Mirar al passat per qüestionar el futur de les criptomonedes

Imatge de portada: il·lustració de ©Núria Pagès cedida en ús per aquest article. 

Un breu repàs dels bitcoins

Els diners són un invent curiós. Ens permeten ordenar les mercaderies en una sola escala de preus i adquirir-les tot donant a canvi un símbol de valor equivalent. Aquests diners sovint els paguem en forma d’efectiu emès pel banc central, fet que no deixa rastre més enllà dels mateixos bitllets i monedes canviant de mans. No passa així quan paguem en dipòsits de la banca comercial, la majoria de pagaments que practiquem avui dia.

Quan paguem per transferència, targeta o Bizum, cada transacció s’anota al registre de la banca comercial o de serveis de pagament com Visa, i aquests registres estan sotmesos a la fiscalització dels Estats. Aquest nivell de control social per part de grans corporacions i governs és el que va portar ja als anys vuitanta a alguns tecnoanarquistes a investigar eines de pagament digital anònim lliures de control central. Una investigació que va portar a inicis de 2009 a crear el curiós i innovador sistema Bitcoin, el primer model  d’allò que s’anomenaria una criptomoneda.

Per tal que ens en fem una idea, Bitcoin bàsicament implica una base de dades de transaccions compartida i descentralitzada on operen usuaris anònims que van informant de transferències als anomenats «miners». Aquests miners o responsables de la base de dades situats arreu del món reben nous bitcoins a canvi de gestionar el registre de transaccions. Aquest registre s’anomena cadena de blocs o blockchain, i la coordinació entre els gestors descentralitzats no la practica cap autoritat, sinó les normes establertes en un algoritme protegit per criptografia.

Com a resultat d’aquesta mecànica, hom pot transferir aquestes fitxes virtuals anomenats bitcoins, que són creades en una quantitat limitada pel mateix algoritme. Els propietaris d’aquestes fitxes poden transferir-les de forma anònima i sense una autoritat central que pugui intervenir-hi. Així és el protocol de Bitcoin, tot i que a la pràctica sovint els usuaris intercanvien bitcoins a través d’empreses intermediàries que actuen com un banc comercial, capturant la identitat i gestionant la cartera d’aquests.

Al final ningú pot qüestionar que aquest sistema és innovador i permet l’experimentació de noves institucions socials. El que no està clar és la magnitud d’aquesta transformació tecnològica i si es tracta realment del futur dels diners tal com els seus defensors propugnen. Amb aquest article us convido a buscar tres punts febles de les criptomonedes a través de repassar alguns moments de la història econòmica.

La crisi especulativa de les tulipes dels Països Baixos del 1637

Si vivies a Amsterdam el 1636, segurament estaries pensant a comprar-te un bulb de tulipa. Coneixies gent que havia fet fortuna revenent tulipes, i et senties estúpid per no unir-te al moviment. Aquestes noves flors d’importació s’estaven venent a preus cada cop més desorbitats. Tenien colors únics i els comerciants els hi posaven noms espectaculars. Així, al bressol del capitalisme estava sorgint una de les primeres i més absurdes bombolles especulatives de la història, una bombolla que òbviament els contemporanis no van percebre com a tal.

Hom comprava bulbs amb l’única finalitat de revendre’ls més cars, i això feia que costés de trobar-ne i el preu augmentés, contribuint encara més a la demanda especulativa. Un cercle viciós sense fonament, una bombolla buida que al final va esclatar. Després que una sola flor arribés a valer l’equivalent a quinze anys de sou o una mansió, un dia de febrer de 1637 una gran venda es va quedar sense comprador i l’espiral es va trencar. Per molt que baixessin preus, els venedors no podien vendre, ja que fins llavors l’únic motiu per comprar-los havia estat precisament la pujada de preu.

Quan una bombolla especulativa esclata, la histèria alcista de preus es converteix en tot el contrari, i els últims en entrar en el joc s’arruïnen. Aquells als quals els explota la inversió a les mans són menys visibles que els que s’han enriquit, però són l’altra cara de la mateixa moneda. Per això una bombolla especulativa s’assembla a una estafa piramidal, perquè els que es lucren pel camí ho fan a costa dels nous que entren en el joc i ocupen el seu espai,  que en són els perdedors.

Des d’aquesta crisi de les tulipes a la crisi de les hipoteques subprimes de 2008, els inversors han passat quatre segles deixant-se endur per mentides i expectatives de benefici fàcil. La història del capitalisme és tant plena d’aquestes crisis com d’inversors oblidant-les. La pregunta, doncs, és si les criptomonedes són una nova bombolla especulativa o si són quelcom més. ¿Explotarà algun dia i la gent del futur ho estudiarà com un cas més d’estupidesa col·lectiva? ¿O bé poden oferir un valor sostenible?

Els primers bitcoins de 2009 no tenien cap valor, eren un projecte estèril sostingut per uns quants activistes amb ganes de crear una moneda alternativa. L’any 2010 un membre de la xarxa que volia demostrar que Bitcoin era útil es va gastar 10.000 bitcoins en comprar dues pizzes a domicili, i el 2012 aquestes “monedes” s’usaven per a poc més que per comprar drogues a internet. Com tantes altres institucions socials, era una mentida que calia ser creguda per molta gent abans de produir efectes reals i esdevenir, per tant, real.

Malgrat la travessia en el desert inicial, va acabar per iniciar-se una tímida escalada de preus. Amb aquest canvi de dinàmica en els preus, hom podia comprar bitcoins amb ànim de revendre-les en el futur, provocant al seu torn una pujada de preus. El que havia de ser una moneda antiautoritària va esdevenir simplement una inversió especulativa. Una inversió certament arriscada, perquè en cap moment era possible preveure el creixement que finalment ha tingut, arribant a valer un bitcoin més de 68.000 € el novembre de 2021, moment de major cotització.

Però el creixement del preu ha anat lligat també a la inestabilitat, destacant la darrera gran davallada entre finals 2021 i mitjans 2022. No és la primera i possiblement no serà la darrera, però en aquesta darrera crisi Bitcoin va perdre més de dos terços del seu preu en pocs mesos. El dubte és si és possible que aquest mercat acabi col·lapsant completament, perquè les criptomonedes, a diferència d’unes accions o unes tulipes, no serveixen per res. L’especulació és pura: no hi ha un nucli de valor i utilitat original. Algú podria respondre que un dòlar o un euro tampoc serveix per a res, que també és pur consens simbòlic. I per tal de respondre això, us convido a visitar un altre moment històric.

Les cartes oficials de Madagascar de 1901

El 1901 feia pocs anys que el general francès Gallieni havia acabat de sotmetre Madagascar a l’Imperi francès. La conquesta havia estat dura i cara, amb una resistència encomiable de la població indígena. Un cop pacificada amb sang i pólvora, ara calia que la nova colònia comencés a rendir econòmicament a l’Imperi, però Gallieni tenia un problema: Madagascar era una societat amb un model productiu molt arcaic i autosuficient, poc mercantil i poc monetaritzat. No hi havia gaires diners en circulació per recaptar ni mercaderies per comprar.

Així que Gallieni es va posar a imprimir unes cartes oficials, un vals que va anomenar francs de Madagascar. Seguidament, va decretar que els habitants de l’illa li haurien de pagar un tribut anual en aquells nous vals. Per tal d’aconseguir aquells nous bitllets i saldar aquell deute, la població va començar a vendre productes i serveis al governador, l’únic emissor d’aquelles cartes. Des de construir carreteres a cultivar productes per a l’exportació, van començar a treballar massivament per al mercat i, al mateix temps, per a l’Estat. I van començar a donar valor a aquells francs de Madagascar i a usar-los entre ells.

El cas de Madagascar ofereix un exemple paradigmàtic del que ha estat una constant històrica: poders públics impulsant economies de mercat i sistemes monetaris, en part per augmentar la seva capacitat d’extreure rendes tributàries. Això és el que ha portat a la teoria estatal del diner, o cartalisme, a apuntar que els diners són en realitat una criatura estatal, una “carta” oficial.

Des de l’antiga sumèria, quan la monarquia substituïa les 60 racions de civada per uns grams de plata com a equivalent de la unitat monetària shekel; al BOE, establint el pas la pesseta per l’euro amb la Llei 46/1998. Des del rei de Lídia^[1]Lídia, també anomenat Meònia, va ser un regne de l’Edat de ferro situat a l’oest de l’Àsia menor (actual Turquia), que va existir entre els segles XII aC i VI aC. Es considera … Continue reading inventant l’encunyació de monedes al 630 aC, fins arribar avui en dia en què un ciutadà europeu mitjà paga un 50% dels seus ingressos en impostos sense ni adonar-se’n. Uns impostos que han de pagar-se en la moneda de l’Estat i, per tant, forcen a la població a aconseguir aquesta moneda.

L’Estat decreta què és diner, garanteix la cobertura jurídica dels creditors en tal unitat monetària, cobra tributs en aquesta unitat i en molts moments històrics fins i tot castiga els comerciants que no accepten la seva moneda com a pagament. A més, una moneda que és d’ús obligatori és molt més desitjable voluntàriament, ja que hom sap que la podrà usar per comprar. Així doncs, l’Estat imposa amb mà de ferro un nucli de valor social a la seva moneda, i qualsevol altra moneda es troba amb una competició impossible per ocupar espai als mercats.

La teoria estatal del diner contrasta amb el mite segons el qual l’origen històric i la font de valor dels diners emanen de l’interès consensuat i descentralitzat dels comerciants. Aquest mite entén el monopoli estatal de l’emissió de moneda com una anomalia o un mal menor. I aquesta teoria convencional tendeix a alimentar el metal·lisme, és a dir: la idea que els diners de veritat eren les monedes d’or i plata o els bitllets que representaven dipòsits d’or o plata.

És aquesta concepció errònia el que dona ales a alguns criptofans per atacar el sistema monetari actual i defensar que l’euro o el dòlar qualsevol dia perdran tot valor, que s’apropa una hiperinflació i que les criptomonedes seran la salvació per atresorar patrimoni. El diner oficial es basa en la confiança, diuen, però a diferència dels bitcoins, els estats poden crear tants euros o dòlars com vulguin i, per tant, devaluar-ne tot el valor arruïnant la població.

Tanmateix, dècades després de la fi del sistema monetari basat en l’or (el patró or) els diners oficials continuen funcionant. La confiança social en les monedes no és pura imaginació compartida sinó que s’aguanta per la força dels Estats. Aquesta és la variable que alguns criptofans obliden. Diuen que l’escassetat i el cost de producció dona valor a les criptomonedes, i això és fals. El que dona valor a les criptomonedes és la percepció social que tenen utilitat i valor: però aquest miratge es pot trencar qualsevol dia per falta de suport estatal.

Alguns defensors de les criptomonedes són conscients d’això, i demanen precisament una regulació pública de Bitcoin, contradient la seva lògica originària. Celebren que el Salvador fos el primer país (i de moment l’únic) en fer aquesta criptomoneda de curs legal el setembre de 2021. Si els estats apadrinessin alguna de les grans criptomonedes, seria possible que aquesta esdevingués diner real? I si assolís un volum gran d’usuaris, podria estabilitzar el seu preu? Pot ser sí, potser podem imaginar Bitcoin com una espècie d’or digital que crea un nou patró or, així que cal explicar per què fa noranta anys es va acabar amb aquell sistema monetari.

El crac del 1929, Estats Units d’Amèrica

Els anys vint van ser un moment de creixement econòmic mundial amb els EUA com a centre. Havent superat la Gran Guerra, es va intentar reinstaurar el patró or. Aquest sistema monetari implicava que els bancs centrals estatals acumulaven reserves d’or i garantien la convertibilitat dels seus bitllets a una quantitat fixa d’aquest metall. Se suposava que això donava fonament al valor dels bitllets estatals i limitava la possibilitat dels governs d’imprimir bitllets, igual que els algoritmes limiten la creació de criptomonedes.

Però els “feliços 20” patien problemes, entre aquests una galopant especulació borsària que conduí al crac de 1929. Allà començà la Gran Depressió, que va disparar l’atur a nivells mai vistos i va enfonsar milions de persones arreu del món a la misèria en una espiral de recessió que no semblava tenir fi. Davant la crisi, les empreses acomiadaven treballadors i deixaven de gastar, i el mateix feien les llars que intentaven estalviar. Els venedors no trobaven compradors, així que els preus baixaven (deflació) i això encara estimulava més l’estalvi i la depressió econòmica. La ruïna s’escampava, i ho feia només a causa de les regles econòmiques que s’havia dotat la societat.

En aquell moment els governs van anar entenent que el patró or suposava un fre a les possibilitats del govern per actuar contra la recessió. Obligava a la Reserva federal, el banc central dels EUA, a mantenir els tipus d’interès elevats per evitar que la gent retirés els dipòsits dels bancs comercials i l’or de la Reserva federal. Però això enfonsà encara més a la població que patia deutes i dificultava a inversors i llars de fer compres a deute. El patró or també implicava que el govern només podia finançar despesa pública via impostos o endeutament, no via creació de diners.

L’abril de 1933 el nou president Roosevelt va fer un gir de timó en contra del seu programa electoral, contra l’ortodòxia econòmica i contra els seus assessors i va decidir acabar amb les limitacions del patró or, com estaven fent la resta de països. Va expropiar gran part de l’or de la població, va suspendre la convertibilitat dels bitllets a l’or i va reduir la paritat dòlar-or. Amb això va permetre a la Reserva federal imprimir molts més bitllets lliurement, que van possibilitar al govern compensar la manca de compres que practicava la població (demanda agregada) amb despesa pública. Això va contribuir a revertir l’espiral depressiva i deflacionista i fou un pas important per acabar amb la Gran Depressió.

Aquell moment històric va enterrar els dogmes del patró or, un sistema monetari que limitava la política econòmica en funció de quelcom tan arbitrari com la producció minera. Un sistema pel qual quan la població atresorava or per mantenir el seu patrimoni sense voler-ho enfonsava el conjunt de l’economia. Intentar recuperar un sistema semblant d’oferta monetària limitada sota noves formes digitals és buscar repetir l’error i negar als governs la possibilitat de lluitar contra les recessions econòmiques que pateix el capitalisme.

Un futur incert

El que havia de ser una tecnologia per proveir monedes i institucions socials antiautoritàries ha acabat sent un actiu especulatiu altament volàtil amb trets de bombolla. Un món d’enriquiment fàcil per alguns i de qüestionable utilitat social que ha creat més de 10.000 “monedes” blockcain diferents. Tanmateix, intentar crear una moneda no estatal és una contradicció, i intentar que tingui una oferta monetària limitada és un error que vam superar fa noranta anys. Els diners són polítics, i com a tals no es poden encadenar a un algoritme.

Per saber-ne més

GOLDSTEIN, Jacob. Money. The true story of a made-up thing. Nova York, Hachette Books, 2020.

GRAEBER, David. Debt: The First 5,000 Years. Nova York, Melville House, 2011.

MCLEAY, Michael; RADIA, Amar i THOMAS, Ryland. «Money in the modern economy: an introduction. Bank’s Monetary Analysis Directorate», Bank of England, 2014, Quarterly Bulletin 2014 Q1. Disponible a: (Accedit a juny 2022).

MOROZOV, Evgeny. «Yanis Varoufakis: “Cuando el Bitcoin se integra en un sistema oligárquico e inhumano de explotación este orden se convierte en feudal”», El Salto, 2022. Disponible a: (Accedit a juny 2022).

RANDALL WRAY, L. Understanding Modern Money. The key to full employment and price stability. Edward Elgar Publishing Inc, 1998.