«Per relevar aquestes mortaldats qui·s meten en la dita ciutat». Epidèmies i crisis de mortalitat a Manresa durant el segle XIV

Imatge de portada: “El triomf de la mort” de Pieter Bruegel «el Vell» (c. 1562-1563). Font: Wikimedia Commons. Public Domain.

L’estudi i la producció historiogràfica dedicada a les epidèmies i les crisis de mortalitat durant la baixa edat mitjana que afectaren Catalunya, així com als altres territoris que conformaven la Corona d’Aragó, ha adquirit una volada significativa en el decurs dels darrers anys. El present article s’ha volgut centrar en els diversos cicles epidèmics i crisis de mortalitat que assolaren la ciutat de Manresa en el decurs del segle XIV, l’observatori històric al qual durant els darrers anys he dedicat les meves recerques. Aquests episodis i cicles, fonamentalment s’han pogut analitzar, resseguir, calibrar i observar a través de la combinació de les informacions i dades que ofereixen dues tipologies documentals ben distintes: les de caràcter municipal (fonamentalment les actes conciliars compilades en els llibres del consell municipal de la ciutat) i les de caràcter notarial (bàsicament la documentació testamentària produïda entre els anys 1352 i 1399, donat que abans de 1352 no disposem de llibres o registres de testaments amb una homogeneïtat i continuïtat lògica i coherent).

Abans, però, de centrar-nos pròpiament en tot aquest seguit d’episodis epidèmics i crisis de mortalitat que inevitablement formaren part de la vida quotidiana política i social de la capital del Bages convindria explicar i introduir breument el context demogràfic, econòmic, polític, fiscal i monumental que caracteritzava aleshores Manresa abans de l’arribada de la primera de les grans epidèmies a mitjan segle XIV, la qual, per altra banda, fou la més devastadora: la Pesta Negra (1348-1352).

L’emergència d’una capitalitat urbana a la Catalunya central: Manresa durant la primera meitat del segle XIV

Durant els segles baixmedievals, Manresa era un nucli urbà de dimensions mitjanes, capital del que aleshores era i es coneixia com la vegueria de Bages, el territori regit i administrat pel veguer, i també comptava amb la seva batllia pròpia, administrada i controlada pel batlle, ambdós representants i funcionaris de la monarquia en aquells territoris i ciutats que formaven part del patrimoni dels monarques catalans i que eren de condició reial. A mitjan segle XIV, Manresa era una ciutat emmurallada amb diferents circuits que anaren sorgint al llarg dels segles precedents a mesura que la ciutat anà creixent i s’anà expandint urbanísticament entre els segles XII i XIV. Durant la catorzena centúria, la ciutat creixerà encara més vers el sector de ponent, fora del segon recinte emmurallat, la qual cosa provocarà que a partir de la dècada dels anys seixanta la gent que vivia fora fos tant o més nombrosa que la que habitava dins del recinte urbà, un fet que portaria a les autoritats a construir el tercer circuit de muralles per tal de protegir aquesta població en el marc de la guerra contra Castella, també coneguda com la Guerra dels dos Peres (1356-1375).

Gràcies a aquest desenvolupament demogràfic, l’economia manresana s’intensificà, es començà a especialitzar en diferents sectors i adquirí un protagonisme notable a nivell comercial amb el comerç i l’intercanvi de tota mena de productes i béns a partir de la segona meitat del segle XIII Aquest desenvolupament econòmic portà a la ciutat a convertir-se en un mercat especialitzat en la producció i comerç de vi i verema, oli, plantes tenyidores i colorants com el safrà, la grana^[1]La grana era una excrescència de certes plantes que, espremuda, dona un colorant vermell molt apreciat en tintoreria (DCVB). o la roja,^[2]La roja era una planta rubiàcia del gènere Rubia, de la qual hi havia fonamentalment dues espècies: la Rubia peregrina […] i la Rubia tinctorum […]. L’arrel d’aquesta segona … Continue reading i, molt especialment, en productes tèxtils i béns manufacturats. D’aquesta manera, doncs, durant la primera meitat del segle XIV es testimonia una intensa activitat industrial i manufacturera al costat d’un desenvolupament comercial notable que possibilitaran a la capital del Bages erigir-se en una de les ciutats-mercat més importants i destacades de la Catalunya central al costat d’altres com Vic i participar activament, i integrar-se de ple, en les xarxes comercials a escala regional i supraregional més destacades del territori català, dels altres territoris de la Corona i de l’Occident europeu.

A tot això, cal sumar el paper clau que tingué la monarquia per l’economia urbana a través de la concessió de privilegis que protegien i potenciaven encara més la producció i el comerç de productes com el vi, i a la concessió de privilegis destacats com els drets de celebració de fires anuals. Dos exemples destacats d’aquesta política règia foren les concessions de la fira de l’Ascensió per part del rei Pere el Gran l’any 1284 i la de la tornafira de Sant Andreu per part del rei Jaume II l’any 1311.

Al costat d’aquest creixement demogràfic i desenvolupament econòmic que experimentarà la ciutat entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del XIV, es produirà un fenomen de consolidació política, institucional i fiscal. A finals del mes de desembre de 1296 es documenta per primera vegada el sistema de govern municipal, el qual inicialment estarà format per quatre persones anomenades consellers, que seran els líders i governants efectius, dotze persones anomenades jurats, que s’encarregaran d’assessorar i aconsellar als consellers i, finalment, una persona la qual era anomenada en la documentació sapientem o savi en dret, un advocat conciliar que assessorarà ambdós cossos governatius en matèria legal i de dret comú. L’any 1311 el rei Jaume II confirmà, que no concedí, el títol de ciutat a Manresa, la qual cosa significà un reconeixement per part de la monarquia catalana de la supremacia econòmica i política de la ciutat al territori en tant que centre de poder destacat de la Catalunya central. Aquest govern municipal serà confirmat, concedit i reconegut pel mateix monarca via privilegi reial l’any 1315, i al llarg de tot el segle XIV experimentarà diverses reformes internes per part dels monarques successius (l’any 1393 es promulga i concedeix la reforma definitiva pel rei Joan I, la qual contemplava la creació d’un consell de cent jurats semblant al que hi havia en aquells moments a Barcelona).

La ciutat també es consolidarà a nivell institucional al llarg d’aquest període, essent l’escrivania municipal com la institució més destacada de la Manresa d’aquests segles, una institució que permetia produir, registrar i catalogar tota la documentació generada per la ciutat i els seus habitants, la qual era compilada diàriament pels nombrosos notaris públics que treballaven i depenien d’aquesta escrivania de destret. Pel que fa al sistema i la infraestructura fiscal de caràcter municipal, la documentació ha permès testimoniar que nasqué l’any 1328 en un context de dificultats financeres per les quals travessava la ciutat. Gràcies a les concessions que atorgà la monarquia, la ciutat veié el naixement d’un nou sistema de recaptació a través de la creació d’impostos o imposicions, unes taxes que inicialment gravaven la compravenda de set tipologies de productes i béns, sobre catorze durant l’any següent (1329) i trenta-cinc entre els anys 1338-1339.

Però no solament la ciutat experimentà un creixement i desenvolupament demogràfic i econòmic o es consolidà políticament i fiscalment, sinó que al llarg de la primera meitat del segle XIV es dugueren a terme les construccions monumentals civils i religioses més importants de tota la seva història. El 1313 Jaume II atorgà un privilegi per tal de construir, sota la direcció del prestigiós mestre d’obres Berenguer de Montagut, un nou pont de pedra que més endavant s’anomenaria el “Pont nou”, el qual permetria millorar, d’ara endavant, les comunicacions amb els territoris de la Segarra, l’Urgell i la ciutat de Lleida. A partir de la dècada dels anys vint es començaren a aixecar, per tota la ciutat, nous temples i esglésies emmarcades dins dels nous corrents artístics del gòtic. En aquest sentit, s’iniciava la construcció del convent de predicadors de l’orde dels frares dominics, anomenat de Sant Pere Màrtir (1321). Un any després, s’emprendria la construcció del convent dels carmelites descalços o de l’orde del Carme, mentre que paral·lelament s’anava aixecant i bastint el convent de les monges clarisses o de Santa Clara. L’any 1328 es decidí remodelar, ampliar i construir, també sota la direcció de Berenguer de Montagut, la gran joia arquitectònica que ha caracteritzat Manresa al llarg de tota la seva història, la col·legiata basílica de la Seu, sota l’advocació de santa Maria. Finalment, la darrera construcció monumental que s’endegà a la ciutat fou la que que es decidí emprendre l’any 1339 a fi de buscar una solució factible als efectes adversos que provocaven les contínues sequeres: la Séquia, un canal d’irrigació de 26,7 quilòmetres de llarg que permeté als manresans portar aigua del riu Llobregat a l’altura del castell i poble de Balsareny fins a Manresa per tal de poder regar els camps i horts circumdants.

L’arribada de la Pesta Negra (1348-1352)

Abans de l’arribada de la Pesta Negra (1348-1352), sabem, gràcies a les dades i informacions que ofereixen les fonts de caràcter fiscal que s’han conservat, que durant la primera meitat del segle XIV a Manresa hi vivien unes 2.000 famílies, la qual cosa es tradueix en una població que oscil·lava al voltant de les 5.000 i 7.000 persones, segons el coeficient demogràfic que volguéssim aplicar. Pel que fa a l’epidèmia, les causes de la seva arribada i recorregut al continent europeu i Catalunya són sobradament conegudes, i per tant no incidirem en aquests aspectes. Tanmateix, no disposem de dades documentals directes i fidedignes que ens permetin conèixer l’impacte real d’aquest episodi sobre Manresa i la seva població, donat que no s’ha pogut calibrar mai a través de la documentació municipal com tampoc a partir de la notarial, i tot el que disposem són referències i indicadors indirectes que ens han permès fer algunes aproximacions respecte als seus terribles efectes. Així, tampoc s’ha pogut intentar calibrar l’impacte d’aquesta crisi a través de la quantificació de testaments produïts ja que, com s’ha dit anteriorment, la producció testamentària comença de manera lògica, ordenada i ininterrompuda a partir de 1352, quan finalitza el cicle epidèmic. 

Podem assumir, d’altra banda, que la Pesta Negra arribà a Manresa entre finals de maig i principis de juny de 1348 a causa del fet que la documentació emanada pel consell municipal de la ciutat, especialment la registrada en les actes conciliars, s’interrompen de cop durant aquests mesos i no es reprenen amb una certa normalitat i continuïtat fins a l’abril de 1351, i el mateix s’ha pogut comprovar per altres sèries documentals conservades a l’arxiu municipal de la ciutat (AHCM). Alguns dels efectes que provocà l’arribada de l’epidèmia en el pla constructiu van ser, entre d’altres, l’aturada quasi immediata de les obres de construcció de la Seu i la Séquia, una aturada que responia, de ben segur, a la manca de mà d’obra disponible atesa la gran quantitat de membres pertanyents als estaments populars que devien morir en els primers mesos del cicle. En el pla econòmic, sabem que el despoblament urbà a causa de les morts col·lectives provocaren que la ciutat tingués grans dificultats per a poder pagar quèsties reials^[3]Tribut que normalment era fixat en diners i que les ciutats de condició reial havien de pagar anualment al monarca. Fou una de les principals vies de finançament que la monarquia obtenia de les … Continue reading als monarques. En aquest sentit, el rei Pere III atorgà l’any 1354 un privilegi a partir del qual reduïa el pagament de la quèstia de 12.000 a 7.000 sous que Manresa com a ciutat reial havia de fer a causa del fet que, tal com resava el monarca en el proemi del mateix document, la ciutat es trobava molt desolada i la seva població havia disminuït sobre manera a causa de les mortaldats passades que per judici diví havien vingut a tot l’univers: “(…) cum propter mortalitatem preteritam que divino judicio per universo orbem invaluit, dicta civitatis sic remanserit desolata et habitatores eiusdem numero et facultatibus sit depressi (…)”. Finalment, sabem que aquesta primera crisi de mortalitat marcà de forma indefectible la mentalitat col·lectiva dels habitants que tingueren la sort de sobreviure al seu embat, i segons les informacions que proporcionen altres fonts municipals manresanes, a la ciutat es recordà i batejà l’any 1348 com “el temps de les morts”. La Pesta Negra provocà una gran disminució de la població de Manresa, una disminució que amb tota probabilitat suposà una mica menys de la meitat d’aquells 2.000 focs que tenia durant la primera meitat del segle XIV. En aquest sentit, les dades fiscals posteriors permeten corroborar aquesta afirmació, ja que segons un requeriment presentat al consell municipal amb motiu d’una proferta que s’havia de pagar per la guerra contra Castella sabem que l’any 1363 la població manresana havia disminuït dràsticament fins a 1.031 focs (entre 2.500 i 3.600 habitants aproximadament).

Després de la Pesta Negra, el buidatge i l’anàlisi de la producció testamentària compilada durant la segona meitat del segle XIV (sobre un total de 1.471 testaments de persones que s’han pogut identificar procedents de dotze llibres de testaments o “Liber testamentorum”) ens ha permès detectar vuit nous episodis que s’han pogut contrastar amb aquelles dades i informacions procedents del buidatge i anàlisi de la documentació municipal.

La “mortaldat dels infants” (1361-1362)

L’episodi pestífer dels anys 1361-1362, conegut per la historiografia local com la “mortaldat dels infants” fou un cicle epidèmic que afectà especialment a la població infantil de Catalunya, tot i que s’ha pogut comprovar que pel cas de Manresa també afectà en gran nombre als membres dels estaments populars, més concretament els de les classes menestrals. Actualment, les úniques dades de què disposem i que fan referència als efectes d’aquest episodi sobre la ciutat i la seva població procedeixen d’un document datat del 9 de maig de 1363. Durant aquest dia, les autoritats públiques dugueren a terme una política d’exempcions fiscals amb l’objectiu d’atraure nous pobladors per tal de venir a viure a Manresa i practicar les “arts mecàniques”, prometent exempcions del pagament de fogatges, quèsties reials i quèsties veïnals durant un període de deu anys. No obstant això, aquesta política endegada no suposà l’exempció del pagament de les imposicions municipals, ja que la ciutat necessitava liquiditat per fer front a les nombroses despeses que generava aleshores el municipi (durant aquests anys s’estava duent a terme el tercer circuit emmurallat, la qual cosa suposava despeses quantioses per l’erari públic).

La “mortaldat dels mitjans” (1371)

Aproximadament deu anys després, la producció testamentària i la documentació municipal permeten testimoniar un nou episodi de pesta a Manresa durant l’any 1371, un brot que fou conegut com la “mortaldat dels mitjans”. Fins a l’actualitat, l’única dada documental de què disposàvem i ens permetia identificar aquesta crisi datava del 10 de novembre d’aquest mateix any, i feia referència a un pagament de set sous fet pel clavari de la ciutat a un manyà anomenat Pere de Puig per la compra de claus que havia utilitzat per tal de fer els sarcòfags dels albats que havien mort durant aquest brot. Tanmateix, hem localitzat un nou document del 10 de juny que revela que els efectes d’aquesta pesta ja eren ben presents uns mesos abans. Durant aquest dia, els consellers organitzaren una processó per tal d’implorar a Déu i a la verge Maria la seva ajuda i benvolença per lluitar i acabar amb les pestilències mortíferes de glànola: “pestilencias ortíferes glandularum”. Aquesta processó començaria al monestir dels dominics, seguiria fins al monestir dels carmelites, després fins al monestir de Santa Clara i, finalment, acabaria a la Seu on es realitzaria missa major. A banda d’aquesta processó, s’ordenà a les persones majors de set anys fer dejunis, s’obligà a que totes les despeses que s’efectuessin a la ciutat fossin destinades al servei de Déu, es prohibí a la població de dins i de fora de la ciutat obrir els albergs, botigues i obradors per treballar, es prohibí als moliners moldre gra als seus molins i als forners fer pa als forns públics amb penes i multes de vint sous i, finalment, s’ordenà que es fessin els ciris que s’acostumaven a fer i fossin ricament ornamentats per a la dita processó.

La gran fam dels anys 1374-1376

Tres anys més tard, la producció testamentària ens permet documentar una nova crisi de mortalitat, aquesta vegada clarament relacionada amb una greu carestia i fam que es produí entre els anys 1374 i 1376 la qual, a grans trets, afectà el Llenguadoc, la Provença, Sardenya, el nord i el sud de la península italiana, Navarra, Aquitània i els territoris de la Corona d’Aragó. Fonamentalment, aquesta carestia i fam fou provocada per dues males collites de cereals consecutives, la de 1374 i la de 1375, i els seus efectes foren tan devastadors que fins i tot a Mallorca s’arribà a denominar l’any 1375 com “l’any de la fam”.

Pel cas de Manresa trobem, a través de la documentació municipal, una implementació de diferents mesures destinades a lluitar contra els efectes adversos que aquesta fam tingué sobre la població. D’entre aquestes cal citar les reiterades prohibicions de treta de blat, el racionament dels graners municipals, l’organització de la importació, el recurs a la diplomàcia vers altres ciutats i nuclis a fi de comprar i portar blat o altres cereals cap a la ciutat, manifestar el gra per tal de controlar les existències i lluitar contra l’acaparament i l’especulació amb els preus final de venda, un control i intervenció municipal rígida sobre els preus dels cereals i el pa, diferents polítiques per tal de comprar blat a on fos i al preu que fos possible, polítiques per atraure i fomentar l’arribada del gra a través de mercaders i traginers, control i intervenció dels arrendaments dels forns públics, etc. Amb la implementació d’aquestes mesures i la ràpida intervenció de les autoritats, sembla que el govern manresà pogué fer front i gestionar la crisi de 1375 millor que la de 1374 La fam arribà al seu final amb l’arribada de les noves collites de 1376, però pel que fa als preus dels cereals a Manresa, aquests no assoliren la plena normalitat fins a la primavera de 1377.

L’episodi de 1377

Durant l’any 1377 documentem un altre episodi de pesta que sembla que es començà a manifestar a partir del mes de setembre d’aquell mateix any. Les fonts documentals de caràcter municipal la descriuen com una “pestilència de febre” i provocà la subrogació de consellers, jurats i altres càrrecs públics de la ciutat a partir del 19 de setembre. Justament durant aquell dia el consell estipulà i acordà un quòrum mínim de consellers i jurats per tal que es poguessin reunir i tirar endavant els afers i qüestions del govern de Manresa, ja que, tal com diuen les fonts estudiades, 15 dels 25 jurats dels quals formaven aleshores l’anomenat Consell Especial del govern estaven malalts de pestilència, provocant que el govern es reduís pràcticament a la meitat dels seus membres.

L’episodi de 1384

Durant l’any 1384 testimoniem un nou brot de pesta que sembla que es manifestà a partir del mes d’abril degut al fet que durant el dia 19 (que s’esqueia en dimarts) d’aquell mateix mes i any les autoritats ordenaren fer processons pel dijous, divendres, dissabte i diumenge següents. Les processons s’organitzarien d’aquesta manera: el dijous s’aniria fins al monestir dels dominics, el divendres fins al monestir dels carmelites, el dissabte fins al monestir de les clarisses i el diumenge fins a la Seu. 

Aquesta processó s’organitzà a fi d’obtenir la gràcia de Déu sobre les “pestilències mortals” que hi havia a Manresa en aquells moments i també demanar ajuda al Totpoderós per tal que ajudés als manresans en els seus propis afers i al rei a posar en bon estament la terra i el territori català. S’ordenà que durant aquestes processons ningú obrís les seves botigues, tallers ni obradors, que ningú comprés menjar excepte els moliners, forners i carnissers, i, finalment, s’estipulà que es realitzessin dejunis i obres de caritat que poguessin plaure a Déu.

La gran plaga de 1388

Quatre anys més tard de l’episodi de 1384 documentem un nou brot pestilencial que es començà a manifestar durant el mes de juny de 1388. Durant el dia 30 de juny fou ordenat, “a honor i glòria de Déu omnipotent, de la gloriosa verge Maria i de tota la cúria celestial” que el divendres següent es realitzés festa i dejuni “devotíssim” per tota la ciutat i parròquia. Fou ordenat que ningú treballés ni fes obra temporal, sinó obres espirituals, com per exemple anar als temples de Déu o seguir la processó que s’organitzaria pels clergues de Manresa. La documentació municipal qualifica aquesta crisi com una epidèmia de “morbo”,^[9]Malaltia infecciosa, i especialment la contagiosa o epidèmica (DCVB). que era una manera de definir una malaltia extremadament contagiosa com ho fou la pesta durant els segles XIV i XV. El consell imposà també penes i multes de 10 sous per a tot aquell que gosés desobeir el que s’acabava d’ordenar i estipular.

L’episodi dels anys 1391-1392

Durant aquests dos anys documentem un altre màxim reflectit en la producció testamentària, un màxim que, avui dia, encara no hem pogut donar-li una explicació o interpretació del tot plausible. Podria aquest pic estar relacionat amb un episodi de pesta documentat durant el 1391 a Barcelona? La documentació municipal és silenciosa al respecte i la manca de dades no ens permeten afirmar que aquesta epidèmia estigués present també a les comarques i ciutats de l’interior de Catalunya com ho eren el Bages i Manresa. Podria aquest pic estar relacionat amb la violència exercida contra els jueus en algunes de les aljames i calls de Catalunya durant el pogrom de 1391? De nou, la documentació no permet saber si hi hagué episodis de violència desfermada contra els jueus manresans, i a causa d’aquest fet la historiografia local ha afirmat durant anys que els jueus de Manresa no foren mai atacats per la població cristiana de la ciutat, sinó que s’anaren convertint de mica en mica a fi de no patir el mateix destí que patiren per exemple els jueus de Barcelona o els d’altres aljames. 

La hipòtesi per la qual actualment ens inclinem és que la pesta del 1391 detectada a Barcelona arribà a Manresa durant els mesos estivals de 1392 a causa del fet que el pic de testaments es produeix durant el mes d’agost d’aquell mateix any, en un cicle anual similar als que normalment caracteritzaven els brots epidèmics provocats per la pesta bubònica, ja que quasi sempre observarem alces en els registres de morts o contagiats durant anys epidèmics entre els mesos primaverals i estivals a causa del fet que la puça (Xenopsylla Cheopis) de la rata negra (Rattus rattus) necessitava una humitat relativa i temperatures ambientals d’entre 18 i 20 graus per activar-se, picar i transmetre el bací o bactèria de la pesta (Yersinia pestis) entre els seus hostes.

L’episodi de 1397

Aquesta crisi de mortalitat és el darrer episodi documentat a Manresa durant el segle XIV i està relacionada amb un nou brot de pesta que afectà la ciutat i la població. El 29 de juliol d’aquell mateix any els consellers decidiren enviar a Bernat Amargós en nom de la ciutat al rei Martí I per tal d’informar el monarca sobre la situació per la qual estava travessant Manresa i suplicar-li que revoqués l’ordre d’enviar l’exèrcit ciutadà o municipal a lluitar contra el comte i el comtat de Castellbó, que en aquells moments es trobaven enfrontats. Les raons que el síndic al·ludí al rei eren prou clares:

• La ciutat estava molt despoblada a causa de les grans mortaldats i epidèmies de pesta que per “disposició divina” havien arribat a Manresa i havien causat “in magno numero” la mort dels seus habitants i ciutadans, mentre que molts d’ells es trobaven malalts i contagiats.
• Moltes altres persones es trobaven impossibilitades i discapacitades per culpa de la malaltia.
• I moltes altres havien decidit emigrar amb les seves famílies i béns cap a altres terres, llocs o nuclis suposadament més segurs i amb càrregues fiscals menys asfixiants que les que hi havia aleshores a la ciutat.

Així doncs, probablement aquest episodi arribà durant el mes de maig, ja que el màxim observat en la producció testamentària mensual durant el 1397 es produeix justament en aquest mes, mentre que la mesura adoptada pel consell es produeix dos mesos després, quan amb tota probabilitat ja eren plenament conscients dels estralls que s’havien produït a la ciutat arran d’aquest brot.

Unes consideracions finals

Al llarg del segle XIV Manresa visqué i patí nou crisis de mortalitat de diversa natura que han sigut identificats a través de la combinació de fonts municipals (especialment actes conciliars) i fonts notarials (com la producció anual de testaments). D’aquestes nou, set crisis es troben estretament relacionades amb episodis epidèmics de pesta (1348-1352, 1361-1362, 1371, 1377, 1384, 1388 i 1397), un es troba relacionat amb una gran fam i carestia (1374-1376) i, finalment, un darrer probablement també relacionat amb un altre episodi de pesta, però que encara no s’ha pogut identificar del tot bé (1391-1392).

Cal indicar, que la manca de registres funeraris com podrien ser els llibres d’òbits o de sepultures pel cas de Manresa (els quals foren destruïts durant la Guerra Civil Espanyola) han obligat a utilitzar la producció testamentària com una tipologia documental absolutament viable que, tot i que no és possible utilitzar-la amb finalitats de càlculs demogràfics o de mortalitat, sí que és cert que esdevenen de gran utilitat i ens permeten obrir diverses línies de recerca.

Pel que fa a Manresa, la ciutat entraria al segle XV amb una greu crisi demogràfica, amb 2.000 famílies registrades abans de l’arribada de la Pesta Negra el 1348 a 602 segons el Manifest redactat entre els anys 1408 i 1411. Durant el segle XV la ciutat es veurà afectada per noves crisis de mortalitat relacionades amb cicles i episodis de pesta (1401-1404, 1410, 1413, 1422, 1441, 1448, 1457, 1465, 1476, 1491 i 1495) i amb caresties cerealistes importants i destacades (1402, 1406, 1413, 1420, 1428, 1440-1445, 1456 i 1459, entre d’altres) que continuaran delmant la seva població, una població que no es començarà a recuperar fins a mitjan segle XVI.

Per saber-ne més

Sarret i Arbós, Joaquim. Història de Manresa, Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Vol. I. Manresa: Impremta i enquadernacions de Sant Josep, Sobrerroca, 25-27, Caixa d’Estalvis de Manresa, 1923.

Fynn-Paul, Jeff. Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana (1250-1500). Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2017.

Torras i Serra, Marc. “La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa”, dins de (Varis autors), La crisi de l’Edat Mitjana a la Catalunya Central. Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 9. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1994.

Maltas i Montoro, Joan. “Caresties, fams i crisis de mortalitat a Catalunya: 1283-1351. Anàlisi d’indicadors i reconstrucció dels cicles econòmics i demogràfics”, vols. I-II, [Tesi doctoral]. Lleida: Universitat de Lleida, 2019. Recuperat de: http://hdl.handle.net/10803/667511 [20/01/23].

Puigferrat i Oliva, Carles. “Pesta i crisis de mortalitat a la ciutat de Vic entre el 1348 i el 1500” a Ausa, Publicació del Patronat d’Estudis Osonencs, 2021, núm. 187-188, pàgs. 39-73.

Günzberg Moll, Jordi. “Crisis de mortalidad en la Barcelona del siglo XIV”a Revista de Demografía Histórica-Journal of Iberoamerican Population Studies, 1989, vol. 7, núm. 2, pàgs. 9-36.