Andrzej Wajda, director polonès i anticomunista empedreït, signa amb Danton (1982) la que probablement sigui una de les seves obres majors, quelcom a destacar tenint en compte que també és el director de Popiól I Diament (Cendres i Diamants), Kanal o Ziemia obiecana (La terra de la gran promesa). És imperatiu subratllar que Wajda és una de les persones que millor ha traduït a la ficció els horrors de la Segona Guerra Mundial a Polònia. La seva alineació amb els principis del sindicat Solidaritat i la seva oposició als governs socialistes del seu país han fet que gran part de la seva obra tingui una segona lectura (sempre en clau política) si s’analitza en el context de la realitat polonesa de la segona meitat del segle XX. Aquesta és una de les raons per les quals una part de la crítica ha jutjat amb severitat la seva obra, ja que addueix que sovint peca de propagandista. Si bé aquest és un fet innegable, resulta difícil refusar la qualitat cinematogràfica i, en certa forma, fins i tot literària de les seves propostes.
Danton no és únicament la coda que Wajda imagina per a la Revolució Francesa, sinó que és el xoc de dues concepcions antagòniques del govern revolucionari. El xoc entre l’agitador díscol i bondadós i el líder racional i esquerp ha portat a diferents historiadors del cinema a repensar la cinta com una al·legoria de les desavinences en el si del PCUS després de la mort de Lenin. Danton, el revolucionari passional i nostàlgic encarnaria les contradiccions de Trotski, mentre que Robespierre, representat aquí com un tirà amb tendència a l’extremisme dogmàtic, encarnaria a Stalin. El xoc entre aquestes dues personalitats, capaces d’exaltar i “dirigir” amb la seva retòrica la Convenció Nacional i el Comitè de Salvació Pública, acaba esdevenint una al·legoria moralitzant entorn de l’experiència revolucionària.
Font original
El guió de la pel·lícula, elaborat pel mateix Wajda en companyia d’Agnieszka Holland (ara destacadíssima directora de cinema), Jean-Claude Carrière (un dels grans guionistes europeus de la segona meitat del segle XX) i Jacek Gasiorowski (destacat director de cine polonès), parteix de l’obra de la dramaturga Stanisława Przybyszewska. El cas Danton (nom de l’obra original) està considerada com una de les ficcions més transcendentals i exemplars en el retrat de la Revolució Francesa. Igualment, el text de Przybyszewska, que mantenia una bona relació amb personalitats tan destacades com Jean Cocteau i Thomas Mann, va ser portat al teatre de la mà de la Royal Shakespeare Company (una de les companyies més importants del Regne Unit) l’any 1986. Curiosament, i a diferència del que succeeix en la cinta, l’obra de Przybyszewska revela una profunda admiració per Robespierre, a qui l’autora concep com una figura cabdal de la història contemporània.
L’últim banquet dels herois
La cinta, que podríem situar dins del subgènere del drama històric, assoleix en el seu conjunt l’entitat de vertadera tragèdia grega; el seu desenllaç, a camí entre la ràbia i l’horror, dibuixa un panorama vertaderament desolador. A ulls de Wajda, el triomf del dogma revolucionari desemboca inevitablement en el desencís, en la constatació del fet que la guspira revolucionària s’ha apagat en un mar d’infortunis i fèrria legislació. El rostre febril i desencaixat de Robespierre revela no només l’horror de saber-se Saturn devorant els seus fills, sinó la terrible constatació que el seu dogmatisme, escrit amb sang a les taules de la llei, acabarà per asfixiar-lo.
L’obra remet en part també a les tragèdies de saló que la Metro solia localitzar a l’antiga Roma. Els protagonistes de Danton, igual que la Cleòpatra de Mankiewitz o l’Espàrtac de Kubrick, transcendeixen les barreres de la carn i esdevenen arquetips encomanats a l’infortuni, lligats de forma indefectible a un destí del qual no poden escapar. El pelegrinatge del Danton de Wajda escenifica l’abatiment del revolucionari desenganyat, de la utopia desvirtuada i el malson de la corrupció burocràtica regint el destí dels homes.
Incongruències històriques
L’obra com a document històric presenta diverses incongruències, principalment derivades de la sobredramatització dels esdeveniments. El fet d’encapsular els encesos i viscerals dilemes de la Revolució Francesa en un xoc d’egos sempre resultarà simplista, ja que s’obvien els debats de fons, sobretot els que refereixen la transcendència de les reformes empreses en el període 1792-1793. Robespierre és presentat en la cinta com un funcionari del Terror, algú que s’entrega en cos i ànima a la tasca d’erradicar els seus companys de trinxera seguint uns ideals ferris però pervertits. Aquesta és la visió que tradicionalment ha transmès la historiografia, la qual ha dibuixat sempre a Robespierre com un assassí de masses sense escrúpols. En els últims anys, aquesta concepció visceral que durant anys ha enverinat el llegat del líder jacobí s’ha desfet en part. Seguint les petjades del bicentenari de la revolució, s’han publicat diversos estudis que desmitifiquen a l’Incorruptible i el deslliguen en part de les tendències gairebé psicopàtiques que se li solen atribuir. Cal tenir present que tant Robespierre com Saint-Just actuaven sota uns rigorosos preceptes morals i ètics, que segons ells havien de regir el govern de la revolució. El fet que les seves atrocitats hagin engolit (a ulls del gran públic) la seva àmplia tasca política en favor dels drets fonamentals té molt a veure amb la demonització posterior a la seva detenció.
A l’altra banda de l’espectre, Wajda presenta un Danton excessivament ensucrat. El personatge, magníficament interpretat per Gerard Depardieu, posseeix un carisma i una innocència gairebé infantil que difícilment es podien donar en el Danton de carn i ossos. A la realitat, tot i que Danton sí que va tenir discrepàncies amb el discórrer de la revolució (recordem que ell mateix va exiliar-se a Anglaterra l’any 1791), també va ser ell qui va acabar impulsant la radicalització del projecte revolucionari alineant-se amb els montagnards (diputats que seien als bancs més alts de l’Assemblea, propers sovint a les tesis més radicals). A més, va presidir durant un temps el Comitè de Salvació Pública, el mateix òrgan que més tard, per una macabra tombarella del destí, l’hauria d’executar. Tot i que s’oposava a l’excepcionalitat que Robespierre propugnava per tal d’eliminar els enemics de la revolució (i que derivava en contínues execucions), és difícil discernir fins a quin punt ell i els cordeliers (el seu grup polític) estaven vertaderament compromesos en la profunda transformació que els jacobins estaven duent a terme al país. Sigui com sigui, si un coneix l’obra de Wajda, sabrà entreveure les contradiccions que va escampant en la majoria dels seus personatges, i el lleu humor sardònic que encapsulen moltes de les situacions que planteja.
Per acabar, només evidenciar l’innegable talent de Wajda a l’hora de construir el film i adaptar en imatges l’obra de la gran dramaturga austrohongaresa Stanisława Przybyszewska. La pel·lícula, tot i que aposta per una mise en scène de caràcter teatral, reflecteix amb versemblança la sordidesa dels espais i la inclement quotidianitat de les darreries del segle XVIII. Independentment de les derives ideològiques més o menys camuflades en què puguin veure’s immerses les seves produccions, Wajda no oblida mai les bases de la creació cinematogràfica, configurant un relat vertaderament apassionant i colpidor.
