Portada: Imatge d’un manuscrit on representa un estudi notarial, del segle XIV a Perugia. Font: Wikimedia Commons.
La conflictivitat sempre ha estat present al llarg de la història. Des dels primers temps feudals les zones urbanes i rurals necessitaren de la disposició d’alguns magistrats encarregats d’oferir solucions als possibles conflictes que sorgiren en els si de les comunitats o fora d’elles.
Els motius que podien ser objecte de conflicte a les zones més campestres eren ben presents en la seua vida diària, com podien ser el treball agrícola i artesanal, la partició dels camps, el pagament dels crèdits, els negocis amb el bestiar, la satisfacció dels dots, entre altres. Aquestes raons podien posar-se de manifest a l’interior de la comunitat rural mitjançant la denúncia als veïns o forans de les infraccions que pogueren haver comés en els bovalars i deveses, amb la tala de fusta als boscos comunals sense llicència, delimitant les particions dels camps, entre altres.
A la ciutat, les aglomeracions humanes convertiren l’espai urbà en un escenari on la quotidianitat de la conflictivitat interpersonal bullia diàriament als carrers, tavernes, prostíbuls o als llocs de treball. Els motius que podien portar a homes i dones a emprendre accions violentes o injurioses podien ser diverses: des de rancúnies o odis personals que els portaven a iniciar un enfrontament físic, ja fora directe (mitjançant l’ús de les mans, objectes o armes) o indirecte (per via de terceres persones), a mostres de difamació simbòliques, com podien ser els atacs verbals directes (insults o gestos corporals) o indirectes (per via escrita: en forma de carta o de graffiti a la porta de casa o llocs públics molt concorreguts).
Tota forma d’atac personal, verbal o simbòlic era susceptible de poder ser denunciat i resolt per diferents mecanismes, alguns de caràcter ordinari i altres d’extraordinaris. D’entre els ordinaris destaquem: l’arbitratge, els tribunals, les paus i treves. L’arbitratge acostumava a realitzar-se mitjançant la intervenció de persones de prestigi dins la comunitat, encarregats de garantir la pau i eliminar les causes del conflicte; altre era el dels tribunals (senyorial, eclesiàstic o reial), aquesta via de resolució esdevenia llarga i costosa, ja que els plets podien prolongar-se durant mesos arran de les aportacions de proves i testimonis que anirien fent-se i ajornant-se setmana rere setmana, on els costos del plet anirien ascendint, fins al punt que el sou dels advocats per part de les parts i la possible indemnització o sanció imposada, en cas de perdre el cas, podien resultar fatals per a l’economia familiar; l’altre eren les paus i treves, un acord signat davant del notari que podien tindre o bé caràcter temporal o bé perpetual, en el qual es posaven fi a les adversitats i possibles venjances entre les parts enfrontades i els seus possibles aliats. Per altra banda, el mecanisme extraordinari per resoldre possibles conflictes o animadversions era la via extrajudicial, és a dir, un pacte privat entre ambdues parts al marge dels tribunals on es posava, segurament, mitjançant una compensació econòmica, punt i final a la disputa entre ambdues parts.
