Els Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’oblidada ocupació francesa d’Espanya (1823-1828)

Imatge de portada: Quadre realitzat per Hippolyte Lecomte (1828) representant l’Episode de la guerre d’Espagne en 1823, prise des retranchements de Sainte-Marguerite devant la Corogne, le 5 juillet 1823, exposat al Palau de Versalles. Font: Wikimedia commons.

Entre 1823 i 1828, durant gairebé sis anys, Espanya tingué establerta dins les seves fronteres una força militar estrangera, un exèrcit de signe polític inconcret què, movent-se entre l’ocupació i la presència aliada, va influir en gran manera en la política del rei restaurat, Ferran VII. De nacionalitat francesa, l’origen d’aquest exèrcit es trobava en el Congrés de Verona (1822), darrere de les reunions amb les quals la Santa Aliança tractà d’establir i perpetuar un sistema polític ancorat en monarquies i -suposats- sobirans legítims a l’Europa de la post-Revolució Francesa (1789). Iniciat amb el Congrés de Viena (1815), l’intervencionisme monàrquic europeu comptava amb l’experiència adquirida en la gestió de moviments revolucionaris a l’interior dels territoris aliats, així com en la supressió de les revolucions de territoris estrangers com Nàpols (1820) i el Piemont (1821). En definitiva, després de gairebé una dècada d’encapçalar la lluita contra els postulats de la Revolució, l’Aliança comptava amb amplis coneixements i mecanismes per a controlar el germen revolucionari. En especial, havia entès la necessitat d’establir límits a la repressió contrarevolucionària, és a dir, de fer concessions legislatives, jurídiques i econòmiques als revolucionaris. Europa i el món havien canviat, l’Antic Règim era inviable i les monarquies s’havien d’adaptar si volien sobreviure. En aquest context, davant de l’amenaça que representava la Guerra de la Regència d’Urgell (1822-1823), la qual podia revifar el moviment revolucionari o donar lloc a l’emergència d’un sistema monàrquic absolutista i repressiu liderat per la Inquisició, la Santa Aliança va decidir proposar una ‘tercera via’ representada pel comboi conegut com a “Cent Mil Fills de Sant Lluís”.

Si bé ens trobem en ple bicentenari de l’efemèride, des de mitjan segle XIX l’atenció historiogràfica respecte d’aquest fenomen ha restat escassa i majoritàriament determinada per tòpics heretats d’interpretacions políticament esbiaixades. En conseqüència, tal com també ha estat generalment interpretada la primera restauració de Ferran VII, el procés que li retornà el poder perdut rere la jura de la Constitució el 20 de març de 1820, ha estat considerat responsable d’un parèntesi polític que endarrerí l’adveniment del règim liberal fins a 1834. Per sort, aquesta concepció teleològica de la història es troba en declivi i, progressivament, apareixen estudis en els quals es fa valdre i es concedeix raó política, més enllà del simple -i irrealitzable- retrocés, a la ingerència monàrquica europea en l’esdevenir polític espanyol. Des de diferents perspectives, en les darreres dues dècades, la relectura d’aquest fenomen l’ha identificat com un període rellevant en el procés de reforma de l’Estat i l’administració, així com en l’esdevenir de la Hisenda i la gestió del deute públic. En síntesi i, a l’espera de necessaris estudis monogràfics, s’ha destacat el paper que la Dècada Ominosa (1823-1834), condicionada per la presència francesa fins a 1828, tingué en la transició entre l’Antic Règim i l’Estat liberal.

L’objectiu d’aquest breu text rau a exposar, en línies generals, els elements més destacats de la força militar que determinà la configuració d’aquesta primera etapa de la segona restauració ferranista. En aquesta línia, a partir d’una aproximació a l’origen, la confecció i les formes en les quals es produí l’entrada i l’establiment dels Cent Mil Fills de Sant Lluís en territori espanyol, es tractarà de mostrar la relació que s’establí entre ocupants i ocupats. Finalment, es durà a terme un breu balanç respecte de l’impacte de la presència francesa en l’esdevenir de l’Espanya contemporània. 

Un exèrcit per un rei en hores baixes

El 30 de desembre de 1822 es reuniren Carlo Andrea Pozzo di Borgo, diplomàtic rus a França, amb Jean-Baptiste de Villèle, president del Consell de Ministres francès, per a tractar la situació espanyola i temptejar la possibilitat d’una intervenció francesa. Reticent, però conscient de la necessitat d’actuar, Villèle afirmava la necessitat d’acabar amb una revolució, l’espanyola, que amenaçava la seguretat de França, mentre reconeixia que Lluís XVIII no es trobava preparat per entrar en guerra. El 7 d’abril de 1823, tres mesos i escaig després de l’esmentada entrevista, prop de 90.000 soldats equipats amb 30 milions de racions de pa, 50 milions d’arròs, 20 milions de sal i 12 d’aiguardent, travessaven la frontera hispanofrancesa en direcció Madrid. La preparació havia estat ràpida i, sumat a les forces reialistes espanyoles que lliuraven la guerra des d’abril de 1822 -els càlculs apunten a un contingent d’entre 12.500 i 35.000 homes-, la superioritat numèrica del contingent reialista es presentava insuperable pels 50.000 soldats constitucionalistes.

Un dia abans, el 6 d’abril de 1823, s’inicià una campanya paral·lela i de rellevància similar per a l’esdevenir de l’acció militar, una missió propagandística per a vestir la invasió com a part del conflicte civil espanyol. Així, mentre el Duc d’Angulema, qui era cosí de Ferran VII, coordinava l’avenç de les tropes franceses per territori espanyol, Jean-Baptiste Gaye de Martignac, comissari civil de l’expedició, estructurava una Junta provisional d’Espanya per oferir cobertura a la campanya. Aquesta Junta, inspirant-se en el moviment juntista que va recórrer Espanya durant els primers moments de la Guerra del Francès (1808-1814), es proclamava sobirana davant l’anunciada captivitat del Rei i manifestava que Europa, de la mà del net de Sant Lluís -el Duc d’Angulema-, venia a auxiliar als espanyols en els seus esforços. L’exercici era evident, tot i que les forces eren estrangeres, el mandat per a la intervenció provenia de Ferran VII, quelcom que quedava reforçat en ser, el seu cosí Borbó, el comandant de la campanya. 

Ara bé, cal posar en dubte, a l’espera d’investigacions que aprofundeixin en la qüestió, l’eficàcia d’aquesta campanya propagandística. Més enllà de l’evident caràcter estranger de les tropes, així com de l’escassa veracitat rere l’afirmació que el Rei es trobava pres pels liberals -el 20 de març va acceptar viatjar a Andalusia davant l’augment de la tensió social i política-, cal tenir en compte què, els soldats que conformaven els “Cent Mil Fills de Sant Lluís”, eren els que ocuparen Espanya entre 1808 i 1814. Tot i l’obligat relleu generacional, havien succeït únicament deu anys des de l’expulsió de les tropes napoleòniques i, en conseqüència, un cert nombre de soldats retornaven a un territori al qual havien subjugat. A tall d’anècdota, la continuïtat existent entre una força d’ocupació i l’altra s’exemplificà en la presència de soldats veterans que actuaven com a guies per als seus companys més joves. En conseqüència, i tenint en compte que la lluita per la independència havia esdevingut un important mite patriòtic espanyol impulsat pels sectors més reaccionaris, resulta complicat afirmar que els ciutadans i autoritats espanyoles observessin, en les tropes franceses d’Angulema, una força d’alliberament patri.

De la campanya a l’ocupació: dinàmiques d’una invasió velada

L’Expédition d’Espagne, terme francès per descriure la campanya, fou finalitzada el 22 de novembre de 1823, data en la qual el Duc d’Angulema la donà oficialment per tancada. Ara bé, tot i haver-se «alliberat» a Ferran VII i pres la ciutat de Cadis, darrera plaça forta del govern constitucional, la percepció respecte de la situació d’Espanya era la d’una perillosa inestabilitat. Resistint encara alguns emplaçaments constitucionalistes menors, el conflicte havia provocat una situació de govern anòmala a la qual acompanyava, a part de la desatenció del Rei a les seves funcions, una manca general d’organització administrativa. Les forces franceses, conscients d’aquesta situació i, recordem, enviades per a restablir un govern monàrquic capaç de frenar l’avenç de la Revolució sense recórrer a la repressió extrema, pràcticament es trobaren obligades a persistir al territori. Així s’observa en la memòria que el comandant en cap del cos d’enginyers de l’exèrcit dels Pirineus escrigué acabada de prendre la ciutat de Cadis, pàgines en les quals defensava la indispensabilitat de l’ocupació francesa per al manteniment de l’estabilitat política en una Espanya que persistia socialment dividida i mancada d’un govern fiable. En síntesi, tot i que la campanya hagués assolit els seus objectius militars amb certa brevetat, la volubilitat de la societat espanyola i de la seva estructura de govern mantenien viva l’amenaça de la revolució, obligant l’exèrcit francès a continuar en territori peninsular.

La transició d’exèrcit d’invasió a força d’ocupació no fou senzilla. Pel que respecta a les gestions des del cantó francès, es temien tant un rebuig a l’ocupació per part de les càmeres de representants gal·les com, poder més important, una interpretació en clau d’expansió territorial per part de les potències europees. D’igual manera, tot i que les autoritats espanyoles reconeixien els beneficis de mantenir les tropes d’Angulema a la península, eren conscients del rebuig que aquestes podien generar, així com de la posició de vulnerabilitat militar en la qual es trobarien. Enfront d’aquestes problemàtiques, arribar a un acord amb la urgència que imprimia la fi del conflicte fou  impossible i l’ocupació es realitzà de manera orgànica. Respectant certes línies generals esmentades en els diferents projectes d’ocupació que foren proposats, les tropes franceses, en nombre de 42.560 homes, foren finalment establertes en les quatre divisions de Cadis (9.133), Madrid (14.557), Alt Ebre (90.020) i Catalunya (9.850). Esperant-se un cofinançament d’aquestes entre França i la hisenda espanyola, el nombre i la ubicació de les tropes no fou una qüestió fútil. Repartides entre les poblacions de Cadis, l’Illa de Lleó, Cartagena, Badajoz, Madrid, A Coruña, Sant Sebastià, Pamplona, la Seu d’Urgell, Lleida, Monzó, Cervera, Barcelona i Figueres; les forces del nord tractaven d’oferir seguretat a França, mentre al sud perseguien eliminar el suport del territori a constitucionalistes fugats. 

Inicià, en aquest moment, la gestió dels desitjos i queixes dels reialistes més reaccionaris amb un objectiu en ment: evitar el retorn d’un absolutisme recalcitrant que adobés el terreny per al retorn de la revolució. Com era d’esperar, aquesta no va engegar amb el peu dret. Després de ser victorejat en el seu retorn a Madrid, Ferran VII es reuní amb el duc d’Angulema convençut de la força de la seva imatge i capficat amb el restabliment d’un sistema absolut. En paraules del duc francès: “…no hi ha res a fer; jo parlava d’institucions i se’m contestava: «Escolteu els visques de la gent»”. Fou, des d’aquest convenciment què, tot i accedir al no-restabliment de la Inquisició i a signar l’amnistia per als constitucionalistes, Ferran VII dictà, en els primers decrets de la nova etapa absolutista, l’anul·lació de tots els actes aprovats pel govern constitucional, mostrant una voluntat evident de retorn al passat. Òbviament, aquestes decisions no ajudaren a la gestió de l’Espanya postrevolucionària, ja que sense concedir grans favors al constitucionalisme, però tampoc combregant de manera unívoca amb les demandes reaccionàries, el govern s’ubicava en un «punto medio» insatisfactori que incentivava un malestar dual.

La discòrdia s’exemplificà en múltiples formes. En les places de major presència francesa com Cadis, les disputes entre les autoritats absolutistes espanyoles i les forces franceses assoliren unes cotes a tocar de la violència explícita. Davant la retòrica repressiva de governadors que consideraven el Trienni com un període en el qual l’anarquia es disfressà de llibertat, les autoritats franceses hagueren de dur a terme una tasca d’oposició contínua, fins i tot, ajudant a accedir a l’exili a liberals. D’igual manera, la persistència de bandes armades absolutistes, com la tropa del “cura Merino”, suposava una amenaça per a l’estabilitat del govern un cop finalitzat el conflicte. Més enllà de la seva capacitat militar per oposar-se a certs decrets, aquestes tropes es consideraven responsables del retorn de Ferran VII al tron absolut i, per tant, si no sentien que els seus esforços eren recompensats podien esdevenir un focus de problemes per al monarca. De fet, part d’aquests combatents reialistes conformaren el nucli que generà la gran revolta a la qual s’enfrontà la segona restauració ferranista: la Guerra dels Malcontents (1827). Amb l’absolutisme radical per bandera, aquesta insurrecció agrupà el malestar d’una sèrie de reialistes què, davant la indecisió del monarca i de la situació de crisi en la qual persistia Espanya, s’aixecaren a la Catalunya rural i, en menor mesura, al País Valencià, l’Aragó, el País Basc i Andalusia. Suprimida per la força, la repressió exercida per Ferran VII contra els líders ultrareialistes suposà el trencament definitiu del monarca amb els postulats més recalcitrants de l’absolutisme, acostant-se així al moderantisme mentre deixava òrfena la reacció. 

L’Espanya que en resultà 

Un cop desactivada la revolta i després d’un breu viatge per València, el 4 de desembre de 1827 Ferran VII posà direcció vers una Barcelona de la qual en marxaven les tropes d’ocupació franceses. La seva estada a la ciutat, de prop de quatre mesos de desfilades, festes i visques, fou seguida d’una sèrie de visites a les principals ciutats del centre-nord d’Espanya per escenificar la transició vers una nova realitat política. Paradoxalment, aquesta nova etapa sense presència francesa fou la que va acabar per separar a Ferran VII de l’absolutisme. Això és degut a què, en contra dels desitjos dels sectors absolutistes, les polítiques del monarca Borbó foren de caràcter moderat reformador un cop les tropes franceses abandonaren la península. Així, si bé la presència francesa (1823-1828) havia escudat les tendencies reformistes de la segona restauració absolutista de Ferran VII, la marxa d’aquestes deixà al monarca sense cobertura enfront ultrareialistes i absolutistes radicals. Fet que demostra, en conseqüència, una evolució política en la monarquia espanyola què, determinada per la presència francesa, abandonava -parcialment- els postulats més reaccionaris. En definitiva, tot i que l’etapa 1828-1833 experimentà un creixement de la repressió vers els liberals, la persistència de polítiques reformistes envers la construcció de l’Estat modern i la liberalització de l’economia, evidencien una transició en la política espanyola. 

Per saber-ne més:

Butrón, G. (1996) La ocupación francesa de España (1823-1828). Cádiz: Universidad de Cádiz.

Butrón, G. (2023) ‘Más allá de la derrota: desarme, desmovilización y represión antiliberal en Cádiz en 1823’. A: La modernisation de l’Espagne. Entre réformes et conflits (XIXE-XXE siècle). Clermont-Ferrand: Presses Universitaires Blaise-Pascal.

Fontana, J. (2006) De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834. Barcelona: Crítica.

La Parra, E. (2007) Los Cien mil hijos de San Luis. El ocaso del primer impulso liberal en España. Madrid: Síntesis.

Larroche, E. (2013) L’expédition d’Espagne. 1823 : de la guerre selon la Charte. Rennes: PUR.

París, Á. (2023) ‘La Década Ominosa ante el bicentenario: nuevas miradas sobre la segunda restauración absolutista en España (1823-1833)’, Hispania Nova, 21, p. 394-432.Pro, J. (2019) La construcción del Estado en España. Una historia del siglo XIX. Madrid: Alianza.