Del poble a la gran ciutat
Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a cobrir les necessitats dels propietaris. El poble no era gran ni tampoc ho havia sigut al passat. El 1915, tres anys després del naixement de Manuel, el cens comptabilitzava 426 habitants. La incultura i l’analfabetisme tenien, com a la resta del país en les dues primeres dècades del segle XX, unes xifres molt elevades. Dels 105 homes majors de 25 anys que componien el cens electoral, 56 es declaraven analfabetes. La misèria més extrema, però, no era present a Peraltilla, ni tampoc a la resta de localitats de l’entorn barbastrenc. Normalment les famílies del poble disposaven d’un petit hort pel cultiu de llegums, tubercles i verdures; una parcel·la de secà destinada al cereal; una altra parcel·la per a pastos i alzines d’on obtenir llenya, bellotes i una mica de carbó. Era comú tenir un corral amb gallines, conills i porcs, una producció orientada a l’autoconsum i, quan existia un petit excedent, es venia o canviava en l’entorn. Les riqueses d’una família es mesuraven en funció dels cavalls o mules que tenia per treballar el camp, ja que fins a l’arribada de la II República els veïns només comptaven amb arades de tracció animal. Com en tot l’Alt Aragó, la societat es trobava organitzada i vinculada a la “casa” a la que es pertanyia. Aquesta funcionava com una unitat de producció i consum, organitzada entorn a la figura d’un baró que havia heretat les possessions i que aquest llegaria al seu fill major. Les dones, quan es casaven, formaven part de la casa del marit, malgrat que aquesta situació no feia trencar els lligams familiars propis. En aquesta societat rural de les primeres dècades del XX existia una solidaritat mútua entre els veïns, les famílies s’ajudaven en determinats moments i prevalia l’honor en retornar aquests favors. L’àmbit de socialització dels veïns de Peraltilla es reduïa al nucli que conformava el poble. Ciutats pròximes com Barbastre i Osca es trobaven molt allunyades de les formes de vida tradicionals dels pobles que conformaven la geografia del Somontano de Barbastre. La misèria de l’entorn, encara força vigent malgrat les intencions reformistes de Primo de Rivera, i la necessitat de majors ingressos per subsistir, va dur a Manuel a prendre la decisió d’emigrar cap a Barcelona, a la recerca d’una feina que li atorgués la possibilitat d’una vida millor. Les reformes del dictador es van centrar a acabar amb el caciquisme tradicional, però a Peraltilla, com a la major part del Somontano, els cacics eren inexistents. Això si, al poble va arribar per primer cop la llum elèctrica, es va construir un safareig i es va idear una nova escola. Arribada a Barcelona, primer contacte amb el sindicalisme.
Manuel, en arribar a Barcelona a finals dels anys vint, va començar a treballar a una paradeta de flors de la Rambla. Seran anys molt importants per a la seva vida. A Barcelona va conèixer a una xiqueta valenciana, Maria Miralles Segarra, la que serà la dona de la seva vida i amb la que acabarà tenint cinc fills. A més, a Barcelona, serà on tingui els primers contactes amb el moviment llibertari i sindicalista, simpatitzarà amb la CNT i aquesta posició ideològica acabarà marcant, en els anys següents, el seu destí. A Barcelona va viure, el 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República espanyola. La proclamació va ser viscuda a tot arreu i també a l’Alt Aragó amb gran entusiasme. Van aparèixer esperances de canvi, de reformes polítiques i socials, que s’aveïnaven amb el nou règim polític. A Osca, Fermín Galán i García Hernández, s’havien convertit en herois nacionals després de la revolta de Jaca en 1930 que va pretendre, fallidament, establir la República uns mesos abans de la proclamació final. Els homenatges eren constants, des d’agrupacions sociopolítiques a obrers i militants, era estrany qui no tenia un retrat dels afusellats a casa seva. Fins i tot en Peraltilla, en proclamar-se la República, el carrer Major va passar a anomenar-se carrer de Galán i García Hernández. Amb l’arribada del nou règim polític la vida dels espanyols es va polititzar intensament. Un familiar de la seva dona, que tenia una fàbrica de cristalleria fina, li va oferir a Manuel la possibilitat de treballar a l’empresa i, a més, ser soci d’aquesta. El que en teoria semblava una idea força bona, ja que podia donar unes condicions de vida millors a la jove parella, no es va acabar de materialitzar. La situació de la família a Peraltilla no era pas favorable i, la seva mare, es va posar en contacte amb ell perquè tornés al poble. El requerien perquè ajudes en les feines del camp. Manuel va decidir marxar acompanyat de la seva dona el 1931. La jove parella viurà a la casa familiar de Manuel al poble, i serà gràcies al paper propagandístic de Manuel que, a Peraltilla, va arribar l’anarquisme. Es va esforçar des del primer moment en què els veïns poguessin conèixer els ideals llibertaris, i va establir el sindicat local de la CNT a Peraltilla. Una representació del mateix va participar en el ple comarcal de sindicats de la CNT celebrat el desembre de 1931. En 1933 la dreta es va imposar amb fermesa en les eleccions. Els dos anys de govern de la coalició dretana de la CEDA i el Partit Radical van acabar amb els modests avanços socials de l’esquerra republicana durant el “bienni negre”. Destacable va ser la feroç repressió a la vaga de miners d’Astúries d’octubre de 1934. Aquests s’havien llançat en armes contra la policia i va acabar tràgicament després de la intervenció de les tropes africanistes comandades pel general Francisco Franco. La coalició dretana acabaria per trencar-se per culpa d’escàndols financers i disputes polítiques. El febrer de 1936, el Front Popular, una coalició de forces republicanes i socialistes recolzades pels comunistes i separatistes catalans, al costat de sindicats socialistes i anarquistes, van assolir la victòria en les eleccions. El Front Popular va acabar guanyant a la província d’Osca. Era un territori eminentment rural, on la propietat de la terra era bastant equilibrada, dominada per petits i mitjans propietaris sense alts índexs de concentració de la riquesa rústica, ni conflictivitat social o política. El pes de la indústria era mínim i no estava connectat amb l’agrari, sent una província de tradició republicana. En el cas de Peraltilla, amb 250 vots pel Front Popular i 208 per la CEDA, es pot observar malgrat el seu reduït electorat, la tònica habitual que es va viure en les eleccions en l’Alt Aragó. Va guanyar el Front Popular però no va aconseguir una victòria excessivament folgada en nombre de vots, encara que si pel que fa a representants. El període de temps entre febrer i juliol de 1936 es caracteritzarà per una poca conflictivitat social. La CNT havia estat escapçada i neutralitzada per la dreta després dels fets de 1934 i, encara en la primavera de 1936, es trobava en procés de reorganització. I, la UGT, mantenia posicions moderades en suport a l’esquerra reformista. Ens situem davant una República perfectament operativa abans de la revolta militar i, que no col·lapsa per si sola, si no per l’agressió feixista de juliol de 1936. La Guerra Civil i la revolució a l’Alt Aragó.
El cop d’Estat feixista de juliol de 1936 va arribar a l’Alt Aragó el 19 de juliol. La província d’Osca va restar des de llavors i, fins març de 1938, dividida en dues zones. La zona occidental; Osca i Jaca, que depenia de la V Divisió Orgànica de Saragossa sota el comandament del general Cabanellas, es va sumar a l’aixecament. I la zona oriental, Barbastre, que estava sota influència de la IV Divisió amb capçalera a Barcelona, es va mantenir fidel a la República. Manuel va participar directament com a milicià, empunyant l’arma al front d’Osca en esclatar la guerra. L’Estat republicà com a tal va desaparèixer i van sorgir micropoders. A Barbastre es van formar els Comitès d’Enllaç, Recerca i Vigilància, a la manera catalana, doncs els anarquistes barbastrencs mantenien estretes relacions amb els de Barcelona. En les localitats més petites es repetirà el procés creant-se els Comitès revolucionaris. A Peraltilla, amb uns 370 habitants en aquell moment, el Comitè revolucionari va ser format immediatament després de la revolta feixista, sent presidit per Manuel Sesé, que ja comptava amb una àmplia trajectòria propagandística llibertària. Les terres del poble van ser col·lectivitzades, i l’església i el saló de ball van ser utilitzats com a magatzem de gra. La col·lectivitat va funcionar sense problemes encara que, naturalment, va haver-hi reticències per part d’algunes famílies. Ara, després de la revolta militar, es pot parlar de l’inici d’una revolució, però una revolució que no comença en la República, sinó després de l’atac a aquesta. Les localitats de l’Alt Aragó van viure sense policia, sense tribunals, sense aparell polític-administratiu, sense burocràcia, sense patrons, sense diners, sense Església i sense impostos. A més van aconseguir augmentar la producció sobre un 25% respecte a l’any anterior. L’arribada de la revolució va comportar també la presència d’una violència duríssima i una repressió sagnant. En les primeres setmanes de la guerra, van arribar des de Catalunya i València les columnes anarquistes de milicians. A Peraltilla va arribar la dels “Aguiluchos”, aquests van redactar una llista amb un nombre indeterminat de persones per ser portats fora del poble i afusellar-los. Però Manuel, en condició de president del Comitè local, es va oposar frontalment a les intencions de donar mort a veïns del poble, aconseguint que cap habitant de Peraltilla caigués sota les bales revolucionàries. A més, la Diòcesi de Barbastre té, el desgraciat honor, de ser la diòcesi espanyola amb més clergues morts. En ella es va donar el cas més espectacular d’anticlericalisme de tota la Guerra Civil: va ser executat el 87,8% del clergat secular, un total de 120 sacerdots. A més de 18 benedictins, 51 claretians i 9 escolapis. Malgrat aquesta violència brutal contra l’estament eclesiàstic, en molts pobles de l’Alt Aragó cal destacar que, veïns d’esquerres, van ajudar a escapar de la mort als capellans, com en el cas de Peraltilla. El nostre protagonista, Manuel Sesé, li va donar robes de paisà i vitualles al capellà local, Vicente Benito, perquè fugís del poble i passés al bàndol nacional. Va romandre amagat en una caseta durant onze dies, mentre Andrés Budiós, integrant també del comitè local, li portava menjar diàriament. Finalment es va decidir a emprendre el camí i, en Alberuela de Laliena, un veí el va reconèixer i el va delatar, sent lliurat al Comitè d’Abiego. El 5 d’agost de 1936 el van portar fins a una corba en la carretera de Barbastre a Osca i, en un penya-segat al costat del riu Alcanadre, va ser afusellat. El cadàver va restar allà, sense enterrar, fins a l’entrada de les tropes franquistes. La repressió de l’estat feixista a Osca. El Front d’Aragó es va trencar el març de 1938 i, els territoris orientals sota control republicà, van ser sistemàticament ocupats per les tropes del bàndol nacional. La retirada d’unitats militars va ser desastrosa i, la de població civil, encara més dramàtica. Els pobles d’Osca es van evacuar amb cada qui a la seva sort: a peu, en ruc o amb carro. Van deixar les seves cases abandonant-ho tot i es van llençar a muntanyes, camins i carreteres. La fugida va salvar a moltes de les bales feixistes.
Amb la victòria franquista sobre l’Aragó, es va donar el fenomen dels “fugits”; individus que es van llançar a la muntanya escapant de la repressió, ja anessin armats per resistir o simplement per amagar-se. Com en el cas de Manuel Sesé. En caure el front, va fugir a les muntanyes de Peraltilla i va romandre amagat en casetes i barrancs. La Guàrdia Civil el va estar buscant i, al no trobar-lo, van empresonar a la seva esposa, María Miralles, per coaccionar-lo. En assabentar-se dels fets, va decidir lliurar-se voluntàriament, sent empresonat durant cinc anys entre les presons de Torrero i les Caputxines de Barbastre. En les quals va ser durament torturat. Les autoritats franquistes no van trobar-li cap delicte de sang, i li van concedir la llibertat. Va retornar al poble per exercir de pastor, vivint amb la seva dona i els seus fills. Però, en 1948, tot faria un gir dramàtic que acabaria amb la seva vida. El 1948 es van donar nombroses detencions i desercions que van provocar el desmantellament gairebé total de la resistència guerrillera de l’Alt Aragó. A la tardor les autoritats franquistes van acabar amb les infraestructures de suport als maquis al Somontano. L’enllaç de la guerrilla a Peraltilla era Manuel, i serà assassinat el 20 de gener a les mans de la Guàrdia Civil. Després d’un registre a la seva casa els agents haurien trobat unes suposades armes de foc. Manuel no intentarà fugir, però serà abatut en l’acte, utilitzant-se el subterfugi de la “Ley de Fugas” que, des de 1920, permetia a les forces de l’ordre encobrir un assassinat. Se simulava la fugida d’un individu que, després de no obeir a el “Alto!” de la policia, s’obria foc contra ell. Normalment el suposat escapolit era tirotejat per l’esquena, per donar major credibilitat del fals intent de fugida. El cos de Manuel, encara amb vida després del tret, va ser carregat en un camió pels seus dos fills majors, Vicente i Manolo, i traslladat a l’Hospital Provincial d’Osca on, després d’un agònic viatge, morirà finalment. Conclusions. La trajectòria vital del nostre subjecte ens ha permès fer un repàs per les intenses dècades dels vint, trenta i quaranta del segle XX. La seva vida fou la vida d’un doble represaliat, el seu posicionament ideològic, que havia perfilat durant la seva estança a Barcelona, el va condemnar després de la Guerra Civil a passar cinc anys tortuosos en dues presons diferents. I posteriorment, la seva col·laboració amb els maquis en la lluita antifranquista, malgrat que ell no va empunyar cap arma ni va participar directament en cap acte de sabotatge, el va endur a la mort, sent assassinat per la Guàrdia Civil. La seva fou la vida d’una persona que va tractar de buscar la igualtat per a tothom que el va rodejar, així era com ell va entendre els ideals llibertaris, i ens ho mostra que, en arribar les milícies catalanes al poble, es negà a què ningú fos represaliat pel fet de no estar d’acord amb la revolució. Alhora, el seu cas, és perfecte per mostrar com l’assassinat a mans del feixisme fou vigent a Espanya després d’onze anys d’haver-hi acabat la guerra. Posant de manifest la necessitat d’investigar més a fons aquest espai geogràfic i temporal, ja que la bibliografia s’ha centrat en l’estudi de la repressió franquista fins a 1945, obviant les desenes d’assassinats pel franquisme fins que el PCE va decidir, el 1949, posar fi a la lluita armada com a via per acabar amb el règim feixista espanyol.
