Durant els primers anys de la postguerra les noves autoritats governamentals sorgides després de la derrota de la II República van iniciar, a les zones allunyades de Barcelona com Lleida i les Terres de l’Ebre, un procés d’exaltació de la cultura i trets folklòrics singulars del territori. El seu objectiu era desvincular, mitjançant treballs acadèmics i una narrativa nacionalista de caràcter espanyolista, la catalanitat de les zones de Catalunya limítrofs amb València i Aragó per, així, iniciar un procés de desmembrament cultural i territorial del Principat. D’aquesta manera naixen els moviments coneguts com a leridanismo i tortosismo, ambdós semblants entre ells i amb unes característiques afins als que també va impulsar l’Estat a altres entitats històriques com el País Valencià i, en menor mesura, a les Illes Balears.
A les Terres de l’Ebre el règim va impulsar un discurs provincialista i anticatalanista en favor del territori local com a entitat singular dins la nova Espanya. Defensava, mitjançant figures com Joaquim Bau (1897-1973), qui va arribar a ostentar el càrrec de president del Consejo de Estado, unes postures totalment allunyades de la catalanitat i les arrels culturals que lliguen aquest territori amb el Principat. Simultàniament, els impulsors feien gala d’un fervent sentiment antibarcelonista, puix que la centralitat i capitalitat indiscutible de Barcelona creava recel en els cercles econòmics i polítics dominants de la perifèria. Un dels principals objectius dels defensors del tortosismo va ser crear una identitat diferenciada de la resta de Catalunya, València i Aragó, però, que al mateix temps, tingués un fort caràcter espanyolista. Un exemple ens el relata l’historiador Cristian Ferrer, el qual menciona que Bau, durant els primers anys del règim dictatorial de Franco, va encarregar un informe que tractés sobre les peculiaritats de Tortosa amb la intenció de consolidar les bases històriques de la singularitat cultural tortosina: «[…] en todo tiempo [Tortosa] ha constituido una especie de provincia de personalidad propia, en harmonía con esta posición geográfica en la psicológica de sus habitantes, ni catalanes, ni valencianos, ni aragoneses. Y cuyo modo familiar […] se aproxima al de la tres regiones sin ser ninguna de ellas». Tanmateix, el seu recorregut no va ser llarg i el seu impacte mediàtic va ser menor en comparació amb altres casos.
El leridanismo
El cas lleidatà que englobava tant la Plana de Lleida com les comarques pirenaiques i la Vall d’Aran, en canvi, va ser més notori i present en la vida quotidiana i el debat polític ciutadà del moment. Amb tot, quan van començar aquestes manifestacions ideològiques regionalistes? Les primeres que es tenen constància provenen dels mesos després del final de la Guerra Civil a través d’individus d’arreu de l’Estat vinguts a la capital del Segrià per a treballar com a funcionaris. La més destacada d’elles fou una realitzada tot just finalitzada la contesa, moment en què Manuel Carrera va fer un discurs on defensava que «Estamos en Lérida, la ciudad que tiene tanto de catalana como de aragonesa. En donde se bailan sardanas en las plazas pero donde terminan sus bailes con jota; somos catalanes, pero tenemos todas nuestras relaciones con Aragón. […] Lérida, que además de sentirse española es la población más aragonesa fuera de Aragón». Aquest discurs incipient del leridanismo defensava la pertinença cultural amb l’Aragó però sense articular un discurs identitari propi i vinculant-ho, a escala estatal, dins l’espanyolitat tot excloent-hi la seva catalanitat. Més endavant, i amb l’ajuda de certs sectors franquistes moderats i antics membres de la Lliga Regionalista, aquesta vinculació amb l’Aragó va anar difuminant-se fins arribar a convertir-se en un moviment centrat exclusivament en Lleida entesa com una entitat pròpia i singular, allunyada tant d’Aragó com de la resta de Catalunya.
L’estratègia mediàtica per a fer arribar aquests plantejaments al conjunt de la societat va servir-se dels mitjans de comunicació locals. Entre ells hi havia el rotatiu de La Mañana, editat per primer cop el desembre de 1938. És en aquest diari on figures locals feien declaracions on defensaven que Cristòfor Colom era lleidatà per la forma en com parlava. Més enllà de La Mañana, els franquistes van incentivar la creació d’altres publicacions com Tarea (1946), Ciudad (1949) i el Diario de Lérida (1966). Amb elles es cercava potenciar l’adhesió juvenil i social al Movimiento i enfortir la hispanitat i la cultura patriòtica de la província. Tal com deia el primer exemplar: «Es de esperar que con la ayuda de la publicación del presente boletín, todas las Delegaciones Comarcales y Locales den muestras de más interesada preocupación por nuestro Movimiento Juvenil», tot mostrant la seva funció social: «[…] Los Cuadernos de Divulgación Cultural y Ciudadana han defendido, con un ardor y entusiasmo dignos […] lo que es y representa el espíritu de Lérida».
Els mitjans de comunicació contaven, a més, amb el suport institucional i dels centres de pensament més importants del territori. De la mateixa manera que a Barcelona va crear-se l’Instituto de Estudios Mediterráneos el 1940, a Lleida el 1942 es va articular l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) sota la direcció de José Mª Porcioles (1904-1993), president de la Diputació provincial (1940-1943) i alcalde de la ciutat comtal entre els anys 1953 i 1973. Com a institució filial del CSIC a la Província de Lleida, entre els principals objectius hi havia el defomentar, mitjançant una base institucional a escala acadèmica, la proliferació de plantejaments històrics que defensaven la desvinculació de Lleida de Catalunya tot emprant l’estudi de la història local.
Per entrar i ocupar un càrrec dins la institució, s’havien de proposar els candidats a petició dels altres membres i els aspirants havien d’entregar un treball d’investigació sobre les terres de Lleida per tal de demostrar el seu coneixement històric, cultural o artístic de la regió. Per exemple, Antonio Hernández Palmés, historiador i membre de l’IEI, en la seva obra: Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia, intentava trencar la vinculació de Lleida amb Catalunya. Hernández considerava que la província i les zones de la Franja eren una entitat autònoma culturalment i no formaven part ni d’Aragó ni del Principat. En paraules seves: «El dilema […] es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla de la siguiente afirmación: Lérida es leridana». La vinculació amb Espanya, però, no es posava en dubte: «Lérida y toda su región natural, forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria».
Sociològicament, el corrent de pensament va tenir el suport, gairebé exclusiu, dels cercles socials més benestants i les elits polítiques. Aquestes s’agrupaven al Caliu Ilerdenc, una societat gastronòmica –a priori– però que tenia una gran influència en els afers polítics, econòmics i culturals de la ciutat, ja que va arribar a controlar de manera indirecta la presa de decisions a l’hora de dur a terme el nomenament de càrrecs públics. Entre alguns dels seus membres més destacats, hi havia José Mª Pallás, Ramón Areny, Juan J. Arnaldo i Eduardo Aunós. Aquest últim arribaria a ser ambaixador a Bèlgica i Argentina, president del Tribunal de Comptes i ministre de Justícia del govern dictatorial. Altres varen ser alcaldes, governadors civils, consellers de l’IEI i membres de la Cambra Comerç i Indústria.
Fisures en el corrent leridanista i declivi
Com hem vist, el corrent leridanista tenia una estructura organitzativa jeràrquica que anava des de les altes instàncies fins al ciutadà comú. Ara bé, quin impacte o ús polític se li podia donar per acabar de materialitzar la desarticulació del Principat? Si sortim del debat regional i obrim la perspectiva d’Estat, el fet que s’articulés i potenciés deliberadament als territoris lleidatans un discurs anticatalanista i regionalista va ajudar a afavorir els interessos de l’Estat per tal de dur a terme accions de reforma a gran escala de la divisió administrativa territorial. A finals dels seixanta, l’Estat va començar posar en pràctica aquest discurs amb el projecte de creació d’una nova entitat administrativa: la Región del Valle del Ebro, la qual pretenia integrar l’Aragó, La Rioja, Navarra, la província de Lleida, les Terres de l’Ebre i Àlaba en una mateixa entitat política.
En fer-se pública la notícia, molts sectors socials i figures locals com Josep Lladonosa, Josep Vallverdú o Francesc Porta, així com certs mitjans de comunicació com el Diario de Lérida, van iniciar una campanya de rebuig envers aquesta proposta de reorganització administrativa. La pressió social va evidenciar el rebuig frontal envers aquesta proposta de reforma i, com a resultat, la Diputació Provincial va arribar a emetre un comunicat on negava qualsevol intent per part de les autoritats governamentals de segregar Lleida de Catalunya. L’escrit deia: «Los insistentes rumores circulados estos últimos días, sobre una supuesta segregación de la provincia de Lérida del resto de la región catalana, hace que la Diputación Provincial tenga que manifestar explícitamente que tales rumores carecen totalmente de fundamento. La naturaleza catalana de la provincia de Lérida es un hecho tan incontrovertible que no admite discusión ni duda de ninguna clase y todo rumor o argumentación en sentido contrario debe considerarse tendenciosa y lesiva a los altos intereses de Lérida, Cataluña y España».
Al final el projecte no va prosperar, fos per voluntat política o pel rebuig social que va generar en la societat lleidatana i de les altres zones afectades. Sigui com sigui, el leridanismo i el tortosismo van desinflar-se pràcticament per complet un cop mort el dictador i la seva producció científica va quedar relegada a l’ostracisme acadèmic malgrat haver dominat el debat intel·lectual durant dècades.
Per saber-ne més:
Aguayo, Xavier. La immigració a la ciutat de Lleida durant el segle XX: el punt d’inflexió del franquisme: estudi d’un impacte demogràfic i urbanístic sense precedents. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018.
Baiges, Montse i Pamplona, Gerard. Modernitat i progrés. Evolució ateneística i associativa de les Terres de Ponent (1850-2020). València: Editorial Afers, 2021.
Barallat, Mercè. La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938-1945). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
Casals, Quintí: “El “leridanismo”: un estat de la qüestió 50 anys després de “Lleida, problema i realitat” ”, Arts. Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, 43 (2017): 42-45.
Gelonch, Josep. “El Caliu Ilerdenc: Cultura i Política a la Lleida Franquista”, Fossa 218. Llibertat, memòria i lluita, 1 (2019): 26-31.
Jarne, Antonieta. L’oposició al franquisme a Lleida. Lleida: Pagès editors, 1998.
Pamplona, Gerard. ‘’Moviments de resistència ciutadana a la Lleida franquista i estratègies de contestació institucional del règim (1939-1975)’’. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 32 (2021): 155-180.
Pamplona, Gerard. El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida. Lleida: Pagès Editors, 2022.
