L’any 1610 Zugarramurdi visqué una de les persecucions de bruixes més conegudes i estudiades. Aquests processos es coneixen per les descripcions que les encausades explicaren sobre els sàbats o akelarres. També és destacable el paper paradoxal de la Inquisició, especialment del jutge Salazar, que lluità per demostrar la falsedat dels crims per bruixeria que s’atribuïren a les processades.
El primer episodi del fenomen que ens ocupa va culminar-se amb l’auto de fe del tribunal de Logronyo, la jurisdicció del qual incloïa Navarra, Guipúzkoa, Bizkaya, Àlaba, la diòcesi de Calahorra i Santo. L’auto assenyalà 31 bruixes i bruixots, d’entre 20 i 80 anys, 25 dels quals eren habitants de Zugarramurdi i Urdazubi (Urdax).
Els precedents del cas de Zugarramurdi els trobem amb l’arribada de María de Ximildegui al poble després d’haver viscut 4 anys a França. La jove confessà que havia sigut bruixa des de petita i explicà les reunions on participava amb altres bruixes de la zona; unes companyes, assegurà, que cometien els mateixos crims que ella. Aquesta declaració desencadenà la sospita del poble: la paranoia s’estengué i s’incrementà el nombre de sospitoses de tenir relació amb la bruixeria. Finalment, totes les acusades foren traslladades davant el rector i confessaren i acceptaren l’autoria dels crims que se’ls atribuïa. Totes, tanmateix, van obtenir el perdó general dels feligresos, segurament a causa de les relacions de parentiu entre ambdues parts.
Aquest fet, però, va donar pas al segon episodi d’aquest cas de «bruixomania» a Zugarramurdi: quan la Inquisició va arribar a la regió es va encetar una nova onada d’acusacions i interrogatoris. La primera processada pel tribunal inquisitorial fou Maria de Jureteguia, que es convertí en el detonant de la cacera. Es declarà culpable i col·laborà amb el tribunal aportant nous noms a la llista d’acusades. Les altres van declarar-se igualment culpables i donaren les mateixes explicacions que Maria.
Els akelarres de Zugarramurdi
De les confessions extretes a través de les tortures, part imprescindible de tot procés per bruixeria, s’observa que, en primer lloc, es duien a terme rituals d’iniciació que consistien en renegar de Déu i encomanar-se al Dimoni, una mena de vassallatge en què la bruixa s’entregava al diable a canvi de les promeses que aquest li feia, assegurant-li riquesa, poder, venjances…
Les assemblees de les bruixes se celebraven els dilluns, dimecres i divendres a la nit, i a les vigílies de les festivitats cristianes. En arribar adoraven el Dimoni, besant-li, per exemple, el cul. A continuació s’iniciava una orgia en la qual el Dimoni mantenia relacions sexuals, generalment sodomites, amb totes les participants del sàbat. Eren freqüents les profanacions de tombes per extreure’n la carn que s’utilitzava en els banquets, on es menjaven sobretot cossos d’infants i d’animals diversos. També hi havia músics que tocaven al revés —amb la mà esquerra— mentre la gent ballava a la inversa. Les bruixes feien pocions, verins i ungüents que s’untaven als cossos per marxar volant sobre un cabró. Finalment, el Dimoni els exhortava a fer el mal i es dedicaven a atacar persones, bestiars, collites, conreus, etc.
Aquestes descripcions mostren que les celebracions intentaven d’imitar rituals cristians: l’akelarre reproduïa l’estructura d’una cort reial, d’una catedral o església, amb una jerarquia molt marcada i uns rituals que conformaven una perversió del culte cristià i de les misses, amb els valors invertits i amb el Dimoni al lloc del Crist.
Actualment, tanmateix, no se sap ben bé del tot en què consistien realment. Molts estudiosos defensen que pot haver-hi una explicació científica de tot plegat. Des del punt de vista de la medicina natural, podria ser que en les celebracions hi intervinguessin remeis fets amb substàncies al·lucinògenes, com en tantes altres celebracions d’arreu del món. Aquest fet, juntament amb l’imaginari col·lectiu sobre la bruixeria (farcida de pocions, vols nocturns, transformacions, reunions amb el Dimoni…) explicaria les confessions de les acusades. Les suposades reunions orgiàstiques amb el Dimoni podrien tenir explicació en les antigues bacanals gregues, ja que també podien formar part de l’imaginari col·lectiu de l’època i, per tant, les acusades les podrien haver fet servir en els judicis. Els infanticidis, que moltes acusades van acceptar que havien comès, s’explicarien per les enemistats entre veïns, o per causes de mort natural. La venjança, doncs, tingué un paper important en el procés de Zugarramurdi, juntament amb les invencions que feren els acusats per fer creïble el seu relat o acusar altres veïns.
Salazar i la fi del procés: «No hubo brujos ni embrujados en el lugar hasta que se llegó a tratar y escribir de ello».
El 14 de febrer de 1611 el Consell de la Suprema Inquisició rebé una petició d’enviar una persona imparcial a Navarra per investigar els successos, i és que després dels fets de Logroño la neurosi i el terror s’havien estès per altres zones.
Alonso Salazar Frías fou l’encarregat d’anar a les comarques del nord de Navarra amb l’ordre de dur a terme una investigació i amb un edicte de gràcia per redactar un informe sobre quina era la situació real. L’inquisidor Salazar recorregué el nord de Navarra durant 8 mesos interrogant les acusades i els seus veïns. Criticà que gran part dels delictes atribuïts a les bruixes eren falsos i s’absolgueren ad cautelam diverses acusades, que revocaren les confessions que havien fet abans de l’arribada del nou inquisidor. Salazar criticà amb duresa la metodologia emprada durant els processos. Afirmà que els delictes de les suposades bruixes no estaven comprovats i que no hi havia proves: es dugueren a terme experiments dels ungüents, les pols màgiques, etc., que s’havien atribuït a les acusades; es demostrà que les suposades relacions sexuals amb el Dimoni eren falses, ja que moltes de les noies examinades seguien sent verges, i es considerà que les confessions no eren fiables perquè totes les confessions s’havien fet sota tortura.
Finalment, el nou edicte de gràcia establí que les bruixes i bruixots es podien penedir dels seus crims sense necessitat de ser castigats. La Suprema Inquisició acceptà els informes de Salazar i el 29 d’agost de 1614 s’establiren noves pautes d’actuació en matèria de bruixeria a Navarra. Per altra banda, s’intentaren reparar les víctimes del tribunal de Logroño per evitar que la societat les estigmatitzés.
Salazar, doncs, amb la seva tasca exhaustiva aconseguí crear un precedent molt valuós. A partir del cas de Zugarramurdi, la Inquisició espanyola fou molt reticent a l’hora d’acceptar noves acusacions per bruixeria.
