Imatge de la portada: Pintada a l’escola Turó del drac de Canet de Mar com a resposta a la mesura del 25% de castellà. Font: La Vanguardia, Joan Pujolar
Les polítiques lingüístiques a l’estat espanyol són una de les principals expressions del conflicte nacional. A les darreres eleccions la dreta i l’extrema dreta han crescut, i els primers moviments que han fet respecte a la llengua han tingut una direcció ben clara. Els acords de governació al País Valencià entre el PP i VOX estableixen la defensa de la unitat d’Espanya, volen eliminar la “barrera idiomàtica” a la sanitat, censura de revistes i cultura i eliminar tota promoció dels Països Catalans i treure el català de les aules a la zona castellanoparlant. A les Illes Balears, amb l’acord d’investidura el PP i VOX també volen defensar la unitat d’Espanya i “atendre a l’exclusió del castellà, causada per la imposició del català”. I just fa uns dies, al Principat, el TSJC també confirmava l’aplicació del 25% en castellà a tres escoles. Si bé les polítiques que s’estan proposant tindran un impacte contrari en la revitalització del català, la situació desigual entre ambdues llengües recau, entre d’altres, en les bases construïdes en la Transició. L’objectiu del present article és situar el context històric del desenvolupament de la política lingüística catalana per entendre com s’hi expressa el conflicte nacional.
D’on venim?
Lluny de ser una pulsió entre iguals, el conflicte lingüístic parteix d’una situació de desequilibri entre les llengües en contacte: una, el castellà, és la dominant i l’altra, el català, la minoritzada. No xoquen entre elles per raons lingüístiques, ho fan per les funcions socials que despleguen com a principal element de cohesió i identitat dels pobles que les parlen. Així doncs, la tensió és entre les respectives comunitats, i és causada per la situació de poder desigual entre elles que provoca el bilingüisme diglòssic, la situació en què els parlants d’una llengua n’han d’aprendre una altra que té més prestigi i poder. És un conflicte polític i social. Aquesta és la perspectiva de la sociolingüística del conflicte, un dels camps des del qual es desenvolupen les polítiques lingüístiques.
L’evolució històrica com a llengua minoritzada s’ha vist afectada significativament per factors externs a ella, sobretot després de la guerra de Successió: el Decret de Nova Planta el va substituir pel castellà en tot l’àmbit públic. Des de llavors, els episodis de persecució i minorització de la llengua catalana han estat constants, i el paper dels diferents aparells de l’estat ha estat determinant. Episodis com la Mancomunitat de Catalunya o la Segona República se n’escapen –les institucions van fomentar la llengua–, però tots dos moments van ser frustrats per les dictadures que els van seguir. A pesar de les prohibicions i la repressió franquista, les classes populars s’han mostrat històricament resistents a adherir-se al castellà, mentre que l’aristocràcia i la burgesia urbana han estat les classes que van adoptar el castellà com a llengua de les classes dirigents estatals. Els moviments migratoris interns de la segona meitat del segle XX cap a les zones urbanes dels Països Catalans van provocar una ràpida transformació demogràfica que va suposar el reforç de la posició socialment dominant de la llengua castellana causat per l’augment del seu ús als carrers.
A mesura que es debilitava la dictadura, les reivindicacions, la producció cultural i les campanyes de promoció del català prenien solidesa amb la creació de noves editorials, premis literaris, la Nova Cançó o la xarxa d’ensenyament d’Òmnium entre altres iniciatives. La culminació va ser la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Milers de persones i organitzacions d’arreu dels Països Catalans es van organitzar per abordar en quin estat estava la cultura catalana, identificar les principals problemàtiques, establir les bases del que havia de ser la futura democràcia i recuperar l’autogovern. Es van convocar moltes jornades de debat i actes en què es van tractar diferents temàtiques. Quant a la llengua, van partir dels treballs de sociolingüística d’Aracil, Ninyoles o Vallverdú i de les tesis de Fuster, vicepresident d’honor del Congrés, qui emmarcava el fet lingüístic com la llavor central de la identitat col·lectiva que definia la realitat nacional. Les propostes del Congrés, per tant, se centraven a defensar la unitat de la llengua catalana en tot el domini lingüístic i, donat el bilingüisme diglòssic i el consegüent desequilibri entre llengües, enfocaven la revitalització del català des de la superació del conflicte. Això era caminar cap a la substitució lingüística o bé cap a la normalització: el retorn a la plenitud del català. Les futures polítiques lingüístiques que van definir partien d’aquí i l’estadi final de superació era l’autodeterminació del poble català. Apostaven per una acció institucional acompanyada d’un impuls social i cívic centrada a evidenciar el conflicte més enllà de la llengua i promoure una ruptura per contrarestar les forces adverses a la normalització del català en la societat.
La Transició i les bases de la política lingüística de l’estat espanyol
Ja a la Transició, la Llei per la Reforma Política del 1977 posava fi a la dictadura, tot i acceptar la participació dels antics dirigents del règim entre el conjunt de persones que formarien part del procés. La voluntat democratitzadora i descentralitzadora va conduir a un model plurilingüe que defensava la diversitat lingüística i cultural dels pobles d’Espanya, així com el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, principis recollits a la Constitució. No obstant això, només es va acceptar l’oficialitat estatal del castellà, la resta de llengües en van quedar excloses i només es reconeixia l’oficialitat dins la seva territorialitat, sense ser mencionades en la Constitució. El català esdevenia llengua oficial conjuntament amb el castellà a les Illes Balears, el País Valencià i al Principat de Catalunya, mentre que no es reconeixia com a tal a la Franja de Ponent i el Carxe. La doble oficialitat establia dos principis: el dret d’elecció lingüística del ciutadà sense poder obligar-lo a canviar de llengua i el deure de coneixement de les llengües oficials, per tant, la disponibilitat del castellà i del català a tota institució pública. Ara bé, la legislació espanyola, vigent des de llavors, ho aborda des de la cooficialitat i defineix el castellà com a llengua comuna, el coneixement de la qual és un deure de tots els espanyols, excloent aquest deure per les llengües que no eren la comuna. S’establia un plurilingüisme desigual que entrava en contradicció amb els principis constitucionals i jerarquitzava el paper del castellà per ser la llengua de l’estat.
Un altre element de l’arquitectura de l’estat és la divisió politicoadministrativa en diferents comunitats autònomes amb legislacions diferents, afectant directament el català. La manca d’una institució o estratègia que reguli i cohesioni l’ús de la llengua no només ha fragmentat la unitat de la llengua i ha donat ales al secessionisme lingüístic, també ha generat diferències quant a la realitat sociolingüística.
L’evolució de la política lingüística al Principat de Catalunya
Amb el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya el 1977, el Principat va ser el primer territori de parla catalana a recuperar les institucions pròpies i el retorn d’un cert autogovern. Va ser possible després d’assolir una majoria de forces catalanistes a les primeres eleccions democràtiques de l’estat. Però també per la pressió de la multitudinària manifestació de l’11S de 1979 que portava el lema “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” convocada per l’Assemblea de Catalunya —principal resistència al règim reivindicant la llibertat nacional i l’autodeterminació. El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia on es definien els drets i deures de la ciutadania catalana i les seves institucions. El català s’establia com la llengua pròpia de Catalunya, així com l’oficial en conjunt amb el castellà i la garantia de l’ús normal d’ambdós idiomes. Era la primera passa per concretar les polítiques lingüístiques: establien el marc de la doble oficialitat i la constatació històrica del català.
En guanyar les primeres eleccions al Parlament el 1980, es va impulsar la Llei de Normalització Lingüística que entraria en vigor el 1983. L’ampli consens aconseguit, però, va ser perquè no es van acabar de detallar les polítiques dirigides a l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Això sí, es partia del model de normalització lingüística: polítiques institucionals de caràcter tècnic acompanyades de l’impuls social per donar pas a un procés de canvi col·lectiu en el qual tota la societat s’havia d’implicar per restaurar el paper històric i normal del català. Les principals accions que va dur a terme la Generalitat van ser campanyes de sensibilització —“El català, cosa de tots”—, implicar les administracions locals en els cursos de català —primera pedra del futur Consorci de Normalització Lingüística— i la regulació de la presència del català en l’àmbit públic.
En el camp educatiu, la llei definia el català com la llengua d’ensenyament. Al curs 1983-1984 es va iniciar el Programa d’Immersió Lingüística a dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet, gràcies a l’impuls de famílies castellanoparlants que volien l’educació dels seus fills en català, així com del PSC i del PSUC. Tant ERC com CiU havien apostat inicialment per crear una xarxa nova d’escoles catalanes només per catalanoparlants. El model d’escola resultant volia assegurar que totes les noves generacions tinguessin les mateixes oportunitats i no hi hagués segregació per raó de llengua. Aquell mateix any, també començava l’emissió de TV3 i Catalunya Ràdio, amb el clar objectiu de fomentar la llengua catalana en els mitjans de comunicació.
L’oposició anticatalanista no es va esperar a l’aprovació de la llei, i el 1981 –poques setmanes després de l’intent de cop d’estat del 23F– es feia públic el “Manifiesto de los 2.300”. Figures que vivien a Catalunya, com Federico Jiménez Losantos o Armando de Miguel, expressaven la preocupació sobre la voluntat de la Generalitat de marginar el castellà de l’espai públic i convertir el català en l’única llengua oficial. La reacció a aquest manifest va trigar molt poc, dies després, apostant per la normalització del català, es va crear la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, laCultura i la Nació Catalana i convocant actes massius, com el del Camp Nou o la manifestació contra la LOAPA. Considerant que la llei era insuficient i que el català continuava discriminat, la Crida va dur a terme campanyes per informar dels incompliments de la llei, així com accions no violentes dirigides a grans empreses i institucions públiques.
El 1986, es va fer un balanç sobre l’impacte de la llei i l’estat de la llengua al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La conclusió era la necessitat d’implicar a tots els agents en aconseguir uns objectius compartits, emmarcant-ho en el futur Pla General de Normalització Lingüística. Però aquest va resultar ser massa exigent quant als compromisos polítics, va xocar amb la mentalitat liberal creixent. Amb el canvi de legislatura del 1996 es va impulsar una nova llei, la de Política Lingüística (1998), que deixava enrere el marc de la normalització i el pes requeia fonamentalment en les institucions públiques i deixava de centrar-se tant en la societat.
L’erosió del govern de CiU i l’entrada del tripartit amb el pacte del Tinell van conduir a la reforma de l’Estatut del 2006, el qual buscava consolidar el règim lingüístic establert. Tot i els canvis fets a les Corts i al Congrés en el redactat inicial, l’estatus del català es definia com a llengua d’ús normal i preferent, s’equiparava al castellà establint el deure del coneixement d’ambdues llengües i es mantenia com a llengua vehicular en l’ensenyament. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional resolia dos recursos presentats pel PP i el defensor del poble, modificant-lo substancialment. Es reduïa la protecció del català com a llengua pròpia, es prohibia declarar el caràcter “preferent” del català i s’establia que “l’ús normal” seria un principi exclusiu del castellà, de manera que l’oficialitat de les dues llengües tornava a ser asimètrica. En l’ensenyament s’afegia el castellà com a vehicular, tot i ja garantir el seu coneixement i ús. Per tant, la sentència treia competències de l’Estatut per a legislar en el propi territori. Sumat a la retirada dels reconeixements dels drets històrics com a poble, la tensió social pel conflicte nacional va escalar. Com a resposta, Òmnium va convocar la manifestació pel dret a decidir com a nació, l’inici del procés independentista.
Des de llavors, la principal confrontació judicial ha estat en l’ensenyament, sovint partint de denúncies de pares que volien escolaritzar els seus fills en castellà, dinàmica iniciada el 2005. Això va ser emparat per la Llei Wert: establia el dret dels pares a triar el castellà com a llengua vehicular, i era el Ministeri d’Educació qui podia determinar la proporció de cada llengua. Amb tot, el Tribunal Constitucional ho va impugnar el 2018, ja que era una competència autonòmica i no estatal. El 2009 s’aprovava la Llei d’Ensenyament de Catalunya, formalitzant el model d’escola catalana. Va ser recorreguda pel Ministeri d’Educació, en mans del PP, per tenir una actitud passiva en l’establiment de percentatges. La resolució va ser una sentència que imposava el percentatge d’un 25% mínim per cada llengua oficial, una ordenació jurídica sense caràcter pedagògic. Enmig d’aquest embat jurídic, arribem al recent cas de l’escola Turó del Drac de Canet en què uns pares van denunciar per reclamar un 50% de les classes fos en castellà a P5. Aquest fet ha portat a presentar recursos per part de diferents entitats, al TSJC a dictar sentències resolent un mínim d’un 25% a totes les escoles catalanes, l’aplicació cautelar de la mesura a 26 centres i la modificació de la Llei de Política Lingüística al Parlament per aturar-ho. Així mateix, la resposta en contra de la mesura del 25% també va arribar al carrer amb la manifestació organitzada per Som Escola, i la vaga educativa o les manifestacions convocades per la Plataforma Pública i en Català. Els darrers dies el TSJC ha sentenciat que la presència del castellà a les aules és insuficient i que per aplicar bé la immersió lingüística hi ha d’haver dos sistemes paral·lels, un en què el castellà sigui la llengua d’aprenentatge preferent. A més, afirmen que la llei i el decret llei aprovat pel Parlament és inconstitucional. La resolució jurídica està en mans del Tribunal Constitucional, que encara s’ha de pronunciar.
Actualment, la Generalitat està impulsant campanyes de sensibilització, així com el Pacte Nacional per la Llengua, que té per objectiu actualitzar les bases lingüístiques del futur de Catalunya mitjançant un debat ampli entre les forces polítiques i la societat i atent a les noves necessitats. El context sociolingüístic ha canviat, les noves onades migratòries han donat pas a una societat multilingüe i les polítiques s’han d’adaptar i apostar per la gestió de la diversitat lingüística i la revitalització del català. Aquesta necessitat ha fet que la recerca i les polítiques sociolingüístiques hagin apostat els darrers anys per posar el focus en les interaccions entre les persones, centrant-se en la convivència i deixant la superació del conflicte lingüístic en un segon terme, més enllà de la política lingüística.
A tall de conclusió
La legislació, doncs, tendeix cap a la consolidació del castellà com a llengua comuna per tota la ciutadania, fet que entra en una competència desigual i respon a una lògica uniformitzadora. La similitud amb les Balears i el País Valencià recau en el fet que es vol aconseguir amb les polítiques proposades del PP i VOX –amb el silenci de la resta dels partits de l’estat– és el mateix que es busca aconseguir judicialment a Catalunya: el desplaçament del català de la vida pública i dels seus espais. En aquest sentit, els canvis per tal de revitalitzar el català han de superar les iniciatives de promoció del català centrades en els individus que, tot i ser necessàries, no resolen la dinàmica estatal contra la llengua. Si no s’aborden els problemes socials, econòmics i polítics implicats en l’estructura social, que és la que acaba determinant el paper de les llengües en la societat, no es podrà superar el conflicte lingüístic i normalitzar la llengua catalana. Perquè el paper de les forces polítiques contràries mostra que sigui amb polítiques en contra del català, sigui amb sentències acaben consolidant l’estatus del castellà i fent avançar el procés de substitució lingüística.
