Imatge de portada: Sarcòfag. Segle IV, Cementiri de Santa Agnès de Roma. Font: Wikimedia Commons – Domini públic
Entre els anys 1228 i 1229 Tomàs de Celano (1200-1264) va començar a escriure una hagiografia de Francesc d’Assís (1181c.-1226), el fundador de l’Ordre Franciscana, amic i mestre seu. A la seva Primera vida de Sant Francesc d’Assís, l’autor relata la representació d’un pessebre vivent en el qual tan sols hi havia un bou i un ase. Aquest es va celebrar la nit de Nadal de l’any 1223 al Santuari de Greccio, un dels quatre santuaris eregits per Francesc d’Assis a la Vall Sagrada, on es reuniren diversos sacerdots per a celebrar la missa sota la seva guia espiritual. També Bonaventura de Bagnoregio (1221-1274) dedicà unes paraules a aquesta escena a la seva Legenda Maior, en la qual relatà la vida i els miracles de Francesc d’Assis.
Aquest passatge ha servit de referent a la tradició popular per tal d’atribuir la creació del pessebre al patró dels animals. Tant és així que aquesta certesa, instal·lada a l’imaginari col·lectiu, ha menystingut expressions artístic-religioses precedents, les quals suggereixen que Francesc d’Assis no feu més que continuar una tradició inaugurada genuïnament anys abans. De fet, diverses historiadores han advertit i demostrat que el pessebre és una representació artística anterior al franciscanisme i que el seu origen pertany a la devoció femenina medieval.
El segle XII visqué l’eclosió d’un moviment de dones laiques entregades a l’espiritualitat. Elles foren les beguines, moltes de les quals exerciren de mestres, sanadores i conselleres espirituals. Al marge de l’Església es dedicaren a la contemplació i a la meditació divina, i algunes posaren per escrit les seves experiències místiques. Les visionàries medievals exercitaren els sentits del cos per tal d’apropar-se a Déu, i l’art formava part d’aquest exercici. No és casualitat que molts dels èxtasis que van experimentar aquestes dones tinguessin lloc mentre contemplaven imatgeria religiosa.
Margery Kempe (1373-1438), coneguda peregrina, mística i escriptora, en el seu viatge a Roma es trobà amb una dona que duia guardada al pit una figureta de Jesucrist. Kempe explica que aquesta dona tragué la figureta i la posà sobre la falda d’unes «dones venerables» que li col·locaren camises i el besaren com si fos Déu mateix.
Les místiques medievals besaren, banyaren i alletaren el Nen Jesús en estat d’èxtasi i es fongueren amb el dol de Maria mentre aquesta rebia el cadàver del seu fill. Aquesta experiència mística anava acompanyada de la representació de la maternitat a través de la litúrgia, decorant estàtues de mida real del Nen Jesús per al pessebre o vestint-se amb vestits de núvia quan anaven a rebre el seu nuvi (és a dir, Déu) a l’eucaristia.
La historiadora nord-americana Caroline Walker Bynum identificà la primera expressió del pessebre en la pràctica devocional de la beguina Maria d’Oignies (1177-1213). Maria fou una dona casada que renuncià a la vida matrimonial per dedicar-se a l’espiritualitat lliure. Es traslladà a viure a Willambroux, un hospital de leprosos, per tenir cura dels malalts. El cardenal Jacques de Vitry (1170c.-1244c.) fou el seu seguidor i confessor i decidí escriure la vida i les visions de la beguina d’Oignies. Aquesta mística demostrà un especial interès per la maternitat de Maria i per l’episodi de la Nativitat, una tendència espiritual molt comuna entre les beguines medievals. De fet, tant per Maria d’Oignies com per les místiques posteriors, la representació artística del naixement de Jesús la nit de Nadal era una via per a accedir a l’experimentació de Déu en el propi cos.
Així doncs, la presència d’objectes devocionals relacionats amb la maternitat de Maria i la Nativitat a les comunitats de beguines són un clar testimoni de la tradició artística i litúrgica de l’espiritualitat femenina, un fenomen original i innovador de la religiositat medieval.
Maria d’Oignies no fou la primera en emprendre aquest camí espiritual, ja que sabem que anys abans Ava de Melk (1060-1127) també havia decidit entregar-se a la contemplació, la mística i l’escriptura sense formar part de cap ordre religiós.
La recerca de Bynum demostra que molts dels nous objectes devocionals dels segles XIV i XV que humanitzen la maternitat del nen Jesús o representen la relació Mare-Fill (per exemple, la pietat i el bressol litúrgic) foren subvencionades per dones mecenes o per comunitats femenines. La mateixa historiadora apunta que objectes devocionals com l’Anna Selbdritt (la representació d’Anna, Maria i el Nen Jesús) proliferaren durant els segles XIV i XV per tal de reflectir i santificar l’experiència de les dones. Aquest és el cas de la famosa Visitació del convent de Katharinental, la qual representa el ventre de Maria amb un cristall que recorda molt a un reliquiari.
A casa nostra tenim l’exemple de la beguina mallorquina Elisabet Cifre (1467-1542), qui veié el Nen Jesús en moltes ocasions i el feu dormir al seu bressol. Però la devoció per la imatgeria del Jesús infant s’estengué també més enllà dels cercles de les beguines i les místiques, tal i com demostra el cas de Constança de Castella (1478†). En un fragment del segon capítol de la seva Oración sobre la Vida y Pasión de Cristo es refereix directament al Nen Jesús al pessebre.
En definitiva, més enllà del relat de la historiografia tradicional, és palès que les inventores de la vida evangèlica medieval foren les beguines, anteriors a les ordes mendicants. La invenció d’un mode de vida original comportà també la vivència de l’espiritualitat de manera lliure i innovadora, a través de la mística, la litúrgia i l’art com a vies per implicar el cos i els sentits en l’experiència divina. El pessebre forma part d’aquesta tradició que obrí les portes de les cases laiques a l’art devocional.
