L’aigua en el món romà: L’abastiment de les ciutats 

Imatge de portada: Pont du Gard. Font: Wikimedia Commons. © Nicolas Bicorne

L’aigua ha sigut un element vital i de molta importància al llarg de la història. En l’època romana també ens trobem que l’aigua va tenir un paper primordial. Els romans estaven fascinats i obsessionats amb l’aigua, i van desenvolupar una cultura de l’aigua expansiva i diversa, que es va estendre per tots els seus territoris.  Les evidències arqueològiques són una font d’informació primordial per a l’estudi de les estructures hidràuliques d’època romana i poder entendre com va ser la seva cultura de l’aigua. En aquest article explorarem algunes d’aquestes construccions romanes relacionades amb l’aigua. En concret parlarem de l’aspecte que més ha intrigat als investigadors al llarg dels anys: Com s’abastien les grans ciutats romanes d’aigua?

L’aigua era un element essencial en la vida quotidiana dels romans, i per tant era de vital importància que les ciutats tinguessin un abastiment d’aigua constant i de bona qualitat. Els romans donaven molta importància a la qualitat de l’aigua que consumien i utilitzaven diàriament. 

D’on provenia l’aigua?

La qualitat de l’aigua amb la qual abastien les ciutats era molt important per als romans. Els romans volien que l’aigua que arribava a les seves ciutats fos neta i de bona qualitat, i és que sabien els beneficis d’una bona aigua i els efectes adversos que podia tenir beure aigua de mala qualitat. És per aquest motiu que a l’hora de fundar una ciutat nova, un dels aspectes que més es tenia en compte quan es volia escollir l’emplaçament d’aquesta era les fonts d’aigua que es trobaven al voltant. 

Què era el que els romans consideraven com a aigua de bona qualitat? Bé, autors de l’època, com ara Frontinus o Vitruvi, ens parlen de la importància de trobar una font d’aigua neta amb la qual abastir una ciutat. Al punt d’origen de l’aigua que abastia una ciutat se l’anomena caput aquae, aquest terme pot referir-se a una font o a una estructura que ajuda a canalitzar l’aigua provinent d’una presa, embassament, font natural, o riu. 

El punt de captació de l’aigua més comuna per a un aqüeducte era una font natural. Abans de l’ascens dels romans, els grecs van observar i aprendre que el flux d’aigua subterrània podia ser proporcionat per infiltració, i que el resultat era una aigua neta i amb una bona quantitat de minerals. Per tant, l’aigua que transportaven els aqüeductes, normalment provenia de fonts situades a les muntanyes, l’aigua de les quals era gairebé sempre dura i contenia quantitats significatives de minerals dissolts, ja que era aigua que havia estat subterrània. Això s’ha arribat a comprovar gràcies a les restes arqueològiques trobades al voltant d’aquest lloc d’origen, de les quals s’ha sabut la seva localització o bé amb fonts escrites que en parlen dels aqüeductes o mitjançant la prospecció arqueològica en punts propers a restes de l’aqüeducte. 

Però, tot i que les noves ciutats fundades pels romans procuraven estar a prop d’una font d’aigua amb les característiques descrites, les ciutats preexistents i ocupades pels romans a vegades no tenien una font propera. Per tant, havien de buscar altres recursos hídrics per abastir la ciutat d’aigua. Hi havia aqüeductes que transportaven aigua d’un riu, o de preses construïdes per romans, o a vegades l’aigua l’obtenien directament de sota terra, mitjançant pous. Per exemple, la presa romana de Prosèrpina era el caput aquae d’un dels aqüeductes que abastia la ciutat d’Emèrita Augusta, l’actual Mèrida. 

Els aqüeductes

Com arribava aquesta aigua a les ciutats? L’element més característic de la cultura romana de l’aigua i que tenia la funció de transportar l’aigua és l’aqüeducte. L’aqüeducte era l’estructura encarregada de portar l’aigua des del lloc d’origen a través d’una llarga conducció fins al seu punt final, que bé podria ser una ciutat o una villae, gràcies a la força de la gravetat. Al llarg d’aquest recorregut els romans van utilitzar diferents tècniques per superar el relleu, com ara l’ús d’arcs per superar les valls, o la construcció de vies subterrànies per superar zones més altes. L’objectiu era sempre per preservar el pendent i que l’aigua flueixi de manera regular, però que no sigui un pendent massa abrupte que pugui erosionar la mateixa estructura i alhora contaminar l’aigua, i podem veure a través de les restes d’aquests la precisió que tenien els romans a l’hora de construir-los. 

Mentre que els romans certament no van inventar l’aqüeducte, tenim antecedents i evidències arqueològiques d’altres cultures amb estructures molt semblants, van ser capaços d’incorporar noves tecnologies que van millorar i augmentar la seva capacitat de transport. És molt habitual, però, que quan parlem d’un aqüeducte la imatge que ve a la majoria de la gent al cap és la d’una estructura formada per arcs amb un canal a sobre. Aquesta concepció tan general és errònia, l’aqüeducte és tot el canal que va des del punt d’on prové l’aigua fins a la ciutat. Per tant, que tot i que popularment encara avui en dia associem els aqüeductes romans amb restes d’aquests arcs i arcades elevades, la forma més comuna d’un aqüeducte era un canal superficial, que anava a l’altura del sòl, sempre conservant el pendent perfecte per poder transportar l’aigua.   

Parts d’un aqüeducte

Un aqüeducte estava format per diverses parts, la principal sent el specus que era com s’anomenava al conducte que portava l’aigua. Aquest estava fet, normalment amb maçoneria, és a dir pedra, que podia ser de diverses mides i portar argamassa, el ciment dels romans. A l’interior per tal que fos impermeable aplicaven una capa d’opus signinum, que era una combinació de morter de calç, sorra o a vegades pols de provinent de ceràmica.  

El specus era l’element bàsic d’un aqüeducte, però al llarg del recorregut d’aquest trobem altres elements. Els primers dels quals parlaré són els dos que hem mencionat breument anteriorment, els que utilitzaven a l’hora de superar obstacles i canvis de desnivell. En primer lloc, tenim els ponts, que servien per superar elements de desnivell negatiu. Aquests estaven, normalment, conformats normalment per una sèrie d’arcades, que podien tenir un màxim de tres pisos, servia per superar obstacles com ara valls no gaire profunds. 

Per a superar un desnivell negatiu molt més abrupte tenien els sifons. El sistema s’anomena el sifó invertit o vasos comunicants, i  és una tècnica basada en el principi físic simple: que l’aigua troba sempre el seu propi nivell. Els romans coneixien bé aquest principi dels vasos comunicants, com ho expressa Plini. Un sifó romà constava d’un tub d’argila llarg, sovint amb una secció corba al mig, i que feia una forma de U. Aquesta estructura connectava dos dipòsits d’aigua. El dipòsit d’origen estava ple d’aigua, mentre que el dipòsit al final de l’estructura estava buit. La pressió atmosfèrica al dipòsit d’origen creava una força de succió que feia que l’aigua es mogués a través del tub d’argila cap a l’altre dipòsit. L’alçada de la columna d’aigua al dipòsit superior creava una pressió suficient per empènyer l’aigua a través del tub d’argila i tornar al dipòsit inferior. L’aqüeducte que portava aigua a la ciutat romana de Gades, l’actual Cadis, tenia diversos sifons invertits al llarg del seu recorregut. 

En segon lloc, tenim els túnels, construïts per superar el relleu positiu, com ara una muntanya o un puig. Però a més d’haver de fer el túnel per permetre el pas del canal, també feien diversos pous d’inspecció al llarg del recorregut del túnel. Aquests permetien l’accés en cas d’alguna avaria o problema en el túnel.

Frontinus ens informa que “el manteniment de l’estructura” era una tasca primordial, centenars d’esclaus es van dedicar al llarg de l’imperi romà al manteniment i les reformes els aqüeductes. Aquestes feines segons ens explica Frontinus consistien en: supervisors, cuidadors d’embassaments, caminants de línies, llambordes, guixaires i altres obrers.

A més dels pous d’inspecció que els romans utilitzaven per als trams que anaven per túnels, també construïen punts de control al llarg del recorregut que permetien en cas d’avaria parar el flux de l’aqüeducte per tal de fer la reparació pertinent. En aquests punts de control normalment també construïen una piscina llimaria, que era una manera de netejar l’aigua dels sediments que transporta. Aquestes piscines llimaries funcionaven de manera molt senzilla, mitjançant la força de la gravetat, l’element més pesant queia en aquesta piscina més profunda que el canal, i l’aigua neta continuava fluint, deixant els sediments enrere. Aquestes com he mencionat podien formar part dels punts de control o eren un element independent que es trobava al llarg del recorregut. 

L’aqüeducte de la ciutat de Nîmes

L’aqüeducte que ens mostra el domini i la perfecció de l’arquitectura i enginyeria hidràulica romana es troba a França, estem parlant de la construcció que va abastir la colònia romana de Nemausus, l’actual Nîmes. Aquest és l’aqüeducte és un dels més llargs construïts durant l’imperi romà, tenia un recorregut d’uns 50,02 km, i ha sigut un dels aqüeductes més estudiats al llarg de la història. 

Aquest gran interès que ha generat aquest aqüeducte ve per un dels seus trams, el conegut com a Pont du Gard. Amb els seus 49 metres d’alçada és el pont aqüeducte romà més alt del món. Està compost per tres files d’arcs superposades (6 arcs en el primer nivell, 11 arcs en el segon i 47 petits arcs en el tercer), la qual cosa també constitueix un assoliment poc comú per a l’època. Aquest pont també destaca pel seu excel·lent estat de conservació, motiu pel qual avui dia és també admirat com una obra mestra del geni creatiu humà. És l’únic exemple de pont antic de tres pisos que encara segueix en peu. Gairebé mil homes van treballar en aquest colossal projecte, que es va completar en tan sols cinc anys.

Però l’excepcionalitat de l’aqüeducte que abastia la ciutat romana de Nimes va més enllà del Pont du Gard. És un dels aqüeductes més llargs construït en època romana. Va ser construït cap a l’any 50 dC i va proveir la ciutat de grans quantitats d’aigua a pressió durant cinc segles. La ciutat romana va experimentar tal desenvolupament al segle I dC, que es va decidir construir un aqüeducte seguint l’exemple dels aqüeductes que abastien a Roma, capital i model per a tot l’imperi romà. Aquesta infraestructura va donar a la ciutat un nou prestigi i va contribuir a la construcció de fonts i termes, i va contribuir que la ciutat tingués aigua corrent a les residències de l’elit i carrers més salubres, contribuint així al plaer i al benestar de la ciutat. Amb un pendent mitjà de 25 cm per quilòmetre, una de les més baixes mai assolides en l’època, l’aqüeducte transportava al dia per gravetat entre 30.000 i 40.000 m³ d’aigua corrent des d’un brollador situat a Uzès fins a Nîmes.

Altres maneres d’abastir una ciutat 

L’aqüeducte, però, no era l’únic mètode que hi havia per abastir una ciutat d’aigua. Sí que és cert que és l’element més característic i més conegut, però, no sempre era necessària la construcció d’un aqüeducte per a l’obtenció de l’aigua.  Un dels mètodes més utilitzats per a l’obtenció d’aigua, que es va fer servir abans del temps dels romans i va continuar posteriorment, són els pous. És a dir, un accés a l’aigua subterrània, i és que se sap que l’aigua subterrània és una font d’aigua potable que es pot utilitzar i beure. I els romans ho sabien, i és per això que en una gran quantitat de les excavacions de ciutats romanes s’han trobat pous o evidències de l’existència de pous. A la ciutat romana de Timgad en tenim un bon nombre de pous que haurien abastit d’aigua la ciutat, abans que es construís l’aqüeducte.  

Un altre element d’abastiment d’aigua és la recollida de l’aigua de pluja mitjançant les cisternes, aquestes eren uns dipòsits que es col·locaven en diferents punts de la ciutat. La seva funció principal era l’emmagatzematge d’aigua, aquesta podia provenir de l’aqüeducte o bé podia ser aigua recollida de les pluges.  Era una altra manera de proveir la ciutat d’aigua, però depenia molt del clima i de la meteorologia, per tant, no era el mètode més ideal per proveir a una ciutat sencera amb l’aigua que era necessària. 

A la ciutat de Pompeia s’ha vist com la majoria de cases tenien un dipòsit a sota d’un dels patis interiors anomenat atrium, el qual tenia un sostre dissenyat per recollir l’aigua de pluja i conduir-la a la cisterna. Aquest sistema estava conformat per aquest sostre anomenat impluvium i una piscina al centre del pati que donava al dipòsit anomenada compluvium.

Reflexions finals

Els romans van dominar l’enginyeria hidràulica i l’arquitectura, i van aconseguir fer unes construccions funcionals i molt precises que van abastir durant molts anys algunes ciutats. Van aconseguir que arribes a aquestes ciutats un flux continu i regular d’aigua de bona qualitat. Fins i tot, trobem que a Roma hi ha un aqüeducte que encara segueix portant aigua. 

Els aqüeductes són la màxima expressió d’aquesta cultura de l’aigua. Van ser una de les estructures arquitectòniques més excepcionals construïdes en època romana. Alguns autors, entre els quals es troben Frontinus i Vitruvi, parlen d’aquestes obres arquitectòniques com a les millors obres d’enginyeria i arquitectura mai fetes. I avui en dia segueixen impressionant tant a estudiosos com al públic general. 

Tot i que, els aqüeductes van portar l’enginyeria hidràulica al seu punt àlgid fins al moment, sent unes estructures molt ben plantejades i construïdes amb gran precisió, cal no oblidar que no eren l’única manera d’abastir una ciutat d’aigua. Els arqueòlegs i historiadors han estudiat i encara continuen estudiant els aqüeductes, i les evidències que es conserven avui en dia d’aquestes construccions, però, a vegades fa que les altres estructures siguin menys estudiades o valorades. En aquest article també s’ha parlat majoritàriament dels aqüeductes com a tema central, ja que, com he mencionat han sigut el centre de moltes investigacions  i apareixen sovint en textos antics, però, segons la meva opinió, les altres estructures aquí mencionades són igual d’importants i caldria fer més investigació i estudis.  

Per saber-ne més

Egea Vivancos, A. (2005). Fuentes literarias aplicadas al estudio de la ingeniería hidráulica romana. Mastia: Revista del Museo Arqueológico Municipal de Cartagena, 4, 87–103.

Lewis, M. (1999). Vitruvius and Greek Aqueducts. Papers of the British School at Rome, 67, 145–172. 

Malissard. (2001). Los Romanos y el agua (2a ed.). Herder.

Frontinus. (2009) De aquaeductu urbis Romae. In Rodgers, R. H. (Eds.), Cambridge Classical Texts and Commentaries. Cambridge: Cambridge University Press

Rodá, I. (2004). Catálogo de la exposición “Aqua Romana. Técnica Humana y Fuerza Divina”, Barcelona.

Rogers, D. K. (2018). Water Culture in Roman Society. Brill Research Perspectives in Ancient History, 1, pp. 1-118.

Sánchez, E., Martínez, J. (2016). Los acueductos de Hispania. Construcción y abandono. Fundación Juanelo Turriano: Colección Juanelo Turriano de la Ingeniería. Madrid.

Vitruvius. (1999). Water. In Rowland, I., Howe, T. (Eds.), Vitruvius: ‘Ten Books on Architecture’ (pp. 96-106). Cambridge: Cambridge University Press.