El febrer del 2021 es van fer cent anys de la mort del pensador, geògraf i biòleg rus Piotr Kropotkin, un dels principals teòrics de l’anarquisme i figura reconeguda tant dins el moviment obrer com del món de les ciències. Arran d’aquest centenari, han aparegut nombroses publicacions i s’han realitzat diversos actes recordant la seva figura i el seu pensament, que va abastar diversos i variats camps, com la biologia, la moral, la Història, l’organització social…Tot i les seves interessants tesis sobre la moral i la seva contestació al darwinisme social mitjançant observacions del món natural, aquí ens centrarem en les seves propostes de transformació social i de crítica a l’Estat. Per aquest motiu preferim no incloure la seva extensa i diversa biografia, per, així, poder aprofundir en aquest tema.
Kropotkin defensava que el capitalisme no cau pel seu propi pes ni per unes lleis universals que regeixen el comportament humà. En aquest sentit, per a acabar amb el capitalisme aquest s’ha de destruir i s’allunyà de postulats dialèctics i del pensament metafísic en general, com explica a Anarcocomunismo: «los pensadores anarquistas no se apoyan en conceptos metafísicos para establecer lo que es, según ellos, las mejores condiciones para alcanzar la más alta felcidad humana». Com a teòric anarquista, entenent anarquisme com a absència de govern i no d’ordre, Kropotkin defensà la lliure cooperació i la lliure associació o acord. Tanmateix, aquestes idees i pràctiques es veien coartades per l’Estat. En aquest sentit, separa la societat de l’Estat, ja que la primera s’ha organitzat en moltes ocasions al marge del segon, com va aprendre a la seva experiència siberiana. Anys més tard ho mostrà al seu llibre El Suport Mutu. Així, Kropotkin és contrari als teòrics del contracte social, com Hobbes i Rousseau. L’Estat equival la concentració territorial i del poder en mans d’alguns pocs.
Segons Kropotkin, al principi les primeres mostres d’organització social es feien a partir de tribus i clans, semblants al comunisme primitiu de Marx, amb l’absència de propietat privada i amb uns codis morals comuns. L’arribada de tribus i confederacions d’aquestes des d’Àsia al nord d’Europa va comportar una pèrdua d’arrels i la formació de nous llaços, a partir la propietat comunal de la terra, cosa que va formar la idea comuna de poble i la unió de famílies i les seves terres. El treball es feia en comú, tot regint-se pel costum. En l’àmbit territorial, s’estructuraven en federacions i confederacions. Tanmateix, el paper del guerrer va ser cada cop més rellevant en la defensa del territori. Això, conjuntament amb l’oblit de les tradicions, quan poques persones recordaven la llei i es formaren nissagues d’experts, acabà generant una autoritat, el germen de la reialesa. D’aquesta forma el poder es va concentrant en caps militars i jutges, als quals se sumaran els savis religiosos, els sacerdots.
D’aquesta forma, als segles XI i XII ja es troben regnes formats, però, per contra, es va donar la revolució de les comunes, partint d’unes bases comunalistes i federalistes, «un desarrollo natural, antropológico, perteneciente, como la tribu y la comuna del pueblo, a una determinada fase de la evolución humana (…)», com explica a El Estado. Aquest model de comunes va portar la democràcia urbana al govern de la ciutat, basat en una banda les comunes del poble i les germandats o unions d’ofici. Els gremis en són un exemple, en aquest sentit. El model de comuna urbana es va estendre per tota Europa, portant a un màxim esplendor pel que fa a millores en la producció i la tècnica, mostres elevades d’art i de desenvolupament de la vida urbana. La revolució de les comunes es destruïda al segle XIV per la reacció de l’Estat: al El Estado diu «los bárbaros modernos vinieron a destruir toda la civilización de la Edad Media». Els nobles es van aprofitar dels camperols, cercant refugi en el camp, perquè la llibertat i la igualtat entre els més desafavorits no s’estengué des de les ciutats, al no estendre’s, sols preocupant-se pels vells oficis.
Així, es produeix l’apuntalament del poder i l’autoritat, a partir de l’Estat, i també del de l’Església. Aquest procés no es fa sense resistència: al segle XIV es produeixen les revoltes de Wat Tyler a Anglaterra, la Jacquerie a França o l’husisme a Bohèmia. Al segle XVI també es troba la rebel·lió dels anabaptistes a Alemanya, segons Kropotkin uns anarquistes avant la lettre. Aquest procés dóna lloc a major control per part de l’Estat, que elimina els comunals, i va acompanyat d’un augment de la pobresa i l’extensió de la misèria al camp.
L’Estat actual contemporani és –segons Kropotkin– la protecció de la propietat privada, l’explotació i l’especulació. La llei protegeix els usos i costums i els privilegis de les classes dominants, per tal de garantir el domini i els seus interessos sobre la propietat. Originalment, les lleis eren fruit d’un pacte, però, com s’ha vist a dalt, a causa del fetque el poder i la interpretació d’aquestes en mans d’uns pocs, les lleis van passar a servir a una elit privilegiada. Les revolucions liberals, però, van eliminar algunes injustícies, reforçant, per altra banda, la defensa de la propietat privada, el treball assalariat i el domini de l’Estat sobre diversos aspectes de la vida social. Els drets polítics del liberalisme han aconseguit alguns avenços, però sol són respectats quan la classe privilegiada no és qüestionada. En tal cas, són deixats de banda. A més, els drets no són atorgats com a favor i gràcia dels poderosos, sinó que sol s’aconsegueixen amb l’esforç del comú de la gent, que els defensa i en conquereix de nous, com la lluita pel dret d’associació per part del moviment obrer. En aquest sentit, relaciona el règim polític amb el règim econòmic: les institucions s’adeqüen al sistema econòmic.
El capitalisme ha generat la concentració de les terres en poques mans i la despossessió dels treballadors, que passen a ser una massa d’assalariats, mentre que els petits propietaris que queden estan afectats per impostos i pagaments excessius i obtenen pocs beneficis pels alts costos de la producció i la poca quantitat de terra que tenen. A les ciutats les desigualtats també són enormes, ja que, per una banda, es troben els obrers, que subsisteixen en la misèria i industrials rics. Els interessos de la burgesia, a més, fan que el capitalisme condueixi a la colonització i la guerra. En aquest sentit, va apuntar ja cap a conflictes com la Primera Guerra Mundial.
El parlamentarisme, doncs, seria incompatible amb la revolució. Tampoc ho seria, segons Kropotkin, un govern revolucionari. La seva experiència als primers anys del govern bolxevic venien a fomentar la seva idea que l’Estat obrer no és la solució, ja que les mesures administratives preses des de dalt no se solen complir. El govern es limita a reglamentar i controlar, deixant les promeses de protecció dels més dèbils de banda, traint la revolució. D’aquesta forma, acaba perseguint i reprimint a altres socialistes que volen profunditzar en les mesures revolucionàries. En aquest sentit, Kropotkin ho va veure de prop amb el centralisme bolxevic i la persecució cap a cooperativistes i anarquistes.
Així, el socialisme no ha d’adoptar les antigues formes polítiques, sinó que ha de cercar la seva pròpia, que la diferenciï del parlamentarisme i es recolzi en el poble, organitzant-se des de forma de l’Estat. La revolució és una obra constructiva de les masses i per això necessàriament violenta, perquè s’escapa del control dels parlaments i supera el control de l’Estat, que no cedeix el seu poder. No importa que fins al moment de la revolució els revolucionaris hagin estat una minoria, ja que les seves idees estan latents al poble, no teories en mans dels savis. Per aquest motiu, quan es produeix la revolució les masses abracen aquestes idees avançades. Un exemple el trobem a la Revolució Francesa: abans d’aquesta, pocs francesos es definien coma republicans i demòcrates, però un cop els esdeveniments es van precipitar, molts van passar a formar part de societats i clubs revolucionaris.
Es perfila, doncs, una forma de dur a terme la revolució, que ha de ser feta pel mateix poble: les conspiracions i les societats secretes fracassen, com el cas de Babeuf. Un altre exemple seria la diferència quantitativa i qualitativa entre l’organització de masses del moviment obrer als anys seixanta i setanta del segle XIX, contra les accions terroristes de la dècada següent, de les quals es va parlar al Congrés Anarquista Internacional de Londres (1881). Aquesta tendència llibertària es va veure aïllada del moviment obrer i les masses, per la preferència pel terrorisme i la conspiració a les últimes dècades del segle XIX. A inicis de la nova centúria, però, va poder connectar amb el comú de la gent gràcies a la seva aposta pel sindicalisme, aprovat al Congrés d’Amsterdam (1907). Tanmateix, Kropotkin mai va defensar que els sindicats fossin els únics models organitzatius de les masses: les cooperatives i d’altres formes d’associació també podien ser eines útils per a conduir als treballadors cap a la seva pròpia emancipació. Com ja s’ha dit abans, una camarilla de governants tampoc porta a canvis radicals. Es perfilen, doncs, una diferència de les formes estatalistes de presa de poder i una altra anarcocomunista. Aquest últim tipus de revolució té com a objectiu prendre la possessió de les terres, els cultius, els tallers… L’expropiació ha de satisfer les necessitats immediates de la població, per tal que la revolució triomfi: aliments, roba, habitatge, serveis públics, entre d’altres.
L’objectiu de la revolució és acabar amb la carestia i redistribuir equitativament la riquesa. Com es repartiria? Envers les propostes de Bakunin, que defensava que un cop col·lectivitats els mitjans de producció el fruit de treball es repartiria segons el que hagi produït cadascú, Kropotkin afirma que no és possible fer aquestes divisions de forma justa, ja que al procés productiu hi ha moltes intervencions, degut a la complexitat d’aquests, sense oblidar també el temps i els esforços esmerçats en format al treballador. Això forma part també del procés de producció. Les riqueses que avui es generen, a més, és fruit de l’acumulació de coneixements, infraestructures i processos que s’han treballat i transmès durant generacions. D’aquesta forma, Kropotkin canvia l’atenció de la producció –com fan Bakunin i Marx, amb qui xoca en la teoria del valor-treball- al consum. Crítica, però, que no va arribar a desenvolupar mai. Com explica José Luis Oyón: «la Ciudad desde el consumo, desde la reproducción, como lugar de lucha y aglutinación de un nuevo sujeto revolucionario hasta no hace mucho dejado de lado, es igualmente importante como estrategia para enfrentarse al capital». Kropotkin propugna, en definitiva, el gaudiment comunal dels fruits de la producció.
A més, el desenvolupament industrial, la tècnica moderna i l’augment de la productivitat de l’agricultura possibiliten un creixement de les possibilitats econòmiques de la població, produint molt més fàcilment. En aquest sentit, Kropotkin es mostrava crític amb el maltusianisme, ja que per ell l’acumulació de mitjans de subsistència i confort creix més que la població i no a l’inrevés: la capacitat més gran de producció i l’augment dels coneixements científics i tècnics així ho permeten. Per a sostenir aquestes idees, Kropotkin feia una minuciosa cerca d’estadístiques econòmiques del moment. Tot i les millores en la producció, el capitalisme no deixa beneficiar-se al gruix de la població dels avenços científics: manté a gran part de la població en la pobresa, treballant durant llargues jornades i sota unes condicions molt dures. Per contra, l’anarquia busca socialitzar el coneixement científic per tal d’aconseguir un major benestar i progrés.
Així, amb les millores científiques, tècniques i productives, es pot fer un millor repartiment de les hores de treball: la tècnica i l’adaptació a les necessitats de les poblacions, es pot reduir el temps dedicat a la producció i trencar la divisió del treball, combinant tasques manuals i intel·lectuals, amb la indústria i l’agricultura. Això no només es fa per la igualtat material, sinó que es vol elevar a l’ésser humà: el temps que no dedica a la producció es pot emprar en la cultura, la creativitat artística, l’educació… D’aquesta forma, Kropotkin propugnava i defensava la llibertat econòmica i política de forma conjunta i indestriable.
Tanmateix, les idees de Kropotkin presenten, com a totes les teories socials, algunes inconsistències i contradiccions. La primera és la seva crítica a les explicacions metafísiques i la dialèctica, que contrasta amb la seva explicació de la Història resumida en dos corrents, l’anarquia i la dominació, que transcorren i s’enfronten al llarg del desenvolupament humà, contraposant grans períodes històrics (les tribus i clans contra la formació dels primers regnes, la comuna i la reacció dels reis i nobles refugiats al camp…). Al final, són abstraccions amb les quals s’explica la Història basant-se en el contrast de dues formes d’organització social, una lliure i federal i una autoritària i federalista. Les explicacions històriques de Kropotkin es podrien contrastar i han estat sovint corregides per nous estudis. Un dels aspectes més polèmics és la idealització de les ciutats medievals, que es produeix en certa manera. Tanmateix, Kropotkin assenyala els errors que van cometre les comunes a la seva pròpia fi: «Puede que se me diga que olvido los conflictes, las luchas intestinas que llenan la historia de aquella época, el tumulto en sus calles, las encarnizadas batallas sostenidas contra los señores, las insurrecciones de las artes jóvenes contra las artes antiguas, la sangre derramada y las represàlies de todas esas luchas. Pues bien, no; no olvido nada de todo esto (…)», aclara a El Estado. Una altra crítica que es podria fer a Kropotkin és el seu optimisme envers la bondat de la naturalesa humana, tot i que aquest aspecte no s’ha tractat aquí en profunditat.
Aquestes limitacions, però, no han de fer que es menystingui la seva extensa obra i el seu pensament. Inclús avui en dia les idees de Kropotkin són més actuals que mai. La reivindicació de l’acció i la presa de decisions col·lectiva s’oposa, per una banda a un neoliberalisme depredador i, per l’altra, a un model comunista estatista, que ja durant la vida de Kropotkin mostrà les seves ombres. L’aposta per produir comunament i racionalment, i la seva repartició segons les necessitats és també una proposta d’actualíssima realitat, davant un horitzó de crisi climàtica i de les creixents desigualtats econòmiques que vivim. Finalment, el repartiment del treball, la reducció de la jornada i la culturització de les persones connecten amb la idea de crear una societat que vagi més enllà del consumisme, la banalització i els ràpids ritmes vitals d’avui en dia.
Per saber-ne més:
Berneri, Camilo. El federalismo de Piotr Kropotin. Palma de Mallorca: Calumnia Edicions, 2018.
Cid, Rafael. “Kropotkin, Anti Hobbes”, a Maíz, Jordi (coord.). Kropotkin. Cien años después. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2021.
Kropotkin, Piotr. El Estado y su papel histórico. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 1995.
Kropotkin, Piotr. Anarcocomunismo: sus principios y fundamentos. Madrid: La Malatesta Editorial, 2010.
Kropotkin, Piotr. La conquista del pan. Madrid: La Malatesta Editorial, 2012.
Oyón, José Luis. “La Ciudad desde el consumo: Kropotkin y la comuna anarquista de La conquista del pan”, a Maíz, Jordi (coord.). Kropotkin. Cien años después. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2021.
