americans era més professional, seriós i acord amb les normes. Val a dir que la majoria del públic, per no dir tot, esperava que aquesta incorporació de jugadors afroamericans fos quelcom puntual. Per ells, era tan exòtic com ho pot ser per nosaltres veure jugadors asiàtics a equips de futbol de grans lligues europees. Hem d’entendre el context: 1950, un any on la segregació racial encara era present als Estats Units, i no només pels afroamericans. Encara existien fonts d’aigua per negres i per blancs. Fins a 1954, no es van declarar inconstitucionals la segregació racial a les escoles. Tot i que la Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, assenyalava que tota persona havia de tenir els mateixos drets i llibertats independentment de la seva raça, encara seguien vigents moltes lleis Jim Crow, que es regien pel lema ‘separats però iguals’. Uns anys abans, el 1942, 120.000 japonesos (i japonesos americans) van ser internats sota el mandat de Roosevelt. Per tant, és comprensible que, en aquells anys, l’introducció de jugadors afroamericans semblés un fet puntual. Tan per com era la lliga fins aleshores com pel context social.
Però res més lluny de la realitat. L’arribada de jugadors afroamericans a l’NBA en va animar a molts més, que veien com el seu somni es podia fer realitat. El somni no era només poder jugar a la lliga professional, sinó també competir amb homes blancs, reivindicar les seves qualitats, i canviar el seu estil de vida. Tinguem en compte que els homes negres que jugaven al carrer tenien un nivell adquisitiu i social molt baix. Aquesta oportunitat que es presentava davant d’ells, era un tren que no es podia deixar escapar. L’afició, tot i veure’ls com un punt exòtic, es mostrava receptiva al seu joc. Tot i això, la rebuda als nous jugadors era diferent segons l’estat en què juguessin: als indrets més racistes, s’escoltaven insults com ‘torna a Àfrica’. Lloyd va fer broma després del seu debut, dient que el Ku Klux Klan no havia organitzat cap atemptat contra ell després del partit a causa del fred clima de Rochester (Nova York), ciutat on va debutar amb els Capitols. De fet, ni tan sols la premsa en va fer un gran ressò, un fet que ja li anava bé.
De totes maneres, hem de destacar que ja hi havia arrels afroamericanes al bàsquet dels Estats Units. Hi havia un gran equip, que encara existeix, format per jugadors de raça negra: els mundialment coneguts Harlem Globetrotters. Els Globetrotters eren un equip creat l’any 1926, i que en un principi era seriós i pretenia donar sortia a l’elevat nombre de persones de raça negra que volien gaudir del bàsquet al novaiorquès barri de Harlem. Però les evidències van demostrar que no tenien rival, i es van dedicar a oferir un bàsquet basat en l’espectacle i no en la competició, i alhora van normalitzar una mica el fet de veure afroamericans jugant a aquest esport.
La majoria de persones que pensaven que els afroamericans eren un fet puntual, van acceptar amb naturalitat que Earl Lloyd fos acomiadat dels Washington Capitols després de jugar només 7 partits. Però un any després van ser els Syracuse Nationals (actuals Philadelphia 76ers) els qui es van interessar per ell i el van fitxar. L’any 1955 va realitzar la seva millor temporada, tant en estadístiques (més de 10 punts i gairebé 8 rebots per partit) com per guanyar el campionat.
Qui també va fer el salt a l’NBA va ser Don Barksdale, després de la seva brillant trajectòria a la BAA. L’any 1951 va fitxar pels Baltimore Bullets, equip on es va convertir en un dels puntals. Va ser el segon màxim anotador i el líder en rebots durant dues temporades, unes xifres que en el seu primer any van ajudar-lo a ser el primer afroamericà en jugar un All-Stars. Passades les dues temporades a Baltimore, va marxar als Boston Celtics, on hi estaria dos anys més abans de retirar-se.
En aquest moment, el grau d’obertura de l’NBA envers els jugadors afroamericans era cada cop més elevat. Havien demostrat que tenien molt a aportar més enllà de ser una experiència passatgera: el seu joc va ajudar a evolucionar l’NBA, alhora que els resultats posaven de manifest que podien convertir-se en jugadors fonamentals pels seus equips i, fins i tot, lluitar pel campionat. Però encara quedava molt perquè l’NBA es convertís en el que és ara: una lliga on la gran majoria de jugadors són afroamericans.
-
(Cornellà de Llobregat, 1991). Grau en Història a la UB (2013). Amant de cultures celtes i ibèriques.